dimecres, 4 de juliol de 2018

Barcelona en sèrie: l’elegia d’un home camaleònic

Parella sexy, principis dels setanta.
La ciutat de Barcelona torna a protagonitzar una sèrie de Movistar+ a «El día de mañana», estrenada tot d’una el passat 22 de juny. Basada en la novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón, dirigeix Mariano Barroso els sis capítols de prop d’una hora centrats en la figura polièdrica de Justo Gil (Oriol Pla).

Justo arriba a Barcelona procedent d’un petit poble d’Aragó a mitjans dels anys 60. Home sense cap preparació, però amb una ambició enorme, aviat s’obrirà pas en tota mena d’ambients fins arribar a freqüentar l’alta burgesia catalana. Coneixerà també els moviments clandestins antifranquistes i esdevindrà confident de la policia. A través de diverses entrevistes de cara a la càmera, tots aquells que el conegueren ens donen testimonis contradictoris sobre el seu caràcter. I així, d’una forma obliqua i enginyosa, la sèrie traça tant el retrat del personatge com una bona crònica possible sobre els anys del tardofranquisme i la primera democràcia.

Pel camí apareix la Carme Román (Aura Garrido), aficionada al teatre més contestatari, que esdevindrà l’objecte amorós mitificat que s’anirà entrecreuant amb la irregular trajectòria de Justo. Amb aquest pinyol romàntic, un repàs històric del nostre passat recent, un personatge central amb moltes capes, i un disseny de producció molt versemblant, «El día de mañana» assoleix un nivell molt per damunt dels estàndards locals.

Potser no és gaire creïble que un senzill noi de poble, versió rural del Pijoaparte, demostri tanta elegància i «savoir faire» tot just arribat a la gran ciutat. Però Oriol Pla, tot pitjant el pedal de la seducció al grau màxim, està tan irresistible que em reca fer-li ni una sola crítica. I és que s’ha de dir que tots els actors i actrius estan estupends i que la majoria són productes de quilòmetre zero. Així estan de lluïment extrem Pep Cruz, David Selvas o Pep Munné; però no desmereixen els també catalans Nora Navas, Pere Ponce, Pol López, Dafnis Balduz i Bruna Cusí. L’atractiva Aura Garrido també enamora i queda totalment convincent; jo la feia catalana, però és madrilenya del 1989.

Els únics elements clarament forasters són els dels dos policies torturadors instal·lats als budells fastigosos de la comissaria de Via Laietana. Jesús Carroza fa de l’agent andalús d’ulls brillants de cadell i ideologia volàtil, mentre que Karra Elejalde exhibeix orígens incerts i una perversió menyspreable adornada amb molta música de Mozart. Dos actorassos més que cal incorporar a «El día de mañana».

En aquest cas la llengua catalana no té un ús tan adequat com el que trobàvem a «Matar al padre»; però almenys s’hi senten frases senceres en l’idioma quan obren la boca els cadells de la plutocràcia adscrits a la «gauche divine». En canvi a casa d’Isabel Rocatti i Pep Cruz, menestrals arquetípics i nostrats, el català es limita a un «tiet» vocatiu i un «collons!» expletiu.

Amb tot és una sèrie digna i molt recomanable, amb més replecs dels que podria augurar una crònica novel·lada de la nostra història recent. A casa (som dos) ha convençut.

4 comentaris:

  1. Vaig quedar tant motivada que estic rellegint la novel·la. Tinc la percepció de què això de donar espai, poc o molt, a variants dialectals i llengües diverses està creant tendència, veure'm si dura.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo encara no l'he llegida, ni en primera instància. Però la seva explotació interessada del català no em sembla gaire modèlica.

      Suprimeix
  2. M'han passat desapercebudes tant aquesta com "Matar al padre". Miraré si encara la programen.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Són produccions pròpies de Movistar. Jo crec que les tindran una bona temporada.

      Suprimeix