Apocalipsi corrupta

Lennie i de la Torre tocant el cel

«El reino» de Rodrigo Sorogoyen es presenta amb la pretensió de ser la pel·lícula definitiva sobre la corrupció a Espanya i a tal efecte difumina la filiació política del partit en el que militen els protagonistes, tot i que resulta fàcil imaginar a qui s’està apuntant.

Manuel Gómez Vidal (Antonio de la Torre) és un polític corrupte més a la seva corresponent comunitat autònoma. Les primeres escenes ens el mostren entaulat a un restaurant, envoltat de companys de partit (i corrupció), tots molt cofois de les gambes que s’estan cruspint, de les luxoses vacances que han fet aquest estiu i dels diners que s’han estat embutxacant impunement. Tot aquest ambient d’alegre venalitat queda interromput quan la Guàrdia Civil descobreix un cas de corrupció. Manuel cau en desgràcia i és erigit en víctima propiciatòria entre els seus coreligionaris. A partir d’aquest moment buscarà totes les maneres de sobreviure a la maquinària del partit.

Confesso que el guió (del propi Sorogoyen i d’Isabel Peña) introdueix tants personatges en el joc, que no sempre és fàcil entendre què està passant i de qui es parla en cada moment. Potser no importa tant tenir una imatge clara de la situació i convé precisament aquesta sensació confusa on una espessa teranyina ho embolcalla tot. En qualsevol cas, el ritme vertiginós de l’acció, ajudat per la pulsió electrònica de la banda sonora d’Olivier Arson fa les més de dues hores de durada molt passadores. Com ho fa la realització de Sorogoyen, plena de brillants solucions de posada en escena: només cal contemplar les tres seqüències de diàleg entre Gómez Vidal i la periodista, cadascuna amb personalitat pròpia.

Sigui per les bondats del càsting o per la mà que Sorogoyen té per dirigir-los, tot el repartiment està superb. D’Antonio de la Torre ja s’ha dit tot i més, aquí no fa el paper particularment fosc d’altres vegades, si no el del paio «normal» que d’un dia per l’altre esdevé el fals innocent d’una pel·lícula que Hitchcock mai no va imaginar. Al seu costat, actors i actrius d’aquells de treure’s el barret, tots amb una escena o altra on poder brillar. Gent enorme com Mónica López, Josep Maria Pou. Ana Wagener, Bárbara Lennie o Luis Zahera.

El penúltim tram d’«El reino», el que flirteja amb el «thriller», sona a innecessària concessió al cinema més comercial. Les escenes a la casa d’Andorra (on apareix la «nostra» Laia Manzanares) queden fora de lloc i voregen l’absurd per pura exageració histriònica. I, malgrat tot, quan ja m’estava tement una conclusió paranoico-cínica del tipus «tothom té un preu i els poders fàctics sempre s’ocuparan d’ocultar-ho tot i deixar la nostra democràcia molt ben endreçada», m’he topat amb una conclusió d’una ètica més que sòlida.

Quin gran cara a cara entre Antonio de la Torre i Bárbara Lennie! Quin gran moment de cinema humanista! Quina gran radiografia espanyola i catalana i universal! Amb altres paraules: els subornats eren els altres fins que tothom t'assenyalà i no tenies resposta per contradir-los.

Un món de metros: Jacksonville

Jacksonville a Florida és una ciutat d'un milió d'habitants. Des de l'any 1989 disposen d'un servei anomenat Jacksonville Skyway que, com el seu nom anuncia, no és un metro sinó el seu contrari: un ferrocarril elevat. La xarxa té quatre quilòmetres de longitud i 8 estacions distribuïdes molt irregularment en dos ramals. El traçat del seu mapa no presenta cap complicació. L'únic que molesta són aquests quadrilàters de color carmí i talla variable on s'indiquen les connexions amb diverses línies d'autobús. No hi havia una solució més elegant?

I com que això resulta molt avorrit, us passo una imatge del Skyway en funcionament que és el que tots estàveu esperant. Més que un transport urbà sembla una atracció de Port Aventura, però això és el que hi ha.

D’il·lusions també es pot viure

Gent molt guapa

Pocs creadors més importants que Ryan Murphy per entendre la televisió del segle XXI. Gràcies a ell diverses minories s’han pogut veure representades a les pantalles «mainstream», especialment a sèries com «Glee», «American Horror Story», «Feud» o «American Crime Story». El seu penúltim invent, creat juntament amb Brad Falchuk i Steven Canals, es diu «Pose» i el podreu pescar a HBO.

La sèrie —8 episodis d’entre 45 i 78 minuts— està ambientada a la Nova York de finals de la dècada dels 80 i més específicament a la denominada «ball culture». En aquesta subcultura LGTB els seus membres competeixen en concursos anomenats «balls» on han de desfilar, sota una temàtica donada, tot demostrant competència en vestuari, maquillatge, coreografia i actitud. Entre les moltes categories a concurs hi ha coses com «BQ Realness» (habilitat per assimilar-se a mascles heterosexuals, especialment executius de Wall Street), «Bizarre» (creativitat a l’hora d’adaptar-se a una categoria determinada), «Labels» (per la quantitat de marques que vesteix un participant i la seva autenticitat), «Sex Siren» (el concursant intentarà seduir els jutges de totes les formes possibles, incloent-hi l’strip-tease)… Tot això pot sonar tremendament esotèric, però contemplant «Pose» durant un quart d’hora s’entén perfectament de què va. En el seu defecte, existeix un excel·lent documental de 1990 dirigit per Jennie Livingston i anomenat «Paris is Burning» que descriu el mateix fenomen i que us recomano amb entusiasme.

La «ball culture» la constitueixen sobretot negres i «latinos», transsexuals, gais i altres formes de dissidència sexual. Els seus membres s’acullen a diverses cases («Houses») —de fet són pisos on s’ha establert una organització familiar fictícia— que serveixen de refugi i motivació a un jovent sense nord i de forçada vocació marginal.

«Pose», la sèrie, presenta una pàtina acolorida i frívola que ens farà fàcil menystenir-la, titllant-la com una «mariconada» més d’en Murphy. Malgrat tot, més enllà de les seves maneres de serial amb tocs melodramàtics, poques vegades tindreu l’oportunitat de presenciar tanta transgressió directa en vena. «Pose» pot presumir amb fonament d’haver donat feina a més de 50 actors/actrius transsexuals, actrius sobretot, precioses elles.

Però la conya va més enllà. Recordeu que els anys 80 foren els de l’eclosió de la figura del «yuppie» públicament implacable, però íntimament gamarús. Per això hi surt el ros Evan Peters (habitual als programes de Murphy i aquí maridat amb la Kate Mara) en el paper d’habitant amb despatx a la daurada Trump Tower. Donald Trump no hi surt com a tal; però ens agrada evocar-lo en un paradís imaginat de pluges daurades ex-soviètiques.

Però més enllà dels balls, les plomes i els colors, "Pose" recorda els anys més devastadors de la crisi de la sida i ens parla també de la solidaritat dels pàries i dels seus petits triomfs quotidians. Ja us ho asseguro. «Pose is the New Black».

La família i un de més

Vaig llegir amb interès moderat aquella «Estirpe» de Marcello Fois que va ser Premi Llibreter el 2017, però amb tota seguretat no hauria prosseguit amb la trilogia si no m’haguessin regalat la continuació «El tiempo de en medio», editada igualment per Hoja de Lata i traduïda per Francisco Álvarez (amb un tractament gràfic i tipogràfic que clama al cel). A la novel·la anterior semblava que la saga dels Chironi quedaria interrompuda atès que els únics supervivents que restaven eren el vell Michele Angelo i la seva filla Mercede, vídua i sense fills. No obstant aquest nou llibre s’inicia amb l’aparició de Vincenzo, un fill del difunt Luigi Ippolito criat a un orfenat de Trieste, arribat a Sardenya per reclamar la seva herència.

Els que llegissin «Estirpe» ja saben que aquesta no és una saga familiar normal i corrent d’aquelles tan plenes de personatges i de peripècies, ideals per fer-ne un serial de sobretaula. A Fois se li nota des del primer moment la intenció d’explorar l’estil al màxim i la de prescindir de les convencions de la tradició literària decimonònica. Així les cent primeres pàgines s’ocupen exhaustivament dels cinc dies que triga Vincenzo a recórrer el camí des del port de desembarcament fins trucar a la porta dels seus parents a Nuoro.

Les 150 pàgines següents descriuen fets succeïts durant una desena d’anys. Les 30 pàgines de la tercera part s’esdevenen la nit de Nadal de 1959, mentre que la quarta part relata en 30 pàgines dos moments de 1972 i 1978 respectivament.

Confessaré que amb la inacabable primera part, el llibre ja m’havia esgotat la paciència. I no és que no passin coses en els cinc dies de caminada de Vincenzo per Sardenya, però la majoria de les pàgines vénen tan inflades de retòrica i d’imatges portentoses que, si no connectes amb la particular poètica ressonant de l’autor, plena d’ecos mitològics i bíblics, la lectura se’t farà insofrible.

El olor de la mañana fue tan repentino que lo asustó. Se sintió presa de un pánico profundo, pero sin señales. Una turbulencia triste y tranquila le envolvió el pecho como un sudario mojado. Por un instante perdió el valor. Cuando se percató de que ya estaba fuera del alcance de la mirada del padre Virdis, Vincenzo se detuvo. El cielo sobre él era más rugoso y oscuro que la corteza de una turbera. Un cielo imposible, apestoso hasta la náusea, como la piel de un paquidermo. Alzó la vista para contemplar aquel cúmulo suspendido sobre su cabeza y se preguntó cómo era posible que se sostuviera sin un pilar que lo alejara del suelo. Había algo tan elemental en aquel hacer y mezclar elementos gaseosos, térreos, acuosos, que daba a pensar en la noche de los tiempos. Parecía el primer cielo de la Tierra, pensó Vincenzo. Porque estaba convencidísimo de que hubo un tiempo en el que un humano tuvo que darse cuenta de que había un cielo sobre él, un instante concreto, ¿pero acaso no son solo instantes las cosas que cambian el mundo?…

Un paràgraf com el precedent pot servir de test per saber si aquest és o no un llibre on us vindria de gust perdre-hi un grapat de les vostres hores de lleure. Ja us he advertit que a mi m’ha semblat carregós i, a més, escrit amb una mentalitat tirant a troglodita. Si no, no s’entén com la història d’amor que hi ha al rovell d’«El tiempo de de en medio» sigui tan fàcilment reductible al tòpic de la dona que diu no quan vol dir que sí:

A Cecilia le bastó un segundo para entender todo eso, su negarse era un darse. A Vincenzo le hizo falta algo más de tiempo, porque él razonaba en términos de miradas, mientras que ella lo hacía en términos de suspiros.

Excuseu-me, les frases anteriors m’han produït urticària. Feu-me el favor de no regalar-me la tercera part de la saga dels Chironi. No sé si la sobreviuria.

El bressol de Tamerlà

A 90 quilòmetres al sud de Samarkanda hi ha la ciutat de Shakhrisabz on va néixer Tamerlà el 9 d’abril de 1336. Com ja he dit en un altre lloc, Tamerlà (o Timur, com també pot dir-se) és el gran heroi nacional del país i per això aquest lloc és contemplat amb indubtable reverència. El seu monument més espectacular és el palau d’Ak-Saray construït per Tamerlà entre 1380 i 1404. De l’edifici original només queda una mínima part, dos blocs escrostonats i parcialment decorats amb ceràmica. Semblarà poca cosa, però respira més autenticitat que les reconstruccions pulcres que hem vist a Samarkanda.

La resta de monuments de la població no poden presumir d’un estat de revista equivalent. De fet, entre 2014 i 2016 el basar històric i alguns dels barris tradicionals foren arrasats per tal de construir impersonals jardins que envoltessin el seu patrimoni més valuós. El resultat és una esplanada estèril batuda per un sol de justícia on cal recórrer centenars de metres per trobar el següent edifici digne d’atenció. Tanta dèria renovadora va fer que la ONU estigués a punt d’incloure Shakhrisabz a la llista del patrimoni mundial en perill.

Deixaré de banda l’estàtua kitsch de Tamerlà que ocupa una rotonda (el nostre guia molt cofoi ens ha repetit tres o quatre vegades que un investigador rus va establir a principis del segle XX quines faccions tenia aquest cabdill). També deixaré de banda el restaurant on hem dinat, un edifici en forma de iurta o de tassó invertit, que en el seu temps havia sigut un caravanserai o alberg per les caravanes. Queden per ressenyar alguns mausoleus i tombes notables, una mesquita molt reconstruïda i un arbre d’aquells mil·lenaris que és l’únic que no enganya.

Mausoleu Dorut Tilyovat

Mesquita Kok-Gumbaz

Tanmateix, com en altres etapes del viatge, una mica d’engany no molesta i fins i tot fa bonic.

Mesquita Kok-Gumbaz

L’art de treure’s la gavardina

La Setmana del Llibre en Català és any rere any un còdol a la meva sabata en qüestions de calendari emocional. Prou sé que amics i beneficiats, llibreters i editors, hi fan bona part del seu negoci anual (amb permís de Sant Jordi); però jo, que des de petit sé que els llibres es compren a les llibreries, trobo innecessari que en facin una fira de mostres literària, on el valor afegit no sempre serà evident.

Malgrat tot, potser perquè els que llegim en català sempre ens sentim culpables d’una cosa o d’una altra, decideixo acostar-me al territori de la Setmana el dissabte 15 al matí. Potser per saludar en Subal Quinina o les amigues de La Impossible. Quina pena, no hi trobo ni l’un ni les altres, sembla que el dissabte al matí és per a «losers». Ensopego, això sí, amb el Sergi Pàmies.

Quan he sortit de casa, J. m’ha demanat que comprés l’últim llibre de Sergi Pàmies, el que es titula «L’art de portar gavardina». Perquè «L’últim llibre de Sergi Pàmies» fa anys que el tenim. O el teníem, que la família és molt particular amb la seva cleptomania. I així que arribo al terreny de joc, sento una conversa vivíssima en un dels escenaris centrals i resulta que són l’Anna Guitart entrevistant Pàmies. Ell, que fa dècades que cria esperons a la ràdio, és un entrevistat ideal —humil, divertit, irònic i a la vegada proper—; però la Guitart no es queda enrere, demostra que s’ha llegit el llibre i fa unes preguntes molt pertinents.

Observo el públic present, que depassa de sobres l’aforament de les cadires plegables, i s’arraïma amb conformitat al seu voltant. És difícil trobar-hi ningú de menys de cinquanta anys, es diria que el jovent no llegeix. Quan s’acaba l’acte en Pàmies firma el seu llibre. Jo no sóc gaire de llibres dedicats, no tinc aquest fetitxe, i només em sembla acceptable quan l’autor és un conegut meu. Per això compro el llibre de contes, però no m’espero a la signatura.

Em passejo una mica més, d’esma, perquè aquesta ordenació per editorials no és la que més convida a tafanejar i remenar. L’escenari ara l’ocupa un panell de quatre o cinc especialistes. Crec que parlen sobre cultura popular davant d’un públic bastant escàs. Començo a pensar que ha estat un senyal del cel que em trobés en Pàmies per casualitat precisament quan havia baixat a comprar el seu llibre, i que potser no seria mala idea demanar-li una firmeta, ja que el tenia tan a mà. Trec el cap per darrera de la parada de La Central/Quaderns Crema i verifico que la cua de deu persones és força assumible.

Les dedicatòries que fa actualment en Sergi Pàmies estan encerclades en un globus com de còmic que surt de la boca d’un gos cosí germà dels Garriris. El més curiós de tot és que l’escriptor, quan m’ha tingut al davant, m’ha reconegut («tu no ets XX?», inseriu aquí el nom civil de l’Allau). És cert que vam coincidir a la mateixa escola fa més de cinquanta anys; però a diferents cursos: jo sempre seré cinc anys més gran que ell. També és cert que a les escoles tothom es coneix i que a totes les classes hi ha el germà de l’un o de l’altre; però encara així no deixa de ser entendridor aquest reconeixement tardà.

I totes aquestes giragonses, per no donar la cara ni afrontar la responsabilitat d’escriure sobre «L’art de portar gavardina», un llibre d’aparença simple, però elaborat per destil·lació de tot el que en seria sobrer. Feia anys que Sergi Pàmies s’estava entrenant per escriure’l i ara de sobte tots ens hem adonat de com de bé li ha sortit. Si cal fer cas a Julià Guillamon a «La Vanguardia», «L’art de portar gavardina» és el producte d’una o diverses situacions contemplades des de la depressió; però no és ben bé cert que el recull sigui igualment depriment. En Sergi amb l’edat s’ha tornat més vell i més savi —té els pares morts, s’ha separat de la dona, els fills se li han independitzat, i té un físic que no cotitza gaire en el mercat sentimental— i de tot el que ha viscut n’extreu una conformitat estoica capaç de fer la dissecció amb tendresa del que representa la natura humana.

Hi ha tanta unanimitat en considerar aquest recull un cim en la carrera de l’autor, que alguns companys de la professió comencen a estar mosques i xiuxiuegen a Twitter que potser no n’hi ha per tant. No els feu cas, el llibre pot ser petit, però té molta substancia, i convida a la relectura immediata. Un deu.

Vist i no vist

Fa poc llegia no sé on algú que afirmava que d’ençà la popularització dels telèfons mòbils ha disminuït molt el nombre d’aparicions marianes. Ignoro si aquesta afirmació té cap base estadística; però la pel·lícula «L’apparition» sembla pensar el contrari i gira precisament entorn d’una jove òrfena dels Alps francesos que assegura que se li ha aparegut la mare de déu. Dirigeix Xavier Giannoli, de qui ja coneixíem la curiosa «Margueritte», basada en la figura de Florence Foster Jenkins.

En començar el film les suposades visions de la noia (Galatéa Bellugi) ja han causat prou enrenou com perquè s’hagi iniciat un culte espontani de peregrins vinguts de tot arreu. Un reputat periodista (el sòlid Vincent Lindon) serà convocat pel Vaticà perquè formi part d’una comissió investigadora per esbrinar que hi ha de cert en aquests fenòmens paranormals. Confesso que aquestes qüestions que confronten la raó amb la fe sempre m’han interessat, especialment en ple segle XXI quan una aposta decidida pel miracle sembla difícil de defensar.

Així «L’apparition» neda i guarda la roba sense acabar de mullar-se. La centralitat del periodista escèptic és una bona elecció de punt de vista, tot i que l’ambigua conclusió vol suggerir que hi havia un buit espiritual en la seva vida que calia omplir. És pertinent l’aclaparament creixent de la noia, davant de la utilització a que és sotmesa per clergues de diversa intenció, la seva evasió mística i suïcida, o l’enfrontament entre l’església oficial i els promotors de nous cultes.

Hi ha molt material per pensar i entretenir-se en aquest film que voreja les dues hores i quart. Potser massa. Perquè a les qüestions directament relacionades amb les aparicions de la verge, s’ha d’afegir un trauma post-bèl·lic per part del protagonista, una correspondència misteriosa que amaga un gran secret i un llençol tacat de sang amb vocació de relíquia. La porció més supèrflua (però intrigant) té a veure amb la icona d’un monestir siri que lliga les històries del periodista i la santeta de forma miraculosa. O sigui que potser sí que «L’apparition» opta per la resposta més còmoda en aquests casos: no sóc religiós, però crec que hi ha «alguna cosa».

Apart de la longitud i l’excés d’ambicions, cal consignar en negatiu una banda sonora mancada de subtilesa i amb sobredosi d’espiritualitat (Claudio Monteverdi, Jóhan Jóhansson, Arvo Pärt!). El combat queda en taules, perquè estava mal plantejat: els que busquin les proves d’un miracle mai no aconseguiran demostrar res, perquè la religió juga a una lliga més potent, la que es justifica pel mer fet d’existir.

Un món de metros: Izmir

Izmir, la vella i coneguda Esmirna, és amb els seus tres milions d'habitants la tercera ciutat més poblada de Turquia (després d'Istanbul i Ankara) i la segona de l'Egeu després d'Atenes. La seva única línia de metro data de l'any 2000, consta de 17 estacions i una extensió de 19,3 quilòmetres de vies. En el mapa està representada en color blau. Les línies en vermell corresponen al seu tren lleuger. Tot plegat és força decent des del punt de vista del disseny i l'únic element que pertorba és la intrusió turquesa del braç de mar conegut com a golf d'Izmir.

Penseu que la cosa hauria pogut ser molt pitjor. No endebades vivim en una societat d'imaginari fàl·lic. No s'havia adonat ningú que alguns mapes podrien servir com a correlat gràfic d'una violació? No em negareu que el mapa de baix, després del que he dit, fa mal pensar.

Tot connecta

Per desmentir els que pensen que twitter és només un niu d’escurçons que fa aflorar els impulsos més repulsius de cada casa, sapigueu que ahir vaig mirar-me a Filmin una pel·lícula perquè una piulada me l’havia aconsellat. Lamento haver oblidat la identitat del prescriptor, però sí que us diré que la pel·lícula era  «An» de Naomi Kawase, que aquí es va estrenar com «Una pastisseria a Tòquio». Per cert la Clidice, sempre fidel a les cinematografies asiàtiques, n’havia parlat no fa gaire al seu blog.

«An» pertany a aquest gènere de film tan japonès en el qual un cuiner o cuinera s’esforça per aconseguir l’excel·lència culinària en un plat concret. En aquest cas es tracta de la pasta de mongetes dolces que farceix els pastissos «dorayaki». «An» és una obra contemplativa que posa a prova els límits de la poètica de l’espectador. Per a alguns serà una obra mestra absoluta, per altres el súmmum de l’afectació orientalista. Jo m’he quedat en un entremig (si us plau, no em titlleu d’equidistant), i opino que està bé, però que abusa de sentimentalisme.

Sigui com sigui, una de les qüestions que aborda «An» és la de l’estigma associat a la lepra, una malaltia de la qual actualment no se sent parlar, si no és en els cine-fòrum entorn a «Ben-Hur». Els més grandets recordaran també el film «Molokai, la isla maldita» (1959), dirigit per Luis Lucia i on Javier Escrivá feia de Padre Damián en aquell llatzeret de les illes Hawaii.

Mal m’està dir-ho, no voldria fer ostentació, però he visitat aquest indret, al qual cal accedir al llom d’unes mules equilibristes fins arribar al peu dels penya-segats. És un racó inaccessible, destí propi dels empestats, però el guia que dirigeix el «tour» és un malalt completament reinserit i orgullós de ser-ho. No oblidaré les fotos de la visita de la família Trapp («The Sound of Music») penjades a la paret.

I després de segles de no sentir parlar de la lepra, precisament ahir «La Vanguardia» escrivia sobre la leproseria que encara subsisteix a Alacant (Fontilles, Marina Alta). No és que diguin res d’important en el redactat de la notícia i fins i tot tendeixen a l’anècdota simpàtica d’«España Directo»; però és el que hi ha.

Simultàniament, en el món real, l’actriu Kirin Kiki, velleta adorable —coneguda sobretot per aquesta pel·lícula, que sobrevolava amb dolça gravetat— va traspassar el 15 de setembre. Crec que mereix un homenatge gens humil. Tot connecta.

Gerontogràcia (i 2)

I ja posats en aquest terreny de la comèdia de la tercera edat, he fet una repassada integral de les quatre temporades existents de «Grace and Frankie», les dues que ja coneixia i les dues que em faltaven. De moment el nivell, amb les virtuts i defectes ja sabuts, es manté força alt i fins i tot millora en alguns aspectes. Els fills de les dues parelles continuen sense acabar de trobar el seu lloc en l’estructura general de les trames i, com que les regles de la «sitcom» obliguen a que tot sigui circular i res definitiu, les nostres heroïnes es veuran condemnades a no trobar mai un senyor que les faci felices a perpetuïtat.

A mesura que la sèrie avança, més presents es fan els problemes de fer-se vell, de vegades amb un plantejament insòlit. No crec que hi hagi gaires sèries de la televisió comercial on es mencioni la sequedat vaginal, els vibradors per a gent gran, o fins a quin punt l’artrosi dificulta la masturbació. A la quarta temporada ja s’entra de ple, sense complexes, en qüestions tan palpitants com les pròtesis de genoll, els ictus, la senilitat, i les residències assistides.

Dels quatre protagonistes, potser els que menys em convencen són l’ex-parella formada per Lily Tomlin i Sam Waterston, tots dos histriònics en excés, ella com a concentrat de tòpics de la contracultura, ell com a jueu arquetípic, patidor i ploramiques. En canvi, Martin Sheen (potser perquè havia sigut tota la vida un actor seriós) el trobo encisador endinsant-se en les aigües equívoques del teatre musical i gestionant els límits de la ploma marieta.

Però la meva favorita absoluta és Jane Fonda, resplendent als vuitanta anys, i capaç d’autoparodiar-se com a senyora estirada amb una sempiterna copa de dry martini entre els dits i algun psicotròpic legal al moneder. Memorable l’escena en la qual es desmaquilla totalment en presència del seu jove amant de 63 anys (Peter Gallagher).

Encara que les «sitcoms» sempre són el parent pobre de les sèries televisives, «Grace and Frankie» entra en la categoria de les més acceptables i pels que ja tenim una edat ens il·lustra amb un somriure dels contratemps que ens esperen.

Gerontogràcia (1)

Gràcies als avanços de la medecina la Tercera Edat està esdevenint el sector demogràfic numèricament més pujant. Com a més (amb honroses excepcions) sol ser el grup més conservador tecnològicament parlant, constitueix el públic més fidel que li resta a les decaients sales de cinema. Per això és lògic que es creïn obres destinades quasi exclusivament a aquest tipus de públic, com és la pel·liculeta «Book Club» que dirigeix un ignot Bill Holderman, una comèdia protagonitzada per famoses i respectades actrius en edat de jubilació.

L’excusa del guió és un club de lectura de periodicitat mensual que durant dècades ha reunit quatre amigues en una celebració de sororitat més que no pas de literatura. Elles són: una empresària d’èxit que carda pels descosits i no es lliga amb ningú (Jane Fonda), una vídua recent amb fills sobreprotectors (Diane Keaton), una jutge que després de divuit anys de divorci ja passa de sexe (Candice Bergen) i una restauradora casada amb un marit inapetent (Mary Steenburgen). La lectura de la trilogia d’E. L. James sobre les ombres de Gray trasbalsarà les seves vides i se suposa que animarà la seva rutina sexual. Bé, no en tots els casos serà així, però com a simplificació ja em val.

Ningú no discutirà el poder estel·lar d’aquestes dames (a qui s’ha d’afegir en la contrapartida masculina noms com els de Richard Dreyfuss, Andy García, Don Johnson, Craig T. Nelson, Ed Begley Jr. o Wallace Shawn), totes les quals ofereixen intervencions competents. Malauradament, el material sobre el qual han d’actuar no podria ser més pobre. Per començar, l’humor que gasten, basat en equívocs i dobles sentits és de vergonya aliena; en quant els conflictes que afecten aquestes quatre senyores oscil·len entre la irrealitat i la irrellevància i es resolen per la cara quan toca acabar la pel·lícula.

Atesa la superficialitat del producte, caldrà consignar que Jane Fonda (80 anys) és la que millor es conserva, mentre que Mary Steenburgen (65 anys) és la que ha estat pitjor tractada pel cirurgià. Candice Bergen, potser amb uns quilets de més, és la més m’ha convençut. També és notable que totes les cases que surten estan molt ben decorades i no hi ha ni un sol moble d’IKEA. «Book Club» és d’aquell tipus de pel·lícules en les quals tots els personatges es serveixen una cop de vi blanc així que entren a casa.

Espereu a veure-la quan la passin doblada a Antena3; és el seu hàbitat natural.

El carreró dels difunts

Si cal escollir l’indret més corprenedor, més emocionant i més estèticament intens de tot el viatge (que potser no feia falta), cal quedar-se amb el Sha-i-Zinda de Samarcanda. El nom significa «Tomba del Rei Vivent» i es refereix a un conjunt de mausoleus que envolten el probable sepulcre de Qusam ibn-Abbas, el personatge a qui s’atribueix haver dut l’islam fins aquestes terres remotes allà pel segle VII.

L’estret corriol discorre entre edificacions mortuòries de variable nivell d’ornamentació. Els seus interiors, que són tots visitables, de vegades mostren parets nues i encalcinades, però predomina l’apoteosi de majòlica. Sembla que aquí el deliri restaurador soviètic també va causar estralls que als ulls del profà són imperceptibles. L’indret, que és considerat lloc de venerable peregrinació, imposa respecte i afortunadament el nombre de visitants no és aclaparador. A més, com a molts altres monuments del país, el turisme autòcton es barreja amb el foraster de manera que el color local no acaba de perdre’s mai.

Acabarem la jornada a la mesquita de Bibi-Khanym, finançada per Tamerlà amb el botí que obtingué de la invasió del subcontinent indi. En el moment de la seva construcció era una de les mesquites més grans del món islàmic fins a l’extrem que la cúpula de l’edifici principal s’elevava a 41 metres del terra. Amb aquesta desmesura la construcció va començar a esquerdar-se abans d’haver sigut completada. Un terratrèmol la va esfondrar parcialment el 1897 i, encara que se li hagin realitzat algunes millores cosmètiques a partir de la dècada dels 70, no deixa de ser una immensa i melancòlica ruïna dignificada.

Secret a veus

El cinema de l’iranià Asghar Farhadi sol partir sempre d’una fórmula similar. S’articula entorn d’un grup de persones relacionades per vincles familiars entre les quals es crea un conflicte. Les excel·lents intencions de tots els implicats topen amb interessos contraposats que desemboquen en desenllaços sovint desastrosos. El seu humanisme pessimista sembla una reiterativa il·lustració d’aquell proverbi que afirma que l’infern està empedrat de bones intencions.

A «Todos lo saben» Farhadi trasplanta la seva manera de fer a Espanya (anteriorment ja ho havia fet a França amb resultats força correctes a «Le passé») i filma en castellà amb actors espanyols en un entorn rural de la comunitat de Madrid (al poble de Torrelaguna). Laura (Penélope Cruz), que actualment viu a Buenos Aires, viatja amb els seus fills a Espanya per assistir al casament de la seva germana petita. Enmig de la xerinola de les celebracions desapareixerà la filla adolescent de Laura en el que resultarà ser un segrest. El trasbals de l’esdeveniment anirà revelant poc a poc velles històries del passat, suposats secrets de família que finalment quedaran exposats com «vox populi». Sí, com anuncia el títol, tots ho sabien.

La pel·lícula, sense ser de cap manera menyspreable, no acaba de funcionar. No està a l’altura d’«A propòsit d’Ely» (que també tractava d’una desaparició femenina), ni d’«El viatjant», ni de l’obra mestra absoluta que era «Una separació». El guió discorre de forma irregular amb moments de gran intensitat i zones de grisa mediocritat, mentre que el descobriment de la identitat dels responsables de la trama criminal és totalment decebedor (per dir-ho suau). Tampoc ajuda l’excés de personatges amb frase i sense cap funció coneguda a la trama (i per què fer el nuvi català, si no volies emular «Ocho apellidos catalanes»?)

A favor de Farhadi diré que li ha quedat una ficció molt creïble des del punt de vista costumista. Contemplant les escenes festives d’aparellament rural ibèric (casament al poble) ningú no endevinaria que les ha rodat un cineasta iranià que no sap on és Torrelodones.

No sé a qui responsabilitzar de la direcció d’actors, perquè gairebé tots estan estupends i no estic segur que Asghar Farhadi fos qui els aconsellés. «Todos lo saben» exhibeix un veritable «dream team» de la interpretació nacional. Penélope Cruz brilla com a sòsies passional de Sofia Loren així que li posen una mica de drama a l’abast. Javier Bardem sempre està bé, aquí com a vell amant de la Laura; encara està millor Ricardo Darín com el seu marit banyut. Barbara Lennie, habitualment sublim, queda una mica estantissa. Mencions d’honor per a gent tan sòlida com Eduard Fernández, Ramón barea i Elvira Mínguez.

 D’acord, «Todos lo saben» no és un Farhadi reeixit; però ja us agradaria firmar per fer cada quinze anys una pel·lícula com aquesta.

Un món de metros: Houston

A Houston no tenen cap problema. El metro funciona des de 2004, 24 estacions i 20,6 quilòmetres de vies. L'única línia existent és la que veieu pintada en vermell, però ja tenen previstes moltes altres i no han dubtat a incorporar-les al mapa. Ja es veu que no els guia cap criteri (trams en angles diversos, corbes, estacions a distàncies irregulars, línies bicolors, la línia blava conté un fragment morat...), però el conjunt té un rar atractiu, com de mecano amb els cargols una mica fluixos.

La història d’un amor com no n’hi ha hagut un altre igual

Whishaw i Broadbent: tot sortirà bé

Per si us agraden les sèries rares, prestigioses i britàniques, res millor que «London Spy» una creació de Tom Rob Smith per a BBC Two de l’any 2015. La cosa comença de forma immillorable amb un primer capítol tan romàntic com misteriós. Danny Holt (l’incomparable Ben Whishaw) és un jove hedonista, bohemi i sentimental que en una matinada d’»afterhours» londinenca topa amb Alex Turner (Edward Holcroft, l’armari inexpressiu que fa de doctor a «Àlies Grace»), un noi tan brillant, com enigmàtic i que possiblement entra de ple a l’espectre autista. La seva intrigant relació amorosa es veurà cruelment interrompuda per la sobtada desaparició d’Alex.

Danny es calçarà la gorra de detectiu per esbrinar què ha passat amb el seu amistançat i, a mesura que aprofundeixi en la seva investigació, més misteris concernents a l’espionatge internacional li seran revelats. Dit amb altres paraules, el que comença com una narració protagonitzada per humans (gais!), es va embolicant gradualment per derivar en una trama entre sàdica i ridícula que no hi ha per on agafar-la.

Del disbarat se’n salva Whishaw, sempre un feliç supervivent; però brilla amb llum pròpia el gran Jim Broadbent en un paper vulnerable i entranyable. En canvi a l’estimada Charlotte Rampling li toca defensar un personatge extremadament absurd i granguinyolesc. El desenllaç, amb incendi de Manderley inclòs, és una pura parida. Reconeguem-ho, de tant en tant els nostres herois ens traeixen.

«London Spy», per si us agraden les sèries rares, prestigioses i fallides.

La ciutat d’Ulugbek

Samarkanda té la seva cita ineludible a la plaça de Registan; però presumeix d’altres indrets igualment atractius. Tradicionalment cal començar pel mausoleu Gur-e Amir, amb la seva cúpula estriada i blau turquesa. «Gur-e Amir» vol dir en persa «Tomba del rei», ja que aquí està enterrat el formidable conqueridor turcomongol Tamerlà, també conegut com a Timur, inspirador a més de l’òpera «Tamerlano» de Georg Friedrich Händel. No es troba sol en la vida d’ultratomba, perquè l’acompanyen dos fills i dos nets, dels quals cal destacar l’astrònom Ulugbek.

L’edificació, construïda entre 1403 i 1404, és d’una prodigiosa simplicitat estructural, però d’una intricada paleta decorativa. És considerat com un dels edificis més influents de de l’arquitectura persa-mongola, model de tots els mausoleus posteriors incloent-hi el Taj Mahal. Si l’exterior, amb imaginatius mosaics de diferents tons de blau que destaquen sobre el maó vist, ja són una meravella floral, l’interior de l’edifici principal és una fastuosa simfonia de blaus i daurats. Molt interessants els mocàrabs, aquests prismes juxtaposats que formen estalactites a la manera d’un rusc o d’una cúpula fractal.

Sobre un turó al nord de la ciutat es troba l’observatori d’Ulugbek, un personatge que va destacar més com a científic que com a governant. Les instal·lacions del segle XV van romandre desaparegudes d’ençà que fanàtics religiosos les van enderrocar l’any 1449. Foren redescobertes per arqueòlegs russos el 1906 de manera que ara es pot contemplar un quadrant de 30 metres dissenyat per observar la posició de les estrelles. Per protegir-lo de la intempèrie i els terratrèmols l’instrument el tenen soterrat i cobert per una teulada de manera que costa una mica imaginar com devia funcionar. La cosa no impressiona gaire, sobretot si coneixes l’antic complex astronòmic de Jaipur que Cortázar va glosar a "Prosa del observatorio".

Davant del quadrant hi ha un petit museu de 1970 construït a la manera d’un mausoleu portàtil. El seu contingut, com el de la majoria de museus del país, és una benintencionada col·lecció de facsímils i fotocòpies, en aquest cas sobre la ciència astronòmica. En els jardins circumdants té lloc el reportatge fotogràfic d’un casament. L’indret és alt i les vistes són bones.

Somnis del far-west

Sebastian Barry (Dublín, 1955) és un molt reputat dramaturg i novel·lista crec que no gaire conegut a ca nostra. Amb la seva última novel·la «Days Without End» va rebre el Costa Book Award 2016 i el premi Walter Scott de novel·la històrica de 2017. Alianza de Novelas l’ha editat enguany amb traducció de Susana de la Higuera Glynne-Jones i el títol de «Días sin final».

L’acció transcorre a mitjans del segle XIX als Estats Units. Thomas McNulty i John Cole, dos joves a penes sortits de l’adolescència, s’allisten a l’exèrcit per lluitar en les guerres contra els indis. Viuran innombrables peripècies que els duran a presenciar genocidis de malson, coneixeran el món del teatre i de la pantomima transvestida, però també les penúries i els horrors de la Guerra Civil americana. Sobreviuran a totes aquestes experiències extremes gràcies a l’amor que es professen des del primer moment, un amor present però mai subratllat, que sembla molt proper a les virils camaraderies cantades per Walt Whitman. Pel camí s’afillaran una nena índia i acabaran conformant un simulacre de família fora de tota norma.

El llibre està narrat pel propi McNulty en un estil descordat, de juxtaposició de frases dictades tal com raja, com simulant una falta d’intenció literària, que concorda molt bé amb la natura del personatge. No deixa de ser una argúcia de Barry (reconegut orfebre del llenguatge), que tanmateix aconsegueix amb aquesta descurança una original qualitat poètica.

Los soldados se miran unos a otros, a nadie le gusta el brillo y la cantidad de armas que exhiben los indios. Puñales y pistolas también. Por su mirada, parece como si nos hubiéramos reunido con unos vagabundos. Unos gañanes. Sus padres eran dueños de todo lo que había aquí cuando no habían oído hablar de nosotros. Ahora vagan por esas tierras cien mil irlandeses, chinos que huyen de sus crueles emperadores, holandeses alemanes y muchachos nacidos en el este. Inundan los caminos como una manada que no tiene fin. Cada uno de los rostros que tenemos ahí delante parece haber sido abofeteado. Abofeteado una y otra vez. Caras oscuras que miran con los ojos entrecerrados por debajo de unos sombreros baratos. Unos mendigos, en realidad. Hombres arruinados. Eso es lo que estoy pensando.

Inevitablement, un llibre que es mostra tan en harmonia amb uns personatges que es podrien qualificar de «proto-queer», només pot desvetllar les meves simpaties. L’autor té raons personals per fer-ho: la novel·la està dedicada al seu fill gai Toby i va ser escrita just quan a Irlanda es debatia l’aprovació en referèndum del matrimoni igualitari. Es tracta d’un bell gest de solidaritat entre un pare i el seu fill.

Però malgrat que té tot el vent a favor «Días sin final» no m’ha acabat d’enganxar. No sóc gaire de novel·les episòdiques, ni de novel·les «de l’Oest», ni de novel·les de guerra (aquí amb seqüències particularment carregades de sang i fetge) i, encara que m’agradi el fulletó, aquí no acaba d’estar justificat. No deixa de ser una novel·la originalíssima que trepitja nous territoris argumentals i que ha emocionat els de casa.

A la plaça del mercat

Madrassa Sher Dor: cúpules estriades, un minaret que no ho és i el nom d'Al·là convertit en geometria

Si el nom de Samarkanda ens resulta tan familiar és sobretot perquè es tractava d’un dels nusos comercials més potents d’aquell tradicional flux import-export entre Orient i Occident que ha acabat sent conegut turísticament com la Ruta de la Seda. Des de l’Oest hi solia viatjar or i argent, ivori, jade, corall, lapislàtzuli, carei, llana, corn de rinoceront, cavalls, cogombres, nous, magranes, sèsam, all, raïm i vins. També sentien un feble inexplicable pels acròbates i els estruços, i pels vidres de colors, el que demostra que tots podem ser càndids en algun moment de les nostres vides.

Des de l’extrem oriental exportaven, apart de la misteriosa seda, la porcellana i el paper, el te i les espècies àrabs, el gingebre i el ruibarbre, la laca i el bambú, l’encens i la mirra, el préssec i l’albercoc. Qui era el que sortia guanyant? Qui n’era el perjudicat? En la meva immodesta opinió, els exportadors de paper (el fonament material de tota la nostra literatura) eren els que tenien la paella ben agafada pel mànec.

Madrassa Sher Dor (del lleó)

El Registan, o «lloc sorrenc», és la plaça del mercat de la ciutat, un quadrilàter imponent envoltat de tres madrasses que es compten entre les més antigues de l’Àsia Central. La Madrassa Ulugbek que ocupa el flanc occidental es va completar el 1420 sota el patronatge d’Ulugbek, el net de Tamerlà. Les altres dues madrasses són bastant posteriors: la Sher Dor es va finalitzar el 1636 i la Tilla-Kari el 1660. En l’actualitat es fa difícil fer-se una idea de com devia aparèixer la plaça en ple funcionament comercial. El terra sorrenc ha estat substituït per un pulcre empedrat per on l’únic que hi circula són els turistes. Mentre que les madrasses han perdut tota finalitat educativa i les seves aules i dormitoris són ocupats per botigues d’artesans.

El nom d'Al·là a la Madrassa Ulugbek

El nom d'Al·là a la Madrassa Sher Dor

El conjunt, una sobredosi de ceràmica, minarets i cúpules blaves, és d’una bellesa que et deixa sense alè, possiblement l’escenari més impressionant de tota l’Àsia Central i un d’aquells que pot posar el turista sota l’influx de la síndrome de Stendhal. Convé llavors visitar l’exposició fotogràfica que hi ha en un corredor de la Madrassa Tilla-Kari per descobrir l’estat d’aquests mateixos edificis un segle enrere: runes escrostonades d’epidermis devastada, víctimes de terratrèmols, el desgast dels anys i la desídia humana. ¿No se’ls hi haurà anat la mà amb la restauració que estem contemplant? Tot sembla tan polit i tan perfectament acabat, que es diria gairebé un parc temàtic de nova factura (fins i tot hi ha una cúpula blava que se la van inventar en temps dels soviètics).

Madrassa Tilla-Kari: la cúpula de l'esquerra és un afegitó modern

Ens toparem doncs amb un dilema freqüent per aquest topalls, el que s’estableix entre la satisfacció estètica i l’autenticitat històrica. Com que no sóc ni arqueòleg ni historiador, confesso que algunes d’aquestes falsificacions em molesten més aviat poc.

Les decepcions

La barcelonina Elena Trapé ha trigat vuit anys a rodar el seu segon llargmetratge de ficció «Les distàncies» i, per la recepció que està tenint, es diria que l’espera ha sigut beneficiosa.

Tres amics (i la xicota d’un d’ells) viatgen a Berlín un cap de setmana per sorprendre un antic company de facultat que hi viu des de fa anys i celebrar amb ell el seu trenta-cinquè aniversari. Les coses no sortiran com s’esperaven i de mica en mica aniran descobrint que la seva suposada amistat fa temps que va caducar perduda entre la inèrcia i l’engany.

El film podria funcionar perfectament com un retrat generacional d’aquells que es troben ara mateix en plena trentena, amb la seva precarietat laboral que demoleix qualsevol somni i una inseguretat sentimental on és difícil establir les regles. Però l’intel·ligent guió de Trapé, Josan Hatero i Miguel Ibáñez Monroy esquiva els possibles estereotips i de forma subtil però precisa dibuixa personatges sòlids d’aquells que te’ls pots creure.

La ciutat de Berlín, hivernal, grisa i fosca, esdevé un personatge més, com un no-lloc inhòspit que sembla envasar al buit cadascun dels protagonistes, entre bars de decoració rància i pisos blancs i esbalandrats. Elena Trapé ho filma tot de molt a prop, en plans llargs que atrapen cada gest significatiu. M’ha semblat bona dirigint els actors, tots ells notables. I si Miki Esparbé destaca per ser la punyent absència al centre de la pel·lícula, és Alexandra Jiménez qui sosté amb recursos de gran actriu el seu cor emocional. Bravo per aquest gir dramàtic en una carrera que fins ara havia sigut bàsicament còmica.

«Les distàncies» ens parla de les il·lusions perdudes i de les amistats que potser mai no van existir. No és un discurs amable, és més aviat agre i desesperançat, però està descrit amb molta traça i respecte pels personatges. No és mèrit menor que el bilingüisme català/castellà no soni mai forçat. Sens cap dubte la Trapé és un valor a seguir.

Un món de metros: Hangzhou

Hangzhou és una altra d'aquelles ciutats xineses desconegudes de 9 milions d'habitants que tant ens agraden. Disposen de metro només des de 2012, però ja tenen tres línies en funcionament, 83 estacions i 117 quilòmetres de vies. El seu mapa és un nyap imperdonable i sense criteri conegut —separació irregular entre estacions, angles de tota mena, alguna corba indesitjable, la caiguda flàccida de la línia taronja...—. Què passa amb els dissenyadors gràfics a la Xina? Se'ls va carregar tots la Revolució Cultural?

Per fortuna l'esperança és l'últim que és perd. Hangzhou té grans plans pel futur, entre ells 7 línies més de metro que haurien d'estar en actiu per l'any 2021. Crec que, si els xinesos ho diuen, segur que compleixen. Per si de cas, humilment demano que respectin aquesta bella proposta inspirada en el de Beck per a Londres.

La màgia no rau només en el nom

Autopista a Samarkanda: diu "Benvinguts" en ciríl·lic.

Els que, quan senten la paraula «Uzbekistan», arrufen el nas, potser se sentiran més tranquils amb el topònim «Samarkanda», encara que només sigui per la fascinació eufònica que ens desvetllen els mots geogràfics mono-vocàlics en «A». Sí, Samarkanda és un d’aquells noms de lloc que ens han provocat grans moments de somni, de ximpleria i de construcció de grans castells a l’aire; sigui en la infantesa, l’adolescència o l’edat adulta la mera enunciació indueix al viatge.

Des de Taixkent són 293 quilòmetres de res per una autopista infecta i polsegosa. A mig camí hi ha un pas a nivell (sense nivell) per on passa un Talgo rabent. Sí, entre Taixkent i Samarkanda hi circula un tren ràpid de patent espanyola i ho han testimoniat els meus propis ulls. Hem baixat de l’autocar per contemplar tan prodigiós espectacle i el guardaagulles ens filma amb el seu mòbil, com a súmmum de l’exotisme. A Uzbekistan (però no a Kirguizistan) sovint ens sol·licitaran permís per fer-se un retrat amb nosaltres, senyal que encara no han acabat farts de turisme. I jo, que sempre sóc tan cautelós per fotografiar la població local, em tallo una mica. Cal que afegeixi que dels dotze que conformem el grup no sóc precisament el model més desitjat.

Arribem a Samarkanda quan ja vespreja i el poc que s’endevina de la ciutat són uns parcs amplis i endreçats bastant similars als de la capital. Però després d’una breu passejada topem amb una imatge que només es podria qualificar de somni (i excuseu-me el llenguatge de tieta). Aquest diorama desplegable, digne d’una superproducció de Hollywood de «Les mil-i-una nits» és el cèlebre Registan, la plaça major de la ciutat que delimiten tres madrasses força reconstruïdes.

Ja hi retornarem amb llum de dia, de moment toca embadalir-se. No em queda clar si l’acordonament respon a un espectacle «son et lumière» de pagament, però el cert és que la plaça es pot contemplar perfectament a peu de carrer sense necessitat de dispendi. Uns policies s’ofereixen a deixar que et saltis el control, però esclar esperen «mordida».

De retorn a l’hotel ens desviem amb Carlos, un advocat madrileny trempat i lletraferit, al mausoleu de Tamerlà que també llueix prodigiós en plena nit. No ha arribat encara el moment de reflectir el seu context ni la seva rellevància estètica. Deixem-nos encaterinar per la policromia i les llumetes, els tentacles inabastables de Marina D'Or.