Qui esperi trobar a «Belgravia» una reencarnació de «Downton Abbey» cent anys abans ja pot preparar-se per patir una bona decepció. Aquesta mini-sèrie que es pot veure a Movistar, adapta en sis capítols una novel·la de Julian Fellowes i, per tant, no té cap vocació de continuïtat. El relat s’inicia el 1815 a Brussel·les hores abans de la batalla de Waterloo i, després d’un breu pròleg, l’acció fa un salt de vint-i-cinc anys (encara que cap dels actors envelleix ni gota). La major part de la trama transcorre a Belgravia, un dels barris més afluents de Londres, on conviuen la vella noblesa i els burgesos enriquits pel comerç. Precisament, serà el xoc de classes un dels motors del drama, encara que contemplat tot de forma molt conservadora.
De fet «Belgravia» desprèn un aroma ranci de fulletó de tota la vida amb fills secrets, comtesses orgulloses, casaments per diners i adúlteres que reben el seu càstig. Tot està muntat de forma tan convencional i mecànica i amb tan poca gràcia que costa creure que aquest sigui el mateix Fellowes de «Downton Abbey». Ah, i de membres del servei només en surten tres, els quals en lloc d’alimentar subtrames paral·leles com a models de lleialtat, es dediquen a trair els seus amos (i reben també el seu just càstig).
No cal dir que els decorats naturals i el vestuari són impecables (si no, no seria una sèrie britànica) i que hi surten alguns actors de prestigi (Tamsin Greig, Harriet Walter, Tom Wilkinson…), però no hi ha ni un sol paper que superi l’esquematisme d’una silueta retallada. Difícilment recomanaria aquest programa, —que només recorda «Downton Abbey» per la vibrant sintonia de John Lunn—, a menys que sigui imperatiu gaudir d’una dosi diària de dames prenent el te.
Apaga y vámonos. Demasiados elementos disuasorios.
ResponEliminaEra la intenció.
Eliminapues a mi me encanta tomar el té a las cinco. Gracias, Allau
ResponEliminaPues aquí te explican como se inició la costumbre (es el único dato interesante).
EliminaConfesso que l'he mirat, les sobretaules caloroses admeten el que sigui, però d'acord en tot el que dius, una llàstima que amb bons elements no hagin endegat un guió una mica més original i convincent, si al menys al final s'hagues ofegat el noi, molt sonso, per cert, jo m'hauria casat amb el pocavergonya, que tenia més morbo... Ni Óscar i Amanda era tan previsible.
ResponEliminaAra, els anglesos poden amb tot, fins i tot aquelles que tenien amb històries de la Cartland tenien la seva gràcia.
ResponEliminaSis capítols no és un peatge gaire onerós, encara que he de confessar que cap al final ja em vaig impacientar. La parelleta jove és imperdonablement sonsa.
Elimina