Millor que la ficció

«La dona a la finestra», adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’A. J. Finn, estava previst que s’estrenés l’octubre de 2019 fins que unes sessions públiques prèvies van fer evident que la cinta no funcionava. Després d’introduir-hi alguns canvis es va marcar una nova data d’estrena el maig de 2020. Finalment, a causa de la pandèmia, el film va anar a petar directament a Netflix, sense haver passat per les sales, i el teniu disponible des del passat 14 de maig, encara que jo no us el recomanaria. I això que el seu director Joe Wright ha fet fortuna filmant amb encert diverses obres literàries («Orgull i prejudici» de Jane Austen, «Expiació» d’Ian McEwan o «Anna Karènina» de Lev Tolstoi) i que l’adaptador del guió és el prestigiós Tracy Letts («Agost»). Però ni ells, ni una colla de bons actors que aquí estan sobreactuats (en especial Amy Adams i Gary Oldman) poden superar una trama forçada que posa a prova contínuament la nostra credulitat.

«La dona a la finestra» (o «The Woman in the Window») de 2018 pertany a aquella tradició de novel·les best-seller narrades per dones poc fiables que va encetar Gillian Flynn l’any 2012 amb «Gone Girl» i que va continuar Paula Hawkins amb «The Girl on the Train» (2015). El seu autor Dan Mallory és un editor (en el sentit anglosaxó del terme) amb una carrera d’un cert prestigi, que va decidir crear el seu propi èxit de vendes amb una mena de Frankenstein literari, construït amb bones dosis de préstecs a «La finestra indiscreta» de Hitchcock i «Copycat» de John Amiel. El resultat, que va firmar sota el pseudònim d’A. J. Finn (us sona Gillian Flynn?), no li va sortir malament: va vendre la novel·la en un contracte de dos llibres per una quantitat de dos milions de dòlars, Stephen King li va dedicar una frase encomiàstica, el llibre va entrar directament al número 1 de les llistes del New York Times (la primera vegada que passava en dotze anys amb un primer llibre), s’assegurà la traducció a quaranta països i s’aparaulà l’adaptació cinematogràfica que ara hem conegut. Mallory, que actualment té 42 anys, és un home atractiu i amb grans dots de comunicador, de manera que no li costa gens ficar-se el públic a la butxaca en les seves gires promocionals, sovint tractant amb humor i com traient-li importància els seus problemes de bipolaritat.

Malgrat l’èxit i la fortuna aparents, la reputació de Mallory es va veure seriosament afectada per un extens article a la revista New Yorker de febrer de 2019, on s’exposaven les moltes impostures que havien condimentat la seva carrera des del primer minut. Així, afirmacions com el seu doctorat a Oxford, la seva recomanació de publicar una novel·la policíaca de J. K. Rowling o la seva intervenció com editor en un llibre de Tina Fey —asseveracions que havia fet sovint en públic— van revelar-se totes falses. Però la que va sortir pitjor parada va ser la seva família, a qui havia fet servir freqüentment com a excusa d’un expedient acadèmic no tan notable com calia esperar d’ell. Si no havia pogut aprofundir en els seus estudis era perquè s’havia vist obligat a tenir cura de la seva mare, que patia de càncer de pit (i del qual havia mort), mentre que el seu germà sucumbia a la fibrosi cística. Més tard va ser ell mateix el que va adjudicar-se un tumor cerebral inoperable que li concedia uns anys més de vida.

Per descomptat, ni les seves temporades desaparegut del treball amb el pretext de rebre tractaments experimentals, ni les gorres que portava per ocultar els efectes de la quimioteràpia tenien cap base real. I no cal dir que tant la seva mare com el seu germà estan sans i estalvis i no tenen cap intenció de morir en el futur proper. Un cop descobert el pastís, el penques de Mallory va culpar la bipolaritat de les seves mentides, tot i que cap dels psiquiatres consultats va trobar relació entre el trastorn i les fabulacions de l’escriptor. No sé, però per algú com ell, que havia fet de les novel·les de Tom Ripley —el psicòpata seductor i imprevisible creat per Patricia Highsmith— el focus dels seus estudis universitaris, jo no hauria posat mai la mà al foc.