dimecres, 28 de juliol del 2021

Dues famílies i un secret

A l’inici de la sèrie «Fragile» (escrita pel prestigiós dramaturg Serge Boucher i visible a Filmin) es produeix un accident de trànsit i moren dos nois joves que viatjaven junts en el mateix cotxe i que ningú de les seves famílies sabia que es coneixien. Durant deu capítols retornarem a les setmanes prèvies a l’accident i anirem seguint els quefers de diversos membres de dues famílies del Quebec provincial, els Lanthier i els Couture. Els primers formen part del motor econòmic i polític de la regió, de manera que les seves vides transcorren en certa manera a la vista de tothom, mentre que els segons són coneguts pel seu popular restaurant i pel taller mecànic del fill.

Per descomptat descobrirem que no tot ha estat planer en el passat d’aquesta gent i un dels plaers de «Fragile» és anar veient com es van revelant circumstàncies que ens eren desconegudes: relacions adulterines, gelosia entre germans, un homicidi accidental, crims ecològics… I en el centre de la trama un misteri que té a veure amb la identitat sexual i del que no convé dir res més, si no que està tractat amb un respecte modèlic. 

Potser aquest element inconfessable és el que confereix al drama el seu tret més personal, però cal dir que tot el desenvolupament de la història (potser perquè el Canadà té una cultura un pèl més europea que els Estats Units) té lloc a un ritme pausat i gens efectista, que permet familiaritzar-se amb una col·lecció de personatges creïblement humans. Algun espectador impacient trobarà l’acció una mica desmaiada, però a casa ens ha agradat aquest procedir calmós tan proper a l’humanisme. I que els excel·lents actors ens fossin desconeguts ha contribuït considerablement a la credibilitat del projecte.

En definitiva, que «Fragile» —per fer les coses de manera lleugerament diferent als serials clàssics— ha esdevingut per a nosaltres una de les sèries de l’any (encara que en realitat és del 2019). I si xampurregeu una mica de francès, prepareu-vos per patir un bany d’humilitat tot escoltant la llengua impossible que parlen a l’altre costat de l’Atlàntic. 

2 comentaris:

  1. Si, además, la fotografía transmitiera la textura del invierno en los grandes bosques boreales (los de Canadá en concreto), mejor que mejor. Entonces no me la pierdo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha hivern i neu, però pocs boscos: és una província semiurbana.

      Elimina