Salvat per la ficció

L’escriptor i crític de televisió Roberto Enríquez (més conegut pel seu nom de guerra «Bob Pop») acudeix a «Maricón perdido» (sèrie emesa per TNT) a la ficció autobiogràfica com a forma de passar comptes a una biografia que no ha sigut precisament fàcil. Assetjat per ser gras i homosexual des dels temps escolars, maltractat per la seva pròpia família i afectat per una malaltia degenerativa, Enríquez s’ha vist obligat a pair un munt de males experiències i ha trobat el seu principal refugi en l’art i sobre tot en la literatura. La sèrie, que parteix de vivències autèntiques, però que es pren totes les llibertats possibles a l’hora d’explicar-les per mirar de fer les paus amb un passat dolorós, té un to de teràpia personal que mereix tots els respectes, encara que no sempre aconsegueixi l’empatia desitjada.

El principal problema que hi he trobat és la seva brevetat: és difícil desenvolupar una història amb profunditat quan es compta només amb sis capítols de poc més de vint minuts. Això fa que les desgràcies que li passen a Bob (i que en cap moment poso en dubte que tinguin una base real) s’acumulin amb una profusió que és difícil de digerir. En pocs minuts contemplarem com al protagonista li claven una pedrada que el deixa estès a terra, l’estafen en una sauna, el violen en un parc i li diagnostiquen una esclerosi múltiple. I, per molt que els guions intentin aportar una visió desdramatitzadora, no deixa de ser asfixiant tal cúmul de calamitats.

Crec que el poc temps del que disposen els capítols també contribueix a una certa simplificació caricaturesca dels personatges, en especial dels pares del protagonista, als quals Candela Peña i Carlos Bardem contribueixen amb interpretacions exagerades i monocords. Tampoc els desconeguts Carlos González (Bob jove) i Gabriel Sánchez (Bob adolescent) em semblen particularment notables. No es que grinyolin, però de la centralitat del seu paper caldria esperar una mica més. De fet, els únics actors que m’han semblat veritablement convincents són Alba Flores, com a amiga de l’ànima, i el veterà Miguel Rellán, com a avi comprensiu.

«Maricón perdido» ha tingut una recepció fenomenal, en part perquè Enríquez és una figura que cau molt bé per la seva franquesa sense prejudicis, però he de confessar que ha defraudat una mica les meves expectatives.