Comic Sans MS: balanç 2010

Vincent Connare segons disseny de "bancomicsans.com"

Fa poc més d’un any advertia els meus lectors sobre la pujant influència perniciosa del tipus de lletra Comic Sans MS en el nostre ecosistema tipogràfic. Arribats a les acaballes de l’any serà bon moment per revisar l’estat de la qüestió; però pels impacients els ho resumiré en tres paraules: no anem bé.

Recordem que la desafortunada i pueril “Comic Sans Ms” fou una invenció d’un tal Vincent Connare (a qui no goso anomenar tipògraf) en el si de Microsoft. La seva aberració veié la llum per primera vegada hàbilment camuflada al sistema operatiu Windows 95 i els seus principis no foren fàcils. Cal recordar que la tipografia, fins fa ben poc, era un art reservat a impressors i dissenyadors gràfics, i que per al públic general era una qüestió del tot invisible. Ha estat en els darrers quinze anys, gràcies a la democratització de l’edició de textos que ens han permès els ordinadors, que ara amb un simple clic puguem escollir entre un llarg menú de fonts el tipus de lletra que més ens convingui. Fou així com, gràcies sobretot al poder evangelitzador de secretàries “creatives”, mestres de parvulari i redactors de taulers d’anuncis en general, la nefasta “Comic Sans MS” va anar expandint-se com un virus maligne fins arribar a afectar tots els àmbits de la comunicació escrita.

Aviat gent de gust, començant pel mateix gremi tipogràfic, va alçar la veu d’alarma contra aquesta contaminació rampant que atemptava els fonaments del seu art. Ja des del 1999 els activistes de bancomicsans estan mobilitzats per eradicar el font nefast de la faç de la terra i llegeixo que ara preparen un documental titulat “Comic Sans or the most hated font in the world”.

I tot plegat, amb quin resultat? Fent una mirada al nostre voltant ens adonarem que la “Comic Sans MS” està perfectament integrada a l’entorn i és omnipresent en tota mena de reencarnacions des del logo d’una botiga fins les làpides funeràries. És més, a la majoria de la gent no li molesta en absolut. Fa poc una persona amiga, que considero per altra banda molt intel·ligent, em preguntava estranyada el perquè d’aquesta animadversió. Feina vaig tenir per explicar-li que no tenia res contra aquesta font, sempre que no sortís del seu àmbit natural: la retolació de joguines tòxiques de les que es venen als basars de “Tot a 1 € i més”.

 
Amb absoluta falta de justícia poètica, Vincent Connare, enlloc d’haver estat confinat a l’Illa del Diable, condemnat a embrutar les parets de la seva cel·la amb grafits de la seva creació, és acollit allà on va com si es tractés d’una estrella del rock, la Lady Gaga de la tipografia, en una mostra més de la imperant adoració a tota mena de freakismes.

Però ja no és només que els creadors de tendències i els artistes més a l’última comencin a reivindicar-la com a exemple de retro-chic, sinó que respectables logopedes sostenen que és un tipus de lletra molt adequada per a persones amb problemes d’aprenentatge o dislèxia. Hi ha també pedagogs, adeptes al corrent d’evitar esforços a la canalla, que defensen el seu ús als parvularis. I fins i tot els més agosarats proposen prolongar-lo fins als estudis universitaris.

 
És sabut que la “Comic Sans MS” no és apta per textos llargs, ja que fatiga el lector amb la seva estructura desllorigada; però donat que el jovent actual té un marge d’atenció sota mínims i és incapaç de llegir textos que superin els 140 caràcters de Twitter, alguns experts proposen utilitzar aquesta tipografia com barem per a mesurar la longitud ideal de qualsevol tipus de missatge.

Les previsions de l’Observatori Tipogràfic Internacional (I. T. O.) no són gens optimistes: la utilització de la “CS” continuarà creixent durant els propers anys en detriment de tipografies més tradicionals fins a estabilitzar-se en un 90% a partir de l’any 2019. Pel camí s’extingiran fonts tan tradicionals com la Bodoni (2015), la Garamond (2016) o la Gill Sans (2018). L’aproximat 10% restant cal atribuir-lo a l’existència de petites bosses d’irreductibles tipògrafs que armats d’Helvètiques i Times New Roman resistiran a mort.

A la llarga, però, la tipografia de la dissidència, un cop perduda la memòria històrica, veurà reduïda la seva expressió a les Arials, les Georgies i les Verdanes i la resta del món somriurà feliç entre missatges multicolors escrits en enormes Comic Sans majúscules.