Chloe

Sóc admirador de l’obra del director canadenc d’origen armeni, Atom Egoyan. “Speaking parts”, “The adjuster”, “Exotica”, “The sweet hereafter” o “Ararat” es compten entre les meves pel·lícules de capçalera. Els films d’aquest realitzador es caracteritzen per la seva narració no lineal, propera al trencaclosques, i en els que sota una aparentment freda exposició s’oculten drames molt punyents. “Chloe” (2009), per l’enganyosa linealitat de la seva trama, sembla escapar d’aquesta pauta. Si afegim que es tracta d’un remake de la pel·lícula francesa “Nathalie” d’Anne Fontane, podem començar a sospitar que ens trobem davant d’un encàrrec, més que no pas davant d’una obra personal.

Catherine, una reputada ginecòloga, comença a sospitar que el seu marit David, professor universitari, li és infidel amb les seves alumnes. Per comprovar la disponibilitat de David, Catherine contracta un prostituta de luxe, la Chloe titular, i li encarrega que l’informi de com respon el seu marit a la seva seducció. No sembla la millor manera de reconquerir la unió conjugal (segur que en un film sobre burgesos parisencs devia resultar més creïble). Com és d’esperar, la relació triangular es complicarà terriblement i derivarà cap a un thriller del subgènere “he ficat un psicòpata a casa”, en la línia marcada per “Atracció fatal”.

Aquest tipus d’històries solen abonar el missatge conservador que amb les coses del sexe no s’hi juga i, superficialment, és també aquesta la moralitat de “Chloe”. Llegit així, no passaria de ser un melodrama de sèrie B amb un embolcall excel·lent. Però Egoyan és molt Egoyan i eleva el relat en múltiples direccions, començant per la presència del narrador poc fiable. Qui som? Vivim en la mirada que projecten els altres sobre nostre? Podem estimar de forma vicària? Fins a quin punt ens estem contemplant a nosaltres mateixos quan creiem veure l’altre? En aquest sentit la presència constant de miralls i de grans finestrals és molt significativa.

El guió evita sàviament els psicologismes, en ocultar qualsevol detall sobre la història personal de Chloe, de manera que tot el relat es basa més en la suggestió que en l’explicació. Hi contribueix de forma definitiva el protagonisme de Julianne Moore com a Catherine. La Moore és una actriu que rarament defrauda i aquí no ho fa. La fotogènica Amanda Seyfried, que només coneixia pel paper de filla de Meryl Streep a “Mamma mia!”, està molt convincent al principi, no tant quan el seu personatge descarrila. Liam Neeson (que durant el rodatge de “Chloe” va perdre en accident la seva esposa Natasha Richardson) compleix amb una barreja d’afabilitat i ambigüitat, tot i que queda clar que el seu David no és el centre de la història.

Rodada amb suprema elegància, tot subratllant l’arquitectura hivernal de Toronto, i amb la morbosa música del còmplice habitual Michael Danna com a acompanyament, “Chloe” m’ha recordat també “Sunset Boulevard” i “Teorema” i m’ha fet pensar en el fal·lible poder de la paraula. Potser no és el millor Egoyan, però és en tot cas una delicatessen considerable en comparació a gran part de la cartellera.

Miscel·lània per a un pont

Vist que, malgrat el desastre aeri, aquí hem quedat quatre gats mal comptats, no malgastaré recursos propis i m’acolliré al gènere lleuger de la miscel·lània. Ben mirat, en temps propicis a la lectura en diagonal, el pica-pica i uns nivells d’atenció sota mínims, la miscel·lània es presenta com el futur de la literatura.

Sants del dia: Sant Nicolau (s. IV), bisbe de Mira (Lícia), venerat a Bari (s. X). Sant Pere Pasqual, bisbe de Jaèn i màrtir (mercedari); sant Fortià, innocent mr. venerat a Torelló; santa Asel.la, vg.

A la llibreria de la FNAC:

Dependent: Et sona “La Muntanya Màgica” de Thomas Mann?

Dependenta: Sí, crec que em sona.

El dia que vaig néixer la meva vida va canviar per complet.

David Grossman

Al carrer Balmes cantonada amb Aragó:

Ell: Te recuerdo que en el 98 estuvimos a punto de separarnos.

Ella: Sí, porque me pensaba que eras mariquita; y resultó que no.

No permetis que la gelosia ofegui els fonaments d'una bona amistat.

(Sòmines, segle V a.C.)

Un matemàtic s’ofega:

log, log, log, log, log, log…

(vist a “Professor Stewart’s Hoard of Mathematical Treasures”)

I de torna, com que Badly Drawn Boy m'agrada molt i acaba de treure disc ("It's what I'm thinking, part one"), us en deixo un clip:

Temps d’advent

Vist aquí. És una pàgina molt catòlica, però les dates obliguen a la confraternització.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

Des de finals de novembre fins al proper 6 de gener viurem un esclat de cordialitat, de generositat, de consum i golafreria, de sentimentalisme i conciliació, de borratxeres i ressaques, impossibles de trobar amb aquesta densitat durant tota la resta de l’any. Seran més de quaranta dies marcats per l’excés, per no dir per la sobredosi.

El festival ha començat amb les llumetes de colors que guarniran els carrers principals durant setmanes, amb els avets decorats que ocupen el seu nínxol habitual als vestíbuls de les grans entitats, amb els aparadors curulls d’enlluernaments metàl·lics i amb les llargues taules de llaminadures indigeribles, veritable malson de diabètic, que entorpeixen la circulació als nostres supermercats.

Vindran ara els dinars o els sopars entre companys de treball, de vegades subvencionats per l’empresa, o amb amics que no has vist en tot l’any, sempre a restaurants pretensiosos sota el signe d’un menú “festiu” que no deixarà ningú satisfet. I aquesta política de reagrupament i conciliació entorn d’una taula culminarà amb els àpats familiars on es combinarà   l’experimentació d’algun producte car i inusual (ostres a la tòfona blanca) amb l’abundància de menges més terrenals, inductores de digestions pròpies d’una pitó.

La ludopatia esdevindrà una addicció universal i fins i tot ben vista; i qui no tingui almenys un dècim per a la Grossa de Nadal i per la del “Niño” serà considerat gairebé com un asocial. La peixatera i el barber ens regalaran participacions integrades en útils calendaris de butxaca per l’any que vindrà. Més interessadament, intentaran col·locar-nos els seus números multitud d’agrupaments escoltes, clubs d’escacs, associacions sardanistes, ateneus populars i escolars que planegen un viatge de fi de curs.

La generositat imperativa s’intentarà explotar per totes les vies possibles: maratons televisives, calendaris solidaris, venda de targetes nadalenques pintades amb qualsevol membre del cos, peticions d’ONGs… I a un nivell més personal, aquesta liberalitat passarà pel tràfic de regals, des de la pseudo-ruleta russa de “l’amic invisible”, fins a les obligacions establertes amb la família, passant pels lots d’empresa, les estrenes, i els “detallets” dels comerciants.

Ressuscitaran antics vestigis de pensament màgic i durant uns dies creurem (o ho farem veure) en personatges mítics com els Reis d’Orient, el Pare Noel o el tió. Recuperarem rituals, o n’adoptarem de nous, per invocar la bona fortuna: els raïms, la roba interior vermella, la castanya o la llentia…

No, no dic que moltes d’aquestes coses no siguin bones i fins i tot excel·lents. Igual que al llarg de l’any dediquem diades a causes admirables com la lluita contra el càncer o en record de les víctimes de la sida, no veig perquè no podem instaurar un dia dedicat al bon rotllo universal. Que aquest hagi de ser el Nadal se m’escapa una mica, ja que els seus orígens pagans o les seves derivacions cristianes ens queden cada cop més lluny, però encara que sigui només per tradició, deixem-ho així.

El que ja em costa més d’entendre és que aquesta diada es constitueixi en epicentre d’un sisme que s’expandeix durant setmanes i setmanes en una apoteosi d’excessos que fa empal·lidir la resta de l’any. No és d’estranyar per tant que el matí del dia set de gener una humanitat exhausta es replegui en el seu trist egoisme habitual, tot recuperant forces per poder encarar amb la millor de les disposicions el següent mes de desembre.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

El dimoni de les llistes: Leopold Bloom i Stephen Dedalus

"Art and culture", John Latham (1966-1969)

    De què deliberà el duumvirat durant el seu itinerari?
   Música, literatura, Irlanda, Dublín, París, l’amistat, la dona, la prostitució, el règim alimentari, la influència de la llum de gas o dels llums d’arc voltaic i de bombetes incandescents sobre el creixement dels arbres adjacents paraheliotròpics, els cubells de brossa municipals per a emergències, l'Església Catòlica Romana, el celibat sacerdotal, la nació irlandesa, l’educació jesuïta, les carreres, l’estudi de la medicina, el dia abans, la malèfica influència del pre-sàbat, la caiguda de Stephen.

    Descobrí Bloom factors de similitud entre llurs respectives semblants i dissemblants reaccions a l’experiència?
    Ambdós eren sensibles a les impressions artístiques, les musicals amb preferència sobre les plàstiques o pictòriques. Ambdós preferien la manera de viure continental a la insular, un lloc de residència cisatlàntic en lloc de transatlàntic. Ambdós endurits per una primera educació domèstica i una heretada tenacitat de resistència heterodoxa, professaven llur incredulitat per moltes doctrines religioses, nacionals, socials i ètiques. Ambdós admetien l’alternativament estimulant i obtundent influència del magnetisme  heterosexual.

    Eren els seus punts de vista en alguns punts divergents?
    Stephen dissentia obertament dels punts de vista de Bloom sobre la importància de l’ajuda a si mateix dietètica i cívica, mentre Bloom dissentia tàcitament dels punts de vista de Stephen sobre l’afirmació eterna de l’esperit humà en literatura. Bloom assentia encobertament a la rectificació de Stephen de l’anacronisme que suposava assignar la data de la conversió de la nació irlandesa del druïdisme al cristianisme per Patrici, fill de Calporn, fill de Potitus, fill d’Odyssus, enviat pel papa Celestí I, l’any 432 durant el regnat de Leary, l’any 260 aproximadament en el regnat de Corman MacArt (♱266 p.C.), asfixiat per una deglució imperfecta d’aliment a Sletty i enterrat a Rossnaree. La caiguda que Bloom atribuïa a inanició gàstrica i a certs components químics de diversos graus d’adulteració i força alcohòlica, accelerada per l’exerció mental i la velocitat del ràpid moviment circular en una atmosfera relaxant, Stephen l’atribuïa a la reaparició d’un núvol matutí (percebut per ambdós des de dos punts diferents d’observació, Sandycove i Dublín) de primer no més gros que una mà femenina.

    Hi havia algun aspecte en què llurs punts de vista fossin iguals i negatius?
    La influència de la llum de gas o la llum elèctrica sobre el creixement dels arbres adjacents paraheliotròpics.

(“Ulisses”, James Joyce, traducció de Joaquim Mallafré)

L'art de la fuga

Per fi m’he decidit a clavar-li queixalada a César Aira i he començat pel seu “Cómo me hice monja” del 1993, que he llegit amb fascinació i perplexitat creixents. El llibre recull tres novel·les curtes molt diverses entre si, però que semblen una bona introducció a l’autor. Aira, que considera el gènere del conte massa encotillat pel seu gust, diu que opta per la novel·la per les llibertats que li permet (novel·les de menys de cent pàgines, de les que en publica dues o quatre a l’any).

Per llegir Aira cal tenir present que no l’interessa el pla general de l’obra ni el producte acabat, sinó només el procés de gestar-la: comença amb una idea i tira endavant sense prejudicis, a veure cap a on el porta, mai no mira enrere. Aquest mètode, que pot fer pensar en la temible escriptura automàtica dels surrealistes, se salva de la incoherència pel talent que té Aira per la improvisació argumental. Resulta impossible preveure cap a on ens conduiran les seves trames però, curiosament, un cop entrats en el joc, no ens sorprendran les seves impossibles marrades. O sí que ens sorprendran d’entrada, però aviat les integrarem en una versemblança d’un ordre superior. “Versemblança” i “realitat” són dues paraules clau en l’univers de César Aira, però ho són en un sentit que ens fa replantejar-nos la seva definició fins a preguntar-nos si no hi ha molt d’inversemblant en el que ens agrada anomenar “el món real” i que no hi ha millor observatori per desmuntar els seus mecanismes que una d’aquestes novel·letes.

Una de les herències més funestes del postmodernisme és aquest raonament segons el qual, ja que totes les històries han estat explicades, ara es pot explicar qualsevol història. Res no m’exaspera més que aquestes novel·les on s’esdevé una cosa, com podria esdevenir-se una altra de completament diferent. Curiosament, tot i que en una novel·la d’Aira una escena costumista pot ser interrompuda per una invasió alienígena, no sento mai la lleugeresa de l’arbitrarietat, tal és el poder de la seva seducció.

Però prou de teories, que estic segur que a l’autor li produirien urticària, passem al llibre en qüestió. “Cómo me hice monja” consta de tres “nouvelles”. La que dóna nom al volum, Aira la resumeix així:

“Cómo me hice monja” es mi autobiografía, parcial porque trata sólo de un año de mi vida, entre los seis y los siete, empieza cuando pruebo un helado por primera vez, y termina cuando me asesina la viuda del heladero".

No ho havia dit encara, però el llibre és ple de llampecs còmics (i de moltes altres coses bones). “Cómo me hice monja” (la novel·la) són les memòries d’infantesa que acabaran d’una vegada per sempre amb tot el gènere de memòries d’infantesa. Per descomptat, mai no sabrem com es va fer monja, però en paraules del novel·lista, se sent dotat de la imaginació suficient per posar-se a escriure sota qualsevol títol, i aquest és realment espectacular.

El segon relat es titula “La prueba”. Si la resta del volum ja és boníssim, aquí toquem el cel. Marcia, una noia jove, estudiant assenyada (i verge), passeja per un carrer de Buenos Aires ple a vessar d’hormones juvenils. Mao i la seva amiga Lenin, dues xiquetes punk, senten un irresistible “coup de foudre” i volen follar amb ella. El que comença com una antropològica guerra entre dos mons antitètics, esclata en un veritable apocalipsi. O un rosari de l’aurora. Lectura obligada per a tots els meus saludats i coneguts a qui els agradi investigar el costat bèstia de la vida.

“El llanto” comença de manera una mica abstracta, de sobte apareix el fantasma d’un televisor que emet “Rin Tin Tin” en format malson, després el relat s’encamina cap a l’arquetípica i depressiva narració de la dissolució d’una parella. He dit arquetípica?, això amb Aira mai! (o sempre, segons com t’ho miris, perquè el joc amb els gèneres literaris és un dels seus esbarjos preferits). Després hi apareixen uns llenguados que es resisteixen a esdevenir sushi i un magnicidi que acaba amb l’inexistent Primer Ministre de la República Argentina. Continueu vosaltres mateixos, però el seu inesperat final és una apoteosi íntima que sembla el reflex invers de la conclusió del relat anterior.

En definitiva, recomanat per a qui vulgui entrar estrepitosament en un tipus de literatura que explora els límits narratius, sorprèn en l'expressió i no s’assembla a cap altra. Jo hi penso reincidir.

X

foto de holeymoon a flickr

Races massa humanes

Qui viatja per primer cop als Estats Units, abans de desembarcar de l’avió es veu obligat a omplir un formulari que eleva la burocràcia d’estat als cims de l’estultícia humana. D’entre la majoria de preguntes, que admeten una resposta unívoca (en el benentès que vulguis entrar al país), destaca per la seva ambigüitat la qüestió sobre la raça del visitant; o l’ètnia del visitant, que em sembla que és el terme que ara exigeix la correcció. Si no m’equivoco, les opcions que s’ofereixen són: caucasian, afroamerican, hispanic, native american i other. Bé, no sé perquè tenen tant d’interès en identificar la gent nascuda al Caucas (per què no als Alps o als Urals?); ¿els afroamericans són un eufemisme per evitar la paraula “negre” i, per tant, els nigerians també ho serien?; ¿els hispans inclouen els espanyols?; ¿els natius americans no són tots els nascuts a Amèrica?, ¿no intersequen llavors amb els altres grups i molt especialment amb els hispans? L’única resposta decent en el 100% dels casos és “altres”, una resposta que, per altra banda és la millor que es pot donar en tota mena d’enquestes.

Certament la qüestió de la classificació de la humanitat en races és un afer delicat i, vistes les barrabassades comeses en el seu nom, tant en el passat com en el present, el més raonable seria passar-hi de puntetes; però com que Richard Dawkins a “El cuento del antepasado” es permet una llarga i fascinant digressió al respecte (enmig d’un capítol sobre saltamartins (!)), aprofitaré l’ocasió per agafar el toro per les banyes.

Si un naturalista descobreix un pinsà amb una taca blava sobre el bec que no presenten la resta dels pinsans, s’afanyarà a establir una nova espècie. Llavors, em preguntava jo, com pot ser que els humans, que presentem trets morfològics tan diversos (d’alçada, pigmentació de la pell, tipus de cabells, forma dels ulls i els llavis…) pertanyem tots a una sola espècie? Homo sapiens, per cert.

Sembla que la prova del nou de l’especiació és si és possible o no l’aparellament sexual de dos espècimens en llibertat. Un tigre i un lleó en captivitat poden tenir descendència, sempre estèril cal afegir, però es tracta de relacions que no es produirien mai de forma “natural” (això m’ha fet pensar en l’homosexualitat conjuntural dins de les presons i els exèrcits, ves per on). En els darrers anys la genètica ha confirmat que aquestes preferències sexuals tenien una base més profunda, que efectivament es tractava de bèsties genèticament molt diferents. De fet, la fantàstica eclosió de formes que representen les races només es produeix en les espècies modificades artificialment pels homes (i les dones). Per això hi ha races domèstiques de gossos, de patates, de gats i de cavalls, de roses i de cebes. També d’homes i de dones?

Resulta complicat parlar d’homes i de dones que s’aparellin de forma “natural”. Potser un sapiens en estat natural és un oxímoron, ja que tot el que toquem esdevé indefectiblement “artificial”. Fa anys, per dir-ho suau, que hem esdevingut animals molt poc naturals, tenim una cultura al darrera. Una cultura que acostuma a aconsellar-nos que no ens barregem amb el que és diferent a nosaltres (en certa manera aquest fou un dels orígens de les races). Malgrat això l’experiència demostra que totes les races humanes poden practicar el coit entre femella i mascle i que el resultat, apart de fèrtil, pot ser fins i tot estèticament espectacular.

I és que des del punt de vista del genetista la varietat genètica humana és molt inferior a la que es dóna, per exemple, entre els nostres cosins ximpanzés, i encara aquesta varietat té molt poc a veure amb la raça ja que pot ser molt més forta dins d’un grup racial que comparant-la entre dos individus de races diferents.

El món d’avui no és el mateix que el de fa un segle. Cada dia que passa els éssers humans, gràcies a les emigracions i a Ryanair, som una mica més a prop els uns dels altres. Les diferències racials, més que una realitat són un continu de gradacions. De fet, ja sabem que els nostres ancestres comuns foren africans (i aquí no s’hi val parlar d’afroamericans) i que ningú amb dos dits de front posaria la mà al foc sobre el seu llinatge. Però els prejudicis persisteixen i per un curiós mecanisme psicològic ens entestem a pensar en termes de raça. Mireu, sinó, la foto següent.

Com bé diu Dawkins, si se la mostréssim a un marcià, conclouria que el personatge de l’esquerra és d’una espècie diferent dels altres tres. I tanmateix, per cultura hem après que Condoleeza Rice i Colin Powell pertanyen a la mateixa raça. Negra, per ser més precisos. El mateix passa amb el president Barack Obama, fill d’un pare negre, africà de Kenya, i d’una mare blanca amb ancestres anglesos, alemanys i irlandesos. Tècnicament, la barreja és igualitària, però de cara a la Història i als titulars de la premsa, Obama és el primer president negre dels Estats Units. Si busquéssim l’exactitud, caldria dir que Obama és el primer president dels USA amb un component genètic negre evident. Però la “negritud”, encara que sigui només d’un 10%, és encara el factor que pesa més. Segurament la històrica predominança dels blancs (a la qual li queden dos telenotícies, per cert) explicaria el prejudici envers la foscor de pell, tot i que a les darreres dècades l’orgull i la reivindicació dels propis implicats hi pot haver  contribuït.

Dawkins es pregunta si encara té sentit pensar en termes de raça i, tot reconèixer-hi l’arbitrarietat del concepte, es rendeix a l’evidència que els islandesos i els tanzans solen ser fàcilment distingibles i que dir d’algú que és xinès ens proporciona una determinada informació sobre la seva possible aparença física (cabells llisos i negres, ulls amb epicant). Sempre que no inferim valoracions de tipus qualitatiu i no ens obliguin a definir-nos marcant una creu en una casella, no hi ha d’haver cap problema.

Per acabar aquesta llarga passejada pel concepte de raça, Dawkins ens recorda que fa cent anys un autor tan “progressista” i tan “d’esquerres” com H. G. Wells es preguntava a la seva “Nova República” què caldria fer amb les races inferiors, on incloïa els “negres”, els “grocs” i els “jueus”. Les seves opinions ara ens poden escandalitzar, per això és bo reflexionar sobre el que Dawkins escriu al respecte:

“El canvi experimentat per les nostres actituds en aquests cent anys suposo que hauria de servir-nos de consol. Potser part del mèrit correspongui —en sentit negatiu— a Hitler, donat que ningú no vol que l’atrapin opinant el mateix que ell. Però em pregunto el següent: ¿quines de les nostres proclames actuals citaran horroritzats els nostres descendents del segle XXII? ¿Potser quelcom relacionat amb la forma de tractar altres espècies?”