Sóc admirador de l’obra del director canadenc d’origen armeni, Atom Egoyan. “Speaking parts”, “The adjuster”, “Exotica”, “The sweet hereafter” o “Ararat” es compten entre les meves pel·lícules de capçalera. Els films d’aquest realitzador es caracteritzen per la seva narració no lineal, propera al trencaclosques, i en els que sota una aparentment freda exposició s’oculten drames molt punyents. “Chloe” (2009), per l’enganyosa linealitat de la seva trama, sembla escapar d’aquesta pauta. Si afegim que es tracta d’un remake de la pel·lícula francesa “Nathalie” d’Anne Fontane, podem començar a sospitar que ens trobem davant d’un encàrrec, més que no pas davant d’una obra personal.
Catherine, una reputada ginecòloga, comença a sospitar que el seu marit David, professor universitari, li és infidel amb les seves alumnes. Per comprovar la disponibilitat de David, Catherine contracta un prostituta de luxe, la Chloe titular, i li encarrega que l’informi de com respon el seu marit a la seva seducció. No sembla la millor manera de reconquerir la unió conjugal (segur que en un film sobre burgesos parisencs devia resultar més creïble). Com és d’esperar, la relació triangular es complicarà terriblement i derivarà cap a un thriller del subgènere “he ficat un psicòpata a casa”, en la línia marcada per “Atracció fatal”.
Aquest tipus d’històries solen abonar el missatge conservador que amb les coses del sexe no s’hi juga i, superficialment, és també aquesta la moralitat de “Chloe”. Llegit així, no passaria de ser un melodrama de sèrie B amb un embolcall excel·lent. Però Egoyan és molt Egoyan i eleva el relat en múltiples direccions, començant per la presència del narrador poc fiable. Qui som? Vivim en la mirada que projecten els altres sobre nostre? Podem estimar de forma vicària? Fins a quin punt ens estem contemplant a nosaltres mateixos quan creiem veure l’altre? En aquest sentit la presència constant de miralls i de grans finestrals és molt significativa.
El guió evita sàviament els psicologismes, en ocultar qualsevol detall sobre la història personal de Chloe, de manera que tot el relat es basa més en la suggestió que en l’explicació. Hi contribueix de forma definitiva el protagonisme de Julianne Moore com a Catherine. La Moore és una actriu que rarament defrauda i aquí no ho fa. La fotogènica Amanda Seyfried, que només coneixia pel paper de filla de Meryl Streep a “Mamma mia!”, està molt convincent al principi, no tant quan el seu personatge descarrila. Liam Neeson (que durant el rodatge de “Chloe” va perdre en accident la seva esposa Natasha Richardson) compleix amb una barreja d’afabilitat i ambigüitat, tot i que queda clar que el seu David no és el centre de la història.
Rodada amb suprema elegància, tot subratllant l’arquitectura hivernal de Toronto, i amb la morbosa música del còmplice habitual Michael Danna com a acompanyament, “Chloe” m’ha recordat també “Sunset Boulevard” i “Teorema” i m’ha fet pensar en el fal·lible poder de la paraula. Potser no és el millor Egoyan, però és en tot cas una delicatessen considerable en comparació a gran part de la cartellera.
Catherine, una reputada ginecòloga, comença a sospitar que el seu marit David, professor universitari, li és infidel amb les seves alumnes. Per comprovar la disponibilitat de David, Catherine contracta un prostituta de luxe, la Chloe titular, i li encarrega que l’informi de com respon el seu marit a la seva seducció. No sembla la millor manera de reconquerir la unió conjugal (segur que en un film sobre burgesos parisencs devia resultar més creïble). Com és d’esperar, la relació triangular es complicarà terriblement i derivarà cap a un thriller del subgènere “he ficat un psicòpata a casa”, en la línia marcada per “Atracció fatal”.
Aquest tipus d’històries solen abonar el missatge conservador que amb les coses del sexe no s’hi juga i, superficialment, és també aquesta la moralitat de “Chloe”. Llegit així, no passaria de ser un melodrama de sèrie B amb un embolcall excel·lent. Però Egoyan és molt Egoyan i eleva el relat en múltiples direccions, començant per la presència del narrador poc fiable. Qui som? Vivim en la mirada que projecten els altres sobre nostre? Podem estimar de forma vicària? Fins a quin punt ens estem contemplant a nosaltres mateixos quan creiem veure l’altre? En aquest sentit la presència constant de miralls i de grans finestrals és molt significativa.
El guió evita sàviament els psicologismes, en ocultar qualsevol detall sobre la història personal de Chloe, de manera que tot el relat es basa més en la suggestió que en l’explicació. Hi contribueix de forma definitiva el protagonisme de Julianne Moore com a Catherine. La Moore és una actriu que rarament defrauda i aquí no ho fa. La fotogènica Amanda Seyfried, que només coneixia pel paper de filla de Meryl Streep a “Mamma mia!”, està molt convincent al principi, no tant quan el seu personatge descarrila. Liam Neeson (que durant el rodatge de “Chloe” va perdre en accident la seva esposa Natasha Richardson) compleix amb una barreja d’afabilitat i ambigüitat, tot i que queda clar que el seu David no és el centre de la història.
Rodada amb suprema elegància, tot subratllant l’arquitectura hivernal de Toronto, i amb la morbosa música del còmplice habitual Michael Danna com a acompanyament, “Chloe” m’ha recordat també “Sunset Boulevard” i “Teorema” i m’ha fet pensar en el fal·lible poder de la paraula. Potser no és el millor Egoyan, però és en tot cas una delicatessen considerable en comparació a gran part de la cartellera.
A mi em va agradar bastant "Exòtica" al seu moment, que és l'única que conec d'aquest director i la Julianne Moore em xifla o sigui que aquesta pel·lícula l'hauria de veure tard o d'hora.
ResponEliminaHome, això de dir que és una de les millors pel·lícules tenint en compte la cartellera...
ResponEliminaEn fi, em continuen fascinant les teves anàlisis de pel·lícules! Ara només cal fer el pas i anar-la a veure.
Òscar, no ho volia dir, però hi ha un número lèsbic entre aquestes dues senyores. Per si et calien més alicients.
ResponEliminaGalde, ja ho sé que fugiu del cinema com del xarampió, però permeteu-me aquests exercicis d'estil.
ResponEliminaDéu meu, demà mateix hi vaig!
ResponEliminaJo també segueixo l'Egoyan i Chloe em va decebre bastant. Els personatges no els vaig trobar creïbles. Ara, com bé li has explicat a l'Òscar, la pel·licula té altres alicients complementaris.
ResponEliminaJo només coneixia Exótica que no em va semblar malament. Quant a Chloé penso que és una història previsible i tòpica però la signa un director amb talent i això és nota pla a pla. Per si fos poc l'atmosfera inquietant, l'escena dels Jardins Allen, el clima de Montreal tenen tanta força com si els hagués filmat Hitch.
ResponEliminaVaig passar una estona agradable i això sempre ho agraeïxo.
Excel·lent crònica Allau!
Salvador, potser és que jo hi vaig anar esperant-me un nyap, que és la millor disposició per apreciar una pel•lícula.
ResponEliminaCompletament d'acord, Glòria. La música em va fer pensar en la de "Vertigo" (ep, la ciutat és Toronto, no Montreal).
ResponEliminaEi, gràcies Allau. Em vaig confondre...
ResponEliminaA mi no m'agradà gens, els personatges no em resultaren creïbles, ni els diàlegs tenien massa sentit. Fins i tot, la música em molestà. Visitaré les pel·lis anteriors d'Egoyan per vore si em refaig de la decepció.
ResponEliminaCoralet, a mi la que més m'agrada és "The sweet hereafter" (El dulce porvenir).
ResponElimina