Races massa humanes

Qui viatja per primer cop als Estats Units, abans de desembarcar de l’avió es veu obligat a omplir un formulari que eleva la burocràcia d’estat als cims de l’estultícia humana. D’entre la majoria de preguntes, que admeten una resposta unívoca (en el benentès que vulguis entrar al país), destaca per la seva ambigüitat la qüestió sobre la raça del visitant; o l’ètnia del visitant, que em sembla que és el terme que ara exigeix la correcció. Si no m’equivoco, les opcions que s’ofereixen són: caucasian, afroamerican, hispanic, native american i other. Bé, no sé perquè tenen tant d’interès en identificar la gent nascuda al Caucas (per què no als Alps o als Urals?); ¿els afroamericans són un eufemisme per evitar la paraula “negre” i, per tant, els nigerians també ho serien?; ¿els hispans inclouen els espanyols?; ¿els natius americans no són tots els nascuts a Amèrica?, ¿no intersequen llavors amb els altres grups i molt especialment amb els hispans? L’única resposta decent en el 100% dels casos és “altres”, una resposta que, per altra banda és la millor que es pot donar en tota mena d’enquestes.

Certament la qüestió de la classificació de la humanitat en races és un afer delicat i, vistes les barrabassades comeses en el seu nom, tant en el passat com en el present, el més raonable seria passar-hi de puntetes; però com que Richard Dawkins a “El cuento del antepasado” es permet una llarga i fascinant digressió al respecte (enmig d’un capítol sobre saltamartins (!)), aprofitaré l’ocasió per agafar el toro per les banyes.

Si un naturalista descobreix un pinsà amb una taca blava sobre el bec que no presenten la resta dels pinsans, s’afanyarà a establir una nova espècie. Llavors, em preguntava jo, com pot ser que els humans, que presentem trets morfològics tan diversos (d’alçada, pigmentació de la pell, tipus de cabells, forma dels ulls i els llavis…) pertanyem tots a una sola espècie? Homo sapiens, per cert.

Sembla que la prova del nou de l’especiació és si és possible o no l’aparellament sexual de dos espècimens en llibertat. Un tigre i un lleó en captivitat poden tenir descendència, sempre estèril cal afegir, però es tracta de relacions que no es produirien mai de forma “natural” (això m’ha fet pensar en l’homosexualitat conjuntural dins de les presons i els exèrcits, ves per on). En els darrers anys la genètica ha confirmat que aquestes preferències sexuals tenien una base més profunda, que efectivament es tractava de bèsties genèticament molt diferents. De fet, la fantàstica eclosió de formes que representen les races només es produeix en les espècies modificades artificialment pels homes (i les dones). Per això hi ha races domèstiques de gossos, de patates, de gats i de cavalls, de roses i de cebes. També d’homes i de dones?

Resulta complicat parlar d’homes i de dones que s’aparellin de forma “natural”. Potser un sapiens en estat natural és un oxímoron, ja que tot el que toquem esdevé indefectiblement “artificial”. Fa anys, per dir-ho suau, que hem esdevingut animals molt poc naturals, tenim una cultura al darrera. Una cultura que acostuma a aconsellar-nos que no ens barregem amb el que és diferent a nosaltres (en certa manera aquest fou un dels orígens de les races). Malgrat això l’experiència demostra que totes les races humanes poden practicar el coit entre femella i mascle i que el resultat, apart de fèrtil, pot ser fins i tot estèticament espectacular.

I és que des del punt de vista del genetista la varietat genètica humana és molt inferior a la que es dóna, per exemple, entre els nostres cosins ximpanzés, i encara aquesta varietat té molt poc a veure amb la raça ja que pot ser molt més forta dins d’un grup racial que comparant-la entre dos individus de races diferents.

El món d’avui no és el mateix que el de fa un segle. Cada dia que passa els éssers humans, gràcies a les emigracions i a Ryanair, som una mica més a prop els uns dels altres. Les diferències racials, més que una realitat són un continu de gradacions. De fet, ja sabem que els nostres ancestres comuns foren africans (i aquí no s’hi val parlar d’afroamericans) i que ningú amb dos dits de front posaria la mà al foc sobre el seu llinatge. Però els prejudicis persisteixen i per un curiós mecanisme psicològic ens entestem a pensar en termes de raça. Mireu, sinó, la foto següent.

Com bé diu Dawkins, si se la mostréssim a un marcià, conclouria que el personatge de l’esquerra és d’una espècie diferent dels altres tres. I tanmateix, per cultura hem après que Condoleeza Rice i Colin Powell pertanyen a la mateixa raça. Negra, per ser més precisos. El mateix passa amb el president Barack Obama, fill d’un pare negre, africà de Kenya, i d’una mare blanca amb ancestres anglesos, alemanys i irlandesos. Tècnicament, la barreja és igualitària, però de cara a la Història i als titulars de la premsa, Obama és el primer president negre dels Estats Units. Si busquéssim l’exactitud, caldria dir que Obama és el primer president dels USA amb un component genètic negre evident. Però la “negritud”, encara que sigui només d’un 10%, és encara el factor que pesa més. Segurament la històrica predominança dels blancs (a la qual li queden dos telenotícies, per cert) explicaria el prejudici envers la foscor de pell, tot i que a les darreres dècades l’orgull i la reivindicació dels propis implicats hi pot haver  contribuït.

Dawkins es pregunta si encara té sentit pensar en termes de raça i, tot reconèixer-hi l’arbitrarietat del concepte, es rendeix a l’evidència que els islandesos i els tanzans solen ser fàcilment distingibles i que dir d’algú que és xinès ens proporciona una determinada informació sobre la seva possible aparença física (cabells llisos i negres, ulls amb epicant). Sempre que no inferim valoracions de tipus qualitatiu i no ens obliguin a definir-nos marcant una creu en una casella, no hi ha d’haver cap problema.

Per acabar aquesta llarga passejada pel concepte de raça, Dawkins ens recorda que fa cent anys un autor tan “progressista” i tan “d’esquerres” com H. G. Wells es preguntava a la seva “Nova República” què caldria fer amb les races inferiors, on incloïa els “negres”, els “grocs” i els “jueus”. Les seves opinions ara ens poden escandalitzar, per això és bo reflexionar sobre el que Dawkins escriu al respecte:

“El canvi experimentat per les nostres actituds en aquests cent anys suposo que hauria de servir-nos de consol. Potser part del mèrit correspongui —en sentit negatiu— a Hitler, donat que ningú no vol que l’atrapin opinant el mateix que ell. Però em pregunto el següent: ¿quines de les nostres proclames actuals citaran horroritzats els nostres descendents del segle XXII? ¿Potser quelcom relacionat amb la forma de tractar altres espècies?”