L'art de la fuga

Per fi m’he decidit a clavar-li queixalada a César Aira i he començat pel seu “Cómo me hice monja” del 1993, que he llegit amb fascinació i perplexitat creixents. El llibre recull tres novel·les curtes molt diverses entre si, però que semblen una bona introducció a l’autor. Aira, que considera el gènere del conte massa encotillat pel seu gust, diu que opta per la novel·la per les llibertats que li permet (novel·les de menys de cent pàgines, de les que en publica dues o quatre a l’any).

Per llegir Aira cal tenir present que no l’interessa el pla general de l’obra ni el producte acabat, sinó només el procés de gestar-la: comença amb una idea i tira endavant sense prejudicis, a veure cap a on el porta, mai no mira enrere. Aquest mètode, que pot fer pensar en la temible escriptura automàtica dels surrealistes, se salva de la incoherència pel talent que té Aira per la improvisació argumental. Resulta impossible preveure cap a on ens conduiran les seves trames però, curiosament, un cop entrats en el joc, no ens sorprendran les seves impossibles marrades. O sí que ens sorprendran d’entrada, però aviat les integrarem en una versemblança d’un ordre superior. “Versemblança” i “realitat” són dues paraules clau en l’univers de César Aira, però ho són en un sentit que ens fa replantejar-nos la seva definició fins a preguntar-nos si no hi ha molt d’inversemblant en el que ens agrada anomenar “el món real” i que no hi ha millor observatori per desmuntar els seus mecanismes que una d’aquestes novel·letes.

Una de les herències més funestes del postmodernisme és aquest raonament segons el qual, ja que totes les històries han estat explicades, ara es pot explicar qualsevol història. Res no m’exaspera més que aquestes novel·les on s’esdevé una cosa, com podria esdevenir-se una altra de completament diferent. Curiosament, tot i que en una novel·la d’Aira una escena costumista pot ser interrompuda per una invasió alienígena, no sento mai la lleugeresa de l’arbitrarietat, tal és el poder de la seva seducció.

Però prou de teories, que estic segur que a l’autor li produirien urticària, passem al llibre en qüestió. “Cómo me hice monja” consta de tres “nouvelles”. La que dóna nom al volum, Aira la resumeix així:

“Cómo me hice monja” es mi autobiografía, parcial porque trata sólo de un año de mi vida, entre los seis y los siete, empieza cuando pruebo un helado por primera vez, y termina cuando me asesina la viuda del heladero".

No ho havia dit encara, però el llibre és ple de llampecs còmics (i de moltes altres coses bones). “Cómo me hice monja” (la novel·la) són les memòries d’infantesa que acabaran d’una vegada per sempre amb tot el gènere de memòries d’infantesa. Per descomptat, mai no sabrem com es va fer monja, però en paraules del novel·lista, se sent dotat de la imaginació suficient per posar-se a escriure sota qualsevol títol, i aquest és realment espectacular.

El segon relat es titula “La prueba”. Si la resta del volum ja és boníssim, aquí toquem el cel. Marcia, una noia jove, estudiant assenyada (i verge), passeja per un carrer de Buenos Aires ple a vessar d’hormones juvenils. Mao i la seva amiga Lenin, dues xiquetes punk, senten un irresistible “coup de foudre” i volen follar amb ella. El que comença com una antropològica guerra entre dos mons antitètics, esclata en un veritable apocalipsi. O un rosari de l’aurora. Lectura obligada per a tots els meus saludats i coneguts a qui els agradi investigar el costat bèstia de la vida.

“El llanto” comença de manera una mica abstracta, de sobte apareix el fantasma d’un televisor que emet “Rin Tin Tin” en format malson, després el relat s’encamina cap a l’arquetípica i depressiva narració de la dissolució d’una parella. He dit arquetípica?, això amb Aira mai! (o sempre, segons com t’ho miris, perquè el joc amb els gèneres literaris és un dels seus esbarjos preferits). Després hi apareixen uns llenguados que es resisteixen a esdevenir sushi i un magnicidi que acaba amb l’inexistent Primer Ministre de la República Argentina. Continueu vosaltres mateixos, però el seu inesperat final és una apoteosi íntima que sembla el reflex invers de la conclusió del relat anterior.

En definitiva, recomanat per a qui vulgui entrar estrepitosament en un tipus de literatura que explora els límits narratius, sorprèn en l'expressió i no s’assembla a cap altra. Jo hi penso reincidir.