Temps d’advent

Vist aquí. És una pàgina molt catòlica, però les dates obliguen a la confraternització.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

Des de finals de novembre fins al proper 6 de gener viurem un esclat de cordialitat, de generositat, de consum i golafreria, de sentimentalisme i conciliació, de borratxeres i ressaques, impossibles de trobar amb aquesta densitat durant tota la resta de l’any. Seran més de quaranta dies marcats per l’excés, per no dir per la sobredosi.

El festival ha començat amb les llumetes de colors que guarniran els carrers principals durant setmanes, amb els avets decorats que ocupen el seu nínxol habitual als vestíbuls de les grans entitats, amb els aparadors curulls d’enlluernaments metàl·lics i amb les llargues taules de llaminadures indigeribles, veritable malson de diabètic, que entorpeixen la circulació als nostres supermercats.

Vindran ara els dinars o els sopars entre companys de treball, de vegades subvencionats per l’empresa, o amb amics que no has vist en tot l’any, sempre a restaurants pretensiosos sota el signe d’un menú “festiu” que no deixarà ningú satisfet. I aquesta política de reagrupament i conciliació entorn d’una taula culminarà amb els àpats familiars on es combinarà   l’experimentació d’algun producte car i inusual (ostres a la tòfona blanca) amb l’abundància de menges més terrenals, inductores de digestions pròpies d’una pitó.

La ludopatia esdevindrà una addicció universal i fins i tot ben vista; i qui no tingui almenys un dècim per a la Grossa de Nadal i per la del “Niño” serà considerat gairebé com un asocial. La peixatera i el barber ens regalaran participacions integrades en útils calendaris de butxaca per l’any que vindrà. Més interessadament, intentaran col·locar-nos els seus números multitud d’agrupaments escoltes, clubs d’escacs, associacions sardanistes, ateneus populars i escolars que planegen un viatge de fi de curs.

La generositat imperativa s’intentarà explotar per totes les vies possibles: maratons televisives, calendaris solidaris, venda de targetes nadalenques pintades amb qualsevol membre del cos, peticions d’ONGs… I a un nivell més personal, aquesta liberalitat passarà pel tràfic de regals, des de la pseudo-ruleta russa de “l’amic invisible”, fins a les obligacions establertes amb la família, passant pels lots d’empresa, les estrenes, i els “detallets” dels comerciants.

Ressuscitaran antics vestigis de pensament màgic i durant uns dies creurem (o ho farem veure) en personatges mítics com els Reis d’Orient, el Pare Noel o el tió. Recuperarem rituals, o n’adoptarem de nous, per invocar la bona fortuna: els raïms, la roba interior vermella, la castanya o la llentia…

No, no dic que moltes d’aquestes coses no siguin bones i fins i tot excel·lents. Igual que al llarg de l’any dediquem diades a causes admirables com la lluita contra el càncer o en record de les víctimes de la sida, no veig perquè no podem instaurar un dia dedicat al bon rotllo universal. Que aquest hagi de ser el Nadal se m’escapa una mica, ja que els seus orígens pagans o les seves derivacions cristianes ens queden cada cop més lluny, però encara que sigui només per tradició, deixem-ho així.

El que ja em costa més d’entendre és que aquesta diada es constitueixi en epicentre d’un sisme que s’expandeix durant setmanes i setmanes en una apoteosi d’excessos que fa empal·lidir la resta de l’any. No és d’estranyar per tant que el matí del dia set de gener una humanitat exhausta es replegui en el seu trist egoisme habitual, tot recuperant forces per poder encarar amb la millor de les disposicions el següent mes de desembre.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.