Tres ciutats llombardes: Bèrgam (1)

Milà és la capital de la Llombardia i, malgrat les veus adverses que la solen comparar negativament amb altres ciutats italianes més visiblement artístiques (Roma, Florència, Venècia), és un indret que val molt la pena visitar. Però no ho farem avui, ni demà, ni en el futur immediat, perquè saltarem de l’aeroport de Malpensa (nom gloriós) a Bèrgam, en el moment mirífic quan cau el vespre sobre les il·luminacions nadalenques i les maquetes de dinosaure que decoren la vila.

Qui hagi visitat Bèrgam ja sap que la característica més interessant de la ciutat és que el seu nucli antic està encimbellat dalt d’un turó que els més mandrosos trepitjaran via funicular. Aquest rovell de l’ou està embolcallat de muralles (dites «venecianes»), que li han fet guanyar un lloc de privilegi als monuments afavorits per la UNESCO. Però no són aquests murs el que Bèrgam té de més interessant. Continuaré informant.

Silvio De Luxe

Paolo Sorrentino dedica el seu díptic «Loro» («Ells») a la figura granguinyolesca de Silvio Berlusconi; un total de 204 minuts que en la versió internacional s’han reduït a una sola cinta de 150 minuts aquí titulada «Silvio (y los otros)». Malgrat l’escurçament, són encara massa minuts per a un personatge pintoresc i risible a qui només li escau un tractament de farsa. 

La pel·lícula aborda l’època en la que Berlusconi va patir el seu primer revés polític, perplex perquè tota Itàlia no l’adorava com es mereixia, i abasta fins a la seva segona victòria electoral amb crisi matrimonial inclosa. Els farciments que proposa el director per allargar el metratge no sempre tenen gaire sentit. Els primer tres quarts de «Loro» es dediquen a les maniobres d’un arribista provincià (Riccardo Scamarcio) per acostar-se a l’entorn d’un invisible Silvio, una subtrama que ocupa molt de temps i s’acaba dissolent com foc d’encenalls. El guió, en general, és una acumulació irregular d’episodis, sense sentit de l’estructura i el ritme. Es troba a faltar la malèvola unitat de propòsit que guiava «Il Divo» (2008), l’anterior sàtira política de Sorrentino sobre el camaleònic Giulio Andreotti.

També fa inevitable pensar en «Il Divo» la presència de Toni Servillo, ara en el paper d’il Cavaliere. Aquí l’enorme actor napolità m’ha semblat molt irregular, de vegades amb un deix d’aparença humana, però sovint com a horrífica marioneta de làtex. M’imagino que no ha de ser fàcil interpretar de forma equilibrada un personatge sempre tan proper a la caricatura. Encara així està brillant en el quasi monòleg de la venda de pis per telèfon; i l’acarament final amb la seva esposa (Elena Sofia Ricci) provoca les espurnes dramàtiques més intenses del film.

Com no podria ser d’una altra manera en una obra de Sorrentino, l’estètica mana, i ens deixa imatges memorables, on hi tenen molt a dir la fotografia de Luca Bigazzi i la música de Lele Marchitelli. També hi tenen molt a dir l’escenificació de les típiques festes «berlusconianes», curulles de dones joves, lliurades a les delícies del gelat artesanal, la devoció al «conducator», els regals de bijuteria fina (TOUS), i el lesbianisme «soft». La majoria de les motivacions dels personatges de «Loro» és tan pedestre com risible; però juraria que Sorrentino s’ho passa força bé contemplant aquesta desfilada de carn fresca, si no, no s’explicaria que els hi dediqui tants minuts de pel·lícula.

Sí, l’enrotllat Sorrentino és també una mica «vell verd»; i a més remata la jugada amb unes desconcertants escenes entorn al terratrèmol de l’Aquila. Vull pensar que el rescat de l’escultura del Crist només busca un efecte estètic; perquè, si vol anar més enllà, estic disposat a creuar-li la cara (metafòricament) al responsable de la "mise en scène".

Un món de metros: Brescia (2)

Ja vaig parlar del metro de Brescia el 3 de novembre de 2012, precisament el mateix dia de la seva inauguració. A l’article original atribuïa a la ciutat un milió d’habitants; no sé en que estava pensant, ara ja ho he corregit i hi he posat els més aproximats 197.000.

El que no sabia, quan ho vaig escriure, és que algun dia de principis de desembre visitaria Brescia i trepitjaria aquest ferrocarril metropolità. Pel turista passavolant és un transport que no té gaire utilitat, ja que la majoria d’atraccions de la vila són molt cèntriques. Només és digna de considerar l’estació «Stazione FS» que enllaça amb els trens de Trenitalia i que està a una sola parada de la central «Vittoria».

Les instal·lacions són funcionals i poc destacables, començant per un logo no gaire engrescador. Les estacions són d’aquelles on les andanes estan separades de les vies per unes mampares de vidre i els vagons no són gaire grans, però encara semblen nous.

«Stazione FS» té un vestíbul arquitectònicament espectacular i algunes mostres d’art conceptual. A menys que sigueu amants del metro, Brescia té coses molt més interessants.

Agost adolescent

Últim títol de l’any del club de lectura dedicat a Carson McCullers i la seva novel·la de 1946 «The Member of the Wedding». Fa un any l’altra editorial va recuperar la traducció que Jordi Martín Lloret havia fet el 2008 per Empúries amb el títol de «Frankie Addams» (curiosament en castellà la van traduir com «Frankie y la boda»).

Frankie Addams és una adolescent de dotze anys que viu en un poblet del sud dels Estats Units. La seva mare va morir en néixer ella i amb el seu pare manté una relació distant, mentre que la seva única amiga ha anat a viure arreu. Frankie se sent sola i desarrelada, víctima tant dels canvis hormonals que va experimentant com de la minsa societat on li ha tocat créixer. El llibre segueix el seu dia a dia desvagat durant unes vacances d’estiu, on només la pròxima boda del seu germà sembla oferir la possibilitat d’una fuga a un futur millor.

L’única companyia que té Frankie és Berenice, la criada negra, i John Henry, el seu cosí de sis anys; un trio de marginats per qüestions d’edat, raça i gènere, que en un moment o altre expressaran el seu desig que la societat funcionés de manera menys discriminatòria. La novel·la és un retrat evocatiu i impressionista d’una adolescència provinciana, on els esdeveniments setmanals es poden comptar amb els dits de la mà. Dit d’una altra manera, a «Frankie Addams» passen molt poques coses i l’activitat més gran la trobarem a la ment de la protagonista.

Jo, que no he sigut mai una adolescent blanca al sud d’Estats Units als anys 40, trobo aquesta Frankie excessivament ingènua. No és només pel fet que ella imagini que tot el que hi ha més al nord —tant Alaska, com el poble on es casa el seu germà— estiguin amarats de gel i de fred i de pingüins, sinó per la confiança exagerada amb la que espera trobar un racó de refugi al domicili conjugal del seu germà.

També em costa creure que una nena de poble com la Frankie se’n vagi de copes amb un soldat de permís, sense entendre les conseqüències implícites que aquest fet promet. Afortunadament l’any 1946 la literatura encara preservava un cert sentit de l’honorabilitat i, ni l’exèrcit ni les adolescents gosaven entrar de ple en el terreny de la pederàstia.

No negaré que «Frankie Addams», amb la seva descripció detallada d’un cert tedi estival, m’ha ensopit i m’ha estimulat alhora (però més el primer que el segon). Encara així McCullers és sens dubte una de les grans i us deixo aquí una prova fefaent:

La Berenice no va respondre, i ara la cuina estava a les fosques. Tots tres seien en silenci, tan junts que se sentien les respiracions. I llavors va començar de sobte, tot i que no sabien com ni per què: tots tres es van posar a plorar. Van començar exactament alhora, com quan durant aquells vespres d’estiu es posaven a cantar de cop i volta. Aquell agost, sovint mentre eren a les fosques, es posaven a cantar tots tres alhora una nadala o una cançó com ara «Slitbelly Blues». A vegades ja sabien per endavant que cantarien i entre tots tres escollien una cançó.

Si això no és bonic, no tinc ni idea del que ho serà.

Més experiments televisats

Fa poc comentava la notable sèrie de la BBC «Inside No 9», una sèrie formada per capítols independents, igual com passa amb «Black Mirror»; i de manera similar a aquesta el passat 28 d’octubre es va emetre un episodi especial fora de temporada, en aquest cas per celebrar Halloween. La particularitat d’aquest capítol extemporani és que es va emetre en rigorós directe, un fet inusual en televisió, sobretot quan es tracta de programes dramàtics.

«Dead Line» s’iniciava de forma bastant característica del format «Inside No 9»: Arthur Flitwick (Steve Pemberton, un dels dos creadors de la sèrie) arribava a casa amb un telèfon mòbil que s’havia trobat al cementiri. De sobte el telèfon començava a sonar i en respondre’l se sentien vagues veus inarticulades i sinistres. Una retrucada a l’últim número marcat provocava uns instants de comèdia costumista, fins que arribava el reverend Neale (Reece Shearsmith, l’altre inventor del programa) i començaven els fenòmens anòmals. Es produïen problemes de so (les servituds del directe!) i l’emissió s’interrompia tot d’una per donar pas a un cartell de disculpes i la veu suau d’una locutora de continuïtat, dos elements que havíem cregut foragitats de la televisió contemporània.

L’emissió es reprenia i poc després es tornava a interrompre pels mateixos incidents en el departament de so. La cadena finalment claudicava i anunciava que emetrien com a substitutiu un episodi antic d’«Inside No 9», precisament un dels més celebrats de la primera temporada. Però, després dels primers minuts d’«A Quiet Night In», les càmeres passaven a mostrar-nos els camerinos de Pemberton i Shearsmith, perplexos per les dificultats tècniques que estaven patint. La pantalla televisiva en segon terme, curulla de les imatges de la present victòria de Bolsonaro a Brasil, testificava l’exactitud documental del directe que estàvem presenciant. I, per si quedava algun dubte, els dos actors principals comentaven en temps real el que s’hi deia a Twitter sobre l’episodi en emissió.

No explicaré el que passava a continuació, per no esbudellar part de l’efecte; però la sensació de «televisió viscuda», acompanyada d’una mica de terror truculent de la vella escola, no tenia preu. Per resumir-ho amb màrqueting concís, un esperit malèfic campava per la desolació dels «estudios» abandonats.

Actualment podeu veure allò de «Dead Line» a Filmin. Ha perdut totes les seves virtuts del directe, però encara s’aguanta per tot el que no és directament artificiós. No sé si en continuarem parlant demà.

Experiments televisats

Des de fa cinc dies la paraula de moda a les xarxes és «Bandersnatch» que, per si no ho sabien, té el seu origen a l’obra de Lewis Carroll. Aparegué primer al poema «Jabberwocky» contingut a «A través del mirall» (1872), la segona aventura d’Alícia. En ell el narrador adverteix el seu fill que eviti «the frumious Bandersnatch», on «frumious» és un adjectiu inventat, híbrid de «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Més endavant, a la mateixa novel·la, el Rei Blanc comenta a propòsit de la fugida de la seva esposa, que corre tan lleugera que seria més fàcil atrapar un «Bandersnatch».

Més extensa és l’aparició del «Bandersnatch» al poema «The Hunting of the Snark» (1874), on mentre la colla es dedica a buscar l’Snark, el Banquer es topa amb un Bandersnatch amb conseqüències fatals (malgrat les generoses ofertes que li fa de grans descomptes i un xec al portador de set lliures amb deu).

En cap d’aquests fragments Carroll ens aclareix quina mena de bèstia és el Bandersnatch, tot i que cal suposar-la ferotge i sanguinària. A falta de versions més fiables, l’artista Peter Newell va imaginar-se’l amb l’aspecte bonifaci que es pot contemplar a dalt, acompanyat d’un ocell Jubjub també fill de la conjectura.

Però, per descomptat, si el mot «Bandersnatch» és en boca de molts, no és per motius tan carrollians, sinó pel títol de l’episodi especial fora de temporada de «Black Mirror» que es va estrenar el 28 de desembre a Netflix. Què té d’especial aquest capítol per haver merescut tants comentaris? Doncs que, apart de l’esdeveniment audiovisual que significa cada nou lliurament de la sèrie de Charlie Brooker, en aquesta ocasió «Black Mirror: Bandersnatch» era un episodi interactiu, és a dir que en determinats moments l’espectador havia d’escollir entre dues opcions que determinarien el desenvolupament ulterior del capítol. (Si trigava gaire a respondre, el capítol prosseguia amb una opció per defecte.)

El procediment no és precisament nou i s’inspira en el gènere dels jocs d’aventura per ordinador, tant populars als anys 80 del segle passat. Més recentment Stephen Soderbergh va fer un experiment assimilable a aquest a la HBO amb la frustrant sèrie «Mosaic». Però «Bandersnatch» ha tingut l’encert de conjuminar una sèrie de culte, amb una plataforma en el seu moment més àlgid, el que ha resultat en un ampli ressò mediàtic.

La seva trama, ambientada l’any 1984, va precisament d’un jove programador, Stefan Butler (Fionn Whitehead) que intenta adaptar el llibre «Bandersnatch» de Jerome F. Davies en format de videojoc. El llibre pertany a aquell gènere, mai experimentat per mi, que s’anomena «escull la teva pròpia aventura» i sabrem que el seu autor, boig com una cabra, va acabar decapitant la seva dona.

Aviat descobrirem que Stefan tampoc no és un model d’equilibri mental i que carrega algun trauma familiar a la motxilla. A mesura que s’acosta la data en que ha de lliurar el joc, es va tornant més irritable i paranoic, fins que comença a preguntar-se si hi ha una entitat superior que decideix el decurs de la seva vida. Evidentment aquí el protagonista està desvelant el mecanisme que mou l’episodi i està atribuint a l’espectador un rol demiúrgic.

Tot això pot sonar portentós, però no resulta gaire satisfactori. En el meu primer visionat de «Bandersnatch», de les eleccions que vaig fer en va resultar un capítol molt curt i de trama fluixíssima. Vaig haver d’insistir, escollint altres opcions, perquè la cosa adquirís una mica més d’interès; però encara així l’invent no acaba de rutllar, segurament perquè la ficció no funciona així. Als humans ens agrada que ens expliquin històries que estiguin dotades de sentit en el cap del seu creador (per molt abstruses que puguin ser a vegades les seves intencions). Cada vegada que recorrem un nou camí de l’arbre de decisions en el que es basa el guió de «Bandersnatch», obtenim una història diferent, i quant més prolifera el nombre d’aquestes històries, menys valor d’experiència concedim al conjunt. Els lectors volem que l’argument dels contes progressi de forma que sembli inevitable, detestem la contingència.

De totes maneres, el programa ha assolit amb facilitat la categoria de «trending topic» que pretenia, ajudat per la immensa munió de «nerds» que pul·lulen al voltant d’iniciatives d’aquest tipus. Per atiar l’excitació d’aquesta penya, «Bandersnatch» ve plena de referències no gaire amagades a episodis anteriors de «Black Mirror»: apareixen jocs d’ordinador titulats «Metl Hedd» (episodi «Metalhead») o «Nohzdyve» (episodi «Nosedive»), un centre mèdic de nom «Saint Juniper» (episodi «San Junipero») o un símbol que representa camins que es bifurquen i està calcat de l’episodi «White Bear». A la xarxa ja corren organigrames on es poden resseguir de forma exhaustiva tots els possibles desenvolupaments de la trama i un munt d’elucubracions teòriques molt més ambicioses (i delirants) del que el programa mereix.

Un cop passat el renou de la novetat, cal reconèixer que l’experiència va ser divertida mentre va durar, però s’oblida aviat. Com a obra de ficció i dins de l’ordre general de les coses, un «Black Mirror» dels menors.

Bon any!