Fa poc comentava la notable sèrie de la BBC «Inside No 9», una sèrie formada per capítols independents, igual com passa amb «Black Mirror»; i de manera similar a aquesta el passat 28 d’octubre es va emetre un episodi especial fora de temporada, en aquest cas per celebrar Halloween. La particularitat d’aquest capítol extemporani és que es va emetre en rigorós directe, un fet inusual en televisió, sobretot quan es tracta de programes dramàtics.
«Dead Line» s’iniciava de forma bastant característica del format «Inside No 9»: Arthur Flitwick (Steve Pemberton, un dels dos creadors de la sèrie) arribava a casa amb un telèfon mòbil que s’havia trobat al cementiri. De sobte el telèfon començava a sonar i en respondre’l se sentien vagues veus inarticulades i sinistres. Una retrucada a l’últim número marcat provocava uns instants de comèdia costumista, fins que arribava el reverend Neale (Reece Shearsmith, l’altre inventor del programa) i començaven els fenòmens anòmals. Es produïen problemes de so (les servituds del directe!) i l’emissió s’interrompia tot d’una per donar pas a un cartell de disculpes i la veu suau d’una locutora de continuïtat, dos elements que havíem cregut foragitats de la televisió contemporània.
L’emissió es reprenia i poc després es tornava a interrompre pels mateixos incidents en el departament de so. La cadena finalment claudicava i anunciava que emetrien com a substitutiu un episodi antic d’«Inside No 9», precisament un dels més celebrats de la primera temporada. Però, després dels primers minuts d’«A Quiet Night In», les càmeres passaven a mostrar-nos els camerinos de Pemberton i Shearsmith, perplexos per les dificultats tècniques que estaven patint. La pantalla televisiva en segon terme, curulla de les imatges de la present victòria de Bolsonaro a Brasil, testificava l’exactitud documental del directe que estàvem presenciant. I, per si quedava algun dubte, els dos actors principals comentaven en temps real el que s’hi deia a Twitter sobre l’episodi en emissió.
No explicaré el que passava a continuació, per no esbudellar part de l’efecte; però la sensació de «televisió viscuda», acompanyada d’una mica de terror truculent de la vella escola, no tenia preu. Per resumir-ho amb màrqueting concís, un esperit malèfic campava per la desolació dels «estudios» abandonats.
Actualment podeu veure allò de «Dead Line» a Filmin. Ha perdut totes les seves virtuts del directe, però encara s’aguanta per tot el que no és directament artificiós. No sé si en continuarem parlant demà.
«Dead Line» s’iniciava de forma bastant característica del format «Inside No 9»: Arthur Flitwick (Steve Pemberton, un dels dos creadors de la sèrie) arribava a casa amb un telèfon mòbil que s’havia trobat al cementiri. De sobte el telèfon començava a sonar i en respondre’l se sentien vagues veus inarticulades i sinistres. Una retrucada a l’últim número marcat provocava uns instants de comèdia costumista, fins que arribava el reverend Neale (Reece Shearsmith, l’altre inventor del programa) i començaven els fenòmens anòmals. Es produïen problemes de so (les servituds del directe!) i l’emissió s’interrompia tot d’una per donar pas a un cartell de disculpes i la veu suau d’una locutora de continuïtat, dos elements que havíem cregut foragitats de la televisió contemporània.
L’emissió es reprenia i poc després es tornava a interrompre pels mateixos incidents en el departament de so. La cadena finalment claudicava i anunciava que emetrien com a substitutiu un episodi antic d’«Inside No 9», precisament un dels més celebrats de la primera temporada. Però, després dels primers minuts d’«A Quiet Night In», les càmeres passaven a mostrar-nos els camerinos de Pemberton i Shearsmith, perplexos per les dificultats tècniques que estaven patint. La pantalla televisiva en segon terme, curulla de les imatges de la present victòria de Bolsonaro a Brasil, testificava l’exactitud documental del directe que estàvem presenciant. I, per si quedava algun dubte, els dos actors principals comentaven en temps real el que s’hi deia a Twitter sobre l’episodi en emissió.
No explicaré el que passava a continuació, per no esbudellar part de l’efecte; però la sensació de «televisió viscuda», acompanyada d’una mica de terror truculent de la vella escola, no tenia preu. Per resumir-ho amb màrqueting concís, un esperit malèfic campava per la desolació dels «estudios» abandonats.
Actualment podeu veure allò de «Dead Line» a Filmin. Ha perdut totes les seves virtuts del directe, però encara s’aguanta per tot el que no és directament artificiós. No sé si en continuarem parlant demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada