Paolo Sorrentino dedica el seu díptic «Loro» («Ells») a la figura granguinyolesca de Silvio Berlusconi; un total de 204 minuts que en la versió internacional s’han reduït a una sola cinta de 150 minuts aquí titulada «Silvio (y los otros)». Malgrat l’escurçament, són encara massa minuts per a un personatge pintoresc i risible a qui només li escau un tractament de farsa.
La pel·lícula aborda l’època en la que Berlusconi va patir el seu primer revés polític, perplex perquè tota Itàlia no l’adorava com es mereixia, i abasta fins a la seva segona victòria electoral amb crisi matrimonial inclosa. Els farciments que proposa el director per allargar el metratge no sempre tenen gaire sentit. Els primer tres quarts de «Loro» es dediquen a les maniobres d’un arribista provincià (Riccardo Scamarcio) per acostar-se a l’entorn d’un invisible Silvio, una subtrama que ocupa molt de temps i s’acaba dissolent com foc d’encenalls. El guió, en general, és una acumulació irregular d’episodis, sense sentit de l’estructura i el ritme. Es troba a faltar la malèvola unitat de propòsit que guiava «Il Divo» (2008), l’anterior sàtira política de Sorrentino sobre el camaleònic Giulio Andreotti.
També fa inevitable pensar en «Il Divo» la presència de Toni Servillo, ara en el paper d’il Cavaliere. Aquí l’enorme actor napolità m’ha semblat molt irregular, de vegades amb un deix d’aparença humana, però sovint com a horrífica marioneta de làtex. M’imagino que no ha de ser fàcil interpretar de forma equilibrada un personatge sempre tan proper a la caricatura. Encara així està brillant en el quasi monòleg de la venda de pis per telèfon; i l’acarament final amb la seva esposa (Elena Sofia Ricci) provoca les espurnes dramàtiques més intenses del film.
Com no podria ser d’una altra manera en una obra de Sorrentino, l’estètica mana, i ens deixa imatges memorables, on hi tenen molt a dir la fotografia de Luca Bigazzi i la música de Lele Marchitelli. També hi tenen molt a dir l’escenificació de les típiques festes «berlusconianes», curulles de dones joves, lliurades a les delícies del gelat artesanal, la devoció al «conducator», els regals de bijuteria fina (TOUS), i el lesbianisme «soft». La majoria de les motivacions dels personatges de «Loro» és tan pedestre com risible; però juraria que Sorrentino s’ho passa força bé contemplant aquesta desfilada de carn fresca, si no, no s’explicaria que els hi dediqui tants minuts de pel·lícula.
Sí, l’enrotllat Sorrentino és també una mica «vell verd»; i a més remata la jugada amb unes desconcertants escenes entorn al terratrèmol de l’Aquila. Vull pensar que el rescat de l’escultura del Crist només busca un efecte estètic; perquè, si vol anar més enllà, estic disposat a creuar-li la cara (metafòricament) al responsable de la "mise en scène".
La pel·lícula aborda l’època en la que Berlusconi va patir el seu primer revés polític, perplex perquè tota Itàlia no l’adorava com es mereixia, i abasta fins a la seva segona victòria electoral amb crisi matrimonial inclosa. Els farciments que proposa el director per allargar el metratge no sempre tenen gaire sentit. Els primer tres quarts de «Loro» es dediquen a les maniobres d’un arribista provincià (Riccardo Scamarcio) per acostar-se a l’entorn d’un invisible Silvio, una subtrama que ocupa molt de temps i s’acaba dissolent com foc d’encenalls. El guió, en general, és una acumulació irregular d’episodis, sense sentit de l’estructura i el ritme. Es troba a faltar la malèvola unitat de propòsit que guiava «Il Divo» (2008), l’anterior sàtira política de Sorrentino sobre el camaleònic Giulio Andreotti.
També fa inevitable pensar en «Il Divo» la presència de Toni Servillo, ara en el paper d’il Cavaliere. Aquí l’enorme actor napolità m’ha semblat molt irregular, de vegades amb un deix d’aparença humana, però sovint com a horrífica marioneta de làtex. M’imagino que no ha de ser fàcil interpretar de forma equilibrada un personatge sempre tan proper a la caricatura. Encara així està brillant en el quasi monòleg de la venda de pis per telèfon; i l’acarament final amb la seva esposa (Elena Sofia Ricci) provoca les espurnes dramàtiques més intenses del film.
Com no podria ser d’una altra manera en una obra de Sorrentino, l’estètica mana, i ens deixa imatges memorables, on hi tenen molt a dir la fotografia de Luca Bigazzi i la música de Lele Marchitelli. També hi tenen molt a dir l’escenificació de les típiques festes «berlusconianes», curulles de dones joves, lliurades a les delícies del gelat artesanal, la devoció al «conducator», els regals de bijuteria fina (TOUS), i el lesbianisme «soft». La majoria de les motivacions dels personatges de «Loro» és tan pedestre com risible; però juraria que Sorrentino s’ho passa força bé contemplant aquesta desfilada de carn fresca, si no, no s’explicaria que els hi dediqui tants minuts de pel·lícula.
Sí, l’enrotllat Sorrentino és també una mica «vell verd»; i a més remata la jugada amb unes desconcertants escenes entorn al terratrèmol de l’Aquila. Vull pensar que el rescat de l’escultura del Crist només busca un efecte estètic; perquè, si vol anar més enllà, estic disposat a creuar-li la cara (metafòricament) al responsable de la "mise en scène".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada