Últim títol de l’any del club de lectura dedicat a Carson McCullers i la seva novel·la de 1946 «The Member of the Wedding». Fa un any l’altra editorial va recuperar la traducció que Jordi Martín Lloret havia fet el 2008 per Empúries amb el títol de «Frankie Addams» (curiosament en castellà la van traduir com «Frankie y la boda»).
Frankie Addams és una adolescent de dotze anys que viu en un poblet del sud dels Estats Units. La seva mare va morir en néixer ella i amb el seu pare manté una relació distant, mentre que la seva única amiga ha anat a viure arreu. Frankie se sent sola i desarrelada, víctima tant dels canvis hormonals que va experimentant com de la minsa societat on li ha tocat créixer. El llibre segueix el seu dia a dia desvagat durant unes vacances d’estiu, on només la pròxima boda del seu germà sembla oferir la possibilitat d’una fuga a un futur millor.
L’única companyia que té Frankie és Berenice, la criada negra, i John Henry, el seu cosí de sis anys; un trio de marginats per qüestions d’edat, raça i gènere, que en un moment o altre expressaran el seu desig que la societat funcionés de manera menys discriminatòria. La novel·la és un retrat evocatiu i impressionista d’una adolescència provinciana, on els esdeveniments setmanals es poden comptar amb els dits de la mà. Dit d’una altra manera, a «Frankie Addams» passen molt poques coses i l’activitat més gran la trobarem a la ment de la protagonista.
Jo, que no he sigut mai una adolescent blanca al sud d’Estats Units als anys 40, trobo aquesta Frankie excessivament ingènua. No és només pel fet que ella imagini que tot el que hi ha més al nord —tant Alaska, com el poble on es casa el seu germà— estiguin amarats de gel i de fred i de pingüins, sinó per la confiança exagerada amb la que espera trobar un racó de refugi al domicili conjugal del seu germà.
També em costa creure que una nena de poble com la Frankie se’n vagi de copes amb un soldat de permís, sense entendre les conseqüències implícites que aquest fet promet. Afortunadament l’any 1946 la literatura encara preservava un cert sentit de l’honorabilitat i, ni l’exèrcit ni les adolescents gosaven entrar de ple en el terreny de la pederàstia.
No negaré que «Frankie Addams», amb la seva descripció detallada d’un cert tedi estival, m’ha ensopit i m’ha estimulat alhora (però més el primer que el segon). Encara així McCullers és sens dubte una de les grans i us deixo aquí una prova fefaent:
Frankie Addams és una adolescent de dotze anys que viu en un poblet del sud dels Estats Units. La seva mare va morir en néixer ella i amb el seu pare manté una relació distant, mentre que la seva única amiga ha anat a viure arreu. Frankie se sent sola i desarrelada, víctima tant dels canvis hormonals que va experimentant com de la minsa societat on li ha tocat créixer. El llibre segueix el seu dia a dia desvagat durant unes vacances d’estiu, on només la pròxima boda del seu germà sembla oferir la possibilitat d’una fuga a un futur millor.
L’única companyia que té Frankie és Berenice, la criada negra, i John Henry, el seu cosí de sis anys; un trio de marginats per qüestions d’edat, raça i gènere, que en un moment o altre expressaran el seu desig que la societat funcionés de manera menys discriminatòria. La novel·la és un retrat evocatiu i impressionista d’una adolescència provinciana, on els esdeveniments setmanals es poden comptar amb els dits de la mà. Dit d’una altra manera, a «Frankie Addams» passen molt poques coses i l’activitat més gran la trobarem a la ment de la protagonista.
Jo, que no he sigut mai una adolescent blanca al sud d’Estats Units als anys 40, trobo aquesta Frankie excessivament ingènua. No és només pel fet que ella imagini que tot el que hi ha més al nord —tant Alaska, com el poble on es casa el seu germà— estiguin amarats de gel i de fred i de pingüins, sinó per la confiança exagerada amb la que espera trobar un racó de refugi al domicili conjugal del seu germà.
També em costa creure que una nena de poble com la Frankie se’n vagi de copes amb un soldat de permís, sense entendre les conseqüències implícites que aquest fet promet. Afortunadament l’any 1946 la literatura encara preservava un cert sentit de l’honorabilitat i, ni l’exèrcit ni les adolescents gosaven entrar de ple en el terreny de la pederàstia.
No negaré que «Frankie Addams», amb la seva descripció detallada d’un cert tedi estival, m’ha ensopit i m’ha estimulat alhora (però més el primer que el segon). Encara així McCullers és sens dubte una de les grans i us deixo aquí una prova fefaent:
La Berenice no va respondre, i ara la cuina estava a les fosques. Tots tres seien en silenci, tan junts que se sentien les respiracions. I llavors va començar de sobte, tot i que no sabien com ni per què: tots tres es van posar a plorar. Van començar exactament alhora, com quan durant aquells vespres d’estiu es posaven a cantar de cop i volta. Aquell agost, sovint mentre eren a les fosques, es posaven a cantar tots tres alhora una nadala o una cançó com ara «Slitbelly Blues». A vegades ja sabien per endavant que cantarien i entre tots tres escollien una cançó.
Si això no és bonic, no tinc ni idea del que ho serà.
Em sembla que la sensació que em va deixar és similar a la teva. Té virtuts, està ben escrit, però no hi vaig arribar a entrar, potser per la distància de tot plegat amb la meva vida. Costa molt sentir empatia per aquesta protagonista, o això em va semblar.
ResponEliminaEm temo que ja hem passat pàgina d'aquest moment de la vida.
Elimina