dimecres, 2 de gener de 2019

Experiments televisats


Des de fa cinc dies la paraula de moda a les xarxes és «Bandersnatch» que, per si no ho sabien, té el seu origen a l’obra de Lewis Carroll. Aparegué primer al poema «Jabberwocky» contingut a «A través del mirall» (1872), la segona aventura d’Alícia. En ell el narrador adverteix el seu fill que eviti «the frumious Bandersnatch», on «frumious» és un adjectiu inventat, híbrid de «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Més endavant, a la mateixa novel·la, el Rei Blanc comenta a propòsit de la fugida de la seva esposa, que corre tan lleugera que seria més fàcil atrapar un «Bandersnatch».

Més extensa és l’aparició del «Bandersnatch» al poema «The Hunting of the Snark» (1874), on mentre la colla es dedica a buscar l’Snark, el Banquer es topa amb un Bandersnatch amb conseqüències fatals (malgrat les generoses ofertes que li fa de grans descomptes i un xec al portador de set lliures amb deu).

En cap d’aquests fragments Carroll ens aclareix quina mena de bèstia és el Bandersnatch, tot i que cal suposar-la ferotge i sanguinària. A falta de versions més fiables, l’artista Peter Newell va imaginar-se’l amb l’aspecte bonifaci que es pot contemplar a dalt, acompanyat d’un ocell Jubjub també fill de la conjectura.

Però, per descomptat, si el mot «Bandersnatch» és en boca de molts, no és per motius tan carrollians, sinó pel títol de l’episodi especial fora de temporada de «Black Mirror» que es va estrenar el 28 de desembre a Netflix. Què té d’especial aquest capítol per haver merescut tants comentaris? Doncs que, apart de l’esdeveniment audiovisual que significa cada nou lliurament de la sèrie de Charlie Brooker, en aquesta ocasió «Black Mirror: Bandersnatch» era un episodi interactiu, és a dir que en determinats moments l’espectador havia d’escollir entre dues opcions que determinarien el desenvolupament ulterior del capítol. (Si trigava gaire a respondre, el capítol prosseguia amb una opció per defecte.)

El procediment no és precisament nou i s’inspira en el gènere dels jocs d’aventura per ordinador, tant populars als anys 80 del segle passat. Més recentment Stephen Soderbergh va fer un experiment assimilable a aquest a la HBO amb la frustrant sèrie «Mosaic». Però «Bandersnatch» ha tingut l’encert de conjuminar una sèrie de culte, amb una plataforma en el seu moment més àlgid, el que ha resultat en un ampli ressò mediàtic.

La seva trama, ambientada l’any 1984, va precisament d’un jove programador, Stefan Butler (Fionn Whitehead) que intenta adaptar el llibre «Bandersnatch» de Jerome F. Davies en format de videojoc. El llibre pertany a aquell gènere, mai experimentat per mi, que s’anomena «escull la teva pròpia aventura» i sabrem que el seu autor, boig com una cabra, va acabar decapitant la seva dona.

Aviat descobrirem que Stefan tampoc no és un model d’equilibri mental i que carrega algun trauma familiar a la motxilla. A mesura que s’acosta la data en que ha de lliurar el joc, es va tornant més irritable i paranoic, fins que comença a preguntar-se si hi ha una entitat superior que decideix el decurs de la seva vida. Evidentment aquí el protagonista està desvelant el mecanisme que mou l’episodi i està atribuint a l’espectador un rol demiúrgic.

Tot això pot sonar portentós, però no resulta gaire satisfactori. En el meu primer visionat de «Bandersnatch», de les eleccions que vaig fer en va resultar un capítol molt curt i de trama fluixíssima. Vaig haver d’insistir, escollint altres opcions, perquè la cosa adquirís una mica més d’interès; però encara així l’invent no acaba de rutllar, segurament perquè la ficció no funciona així. Als humans ens agrada que ens expliquin històries que estiguin dotades de sentit en el cap del seu creador (per molt abstruses que puguin ser a vegades les seves intencions). Cada vegada que recorrem un nou camí de l’arbre de decisions en el que es basa el guió de «Bandersnatch», obtenim una història diferent, i quant més prolifera el nombre d’aquestes històries, menys valor d’experiència concedim al conjunt. Els lectors volem que l’argument dels contes progressi de forma que sembli inevitable, detestem la contingència.

De totes maneres, el programa ha assolit amb facilitat la categoria de «trending topic» que pretenia, ajudat per la immensa munió de «nerds» que pul·lulen al voltant d’iniciatives d’aquest tipus. Per atiar l’excitació d’aquesta penya, «Bandersnatch» ve plena de referències no gaire amagades a episodis anteriors de «Black Mirror»: apareixen jocs d’ordinador titulats «Metl Hedd» (episodi «Metalhead») o «Nohzdyve» (episodi «Nosedive»), un centre mèdic de nom «Saint Juniper» (episodi «San Junipero») o un símbol que representa camins que es bifurquen i està calcat de l’episodi «White Bear». A la xarxa ja corren organigrames on es poden resseguir de forma exhaustiva tots els possibles desenvolupaments de la trama i un munt d’elucubracions teòriques molt més ambicioses (i delirants) del que el programa mereix.

Un cop passat el renou de la novetat, cal reconèixer que l’experiència va ser divertida mentre va durar, però s’oblida aviat. Com a obra de ficció i dins de l’ordre general de les coses, un «Black Mirror» dels menors.

2 comentaris:

  1. Mmm... aquí podria discrepar. Com tu, i com molts, quan sento 'Black Mirror' corro a mirar el que sigui que han parit, aquest cop no va ser menys. No el compararé amb altres capítols estàndard de la sèrie, perquè 'Bandersnatch' és 'una altra cosa'. Jo només l'he vist un cop i vaig captar algunes de les referències més evidents, cosa que a mi personalment em fa salivar. Però la intenció és tornar-ho a provar, és clar. No sé si el final que vaig veure és el mateix o algun dels que vas veure tu. El meu em va deixar una mica perplex, és clar. Vull tornar-ho a provar triant altres opcions, a veure què tal. Però a mi sí que em va agradar, és un altre concepte, i com a primeres provatures d'aquest concepte segur que té defectes, però la dificultat per fer una pel·lícula així ha de ser brutal. Per mi 'Black Mirror' no ha perdut gens de crèdit, al contrari. A més, si un experiment així havia de tenir cert èxit, havia de ser amb aquesta sèrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, novetat, novetat no ho era, perquè el mateix s'ha fet moltes vegades amb els jocs d'ordinador. Quan hagis vist algunes versions alternatives ja em diràs si alguna d'elles es pot considerar a l'altura dels millors episodis de la sèrie.

      Elimina