Teatre real

«The Little Drummer Girl»/«La noia del tambor» és una de les novel·les més apreciades de John Le Carré. El 1984 el director George Roy Hill en va fer una pel·lícula protagonitzada per Diane Keaton i Klaus Kinski, rebuda amb divisió d’opinions. Ara el fi estilista coreà Park Chan-wook l’ha adaptada en format de minisèrie per a la televisió britànica. Els sis capítols de prop d’una hora es poden veure a la plataforma Movistar+.

La trama implica un operatiu clandestí israelià que recluta una jove actriu de tendències esquerranoses perquè s’infiltri en una cèl·lula terrorista palestina. Se suposa que ha d’adaptar les seves dots d’impostura interpretativa en un context que es vol postular com a real. L’acció s’esdevé a finals de la dècada dels setanta, de manera que l’impecable disseny de producció abunda en edificis d’arquitectura brutalista, pantalons de pota d’elefant i predominança de tons marrons i taronja. El vestuari de la parella protagonista és tot un homenatge al monocromatisme parxís. I, com pertoca al gènere d’espies, els personatges van saltant d’una localització a una altra: Londres, Munic, Salzburg, Grècia, Líban…

Michael Shannon, amb un accent impossible i la seva habitual pinta destarotada, dirigeix el grup de sionistes a l’ombra; Charles Dance aporta l’inevitable porció de displicent punyeteria britànica; mentre que Alexander Skarsgård, armari nòrdic d’ulls tristos, contribueix al potencial eròtic de la sèrie. Però la gran triomfadora és la joveníssima protagonista (23 anys), la «noia» titular. Vam descobrir Florence Pugh a «Lady Macbeth» i aquí confirma que dins d’un cos menut i sensual s’hi pot amagar un enorme potencial dramàtic. Ella sola constitueix l’element essencial d’aquesta «The Little Drummer Girl».

En canvi, la direcció de Park Chan-wook, tot i contenir algun gest imaginatiu i inesperat, és elegant, però defrauda una mica les expectatives de l’espectador informat. En tot cas no és que sigui una sèrie trepidant, opta més aviat per la combustió tensa a foc lent. Recomanable per a estetes pacients.

I per acabar, el misteri més insondable de tots, per què coi la novel·la, la pel·lícula i la sèrie es diuen «La noia del tambor»? Ha de ser una metàfora sobre el perill de les joves percussionistes, però se m’ha escapat.

Els corresponsals

A «Cicatriz» de Sara Mesa, Sonia és una jove d’una ciutat de províncies que, a través d’un xat literari estableix contacte amb un lletraferit que es fa dir Knut Hamsun i que viu a la capital, a 700 quilòmetres de distància. Aviat Knut s’ofereix a proporcionar-li els llibres que l’interessin, només pagant les despeses postals, ja que el material pensa aconseguir-lo pispant a les grans llibreries. Dels llibres, Knut passa als perfums, la llenceria i les sabates cares. Serà possible que només es guii per l’amistat desinteressada?

Igual com passava a «Cara de pan», ens trobem amb una peculiar relació entre dues persones que els prejudicis del lector situarà de seguida en un model narratiu típic: allà el pederasta depredador i la seva víctima innocent, a «Cicatriz» el psicòpata amb pell de xai que dinamita la normalitat quotidiana del seu objectiu. Però a les novel·les de Sara Mesa res no és el que sembla d’entrada, i el contacte entre els seus protagonistes genera dinàmiques amb més replecs del que es podria esperar.

Al principi Knut sembla que només busqui convertir Sonia en escriptora: li proporciona lectures amb escreix, li demana que li envii mostres dels seus contes i els critica implacablement, tot animant-la a perseverar. Després arriben els articles de luxe i de mica en mica s’insinua un corrent fetitxista que no busca la consumació, però es complau en l’anticipació. Mentrestant, Sonia es deixa estimar, encara que no siguin del seu estil ni les sabates de pedreria, ni les calces de La Perla; i que necessitarà tres o quatre vides per poder llegir tots els llibres regalats que s’amaguen als fons dels armaris.

El peculiar itinerari argumental de «Cicatriz» passa per l’alt poder lenitiu de la literatura prestigiosa (Katherine Mansfield, Leo Perutz, Franz Kafka, Raymond Carver, Tobias Wolff, Peter Stamm…), pel poder igualment obnubilador de les grans marques (Armani, Tous, Tommy Hilfiger, Maybelline, Donna Karan, Roc…) i per unes relacions entre home i dona que semblen evitar el contacte físic. A la llarga, l’estratègia es demostra més eficaç que abordatges més directes.

Salen a un distribuidor sin luz. 

Huele a humedad; en las esquinas se acumulan los residuos. Un tramo más de escaleras conduce a una azotea a la que no puede accederse en ascensor. La pareja sube con lentitud; él va delante, abriendo camino. Una ventana con los cristales casi opacos por la mugre vierte algo de claridad en el último espacio, un cuadrado de cuatro por cuatro metros por donde no ha pasado nadie en mucho tiempo. 

Enfrentan sus miradas, se observan de arriba abajo. 

Ella lleva una falda negra de seda, una sencilla camiseta verde y unas sandalias del mismo tono. Él viste un pantalón de lino, polo de manga corta, una americana también de lino, zapatos de piel con la puntera levemente estrecha. Hace mucho calor; los dos están sudando. Sonríen azorados. 

Él le entrega una bolsa.

Potser «Cicatriz» es prolonga més pàgines del que l’anècdota requeria; però pertorba i provoca la reflexió, com ho fan les novel·les de gran anyada. Un vuit alt.

Família al cub

Totes les religions solen ser una mica ridícules, si te les mires fixament a la cara, i sense l’ajuda d’additius o cosmètics; però potser la mormona és una de les més absurdes del món universal. Vaig explicar-ne les raons fa molt de temps aquí i aquí; però també s’ha de reconèixer que aquestes creences poden constituir una font de conflictes dramàtics incomparable. Això és el que van fer Mark V. Olsen i Will Scheffer a la sèrie de HBO «Big Love», potser ara mig oblidada, però que en el seu moment les cinc temporades (2006 - 2011) van gaudir de gran consideració entre la crítica.

«Big Love» explicava la vida i miracles del patriarca Bill Henrickson (el malaguanyat Bill Paxton), tradicionalista mormó que, des dels afores residencials de Salt Lake City, intentava dur un «modus vivendi» perfectament integrat al segle XXI, tot practicant al mateix temps la poligàmia. Cal aclarir que la poligàmia en l’actualitat es considera il·legal i és repudiada per la branca oficial de l’església mormona. En teoria només persisteix en comunitats rurals i aïllades, una mica al marge de la llei.

Atès que Henrickson era un pilar de la comunitat —començava com a propietari d’una mena de Leroy Merlin, després gestionava un casino en territori indi i acabava encetant carrera política—, la seva situació familiar no podia ser més compromesa. A això cal afegir la complexa estructura de la família de Bill; ja que, si una família estàndard dóna per a una «sitcom» sense necessitat d’esforçar-se gaire, imagineu-vos els conflictes i embolics quan hi ha tres esposes (n’hi arriba a haver una quarta) i vuit fills d’edat variada en convivència. Ja en el primer capítol, el marit ha de recórrer a la farmacopea per poder satisfer sexualment les tres mullers; i això només és el principi d’una muntanya russa de secrets, gelosies, travetes i mentides, però també de solidaritat, tendresa i complicitats.

«Big Love» tocava tota mena de qüestions: antropològiques, religioses, dramàtiques, polítiques i fins i tot criminals, en un format de serial de llarga durada. I, malgrat el seu punt de vista aparentment tan excèntric (o precisament per això), aconseguia il·luminar de forma reveladora les dinàmiques que regeixen qualsevol grup humà.

Si bé Paxton podia ser carismàtic, però també una mica aturat, les seves tres esposes funcionen perfectament, harmonitzant bé la diferència. Barbara (Jeanne Tripplehorn) va ser la primera, és l’única amb la que està legalment casat, i actua per tant com a cònjuge oficial a efectes de socialització. Nicolette (Chloë Sevigny), la segona, va cuidar Barbara durant el seu càncer, i prové d’una d’aquelles comunitats de poligàmia rural, on l’incest no és el seu pitjor problema. Finalment, Margie (Ginnifer Goodwin) és la tercera esposa, la més jove i sensual de les tres. Inicialment va ser la cangur, crec que amb això està tot dit.

«Big Love» amaga a la seva màniga les intervencions d’una pila de grans actors. No ho era encara Amanda Seyfried, que tenia en el futur «Mamma Mia», «Chloe» i «Els miserables». Ni Aaron Paul, a punt de ser descobert per «Breaking Bad». Però sí que ho són els veterans Bruce Dern, Grace Zabriskie (inoblidable a «Twin Peaks»), Ellen Burstyn, Matt Ross (tan present a «Silicon Valley»), Sissy Spacek, Mary Kay Place, i sobre tot el desaparegut Harry Dean Stanton, que aquí broda el paper de Profeta ancestral i odiós.

La sèrie fou nominada a dojo, però només obtingué un Golden Globe Award l’any 2009 per a Chloë Sevigny. La seva primera temporada tenia música de Mark Mothersbaugh (de Devo), la segona la va firmar David Byrne. La sintonia inicial va ser el «God Only Knows» de Brian Wilson els tres primers anys.

Malgrat que les dues últimes temporades tendissin a la militància i a la canonització del protagonista, crec seriosament que «Big Love» mereixeria millor posteritat.

El dimoni de les llistes: Harry Potter i el misteri dels actors irrellevants

Ran de la mort de Bruno Ganz hem descobert que la majoria de les necrològiques de la xarxa reduïen els seus cinquanta anys d’admirable carrera interpretativa al seu paper d’Adolf Hitler al film «L’ensulsiada» d’Oliver Hirschbiegel, gràcies sobretot a una escena colèrica esdevinguda carn de meme a YouTube.

De forma similar, sospito que la llarga carrera de l’excelsa Maggie Smith quedarà reduïda en el cervell dels actuals «periodistes culturals» a la seva intervenció com a Minerva McGonagall a la saga cinematogràfica de Harry Potter. I és aquí on volia arribar: com una gran tradició interpretativa pot quedar reduïda a papers subsidiaris en una sòlida i productiva franquícia britànica (però amb un peu molt ben posat de cara als inversors de Hollywood). Certament, alguns bons actors han gaudit del seu moment de lluïment al cicle de Harry Potter: se m’acut citar Richard Harris, Michael Gambon, Robbie Coltrane, Alan Rickman, Imelda Staunton, David Thewlis, Gary Oldman, Helena Bonham-Carter, o Jim Broadbent. Fins i tot Robert Pattinson explotà aquí per primer cop la seva faceta d'ídol d'adolescents. Però també van ser molts els que es van haver de conformar amb intervencions mínimes, opaques o denigrants, molt per dessota de les seves capacitats. Repassarem aquí els casos més flagrants.

• Kenneth Branagh: l’eminent actor shakespearià sortia a «H.P. and the Chamber of Secrets» en un paper ridícul i argumentalment irrellevant.
• Julie Christie: em faig creus que l’esplendorosa Julie Christie s’avingués a dir dues frases com a hostalera del «Pub de les Tres Escombres» a «H.P. i el presoner d’Azkaban». Suposo que tots ens veiem obligats a dur un plat a taula.
• John Cleese: les precedències de l’ordre alfabètic el col·loquen a l’inici dels títols de crèdit, però l’antic membre revulsiu dels Monty Python sortia als dos primers capítols de la sèrie fent de fantasma i proferint una sola frase. Un paperot de merda.
• John Hurt: va fer de venedor de varetes màgiques. Va proferir tres frases al primer episodi i tres més en el final. Un insult a la seva memòria.
• Gemma Jones, inoblidable duquessa de de Duke Street. Aquí infermera infal·lible, però quasi incapacitada de frase.
• Bill Nighy: és imperdonable que aquest roba-escenes consumat pronuncii dues frases amb suculència impostada i després se’l carreguin fora de camp (a «Deathly Hallows - Part 1»).
• Clémence Poésy és una actriu francesa molt mona que, segons la Wikipedia, surt tres vegades a la saga, però que a penes deixa empremta a «H. P. and the Goblet of Fire».
• Miranda Richardson fa de periodista de les vísceres a «The Goblet of Fire» i, encara que sigui mencionada en títols posteriors, jo no vaig saber veure-la.
• Fiona Shaw: la tieta de Harry Potter. Fa una mica de pena que aquesta gran actriu s’hagi de limitar a quatre «reaction shots».
• Maggie Smith: diuen que J. K. Rowling la volia per aquest paper, que havia sigut una de les seves poques decisions indiscutibles de càsting. Durant el desenvolupament cinematogràfic de la saga, les seves intervencions són gradualment minvants. A «Downton Abbey», amb un parell de rèpliques per capítol, en treu moltíssim més suc.
• Natalia Tena: ah, però sortia Natalia Tena a tres dels films?
• David Tennant, anys abans d’aparèixer a «Doctor Who» o «Broadchurch», se’l tracta (injustament) com un absolut «mindundis».
• Emma Thompson: personatge ridícul i paròdic, però molt més consistent que el que defensà el seu ex Branagh.
• A l’egrègia Frances de la Tour li fan fer un petit paper de geganta de fireta, que només seria acceptable en un univers regit pels criteris de David Lynch.
• Julie Walters: una altra institució de la comèdia britànica. És la generosa matriarca del clan Weasley i marca el punt mig entre l’encert de càsting i el balafiament.

Batusses

Vaig manllevar «Lèmmings» de Jordi Dausà i Mascort (Llibres del Delicte, 2018) del taulell de novetats de la meva biblioteca. Creia haver llegit a algun lloc que la novel·la tenia un cert mèrit, i el fet que hagués assolit una segona edició al mes de la seva primera publicació semblava confirmar-ho.

No sóc lector habitual de literatura negra, i de fet aquest títol, malgrat l’adscripció a aquesta col·lecció, difícilment es podria qualificar així. Comença de forma bastant típica amb un narrador amnèsic que s’ha despertat en una nau industrial envoltat de cadàvers. Per la seva vestimenta (esportiva i escassa) cal deduir que havia estat intervenint en un pugilat clandestí, segurament relacionat amb apostes il·legals. En els primers capítols el narrador va avançant a les palpentes sense recordar pràcticament res, fins que arriba un punt que el cervell li fa un clic i de sobte se’ns posa a explicar tota la seva vida anterior. Resulta un gir inversemblant i trampós; com decebedor és el desenllaç, on el narrador simplement recorda el que va passar.

No és per tant, per l’originalitat de la trama, ni per estar escrita en segona persona (en realitat, una primera persona maquillada), pel que «Lèmmings» és una novel·la interessant. Però sí que ho és per presentar amb consistència un personatge molt particular, amb dèficit familiar, incapaç de sentir dolor físic, i embarcat en la pràctica de les arts marcials com a forma d’escapar d’una realitat mediocre i violenta. La seva veu és la de l’alienat social que busca les claus per integrar-se sense trobar-hi el sentit.

Dausà i Mascort utilitza un llenguatge directe i sense floritures, però gens vulgar, malgrat els ambients que descriu; potent i perfectament adequat per conferir múscul a la seva història. La sola pega (i és qüestió de gustos personals) és que el món de la boxa, el karate i altres arts marcials no m’atrau en absolut i hagués preferit que el llibre es mogués per altres ambients. Però, fins i tot així, «Lèmmings» és un llibre magnètic i persuasiu que costa poc d’endrapar.

Hi ha moltes coses que no recordes però que d’alguna manera saps. Per exemple, odies l’estiu i no tens carnet de conduir. No menges carn, però en desconeixes el motiu exacte. Quan tenies vuit anys et vas trencar el cúbit i el radi jugant en un solar, i és un miracle que amb tots aquells ferros rovellats i trossos de vidre no haguessis agafat mai el tètanus. El teu color preferit és el verd i gairebé mai no escoltes música. La pel·lícula que has vist més vegades és The Crow, la darrera que va rodar Brandon Lee, i on va morir en un accident durant el rodatge. Estudiar mai no t’ha semblat difícil, però en general no gaudeixes fent treballar el cervell: els únics llibres que has llegit al llarg de la teva vida són manuals d’Arts Marcials, històries de guerrers antics i estudis sobre Orient. El teu conte japonès preferit és el del conill a la Lluna. Et van fer llegir massa vegades «El Petit Príncep», i a resultes d’això l’odies amb tot el teu cor. Saps que t’agrada la pluja, que no penses amb la cigala, i no creus que hi hagi alguna cosa més gran que tu i que aquest món on vius. Saps tot això, però encara no recordes si tens família, ni amics, ni saps tornar a casa teva, si és que en tens.

Un món de metros: Nizhny Novgorod

Nizhny Novgorod (Gorki durant els anys soviètics) té un milió i quart d'habitants i un servei de metro que es va inaugurar l'any 1985: el tercer en importància a Rússia, després del de Moscou i el de Sant Petersburg. Són dues línies, 15 estacions i 21,6 quilòmetres de recorregut. El tram més recent entre Moskovskaia i Strelka, que al mapa de dalt encara hi figura com en construcció, fou inaugurat l'any passat per allò dels mundials de futbol.

Apart d'això, el mapa no té res d'interessant, com no sigui que us excita l'alfabet ciríl·lic. El cérvol del logo fa pensar en un hostal de la Selva Negra, en Harry Potter i en Jägermeister, no pas en el transport subterrani.

La línia vermella creua el riu Oka per un pont. L'Oka és un afluent del Volga; el veureu a dalt.

Home blanc en caiguda lliure

No amagaré que l’obra recent de J. M. Coetzee em produeix molt més fred que calor; però gràcies a la relectura de la seva «Desgràcia» al nostre club de lectura mensual dels dimecres, crec que ell i jo ens hem reconciliat de per vida. Sense cap dubte aquesta novel·la de 1999 del premi Nobel sud-africà ocupa lloc de preferència dins de la seva obra i, en la meva discutible opinió, deu ser la via d’accés més recomanable a les virtuts de l’autor.

Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.

Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.

«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.

Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.

És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)