dijous, 7 de març de 2019

Teatre real

«The Little Drummer Girl»/«La noia del tambor» és una de les novel·les més apreciades de John Le Carré. El 1984 el director George Roy Hill en va fer una pel·lícula protagonitzada per Diane Keaton i Klaus Kinski, rebuda amb divisió d’opinions. Ara el fi estilista coreà Park Chan-wook l’ha adaptada en format de minisèrie per a la televisió britànica. Els sis capítols de prop d’una hora es poden veure a la plataforma Movistar+.

La trama implica un operatiu clandestí israelià que recluta una jove actriu de tendències esquerranoses perquè s’infiltri en una cèl·lula terrorista palestina. Se suposa que ha d’adaptar les seves dots d’impostura interpretativa en un context que es vol postular com a real. L’acció s’esdevé a finals de la dècada dels setanta, de manera que l’impecable disseny de producció abunda en edificis d’arquitectura brutalista, pantalons de pota d’elefant i predominança de tons marrons i taronja. El vestuari de la parella protagonista és tot un homenatge al monocromatisme parxís. I, com pertoca al gènere d’espies, els personatges van saltant d’una localització a una altra: Londres, Munic, Salzburg, Grècia, Líban…

Michael Shannon, amb un accent impossible i la seva habitual pinta destarotada, dirigeix el grup de sionistes a l’ombra; Charles Dance aporta l’inevitable porció de displicent punyeteria britànica; mentre que Alexander Skarsgård, armari nòrdic d’ulls tristos, contribueix al potencial eròtic de la sèrie. Però la gran triomfadora és la joveníssima protagonista (23 anys), la «noia» titular. Vam descobrir Florence Pugh a «Lady Macbeth» i aquí confirma que dins d’un cos menut i sensual s’hi pot amagar un enorme potencial dramàtic. Ella sola constitueix l’element essencial d’aquesta «The Little Drummer Girl».

En canvi, la direcció de Park Chan-wook, tot i contenir algun gest imaginatiu i inesperat, és elegant, però defrauda una mica les expectatives de l’espectador informat. En tot cas no és que sigui una sèrie trepidant, opta més aviat per la combustió tensa a foc lent. Recomanable per a estetes pacients.

I per acabar, el misteri més insondable de tots, per què coi la novel·la, la pel·lícula i la sèrie es diuen «La noia del tambor»? Ha de ser una metàfora sobre el perill de les joves percussionistes, però se m’ha escapat.

2 comentaris:

  1. Em va semblar molt digna, ben feta. Visualment, Park Chan-wook té un toc personal que aquí es pot apreciar. Els actors, molt bé.

    ResponSuprimeix