El dimoni de les llistes: Harry Potter i el misteri dels actors irrellevants

Ran de la mort de Bruno Ganz hem descobert que la majoria de les necrològiques de la xarxa reduïen els seus cinquanta anys d’admirable carrera interpretativa al seu paper d’Adolf Hitler al film «L’ensulsiada» d’Oliver Hirschbiegel, gràcies sobretot a una escena colèrica esdevinguda carn de meme a YouTube.

De forma similar, sospito que la llarga carrera de l’excelsa Maggie Smith quedarà reduïda en el cervell dels actuals «periodistes culturals» a la seva intervenció com a Minerva McGonagall a la saga cinematogràfica de Harry Potter. I és aquí on volia arribar: com una gran tradició interpretativa pot quedar reduïda a papers subsidiaris en una sòlida i productiva franquícia britànica (però amb un peu molt ben posat de cara als inversors de Hollywood). Certament, alguns bons actors han gaudit del seu moment de lluïment al cicle de Harry Potter: se m’acut citar Richard Harris, Michael Gambon, Robbie Coltrane, Alan Rickman, Imelda Staunton, David Thewlis, Gary Oldman, Helena Bonham-Carter, o Jim Broadbent. Fins i tot Robert Pattinson explotà aquí per primer cop la seva faceta d'ídol d'adolescents. Però també van ser molts els que es van haver de conformar amb intervencions mínimes, opaques o denigrants, molt per dessota de les seves capacitats. Repassarem aquí els casos més flagrants.

• Kenneth Branagh: l’eminent actor shakespearià sortia a «H.P. and the Chamber of Secrets» en un paper ridícul i argumentalment irrellevant.
• Julie Christie: em faig creus que l’esplendorosa Julie Christie s’avingués a dir dues frases com a hostalera del «Pub de les Tres Escombres» a «H.P. i el presoner d’Azkaban». Suposo que tots ens veiem obligats a dur un plat a taula.
• John Cleese: les precedències de l’ordre alfabètic el col·loquen a l’inici dels títols de crèdit, però l’antic membre revulsiu dels Monty Python sortia als dos primers capítols de la sèrie fent de fantasma i proferint una sola frase. Un paperot de merda.
• John Hurt: va fer de venedor de varetes màgiques. Va proferir tres frases al primer episodi i tres més en el final. Un insult a la seva memòria.
• Gemma Jones, inoblidable duquessa de de Duke Street. Aquí infermera infal·lible, però quasi incapacitada de frase.
• Bill Nighy: és imperdonable que aquest roba-escenes consumat pronuncii dues frases amb suculència impostada i després se’l carreguin fora de camp (a «Deathly Hallows - Part 1»).
• Clémence Poésy és una actriu francesa molt mona que, segons la Wikipedia, surt tres vegades a la saga, però que a penes deixa empremta a «H. P. and the Goblet of Fire».
• Miranda Richardson fa de periodista de les vísceres a «The Goblet of Fire» i, encara que sigui mencionada en títols posteriors, jo no vaig saber veure-la.
• Fiona Shaw: la tieta de Harry Potter. Fa una mica de pena que aquesta gran actriu s’hagi de limitar a quatre «reaction shots».
• Maggie Smith: diuen que J. K. Rowling la volia per aquest paper, que havia sigut una de les seves poques decisions indiscutibles de càsting. Durant el desenvolupament cinematogràfic de la saga, les seves intervencions són gradualment minvants. A «Downton Abbey», amb un parell de rèpliques per capítol, en treu moltíssim més suc.
• Natalia Tena: ah, però sortia Natalia Tena a tres dels films?
• David Tennant, anys abans d’aparèixer a «Doctor Who» o «Broadchurch», se’l tracta (injustament) com un absolut «mindundis».
• Emma Thompson: personatge ridícul i paròdic, però molt més consistent que el que defensà el seu ex Branagh.
• A l’egrègia Frances de la Tour li fan fer un petit paper de geganta de fireta, que només seria acceptable en un univers regit pels criteris de David Lynch.
• Julie Walters: una altra institució de la comèdia britànica. És la generosa matriarca del clan Weasley i marca el punt mig entre l’encert de càsting i el balafiament.