No amagaré que l’obra recent de J. M. Coetzee em produeix molt més fred que calor; però gràcies a la relectura de la seva «Desgràcia» al nostre club de lectura mensual dels dimecres, crec que ell i jo ens hem reconciliat de per vida. Sense cap dubte aquesta novel·la de 1999 del premi Nobel sud-africà ocupa lloc de preferència dins de la seva obra i, en la meva discutible opinió, deu ser la via d’accés més recomanable a les virtuts de l’autor.
Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.
Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.
«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.
Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.
És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)
Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.
Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.
«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.
Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.
És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)
Oído cocina! Just ahir vaig decidir un dels títols de la programació 2019-2020, Claus i Lucas. Avui ja en tinc dos. MUac!
ResponEliminaSí, ja ho vaig pescar. Muak!
Elimina