Batusses

Vaig manllevar «Lèmmings» de Jordi Dausà i Mascort (Llibres del Delicte, 2018) del taulell de novetats de la meva biblioteca. Creia haver llegit a algun lloc que la novel·la tenia un cert mèrit, i el fet que hagués assolit una segona edició al mes de la seva primera publicació semblava confirmar-ho.

No sóc lector habitual de literatura negra, i de fet aquest títol, malgrat l’adscripció a aquesta col·lecció, difícilment es podria qualificar així. Comença de forma bastant típica amb un narrador amnèsic que s’ha despertat en una nau industrial envoltat de cadàvers. Per la seva vestimenta (esportiva i escassa) cal deduir que havia estat intervenint en un pugilat clandestí, segurament relacionat amb apostes il·legals. En els primers capítols el narrador va avançant a les palpentes sense recordar pràcticament res, fins que arriba un punt que el cervell li fa un clic i de sobte se’ns posa a explicar tota la seva vida anterior. Resulta un gir inversemblant i trampós; com decebedor és el desenllaç, on el narrador simplement recorda el que va passar.

No és per tant, per l’originalitat de la trama, ni per estar escrita en segona persona (en realitat, una primera persona maquillada), pel que «Lèmmings» és una novel·la interessant. Però sí que ho és per presentar amb consistència un personatge molt particular, amb dèficit familiar, incapaç de sentir dolor físic, i embarcat en la pràctica de les arts marcials com a forma d’escapar d’una realitat mediocre i violenta. La seva veu és la de l’alienat social que busca les claus per integrar-se sense trobar-hi el sentit.

Dausà i Mascort utilitza un llenguatge directe i sense floritures, però gens vulgar, malgrat els ambients que descriu; potent i perfectament adequat per conferir múscul a la seva història. La sola pega (i és qüestió de gustos personals) és que el món de la boxa, el karate i altres arts marcials no m’atrau en absolut i hagués preferit que el llibre es mogués per altres ambients. Però, fins i tot així, «Lèmmings» és un llibre magnètic i persuasiu que costa poc d’endrapar.

Hi ha moltes coses que no recordes però que d’alguna manera saps. Per exemple, odies l’estiu i no tens carnet de conduir. No menges carn, però en desconeixes el motiu exacte. Quan tenies vuit anys et vas trencar el cúbit i el radi jugant en un solar, i és un miracle que amb tots aquells ferros rovellats i trossos de vidre no haguessis agafat mai el tètanus. El teu color preferit és el verd i gairebé mai no escoltes música. La pel·lícula que has vist més vegades és The Crow, la darrera que va rodar Brandon Lee, i on va morir en un accident durant el rodatge. Estudiar mai no t’ha semblat difícil, però en general no gaudeixes fent treballar el cervell: els únics llibres que has llegit al llarg de la teva vida són manuals d’Arts Marcials, històries de guerrers antics i estudis sobre Orient. El teu conte japonès preferit és el del conill a la Lluna. Et van fer llegir massa vegades «El Petit Príncep», i a resultes d’això l’odies amb tot el teu cor. Saps que t’agrada la pluja, que no penses amb la cigala, i no creus que hi hagi alguna cosa més gran que tu i que aquest món on vius. Saps tot això, però encara no recordes si tens família, ni amics, ni saps tornar a casa teva, si és que en tens.