Un món de metros: Zurich (2)

Nova visita a Zurich, ara amb 190 punts de parada i 72,9 quilòmetres de xarxa. És un d'aquells mapes on hi apareix tot el transport de la ciutat des del tram fins a les línies aquàtiques. Malgrat la seva complexitat es fa molt entenedor i presenta uns ritmes interns propis d'una obra d'art cinètic. Bravo per aquests helvètics.

Sobredosi de joguines

¿De debò hi havia algú sobre el planeta Terra que clamava per una prolongació de la franquícia «Toy Story», que tan gloriosament havia conclòs (en format de trilogia) en el tan llunyà 2010? Sembla ser que sí; o que els gurus del màrqueting van detectar en el fons d’armari de l’ànima humana una enèsima possibilitat d’explotació de les seves nostàlgies. Així tenim doncs aquesta «Toy Story 4», innecessària per redundant, encara que més decent del que caldria esperar.

La trama és si fa no fa la mateixa de tots els components de la sèrie: una joguina queda accidentalment apartada del grup i la resta dels seus companys l’han de rescatar de perills diversos. S’exploren de nou les relacions tan fràgils que s’estableixen entre les joguines i els seus propietaris, una qüestió diria que ja prou desenvolupada en els films anteriors.

Una de les trames implica la pastora Bo Peep (Annie Potts), personatge desaparegut entre TS2 i TS3. Aquí se’ns expliquen els motius del seu mutis, per si algú s’ho havia preguntat. La seva relació sentimental amb el cowboy Woody (Tom Hanks) s’encamina cap a un deliberat clímax emocional que en cap cas arriba al de la potent TS3.

Tret de Woody i Bo Peep, la resta de personatges coneguts tenen intervencions molt menors. Això és particularment dolorós en els casos de l’astronauta Buzz Lightyear (Tim Allen) i la «cowgirl» Jessie (Joan Cusack), que havien tingut papers protagonistes en lliuraments anteriors. Don Rickles, que feia de Mr. Potato, va morir l’any 2017 i el poc que li fan dir s’ha extret d’enregistraments antics (una veritable maniobra zombie!)

Hi ha, això sí, abundància de joguines noves de presència no sempre justificada, entre les més importants la nina sinistra que encarna Christina Hendricks i el «treball manual» interpretat pel sòmines de Tony Hale, als quals cal afegir Keanu Reeves, Ally Maki o la parella còmica formada per Keegan-Michael Key i Jordan Peele. Mítics comediants com Mel Brooks, Carol Burnett, Betty White o Carl Reiner fan «cameos» d’una sola frase, perquè la franquícia es pot permetre aquests luxes.

A banda d’un final que és molt menys catàrtic del que pretén, el guió és erràtic i té punts contradictoris. Així, per una banda veiem com un treball escolar absolutament matusser esdevé un tresor íntim per a qui l’ha fet, mentre que una nina amb un mecanisme defectuós és considerada com indigna de cap afecte.

Per descomptat la factura tècnica de l’animació per computador és perfecta; potser massa perfecta (si això fos possible), perquè la forma realista com es reflecteix la llum del seu entorn a la superfície de les joguines animades pot arribar a ser inquietant i una mica fora de lloc.

TS4 se’m va fer una mica pesadeta, però als nens del meu voltant va agradar prou i no van xerrar gaire. Confessaré que els successius gags dels peluixos misantrops i fabulistes em van fer molta gràcia. I els ninots de ventríloc sempre em fan molta por, per molts anys que passin.

Me'n recordo (LXV)

Me'n recordo que "El jove Edison" era Mickey Rooney i que, ja cap al final de la pel·li, s'empescava la idea de posar els quinqués davant d'un mirall, perquè el cirurgià tingués prou llum per poder operar la seva mare. La de Thomas Alva Edison, és clar.

Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.

Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.

Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.

Misteris sobre mínims

En una categoria notablement superior al que mencionàvem ahir tenim «Le Mystère Henry Pick» de Rémi Bezançon, adaptació de la novel·la homònima del francès David Foenkinos. [El títol espanyol, «La biblioteca de los libros rechazados», sembla remetre a les novel·les de Ruiz-Zafón, però cal reconèixer que no va gaire desencaminat.] Aquí disposem d’una intriga molt menys criminal, però molt més literària, que ens pot fer recordar la recent «Doubles vies» d’Olivier Assayas, però amb un quilo menys de pretensions.

L’acció s’esdevé a França, o sigui que hi ha literatura a dojo. La cosa va del descobriment d’un text inèdit de qualitat inusual, l’autor del qual és el difunt Henry Pick, un «pizzaiolo» bretó a qui no se li coneixien vel·leïtats literàries. El crític Jean-Michel Rouche (Fabrice Luchini) no se’n refia d’aquesta versió i inicia una investigació pel seu compte per esbrinar qui va escriure realment la novel·la.

En aquesta perquisició aniran desfilant representants de tot el fet literari: autors, editors, llibreters, bibliotecaris, crítics, periodistes culturals i lectors (impagable l’escena en el club de lectura). De forma superficial es toquen qüestions interessants —com els fets extraliteraris condicionen la recepció de les nostres lectures, com la indústria de la promoció cultural sovint té molt poc a veure amb la cultura, com ens estimem més una mentida improbable que una veritat massa plausible…—. El to és lleuger, però el cert és que «Le Mystère Henry Pick» passa bé i distreu, i en algun determinat moment provoca una riallada.

Potser el desenllaç del misteri no acaba de ser satisfactori, però la pel·lícula és simpàtica (qualificatiu de doble fil, condescendent però positiu) i a més compta amb Fabrice Luchini encapçalant el repartiment. Jo sento veritable devoció per aquest actor entranyablement nyicris, però enormement eficaç. Hi surt Hanna Schygulla (no calia) i Camille Cottin, descoberta a la sèrie «Call my agent»/«10%», i protagonista de la versió francesa de la genial «Fleabag». «Pas mal», en definitiva.

Misteris sota mínims

Malgrat la resposta negativa de la crítica, 30,9 milions d’espectadors connectaren amb la pel·lícula de Netflix «Murder Mistery» (impossible títol més anodí) el cap de setmana de l’estrena (14 de juny de 2019). Potser ni Jennifer Aniston ni Adam Sandler gaudeixen de l’atractiu comercial d’antany; però, encara que no puguin dur a taquilla a un públic que no vol desplaçar-se al cinema, són noms prou consolidats per seguir-los còmodament des del sofà de casa.

El film és d’una absoluta mediocritat: una paròdia dels «whoddunit» d’Agatha Christie, on Sandler és un policia de Nova York i Anniston una perruquera que, durant una postergada lluna de mel europea, són testimonis inesperats d’un assassinat. Tot succeeix en ambients luxosos i tòpics (de debò no hi ha cap guionista americà amb coneixements mínims sobre el continent europeu?) Els d’España Global suposo que ja estaran preparant la corresponent denúncia per donar una imatge tan penosa del país, amb un autobús atrotinat de «Gonzales Tours» i una flamenca ballant a les portes de l’aeroport de Màlaga.

Els gags són entre passables i dolents i Sandler i Anniston dediquen gran part del seu temps en pantalla a comentar l’acció, com si fossin només un parell d’espectadors privilegiats amb la galleda de crispetes al costat. Repartiment ecumènic recollit dels cinc continents, com en aquelles coproduccions coloristes dels anys 60. Per la part britànica, Gemma Arterton i Luke Evans, tots dos un regal pels ulls; i Terence Stamp que sobreactua amb delectació. Adeel Akhtar, d’origen paquistanès, l’hem vist a «Four Lions», a la segona temporada de «Killing Eve», a «Counterpart» i a «Victoria & Abdul» de Stephen Frears. L’os islandès Ólafur Darri Ólafson va ser el protagonista de les dues temporades de «Trapped». Hi ha una japonesa (Shiori Kutsuna), un sud-africà (John Kani), un policia francès que fuma (Dany Boon) i un pilot de cotxes espanyol (és mexicà i es diu Luis Gerardo Méndez).

L’humor és assumpte subjectiu i, el que a tu et fa molta gràcia, a un altre li pot semblar tediós. «Murder Mistery» posa el nivell molt baix i marca el mínim comú denominador de Netflix. Que deu ens agafi confessats.

Un món de metros: Varsòvia (2)

La nova visita a Varsòvia ofereix pocs canvis. Continua havent-hi una sola línia, ara amb 27 estacions i 28,9 quilòmetres de vies. El que sí que ha millorat molt és el disseny de la xarxa, on s'han incorporat trams i rodalies. S'ha abandonat la tronada estètica soviètica i s'ha adoptat una imatge moderna, bigarrada però llegible. La línia del metro (blava) destaca per ser la més gruixuda. 

El que menys m'agrada és la representació gràfica dels transbords, taques blanques de totes les formes imaginables. I les estacions estan distribuïdes irregularment al llarg de la línia, un mal força freqüent pertot arreu. Però com que la tipografia és bona i els angles són de 45º, tot els hi serà perdonat.