dilluns, 15 d’abril de 2019

Industrials de la cultura

"Doubles vies", el film més recent d'Olivier Assayas, és potser el més lleuger de tota la seva carrera i segurament el més proper a la comèdia, encara que els moments d'humor tinguin un abast força limitat. La pel·lícula se centra en un grup de personatges lligats amb el món del llibre i de l'edició amb Alain Danielson (Guillaume Canet), un editor d'èxit al capdavant. Alain, molt preocupat pels canvis que la tecnologia imposa en el seu negoci, contracta Laure d'Angerville (Christa Théret) perquè l'ajudi a fer la conversió cap al llibre digital. Léonard Spiegel (Vincent Macaigne), un novel·lista especialitzat en autoficció, veu com el seu amic Alain rebutja el seu darrer llibre. La seva esposa Valérie (Nora Hamzawi) és assessora d'un polític amb problemes d'imatge. Finalment hi ha Selena (Juliette Binoche), la muller d'Alain, una actriu ja una mica fatigada després d'haver protagonitzat tres temporades d'un serial policial d'èxit.

Amb aquests ingredients Assayas munta una trama quasi invisible, on hi ha raonables dosis d'adulteri civilitzat (al cap i a la fi això és França), i on es xerra pels descosits, una mica sobre banyes, però majoritàriament sobre qüestions culturals (al cap i a la fi això és França). És un film fatigosament verbal on es profereixen tota mena d'opinions sobre els e-books, sobre el canviant paper de la crítica, sobre les xarxes socials, sobre l'imperi de la imatge, sobre best-sellers i qualitat... 

Al discurs d'Assayas tot hi té cabuda, des de les observacions més agudes fins els tòpics més adotzenats; de vegades fa pensar en un d'aquells tertulians de la ràdio, víctimes de logorrea no medicada, capaços d'exhibir opinió pròpia sobre el que calgui. Curiosament el guió de "Doubles vies" mostra indicis d'haver estat escrit fa unes quantes temporades. Si no, no s'explica l'obsessió pel llibre digital (quasi passat a millor vida) o la importància que es dona als blogs (que tothom sap que estem morts i enterrats).

En general, tanta xerrera i tant poc argument acaben cansant. Els actors, tots impecables, són els que salven el mobiliari. I, amb permís del deliciós Canet, és la Binoche la que il·lumina el film de punta a punta, amb un carisma natural sense parió al cinema gal d'avui dia.

2 comentaris:

  1. Jo també vaig pensar això de què ja sonava una mica ranci, el tema dels blogs i l'ebook, és que tot canvia tant que les coses de seguida es fan antigues.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que l'Asayas ha reciclat un guió que tenia al calaix.

      Suprimeix