Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.

Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.

Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.