Sobredosi de joguines

¿De debò hi havia algú sobre el planeta Terra que clamava per una prolongació de la franquícia «Toy Story», que tan gloriosament havia conclòs (en format de trilogia) en el tan llunyà 2010? Sembla ser que sí; o que els gurus del màrqueting van detectar en el fons d’armari de l’ànima humana una enèsima possibilitat d’explotació de les seves nostàlgies. Així tenim doncs aquesta «Toy Story 4», innecessària per redundant, encara que més decent del que caldria esperar.

La trama és si fa no fa la mateixa de tots els components de la sèrie: una joguina queda accidentalment apartada del grup i la resta dels seus companys l’han de rescatar de perills diversos. S’exploren de nou les relacions tan fràgils que s’estableixen entre les joguines i els seus propietaris, una qüestió diria que ja prou desenvolupada en els films anteriors.

Una de les trames implica la pastora Bo Peep (Annie Potts), personatge desaparegut entre TS2 i TS3. Aquí se’ns expliquen els motius del seu mutis, per si algú s’ho havia preguntat. La seva relació sentimental amb el cowboy Woody (Tom Hanks) s’encamina cap a un deliberat clímax emocional que en cap cas arriba al de la potent TS3.

Tret de Woody i Bo Peep, la resta de personatges coneguts tenen intervencions molt menors. Això és particularment dolorós en els casos de l’astronauta Buzz Lightyear (Tim Allen) i la «cowgirl» Jessie (Joan Cusack), que havien tingut papers protagonistes en lliuraments anteriors. Don Rickles, que feia de Mr. Potato, va morir l’any 2017 i el poc que li fan dir s’ha extret d’enregistraments antics (una veritable maniobra zombie!)

Hi ha, això sí, abundància de joguines noves de presència no sempre justificada, entre les més importants la nina sinistra que encarna Christina Hendricks i el «treball manual» interpretat pel sòmines de Tony Hale, als quals cal afegir Keanu Reeves, Ally Maki o la parella còmica formada per Keegan-Michael Key i Jordan Peele. Mítics comediants com Mel Brooks, Carol Burnett, Betty White o Carl Reiner fan «cameos» d’una sola frase, perquè la franquícia es pot permetre aquests luxes.

A banda d’un final que és molt menys catàrtic del que pretén, el guió és erràtic i té punts contradictoris. Així, per una banda veiem com un treball escolar absolutament matusser esdevé un tresor íntim per a qui l’ha fet, mentre que una nina amb un mecanisme defectuós és considerada com indigna de cap afecte.

Per descomptat la factura tècnica de l’animació per computador és perfecta; potser massa perfecta (si això fos possible), perquè la forma realista com es reflecteix la llum del seu entorn a la superfície de les joguines animades pot arribar a ser inquietant i una mica fora de lloc.

TS4 se’m va fer una mica pesadeta, però als nens del meu voltant va agradar prou i no van xerrar gaire. Confessaré que els successius gags dels peluixos misantrops i fabulistes em van fer molta gràcia. I els ninots de ventríloc sempre em fan molta por, per molts anys que passin.