Parc aquàtic

Rentar-se les mans i no mullar-se són dues maneres contradictòries d’evitar problemes; a l’estiu és desaconsellable la segona.

Manies (II)

© Associazione Luca Coscioni

D’aquesta segur que em guanyo algun enemic, però des de fa temps li tinc una mania especial al Nobel José Saramago. Crec que només li he llegit un llibre i no em va impressionar especialment. De totes maneres, la meva crítica no és literària. El que m’irrita és la seva ubiqüitat. No passa dia que, en obrir el diari, no te’l trobis en els escenaris més diversos: tant pot ser firmant cartes de solidaritat, presentant llibres que no són seus, encapçalant una manifestació, visitant minusvàlids o presidint una mesa sobre el transvasament de l’Ebre. A sobre li queda temps per publicar una novel·la per temporada. Es diria que, de forma similar als tertulians de la ràdio, sempre en té una a dir, sigui del tema que sigui. Només li faltava assemblar-se a Pepito Grillo, per fer els seus dictàmens morals més carregosos. Darrerament comença a perseguir-me fins i tot en somnis. En el fons no deixa de ser admirable tanta energia en un home de 86 anys, però podria descansar una mica, sinó deixarà sense feina a la resta de showmen culturals.

Encara que hagi singularitzat al portuguès, podria incloure en la mateixa categoria d’embafadors omnipresents al cuiner Ferran Adrià, l’irlandès Bono i a Antony (que no para de col·laborar amb tothom i ja fa quatre anys que ens deu disc).

Les noces de Pasqual

©Antoni Bofill

'Le Nozze de Figaro' és possiblement la meva òpera favorita i, segurament per això, no he vist cap posada en escena que em satisfaci. Tinc al meu currículum la versió transgressora de Peter Sellars de la temporada 91-92 i la correcteta de Robert Carsen (amb una encantadora María Bayo, com a Susana) de fa vuit anys; però cap de les dues va acabar de fer-me el pes.

La nova producció de Lluís Pasqual havia rebut unes crítiques tan tèbies, que em temia el pitjor. Potser per això i perquè l’òpera estava més rodada que el dia de l’estrena, el cert és que m’ho he passat força bé, amb un somriure gairebé permanent als llavis.

La translació de l’acció als anys 20 del segle XX és innecessària, però no molesta. Els decorats de Paco Azorín són bastant despullats, però eficaços; només m’han distret una mica els murs de mirall, tot i que funcionen molt bé al laberíntic jardí del quart acte. La il·luminació tenia alguns efectes kitsch al primer acte, que es van moderant en avançar la funció. He trobat especialment suggeridora l’entrada de la comtessa al principi del segon acte, amb la llar encesa i la llum daurada que entra pel balcó. Sembla que després del relatiu fracàs del ‘Don Giovanni’ del Real, Lluís Pasqual ha optat per una direcció conservadora, tendint a la invisibilitat.

El grup de veus, en una obra amb molts personatges i nombrosos concertants, m’ha semblat força homogènia, sense cap nota dissonant. Potser la comtessa d’Emma Bell és la que m’ha semblat més brillant amb un fabulós “Dove sonno...” i una presència escènica molt adequada al seu paper. El Figaro de Kyle Ketelsen ha cantat bé i s’ha mogut millor, com un veritable dandy esdevingut criat per les circumstàncies. La Susanna d’Ofèlia Sala ha estat el blanc de moltes crítiques i és cert que té una veu una mica petita i una presència més aviat pagerola; però la seva ària del quart acte ha demostrat un gust excel·lent.

En definitiva, ja firmaria per espectacles d’aquest nivell per a la resta de la temporada.

Badades meves

M'he posat a escriure col·laboracions per la Base de Badades (un bloc aquí a mà dreta) i no podia parar. M'he divertit força:

Àcars: aràcnids menuts, molt barats d’aconseguir.
Anyadir: afegir-se anys.
Arnilla: jaqueta amb les mànigues devorades per les larves d’un lepidòpter nocturn.
Assutgena: lliri negre.
Barita: persona que es passa el dia als bars
Biolar: fer un acte carnal amb una persona, en contra de la seva voluntat; però utilitzant mitjans naturals, sense conservants ni colorants.
Blat: Planta gramínia anual, quan es troba dins d’un sac ben lligat; sinó cal dir “aquelles espigues d’allà”.
Créixens: Crucíferes perennes desesperadament necessitades d’adob.
Datxa: Fetxa
Enciamada: Verdura balear en forma espiral que es menja amanida.
Esparraguera: Planta liliàcia que desvetlla passions entre els gastrònoms.
Frigorrífic: electrodomèstic veritablement lleig
Míldiu: carregament de dispositius anticonceptius
Musicall: barri jueu on es representen contínuament obres com ‘Mamma mia!’ o ‘Cabaret’.
Òliba: fruit de l’olibera, es pren com aperitiu, sovint farcida de ratolins.
Orenga: discurs adreçat a una assemblea de pizzaioli.
Ornitorinolaringòleg: metge especialista en curar l’afonia dels monotremes australians.
Perineus: Serralada situada entre els Penins i l’Anupurna.
Pi: arbre perennifoli, però irracional.
Sacsó: sac de gemecs, gaita.
Senyorsexual: homosexual amb ínfules.
Vol-au-vent: (gal.) Ala delta.
Zing-zing: presó per delinqüents de pit.

Música sacra

L’església no està per orgues.

Deformació informàtica

Ara, quan estic escrivint sobre paper, penso que, si faig una falta d’ortografia, a sota hi apareixerà màgicament una línia vermella.

Família desestructurada

Tinc cinc fills tísics i prims, i amics íntims, vint-i-cinc.
(d'El Català, mare de totes les llengües)

Marianne tira la casa per la finestra

Més de vint anys després del fenomenal “Strange Weather”, Marianne Faithfull torna a aliar-se amb Hal Willner, un productor especialitzat en confeccionar discos temàtics on tenen lloc les combinacions més impensables d’artistes, per enregistrar “Easy come, easy go – 18 songs for music lovers”. Entre els dos han seleccionat algunes de les seves cançons preferides i han reunit així una col·lecció a la qual el qualificatiu d’eclèctica li queda curta. Vegeu sinó (en ordre d’aparició) la llista d’autors: Dolly Parton, Neko Case, Duke Ellington, Colin Meloy (de The Decemberists), W. Jackson & E. Brown (en una cançó que va popularitzar Bessie Smith), Espers (un grup neo-psicodèlic de Filadèlfia), Brian Eno, Randy Newman, Smokey Robinson, Merle Haggard, Black Rebel Motorcycle, Paul Webster & Jonny Burke, Judee Sill, Morrisey, una cançó tradicional (que va cantar Nick Drake), Steve Winwood & Jim Capaldi (de Traffic), Leonard Bernstein & Stephen Sondheim (sí, una de West Side Story) i una altra tradicional. Com es pot veure, el catàleg abasta des dels inicis dels temps fins abans d’ahir.

L’acompanyament musical compta amb fosques lluminàries com Warren Ellis, Marc Ribot, Jane Scarpantoni, Lenny Pickett, Greg Cohen o el fidel Barry Reynolds. I a més, afegeixen les seves veus gent com Jarvis Cocker, Chan Marshall (AKA Cat Power), Nick Cave, Rufus Wainwright, Teddy Thompson, Sean Lennon, Kate & Anna McGarrigle, l’inescapable Antony i l’elusiu Keith Richards! Però no penseu que aquest és l’habitual disc de duets: des de la primera a l’última cançó, Marianne és la mestressa i la resta són ombres convidades.

Si hi faltava res, Jean Baptiste Mondino l’ha retratada pletòrica, talment sortida d’un pacte amb el diable.

La Faithfull, amb la seva veu trencada (que no li ha donat déu, que se l’ha feta ella mateixa a hòsties amb la vida), és una autèntica crooner. Ella no fa versions, tot el que canta ho fa seu i no admet comparacions. No cal dir que aquest serà un dels meus discos de l’any.

Una estona d'òpera

Feu-me el favor, mireu el "Piggoletto" del col·lega 'Un que passava' (aquí a la dreta). Entendreu perquè m'agrada/detesto l'òpera.

Un ateu no fa estiu... però dos fan primavera

Ara fa dos dies EL PAÍS dedicava una doble pàgina a un cert ressorgiment de l’ateisme que es ve observant en els últims temps. Presentava com a símptomes d’aquest reviscolament les bones vendes que havien tingut alguns llibres sobre la matèria (“El espejismo de Dios” de Richard Dawkins, “Tratado de ateología” de Michael Onfray o “The end of faith” de Sam Harris), així com l’inesperat èxit de finançament que havia tingut la campanya propagandística dels autobusos de Londres, de la qual em feia ressò el passat 24 d’octubre. S’indicava que l’avanç de l’integrisme religiós i el seu poder dins dels estats podria haver motivat que els descreguts comencéssim a sortir a la llum.

Tot i que són signes esperançadors, no els deixo de trobar més aviat tebis. L’eslògan de Londres no pot ser més conciliador, “Probablement no hi ha déu, així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Aquest “probablement” inicial evidencia una falta de dogmatisme i un sentit de l’humor del que estan desproveïts tots els fanàtics religiosos; però potser ha arribat l’hora d’actuar amb més contundència davant de la seva agressivitat.

Com a prova, just una pàgina més enllà del reportatge que comentava, donaven la notícia que Alfredo Dagnino, president de la Asociación Católica de Propagandistas (que no sé exactament qui són, però que el periodista els qualifica de poderosos), es lamentava del maltractament que pateixen els catòlics amb frases tan ‘propagandístiques’ com les que segueixen:

“No podemos dejar de denunciar que en la España actual no se respeta el sacrosanto derecho a la vida, ni en las inicuas leyes del aborto y de la eutanasia ni en los no menos inicuos proyectos del suicidio asistido y de la manipulación abyecta de las fuentes de la vida humana. En la España actual no se respeta como es debido a la familia y a sus valores ni el único matrimonio verdadero; no se respeta el inalienable derecho que los padres tienen a educar a sus hijos según sus propias convicciones religiosas y morales”.

Compareu, si us plau, aquestes portentoses expressions, ‘sacrosanto’, ‘inicuas’, ‘abyecta’, ‘como es debido’, ‘único matrimonio verdadero’, ‘inalienable’ amb el modest ‘probablement’. Oi que no hi ha color?

©Porfirio

Però aquest no és l’únic exemple dels atacs que patim els que no combreguem amb tota aquesta colla. I no, no parlaré de la meravellosa monja masoquista, perquè la trobo més còmica que irritant. Em volia referir a la sentència judicial que ha obligat a retirar, a petició d’un pare, els crucifixos que penjaven a les aules d’una escola pública de Valladolid. Per descomptat, no tinc res a objectar, el que m’indigna és el rebombori subseqüent que s’ha muntat.

Sembla que hi ha altres pares de la mateixa escola que troben malament l’eliminació dels símbols religiosos. Opinen que és una concessió als musulmans (?), que com aquí som creients, no cal treure els cristos, o que els crucifixos no ofenen ningú. El fet que aquí tot som creients és una opinió aventurada o directament falsa, a més, les imatges de Crist ens ofenen: la visió d’un home mig nu, ensangonat, torturat fins a la mort és desagradable per a qualsevol persona normalment constituïda.

Una vegada més el nostre govern socialista es renta les mans davant d’un conflicte religiós. Ahir deien que era competència de cada centre educatiu, avui apareixen quatre sentències de tribunals superiors segons les quals la potestat rau en els corresponents governs autonòmics. La qüestió és que ningú no vol mullar-se i mentrestant l’aconfessionalitat de l’Estat que recull la Constitució se’n va en orris. No hauria de quedar clar que, almenys als centres públics, no hi hauria d’haver cap símbol religiós? Sembla lògic, però ja sé que, quan es parla de religió, la raó no hi té res a pelar.

Què podem fer els ateus, descreguts, agnòstics i laïcistes davant d’aquesta agressió constant que aguantem amb resignat silenci? No sembla que apostatar en massa sigui la solució: és un procés burocràtic i empipador que només té el valor d’un gest, ja que l’església, amb els seus bizantinismes, no està disposada a descomptar ni un dels seus contribuents.

Per primera vegada em pregunto com es comptabilitzen les creences religioses de la població. Me n’adono que aquestes qüestions fins ara no m’havien preocupat. Jo també era d’aquells que pensaven que no cal dir amb qui te’n vas al llit (sempre que sigui una relació consentida), ja que a ningú més no l’importa. I això (que continuo considerant una veritat defensable) no treu perquè sigui també una actitud perillosa, almenys mentre existeixi gent que pensa just el contrari. Comences creient que la identitat, el sexe o la religió són qüestions d’àmbit privat, de les quals no cal donar explicacions, i acabes amb la teva vida governada per aquells que consideren que la seva opció és “normal”, “verdadera”, “natural” i l’única possible.

Com diu Dawkins, els ateus som els nous homosexuals. Potser ja és hora que sortim dels armaris.

Diccionari afectiu de la llengua catalana

La bloguista Maria Folch (Marieta) de Castelló s'ha proposat crear un Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana. Per això demana que li enviem paraules que ens agraden pel motiu que sigui i les acompanyem d'una definició personal. Es poden enviar tantes paraules com vulgueu i es poden repetir paraules, però no definicions! Cal enviar-les a diccionariafectiu@gmail.com amb la signatura que vulgueu que hi figuri. Maria s'encarregarà d'anar-les publicant al blog del Diccionari Afectiu.

No cal dir que m'he afanyat a participar-hi.

Lambchop al Palau

Des de la seva aparició el 1993, Lambchop ha hagut de carregar amb tota mena d’etiquetes lligades al country (neo-country, alt-country, countrypolitan) pel mer fet de provenir de Nashville i fer-se acompanyar de tant en tant per una steel guitar. La música d’aquesta banda, una de les més interessants sorgides la dècada anterior, és una barreja difícilment classificable, complexa i sofisticada, molt allunyada dels gustos de Tennessee (de fet, són molt més populars a Europa). Barregen jazz, soul, indie i pop de cambra amb una personalitat que no admet comparacions.

Aquesta nit ho han tornat a demostrar al Palau com un estirabot més d’aquest estrany festival de jazz. Amb un espectacle visualment sobri (on el que més cridava l'atenció era el vestuari, gentilesa de Sears) han presentat el seu darrer treball OH (Ohio) i, per una vegada, la presentació del disc no ha estat un formulisme, ja que l'han interpretat tot, pràcticament d'una tirada.

En aquesta ocasió la banda constava de quatre guitarres, piano, baix, bateria i algun teclat puntual. Com és marca de la casa, el so no era gairebé mai dens i cada instrument tenia espai per respirar les seves subtileses (la sonoritat del Palau ha estat una vegada més magnífica).

I enmig de tot això, Kurt Wagner, vestit com si encara es dediqués a instal·lar recobriments de fusta, encisant-nos amb la seva veu irrepetible. Wagner no té un registre extens i el seu timbre és més aviat granulós, però està dotat d'una calidesa íntima (un dels pocs beneficis del tabaquisme) i una expressivitat que fa oblidar la cripticitat de les lletres i trenca les costures del sentiment amb admirable fluidesa.

El punt àlgid de la nit ha estat una versió galopant de "Give it" (coescrita amb X-press 2) en la qual Wagner ha declamat, xiuxiuejat, gemegat, gesticulat i enamorat a un públic en estat de levitació.

Tema de redacció: per què m’agradaran tant els artistes addictes al tabac (Frank Zappa, Joni Mitchell, Kurt Wagner)?

In the Valley of Elah, de Paul Haggis

Per pura casualitat avui hem vist a la tele per cable ‘In the Valley of Elah’ (2007) de Paul Haggis, qui també participa al desafortunat guió de l’últim Bond. Trobo que l’ambiciós film és molt millor que el seu sobrevalorat i simplista ‘Crash’. Tracta de les conseqüències de la guerra d’Iraq sobre els soldats retornats del front i ho fa a través d’una morosa investigació policial duta a terme per un pare a la recerca del seu fill desaparegut.

La pel·lícula, lenta i sòbria, s’acorda perfectament amb el magnífic treball del petri Tommy Lee Jones, que n’és la seva veritable ànima, molt ben secundat per l’admirable Charlize Theron. Jones, en la pell d’un veterà sergent retirat, representa el millor i el pitjor d’allò que s’ha vingut anomenant l’”Amèrica profunda”. Des de postures patriòtiques, aferrades al vell codi militar, anirà descobrint dolorosament els monstres que genera aquesta guerra.

La intenció de Haggis sembla ser la de donar un toc d’atenció sobre una guerra que, lluny de solucionar res, només crea víctimes a tots els bàndols en combat. Però en el missatge del film hi ha una zona més ambigua: el fet que el vell sergent, veterà del Vietnam, s’escandalitzi davant la brutalitat de la guerra d’Iraq, sembla suggerir que hi ha guerres més ‘netes’ i modèliques que d’altres, una idea tan falsa com perillosa.

El repòrter dels diumenges

Aquesta tarda, en passar pel carrer d'Aragó, ens hem trobat amb aquest insòlit espectacle: al Servei Estació estan col·locant les escales mecàniques a les noves plantes dels magatzems.

Viure amb VIH

Com no tot han de ser alegries a la vida, el dimecres, abans d’anar amb Josep al concert de Mariza, vaig assistir a la “V Jornada de la promoció de la salut i qualitat de vida per a persones amb VIH/SIDA”, que es va celebrar a la sala d’actes subterrània de l’horrorós Hotel Catalonia de la Plaça d’Espanya.

Sempre he anat per lliure, com una guineu solitària, i era la primera vegada que participava en aquesta mena d’actes. Em sorprengué que la majoria de participants es coneixien i es saludaven efusivament, com vells combatents d’una guerra parcialment superada. Vaig baixar un moment a confirmar la meva presència i recollir una bossa de roba plena de propaganda, condoms i bolígrafs. Després vaig tornar a la superfície de l’horrible plaça, per observar noves mostres de bon rotllo i algunes ànimes que fumaven tan solitàries com la meva.

La convocatòria havia estat un èxit i a la sala hi havia més de tres-centes persones. Al meu costat seia un coetani rossenc, amb ulleres. Es va presentar com Eduard i em va oferir un xiclet de menta. Abans de començar les ponències ja sabíem que ell es tractava a Sant Pau i jo al Clínic: és la mena d’intimitats ràpides que s’estableixen entre seropositius. També vaig observar molta presència femenina i, almenys les més joves, vaig creure que eren infermeres en pràctiques.

A la primera ponència el doctor Esteban Martínez (del Clínic) va parlar d’envellir amb VIH. El que fa uns anys es considerava un impossible, ara ja és una realitat: només calia mirar l’edat mitjana dels assistents, gairebé tots entre els quaranta i els seixanta, per comprendre que l’assumpte no ens podia ser aliè. Evidentment, encara no es compta amb gaire dades estadístiques i l’únic que es pot fer és predir el futur.

Els símptomes del VIH sobre l’organisme són molt similars als de l’envelliment i, per tant, es pot considerar que estem envellint per partida doble. En el nostre col·lectiu són més freqüents les malalties respiratòries i les cardiopaties, encara que això pot estar motivat per l’alt percentatge de fumadors que hi ha entre nosaltres. La incidència de càncers també és lleugerament superior (excepte en el càncer de pròstata). Tot i això, el doctor Martínez considera que la millora en les teràpies va acostant-nos cada vegada més a les xifres de la resta de població.

També es va abordar la dificultat de detectar el virus en persones de la tercera edat, donat que els metges solen descartar aquesta possibilitat, tot suposant que els avis no tenen vida sexual.

A continuació es va fer una taula rodona sobre “Abordatge de l’atenció mèdica als HSH (Homes que tenen Sexe amb altres Homes)” en la que intervingueren el doctor Adrià Curran i la infermera Mercè Pérez (tots dos de la Vall d’Hebron), el doctor Christian Manzardo i Ferran Pujol (de Projecte dels Noms-Hispanosida) i Antonio Guirado (de Gais Positius-CGL). El més interessant de la discussió va ser fer palesa la poca importància que dóna el metge de capçalera a la nostra sexualitat, una part “immencionable” de la nostra vida, encara que mantinguem una bona relació des de fa anys amb el nostre facultatiu. Algú va qüestionar-se si seria preferible que fóssim tractats per metges gais. El doctor Curran va exposar el seu projecte de sotmetre els seus pacients a una anoscopia anual per prevenir el càncer anal, al qual sembla que som més propensos.

Després d’una pausa amb cafè i pastes, el doctor Hernando Knobel de l’Hospital del Mar va parlar de la importància de l’adherència al tractament antiretroviral en la transmissió del VIH. Com que a mi el seguiment del tractament no m’ha suposat mai un gran esforç, potser perquè gairebé no he estat afectat pels temibles efectes secundaris, aquesta part no em va interessar tant. Només em vaig quedar amb dues dades: primer, que una adherència del 95% (o sigui, saltar-se tres preses de medicació al mes, per algú que es medica dos cops al dia) o superior, garanteix l’eficàcia del tractament; segon, que no cal prendre la medicació cada dia a les mateixes hores, un marge de dues hores d’avanç o de retard es considera correcte.

El doctor Knobel també va comentar la notícia recent segons la qual el Ministeri suís de Sanitat havia declarat com a malalts no infecciosos (és a dir, que no podien encomanar el VIH) aquells pacients amb bona adherència, que haguessin donat resultats indetectables durant els darrers sis mesos i que no patissin cap altra malaltia de transmissió sexual. Va matisar que l’estudi s’havia fet a partir de parelles heterosexuals serodiscordants i que, donats els diferents ecosistemes de l’anus i la vagina, aquests resultats s’havien de prendre amb una certa precaució. Tot i això, només existeixen dos casos documentats de contagi entre dos homes sota aquestes condicions, el que equivaldria a una probabilitat d’u entre cent mil, fet que no deixa de ser una bona notícia.

Per acabar, les doctores Mar Gutiérrez i Gracia Mateo de Sant Pau van debatre, des de posicions oposades (atorgades per sorteig), sobre la conveniència o no de començar el tractament en persones asimptomàtiques amb unes defenses entre 350 i 500 (per a la resta de casos el protocol està clar). Personalment, el debat ja no podia afectar-me i m’estaven esperant Josep i Mariza. Vaig omplir l’enquesta, proposant que a la propera sessió hi hagués menys ponències i més espai per la intervenció del públic i em vaig prometre apuntar-me a la propera convocatòria.

És una referència tangencial, però alegra la vista i pot ser d'alguna utilitat.

Quantum de què?

Després de l’apreciable “Casino Royale”, el nou Bond ha estat decebedor. Com la majoria de pel·lícules d’acció que es fan actualment, hi ha molt soroll i molta fúria, persecucions constants, explosions, acrobàcies de tota mena i una absència total de lògica. Jo almenys no he entès res (ni falta que feia). Per cert, ningú no s’ha molestat a traduir el títol “Quantum of Solace”, com si el significat fos evident, quan la veritat és que ni els propis britànics el deuen entendre. Segons el diccionari es podria traduir com “Una mica de consol”, però dit de forma absolutament rebuscada.

Daniel Craig continua essent un regal per a la vista, això sí que ho té.

El meu cosí Albert

Va morir fa dos dies. Avui he pujat amb el Santi i l’Anna al seu funeral a Palamós.

Tenia 65 anys i en feia gairebé tres que estava ingressat a una residència degut a una embòlia. Havia tocat en un conjunt de música lleugera a principis dels seixanta, quan ‘Diana’ de Paul Anka era el més modern que es podia escoltar. Va estudiar la carrera de pèrit agrònom. Va viure un any a El Paso, on va conèixer una noia persa, Sudy, que seria la seva dona. Amb ella va tenir quatre fills: la Cristina, la Susanita (el diminutiu era per distingir-la de la meva germana), el Jorgito (per distingir-lo del seu oncle) i el seu bessó Albert, que va morir poc després de néixer. Va tenir una granja de vedells a Monzón, en una casa amb deliris de grandesa que havia estat de l’actor Conrado Sanmartín. Va viure prop de Huelva. Va tenir un restaurant a Peratallada... Sovint li vam perdre la pista. I com sempre que algú se’n va abans d’hora, penso en les oportunitats perdudes.

La nostra família és petita i dels cinc cosins és el primer que mor. O sigui que sembla que la mort ja ha pres el relleu generacional.

Mentre érem davant del bonic altar major de la parròquia de Santa Maria del Mar a Palamós, pensava que potser les cerimònies laiques toquen més la fibra, però que un comiat en un veritable temple catòlic sempre tindrà més solemnitat que un ritus similar a les capelles decorades per Ikea dels tanatoris municipals.

Per cert, en el de Palafrugell m’ha sorprès la presència d’un expositor ple de literatura per a totes les edats sobre l’acceptació de la mort.

Després hem anat a dinar de menú a un restaurant de Mont-ras. Érem vint-i-cinc dels més propers al meu cosí. Cada vegada em sembla més recomanable acabar un funeral amb un bon àpat (a menys que tota la família vagi a la grenya darrera d’una herència). S’acostuma a establir un ambient de concòrdia, d’amables reminiscències i de bon rotllo general. Exactament com ha succeït avui.

Tots els camins...

Google Earth deu de ser un dels “trens elèctrics” més cars amb en els que se’ns ha permès jugar. Sense haver-lo investigat gaire, m’havia limitat (com deu fer tothom) al cofoisme de contemplar una imatge del terrat de casa meva (encara que me l’haurien de posar al dia, perquè ara tenim més plantes).

A partir d’aquest mes de novembre, si entrem a l’opció de galeries, podem obtenir una versió en 3 dimensions de l’antiga Roma en la que pots descarregar 200 monuments i més de 500 edificis. El resultat no és encara espectacular, però com a llaminadura visual paga la pena.

Al cor de la ciutat

©Jeff Werner

“El edificio Yacobián” d’Alaa Al Aswany va ser un èxit de vendes a Egipte quan es va publicar l’any 2002. La novel·la descrivia fets de la realitat egípcia que la seva literatura, en general, havia procurat evitar: la corrupció del govern, la pujança del fonamentalisme religiós, l’avortament, la violència policial, la condició femenina, l’homosexualitat...

Des d’aquest costat del Mediterrani, el seu contingut ens pot semblar molt menys escandalós, però tampoc costa gaire transposar les situacions al nostre passat remot o fins i tot al més recent. El relat costumista dels habitants d’un immoble del centre d’El Caire, des dels llogaters europeitzants, generalment vinguts a menys, fins al servei que viu als quartos dels terrats, pot acostar-se al material de les tele-novel·les, però aquí se’ns explica amb la claredat i atractiu propis de la narrativa oral dels països àrabs. Els personatges són consistents i interessants en el seu permanent debat entre tradició i modernitat. No hi falten ni l’humor, ni el drama, ni la picaresca vistos des d’una perspectiva humanista. Si la conclusió de les històries entrecreuades resulta una mica tremendista, almenys el llibre acaba amb una tendra escena de reconciliació entre els dos móns en conflicte i potser apunta el camí cap al futur.

Contra la pornografia infantil

El meu bloc ha volgut sumar-se a la campanya impulsada, entre d’altres, per La huella digital contra la pornografia infantil. Avui, Dia Universal de l’Infant, llegireu a tots els blocs que participen en aquesta iniciativa un post sobre el tema amb la intenció d’aconseguir que qualsevol cerca a la xarxa de paraules i expressions com "pornografia infantil", "angel", "lolita", "preteen", "girllover", "childlover" o "pedoboy", per exemple, recuperi aquests escrits de denúncia.

Aquest 20 de novembre, deixant de banda associacions més sinistres, es commemora l’aprovació de la Declaració dels Drets de l’Infant de 1959 i la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989.

Aquest allau apart de donar ple suport a aquesta campanya i reprovar qualsevol acció relacionada amb aquests actes, us recomana vivament que us afegiu a la campanya incorporant aquest banner-cartell al vostre espai a Internet.

Malsons del rock

El dilluns passat moria als 74 anys l'artista belga Guy Peellaert. Autor de còmics pop als anys 60, pintor i fotògraf, la seva obra més coneguda la trobem en el cartellisme ("Short cuts", de Robert Altman) i en la il·lustració de portades de disc ("Pour nos vies martiennes", Etienne Daho). Les cobertes de dos discos tan icònics dels anys 70 com són "It's only rock&roll" de The Rolling Stones i "Diamond Dogs" de David Bowie van sortir de la seva ment febril; aquest parell d'exemples seria suficient per mantenir-lo a l'altar particular de tota una generació.

Meu fado

Durant anys per a molts de nosaltres el fado era objecte de bromes cruels: una música plorosa, vestida de colors fúnebres, tant conscient de la seva transcendència i mancada de qualsevol sentit de l’humor, era l’exemplificació perfecta del “muermo”.

Tots aquests prejudicis anaren desapareixent a mesura que morien els dictadors de la península i començàvem a conèixer millor el país veí. Descobrírem que Amalia Rodrigues estava molt bé i que el fado no s’acabava amb ella.

Aquesta nit al Palau, dins del Festival de Jazz (?), actuava Mariza, la mosambiquenya que ha esdevingut la imatge més exportada del fado actual. Altíssima, de figura molt estilitzada, amb el seu característic cabell curt i gairebé albí i un vestit negre llarg que era una preciositat (i mira que jo no em fixo gaire en aquestes coses). Des del primer moment ha demostrat la seva autoritat i el seu domini de l’escena.

Han estat dues hores memorables de les que només eliminaria els moments participatius del públic i un llarg solo de percussió que estava del tot fora de lloc (jo em pensava que els solos de bateria ja havien passat a la història). La resta ha estat intens, emocionant i càlid. Deixant de banda algun petit flirteig amb el mestissatge, que és el que menys m’ha interessat, els millors moments han coincidit amb les peces més tradicionals, en les que la banda es reduïa a un trio de cordes: guitarra baixa, guitarra acústica i una virtuosa guitarra portuguesa. Amb gestos mesurats, però expressius i amb una veu esgarrifosa que se’t clavava a l’espinada Mariza ens ha seduït totalment.

©José Goulão

Hola Zero!

© Eduardo P.V Rubaudonadeu
Segurament Zero és la revista dedicada als homosexuals amb més difusió en el món de parla hispana. De disseny molt atractiu i bona qualitat d’impressió, els seus continguts oscil·len entre el tractament seriós, el publi-reportatge i la frivolitat, potser per intentar satisfer un públic d’interessos molt diversos. Aquests desequilibris, com sol passar, acaben per no acontentar ningú; però això és el que hi ha.

El darrer número de la revista l'ocupa Falete, l'excel·lent i excessiu cantant que sembla una versió neumàtica de María del Monte. Apart de publicar un nou disc, l’artista és notícia pel segrest exprés que va fingir el que havia de ser el seu futur marit. L’entrevista que se li dedica ve acompanyada de declaracions pròpies de la lletra d’una copla: “No quiero nombrar a Isaac, me sabe mal en la boca”.

M’ho hauré de prendre com a signe de normalització, que els gais puguem gaudir de la nostra pròpia premsa del cor, vés quin remei!

El túnel del temps

Vist a una parada de bus a Pedralbes, enganxat sobre el colze de Daniel Craig (per si pogués servir de pista). No sé com prendre-m'ho, però m'he sentit tranportat als anys del nacional-catolicisme triomfant.

La data

Potser m’obsessiona el pas del temps, però em sorprèn com, de vegades, és tan difícil trobar la data en que un text va ser escrit a Internet. Probablement, per a segons qui, the time is always now.

Malauradament

© Janmi

Malauradament quan miro pornografia em fixo sobretot en la roba de llit, el color de la paret i el llum sobre la tauleta de nit.

Esperant l'ira de Déu

(© Francesco Paraggio)

He anat a veure la pel·lícula 'Gomorra' de Matteo Garrone sense haver llegit la novel·la homònima de Roberto Saviano en la que està basada. Saviano, que també ha participat en el guió, descriu de primera mà la corrupció i el crim que dominen alguns barris de Nàpols, on la màfia s’ha erigit com un veritable estat dins de l’estat. Es tracta d’una cinta dura, gairebé documental en el seu realisme, parlada en un dialecte totalment incomprensible i sense cap concessió per endolcir la sordidesa del que es retrata (aquests habitatges que semblen galeries penitenciàries).

He de dir que no sento cap predilecció per les pel·lícules de gàngsters i màfies: el fet que totes elles culminin en una escalada de violència i venjança, em fa preguntar-me, qui pot escollir una carrera amb tan poc futur? Veient la pel·lícula sembla que no hi hagi alternativa (només un dels protagonistes, significativament anomenat Roberto, sembla evadir la teranyina). Tots els personatges es mouen per pulsions primàries, per no dir primitives; diners, txuleria, roba de marca, sexe trist i referents cinematogràfics que els queden molt lluny. No és gent interessant i la seva fi és previsible. Però són simptomàtics i representen a la perfecció un tumor centrat a Scampia, però que es ramifica al llarg de la península i més enllà.

Segurament era una novel·la “necessària”, de la mateixa manera que ho és el film, per intentar salvar “in extremis” una Itàlia on predomina el campi qui pugui. Però jo, que busco alguna cosa més que l’auto-ajuda, he trobat a faltar el context. Les històries que m’expliquen se centren només en la corrupció d’aquesta Gomorra contemporània, com si el mal fos una veritat absoluta aïllada al laboratori. Sé per Josep, que és bon coneixedor de les misèries de Secondigliano, que en aquests barris perifèrics també succeeixen altres coses molt més properes, com la partida de cartes dels diumenges o les tietes que cuinen orgullosament la seva pasta i la fan provar a tot familiar que passi davant de la finestra. Hauria preferit que em presentessin la forma subtil com el mal absolut infecta la vida d’un grapat de bones persones.

Deixant de banda les meves opinions sobre el film, recordaré que Roberto Saviano està amenaçat de mort per les mateixes persones que al principi van ajudar-lo a documentar-se. Actualment viu protegit per una escolta policial, no pot veure ni a la seva família, ni els seus amics (ni a la nòvia), ningú li vol llogar un pis a Nàpols i s’està plantejant abandonar Itàlia. És un fet molt greu que, apart d’atemptar la llibertat d’expressió de la forma més cruel, demostra una vegada més la incapacitat de l’estat per controlar el poder de les màfies. Des d’aquí, per poc que valgui, li envio la meva solidaritat.

El català que NO es parla

Acabo d'entrar a Facebook i em trobo amb un comentari de l'amiga Pepa que no em resisteixo a reproduir:

Pepa al·lucina amb la Vanguardia en català. Tradueixen el nom de Camilla per "llitera" Parker-Bowles. Cosa dels traductors automàtics!!

Per molts anys, Sus!

una bici non si ama

si lubrifica, si modifica,
una bici si declama

come una poesia per volare via

(Velocità silenziosa, Paolo Conte)

El català (i el castellà) que ara es parla (III)

Com persones ben educades que som, la nostra mare ens va ensenyar que quedava molt lleig tractar algú de mentider, per tant evitem emprar l’expressió “Això és mentida!”. És preferible utilitzar “és fals”, “no és cert” o “no és veritat”.

Ara bé, hi ha gent tan delicada (sobretot en aquest gènere de programes de televisió en els quals es tiren els trastos pel cap) que opta per replicar: “Això és incert”.

I no és ben bé el mateix.

La solitud de l'escriptor de blocs

Avui fa un mes que vaig encetar aquest bloc, en part per desentumir la meva creativitat, però també per familiaritzar-me amb les possibilitats socials que pot oferir la xarxa.

En quant al primer motiu, trenta dies més tard em puc declarar satisfet, ja que em sento incentivat a escriure, m'ho passo bé i, de moment, no se m'acaben les idees. O sigui que aquest allau serà qualsevol cosa menys una nota de comiat.

Ara bé, sobre les virtuts socials de la xarxa tinc seriosos dubtes. De sempre l'escriptura ha estat una activitat solitària i amb temptacions de solipsisme. Fins i tot en el cas que l'obra arribi a fer-se pública i gaudeixi dels favors d'un hipotètic lector, aquest dialogarà en primer terme amb el propi text i només en comptades ocasions -empès per una forta empatia o per pura indignació- saltarà la barrera i s'adreçarà directament al creador. No crec que el percentatge d'aquests lectors amb iniciativa sigui gaire alt, però caldria esperar que Internet amb la seva inherent interactivitat facilités la comunicació entre l'escriptor i els seus lectors.

No sembla que sigui així. Em consta que tinc un petit grup de lectors fidels (secretament us controlo), però pocs d’ells gosen fer-me arribar la seva opinió (el feedback, que dirien els tecno-cursis). Es diria que l’actitud predominant és la del voyeur sense compromís.

A fi de saber perquè els meus lectors eren tan poc participatius, fa dies vaig posar una enquesta a la columna de la dreta. De moment només he aconseguit que la responguin tres persones (i una d’elles confesso que vaig ser jo). O sigui que tot em confirma el que m’olorava i temia, que a la xarxa som sobretot una nació d’espectadors.

La modernitat era això

Imagina quatre músics (baix, bateria, guitarra i teclats), dos d’ells amb barbes poblades i aires de predicador del far-west, un altre amb galons i xarreteres platejades, el quart vestit de lapó amb un tocat de plomes de fantasia. Imagina un espectacle amb projecció de taques de colors psicodèlics, fotos solaritzades i efectes de fum. Imagina que sona una música planejant, espacial, panoràmica, de lent desenvolupament i d’interrupcions catàrtiques, una música que convida a balancejar-se i fumar-se un porro (i, efectivament, a la sala flota el flaire de la xocolata). Pink Floyd després de fer fora a Syd Barrett? Gairebé.

En realitat són Sigur Rós, una de les bandes més cool del nou segle, que aquesta nit han tocat als baixos del Palau Sant Jordi. Durant el concert m’he preguntat més d’una vegada que era el que distingia aquests islandesos dels seus avis psicodèlics dels seixanta i, superficialment, no hi he trobat tantes diferències. Coneixent l’embolcall dels seus discos, es percep una absència gairebé absoluta de “literatura” i potser en aquesta abstracció sense coartades residiria la seva modernitat. Compareu (per posar un exemple simptomàtic de tota una generació) vells títols de cançons dels Pink Floyd, com ara "Several Species of Small Furry Animals Gathered together in a Cave and Grooving With a Pict" amb el tercer disc dels Sigur Rós, de nom (), on les cançons no tenen títol. Afegiu-hi unes lletres cantades en falset i en una llengua inventada (o això és el que diuen, perquè per a mi l’islandès em sona tan estrany com si l’acabessin d’inventar) i ja tenim el súmmum de l’exotisme per consum de les noves generacions.

De tot el que acabo de dir es pot desprendre que sóc partidari acèrrim dels temps passats, quan la veritat és que m’ho he passat de conya revisitant-los corregits i augmentats. Segurament en aquesta època de música tan sincopada i fragmentària ens feia falta, com a novetat per desmemoriats, un toc d’amplitud etèria en Panavision (sense caure en la beneiteria insípida del chill out).

Imagina que Jon Thor Birgisson toca la guitarra amb un arc de violí i que Georg Holm copeja el seu baix amb una baqueta. Imagina que sonen celestes, glockenspiels i tambors tribals, que cau una nevada i que sobre les làmpares japoneses es projecten els músics. Imagina un cel estelat. Em fas el favor de passar-me el porro?

Vol de tornada

En aquestes línies de baix cost tot suplement es paga. Li compro a l'hostessa un refresc i una bossa de fruits secs. En llegeixo els ingredients: "Cacauets salats, blat de moro, faves fregides, cigrons torrats, avellanes... Atenció, pot contenir fruits secs". (Tant de bo!)

La ville en rose (1)

Cinc nits passades a Marrakech.

Els carrerons de la medina recorden els de “El cranc de les pinces d’or” (en alguna botiga fins i tot hi ha talles no homologades de Tintín i Milú), però amb energia redoblada: motos, bicicletes, rucs i carretons, enrenou i olors, salutacions, crits, invitacions a mirar i comprar... Tot això no deu haver canviat tant des dels temps medievals, llevat dels vehicles de dues rodes i el planter de parabòliques que prolifera als terrats.

Intramurs però, tot el luxe indolent que ens suggereix la paraula ‘Orient’: patis silenciosos, fonts octogonals on suren pètals de rosa, tes a la menta servits per criats discrets i amables sobre tauletes baixes de fusta tallada, àpats excessius, inacabables, deliciosos... Tot a l’abast dels nous paixàs, viatgers “low cost” de cap de setmana o nous rics en construcció.

Més enllà de les muralles, la “ville nouvelle” creada per la metròpoli llunyana, tan llunyana que a penes queden restes anteriors als anys seixanta del segle passat. Tot pintat d’un rosa salmó uniforme i avorrit en el que només destaca un gran cartell amb la bellesa mora de Penélope Cruz.

Venc una idea

Si els Monty Python decideixen muntar un musical ambientat a la Grècia Antiga, els proposo el títol “Spaminondas”.

The short goodbye

Dia sí dia també algun personatge del món de la cultura de l’espectacle convoca la premsa i anuncia que abandona l’activitat per la que és conegut, que ho deixa, en poques paraules. Els motius poden abastar des del cansament, el desànim, el despit o simplement que ja comencen a tenir una edat. Fa pocs dies era el director de cinema Manuel Gutiérrez Aragón qui afirmava categòric que, en l’estat actual de la indústria cinematogràfica, ja no se sent capaç de filmar les pel·lícules que li agradaria fer. En ocasions anteriors gent tant diversa com Joni Mitchell, Ortega Cano, Tina Turner, Ingmar Bergmann, The Eagles o Cher (per dir-ne uns quants) han fet promeses similars. Invariablement, tard o d'hora tots han tornat, al·legant excuses molt més febles que quan va decidir eclipsar-se. Segurament perquè s'han adonat que només valen per dedicar-se a allò que els va fer cèlebres.

No sé a què respon aquestes ganes de fer públic un emmudiment passatger: és una manera de generar una notícia quan no tenen res més a oferir? Temen que el silenci de la inactivitat passaria desapercebut fins i tot pels seus fans? Sembla inelegant i un xic impostat. Almenys Rimbaud no va convocar una roda de premsa el dia que va deixar d’escriure poesia.

Física a la Einstein

Vísteme de espacio, que tengo tiempo.

De nou a Berlín

El disc ‘Berlin’ de Lou Reed va ser considerat un fracàs universal quan va ser publicat l’any 1973. En aquell moment, l’univers encara no devia incloure Barcelona, perquè tots els meus amics i jo l’apreciàrem molt i només lamentàvem que la censura franquista ens hagués privat de ‘The Kids’.

Trenta-tres anys més tard, empès pel pintor-director Julian Schnabbel, l’artista decideix ressuscitar el projecte perquè sigui filmat (l’espectacle havia d’arribar a l’Empordà aquest estiu, però un caprici o una indisposició de l’irascible de Brooklyn ho va frustrar). Segons reconeix el modest Lou a les notes del disc, finalment la seva obra ha estat reconeguda com the masterpiece que sempre havia estat.

‘Berlin’ pertanyia a aquella classe temible de discos temàtics, tan popular als anys setanta, i que (sense arribar als extrems pretensiosos d’una òpera-rock) intentava explicar una història musical de cap a fi. En aquest cas, la de la heroinòmana Caroline en un Berlin previ a la caiguda del mur. El so era recarregat, decadent, depressiu, amb uns arranjaments barrocs del mateix Bob Ezrin que va instrumentar “The Wall” de Pink Floyd.

El nou ‘Berlin’ del segle XXI, enregistrat a un magatzem de Brooklyn els 15 i 16 de desembre del 2006 compta amb la producció del mateix Bob Ezrin, un petit equip orquestral, la col·laboració de l’històric guitarrista Steve Wagner, l’ubic Antony i una coral de joves locals. Lou declama més que canta (potser és el pes dels anys), fet que no afavoreix les cançons; però el so en directe alleugereix els feixucs arranjaments i els hi elimina part de la seva fredor original. El concert és força recomanable tant per fans com per a nou vinguts. Tanmateix ‘The kids’ continua sent més terrorífica en la seva encarnació del 73.

Al final hi ha tres cançons afegides, que no tenen res a veure amb l’original. ‘Sweet Jane’ és una cita inevitable, tenint Steve Hunter a mà; però el deliciós ‘Candy Says’ d’Antony mereix pagar el preu de l’entrada (o el del disc, que ve a ser el mateix).

A propòsit, no us perdeu el preciós clip de Warhol (amb música de Dean & Britta) que té Manel al seu bloc. Podreu veure Lou Reed poc després del seu bar mitzvah.

Nota pels lectors

Seré fora uns dies amb Josep, Cristina i la Nena. Anem a Marrakech. No tinc cap intenció de connectar-me online per explicar-vos les nostres darreres aventures. Deixaré programada la "rentadora" per enviar-vos una perla de saviesa cada dia, encara que jo no sigui present. Confio que continuareu connectant-vos durant la nostra absència. Petons.

Si beus, no escriguis

Els de Google se les pensen totes. Acaben d'inventar una eina pel seu popular Gmail destinada a evitar l'enviament de missatges dels que després ens podríem penedir. A més d'un ens ha passat que, enmig d'un estat d'inconsciència alcohòlica, hem escrit i enviat correus que no hauríem redactat mai si haguéssim estat sobris. Insults, declaracions d'amor, proposicions deshonestes, respostes delirant a un mail del treball... les possibilitats són tan abundants com perniciosos poden ser-ne els resultats.

El servei, que es diu Mail Goggles (ulleres protectores del correu) i es pot activar opcionalment, consisteix en una bateria de preguntes aritmètiques que cal respondre correctament en 60 segons per tirar endavant amb el missatge.

L'usuari decideix quines hores i quins dies de la setmana cal activar aquest filtre, fet que suggereix que has de programar molt bé les teves borratxeres (o bé tenir el servei sempre activat). La dificultat de les preguntes també es pot regular per adaptar-les a les aptituds calculístiques de cadascú. De totes maneres, almenys en el meu cas, perdo abans el sentit del decòrum que la meva capacitat aritmètica. Suggereixo que busquin l'equivalent informàtic de caminar cinc metres en línia recta sense desviar-se.

Victòries i derrotes

Per fi podem descansar, Barack Obama serà el proper president del Estats Units, després de dotze llargs mesos de campanya electoral i ens podem donar per satisfets. En un cas de rara unanimitat sembla que en aquest costat del Atlàntic tots érem partidaris del guanyador (no he sentit cap europeu pronunciar-se a favor de McCain). S’acaba així el fatigós histrionisme de tota campanya (americana o no), els cops baixos, els draps bruts, l’explotació nauseabunda del sentimentalisme, la hipocresia, les rialles forçades, els acudits de mal gust, els lampistes, la Barbie Caribú i l’àvia cancerosa.

Ara cal tornar al món real. Sabem que tot polític que arriba a la presidència ha de moderar els seus flamígers discursos electoralistes quan s’enfronta als veritables poders que governen el país. Vistos des de lluny tots els presidents americans s’acaben semblant més del que ens agradaria i el “progre” Clinton abaixa el cap davant del statu quo i se’l recorda com a millor president que Bush Jr., simplement perquè aquest darrer ha estat nefast. Siguem però optimistes, darrera d’Obama hi ha un corrent d’esperança que pot canviar una mica les coses en la direcció correcta. Veurem.

I com l’alegria no dura gaire a la casa del pobre, la jornada també ens ha dut el triomf de la proposició 8 a l’estat de Califòrnia, és a dir que els matrimonis homosexuals tornen a ser il·legals en aquest estat. No és la primera vegada que succeeix una cosa així, ni sé quines conseqüències tindrà (caldrà que Ellen Desgeneres retorni la torradora de la llista de noces?): la legislació estatal americana és un dels misteris més incomprensibles per a mi. De totes maneres, penso (avui deu ser el meu dia optimista) que no s’ha dit la darrera paraula, que la lluita continuarà i que la igualtat de drets entre totes les tendències sexuals acabarà vencent a la llarga.

Live in America, 1979

La casualitat ha volgut que un dia després de parlar del seu antic col·lega, he trobat un vell disc dels Roxy Music en concert que no coneixia. Enregistrat a Denver l'any 1979, documenta la seva gira de presentació de Manifesto, just abans que es convertissin en la banda sonora de la dècada yuppy, i presenta un so més cru i emocionant que en les seves luxoses reencarnacions posteriors.

Pel que he llegit, aquest disc ja havia aparegut sota altres títols en anys anteriors; però estic segur que cap d'ells exhibia una portada tan horrible com aquesta, impròpia del bon gust de la banda i més adequada per una compilació Best of Disco'76.

77 milions (i escaig) de pintures

Sempre m’ha caigut bé Brian Eno. S’enfronta a la creació sense prejudicis, com un nen a qui li donen un joc de construccions i n’estudia les seves possibilitats. Es deixa guiar per la troballa feliç, per la serendípia. No es recolza en grans teories, ni acompanya les seves creacions d’explicacions hermètiques i abstruses. Tot en ell és raonable, compartible, humà.

Algú que és capaç d’escriure al seu diari que s’ha adonat de sobte, tot mirant la tele, que no ha tastat mai la seva pròpia orina i que buida la bufeta en una ampolla de refresc per beure-se-la a continuació, té forçosament fusta d’experimentador.

És així que m’he comprat la seva obra 77 Million Paintings (2006), un programa d’ordinador que permet generar pintures aleatòries i que continua les seves investigacions de la llum com a mitjà d’expressió artística. El programa està basat en el ‘software generatiu’, que permet a partir d’uns elements bàsics crear una gran quantitat de components originals. Aquí el punt de partida són imatges, majoritàriament pintades a mà, d’estils molt diversos (gestuals, orgàniques, geomètriques, naturalistes, fotogràfiques...) El programa les va combinant de forma aleatòria, les unes amb les altres, en un procés continu en el que els seus components es difuminen i apareixen gradualment. Es pot escollir la velocitat de les transicions fins al punt que els canvis siguin imperceptibles.

La música que pot acompanyar opcionalment les pintures es regeix pel mateix principi generatiu: diverses capes de so electrònic, programades perquè l’espectador no senti dues vegades la mateixa música.

El resultant és fascinant, estèticament més satisfactori del que caldria esperar i amb un alt poder hipnòtic. L’única pega que li trobo és que ocupa la pantalla de l’ordinador i la inhabilita per fer altres feines. El seu destí natural hauria de ser una pantalla plana penjada en una paret, funcionant a tota hora, com una pinacoteca infinita.

Una última nota sobre aquests 77 milions dels que parla el títol. Imagino que el càlcul s’haurà fet per anàlisi combinatòria a partir del nombre d’imatges inicials; però, donat que les imatges progressen en un continu, cada segon que passa el quadre varia. Sospito que la xifra final resultarà encara més aclaparadora.

Tall de cabells

Avui he anat a que em tallessin el cabell. És una activitat que trobo molt agradable. El lleu pessigolleig, el so cruixent de les tisores, tot convida a un dolç endormiscament. L’únic que no m’agrada dels barbers és l’ambient de complicitat masculina que s’hi crea. En aquests locals d’homes sols es dóna per descomptat que a tothom ens agraden el futbol i les dones. Encara que tanquis els ulls per evitar que el barber et doni conversa, no pots escapar dels comentaris sobre els partits de lliga o els doble sentits grollers inspirats per les mosses d’Interviu.

Jo he trobat la meva solució en un barber de barri que el porten dues noies. La seva presència fa que les converses siguin molt més civilitzades, vorejant la inanitat, de manera que contribueixen a la meva somnolència i em permeten relaxar-me i gaudir.

Obituari musical

Durant aquest cap de setmana de pluges i difunts han mort dues figures ben curioses del món de la música. Jimmy Carl Black va formar part dels primers Mothers of Invention des de 1966 fins a 1971, però va continuar fent aparicions esporàdiques amb Zappa en anys posteriors. Bateria, trompeta i veus eren les seves especialitats, però sovint figurava als discos acreditat com a “Indian of the group”. El seu rostre xuclat i la seva pinta de redneck el fan difícil d’oblidar. Morí el dissabte als setanta anys. Bye, Lonesome Cowboy Burt!

Yma Sumac, el "Rossinyol dels Andes", presumia d'un registre vocal de quatre octaves i mitja i pretenia ser una autèntica princesa inca. Amb la seva bellesa exòtica i les seves pirotècnies canores va causar furor als Estats Units durant els anys 50 del segle passat, va actuar al Carnegie Hall i el Royal Albert Hall i va arribar a actuar en dues pel·lícules. A finals dels 60, quan la seva popularitat declinava, va retirar-se. Amb el renovat interès que van sentir els joves de final de segle per la música lounge i el kitsch de quatre dècades enrere, la diva peruana va gaudir d'uns últim instants de glòria. El darrer enregistrament que li conec data de 1988, un disc de cançons de Disney on interpreta I wonder de "La Bella Dorment". Morí el dissabte a Silver Lake, tenia 86 anys.

Llaminadures

Definitivament, els vídeos són les “txutxes” d’Internet.

Animisme

Estic convençut que, qui més qui menys, fins i tot els que no ens considerem religiosos, tots som una mica animistes i ens agrada projectar el nostre afecte (o el nostre odi) sobre alguns dels objectes que ens envolten. La camisa vella de la que no et vols desprendre, el teu primer àlbum de Tintín, la cullera amb unes inicials gravades, una tassa esquerdada, els calçotets de la bona sort. Necessitem tenir a prop possessions tangibles que ja han esdevingut familiars. Per això són tan insatisfactòries les cambres d’hotel; per això també la nostra relació amb Internet té sempre un pòsit d’inconsistència. Ja pot Radiohead posar a l’abast de tothom de forma virtualment gratuïta el seu darrer disc, que quan aparegui en CD encara milers de seguidors se’l compraran per poder tenir entre les mans la materialització simbòlica de les cançons que escolten.

No diria que sóc una persona molt lligada sentimentalment a les coses; però m’agrada tenir a prop objectes útils, simples i bells, les qualitats d’un bon disseny. Com aquest cendrer noruec d’acer que em va regalar Anna. Té la forma agradable d’un tassó invertit que fa de bon agafar. Disposa d’una plataforma central on poden descansar les cigarretes. La seva fondària li proporciona una gran capacitat i a més permet utilitzar-lo a l’aire lliure sense que el vent s’endugui cendres i burilles. Però el que m’agrada més és que amaga molt bé el desolador cementiri de cigarretes que s’acumula al final del dia.

Una seqüela, potser

L’any 1995 Agustín Diaz Yanes va debutar en la direcció amb l’arriscada i emocionant “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”, l’odissea de superació de dues perdedores maltractades per la vida i per la Història que, tot i estar inicialment enfrontades, aprenen el valor de la solidaritat. El film començava com una peripècia criminal mexicana, però avançava gradualment cap a una redempció de la protagonista, mitjançant valors tan republicans (i allunyats del món del thriller) com la defensa de l’educació i l’autosuperació pel treball. La pel·lícula fou un èxit absolut al que no foren alienes les seves dues protagonistes: Pilar Bardem i sobretot la Gloria Duque de Victoria Abril, capaç de reflectir la degradació més abismal amb considerable desimboltura.

Dues pel·lícules més tard (la inaguantable “Sin noticias de Dios” i la irregular, però interessant “Alatriste”), el director reprèn el personatge de Victoria Abril com a talismà per conjurar de nou l’èxit a “Sólo quiero caminar”. Malauradament els interessos actuals de Diaz Yanes poc tenen a veure amb la Gloria Duque que vam deixar tretze anys enrere, quan estava a punt d’ingressar esforçadament al mercat laboral. Sembla que la idea que motiva ara al director i guionista és la de pintar un grup de dones atractives en papers d’acció i violència, habitualment assumits per homes. Encara que es vulgui evitar el tractament paròdic d’un Tarantino, és evident que la visió d’una dona armada i venjativa, que literalment posa de genolls a l’oponent masculí, té un component transparent de sexploitation.

Les motivacions eròtiques són tan vàlides com qualsevol altres, a condició que el semen retingut no obnubili la visió del director, que és el que aquí acaba passant. La veritat és que no hi ha manera possible d’enganxar el passat de Gloria amb el seu present, a menys que ens ho expliquin, i el guionista opta per la sortida fàcil i prestigiosa de l’el·lipsi (començo a malfiar-me de les pel·lícules que en els seus primers cinc minuts et passegen per deu localitzacions diferents –sempre sobreescrites en pantalla– i no et narren res que tingui algun sentit). O sigui que aterrem al bell mig d’una situació complicada sense que ningú ens hagi posat en antecedents i, a partir d’aquí, tot empitjora.

Es repeteixen temes de la pel·lícula anterior (gàngster mexicans, fel·lacions ubiqües, l’eutanàsia, els toros, el “butrón” i la importància de fer els deures d’escola) però la combinació no qualla de cap de les maneres. El guió, contemplat a posteriori, és un despropòsit total i no sabria per on començar si no és per una descripció dels papers de les quatre protagonistes.

Així que anem a pams:

• Elena Anaya, que és molt mona, té problemes amb la beguda i hi recau per “exigències del guió”. Ningú no ens explica quins tràngols li fa passar el gàngster amb el que s’ha casat (el·lipsi!); però ens els podem imaginar.
• Pilar López de Ayala té un paper surrealista (secretària dels jutjats de dia, delinqüent de nit, que, a més, rebaixa penes a base de mamades). Representa una mena de verge violentada i mai no acabes de comprendre que hi fa aquí. La maltracten molt i té una escena vestida de monja sense més explicacions que no siguin les fantasies fetitxistes del seu director.
• Ariadna Gil... bé, Ariadna Gil té un gran problema, i és que enamora els seus directors sense necessitat que ella faci res: se senten satisfets simplement per tenir-la a les seves pel·lícules. Com deia un d’ells, “si no existís, caldria inventar-la”. Així que es limita a aparèixer morbosament guapa, dir tres frases, contractar un parell de “xulos” (per demostrar que no només els homes van de putes), abrigar un moribund (per demostrar que fins i tot la violència té el seu vessant de sensibilitat femenina) i tancar la pel·lícula amb un caminar majestuós (i per què no es titulava “Sólo quiero verte caminar”?)
• Deixo pel final la conflictiva Victoria Abril, amb un fill inexplicat a les esquenes. La seva lluita interior entre ser mare a temps total, o compartir-ho amb altres activitats criminals, dóna sentit a les escenes més importants/ridícules de la pel·lícula. L’apoteosi arriba quan, ferida d’arma blanca, prefereix fer una xerrada testamentària amb Pilar López de Ayala, anar a lliurar al profe (amb un panteix agònic) els deures del seu fill i caure dessagnada. Millor una bona frase, que anar als servei d’urgències mèdiques, aquesta és la Llei de la Jungla a Mèxico DF.
  

Els dos protagonistes masculins (el pujant Diego Luna i el solvent José María Yazpik) surten millor parats, perquè els seus personatges apel·len a l’arquetip del gènere (i a l’arquetip de gènere) i no pas a cap preqüela; encara que en el cas del primer, sembla que també prefereix pronunciar una frase lapidària i morir dessagnat, enlloc d’anar a l'hospital com faria qualsevol amb dos dits de front. Però, què importa la versemblança, si l'escena s'esforça en ser amarga i romàntica?

Dos de novembre

Finalment he entès perquè en diuen “els fidels difunts”: els teus morts t’acompanyen molt més ara que no pas quan eren vius.

Diva

Després de 20 anys de silenci, Grace Jones publica el seu nou disc “Hurricane” a principis de novembre. Envoltada de lluminàries diverses com Brian Eno, Wendy & Lisa o Tricky, sembla que la Jones conserva tota la seva agressivitat andrògina i el seu inherent bon gust. Almenys així ho indica aquest inquietant vídeo de “Corporate canibal”.

El bloc és mort, visca el meu bloc!

Jo, que estava tan content del meu bloc i dels seus tres fidels lectors (sense comptar en Josep), m’acabo d’assabentar que una vegada més arribo tard. Segons un article de Paul Boutin a Wired, els blocs podien estar bé l’any 2004 com a plataforma per donar veu a desconeguts malabaristes de les paraules i a crítics d’aguda independència; però que avui dia la blogosfera és cosa del passat i està dominada pels diners. Els blocs millor classificats a Technorati, per exemple, pertanyen tots a professionals, a revistes online amb un equip de 30 persones al darrera o bé a campanyes de màrqueting encobertes; mentre que les humils pàgines personals han quedat desplaçades a les catacumbes dels cercadors.

Segons el senyor Boutin en l’actualitat els únics que s’interessen pels vells blocs són els busca-raons que es complauen en deixar comentaris insolents, de manera que s’ha perdut totalment el sentiment inicial de comunitat còmplice.

El futur sembla raure en Twitter, Flickr i Facebook, xarxes socials que es ramifiquen vertiginosament i permeten el tràfic ràpid i senzill d’imatges, vídeos i petits textos. Twitter, amb la seva limitació de 140 mots per missatge, sembla el futur de l’escriptura de blocs.

Bé, fins aquí els vaticinis del guru que, com a tal, sempre estarà disposat a certificar la mort d’alguna cosa, sigui la novel·la, la minifaldilla o la cuina mediterrània. Per descomptat la revista Wired era d’allò més moderna cap a l’any 97, per tant, per llei de vida (o per llei de moda), és impossible que continuï a la cresta de l’onada. O sigui que no cal fer-li molt de cas. A més, no tots estem aquí per fer milers d’amics, guanyar pasta o batre un rècord. Jo em conformo amb anar escrivint aquestes descàrregues de paraules, que sovint superen el límit de les 140, i que em deixen molt satisfet.

És més del que podia esperar després de quatre anys de sequera creativa.