diumenge, 2 de novembre de 2008

Una seqüela, potser

L’any 1995 Agustín Diaz Yanes va debutar en la direcció amb l’arriscada i emocionant “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”, l’odissea de superació de dues perdedores maltractades per la vida i per la Història que, tot i estar inicialment enfrontades, aprenen el valor de la solidaritat. El film començava com una peripècia criminal mexicana, però avançava gradualment cap a una redempció de la protagonista, mitjançant valors tan republicans (i allunyats del món del thriller) com la defensa de l’educació i l’autosuperació pel treball. La pel·lícula fou un èxit absolut al que no foren alienes les seves dues protagonistes: Pilar Bardem i sobretot la Gloria Duque de Victoria Abril, capaç de reflectir la degradació més abismal amb considerable desimboltura.

Dues pel·lícules més tard (la inaguantable “Sin noticias de Dios” i la irregular, però interessant “Alatriste”), el director reprèn el personatge de Victoria Abril com a talismà per conjurar de nou l’èxit a “Sólo quiero caminar”. Malauradament els interessos actuals de Diaz Yanes poc tenen a veure amb la Gloria Duque que vam deixar tretze anys enrere, quan estava a punt d’ingressar esforçadament al mercat laboral. Sembla que la idea que motiva ara al director i guionista és la de pintar un grup de dones atractives en papers d’acció i violència, habitualment assumits per homes. Encara que es vulgui evitar el tractament paròdic d’un Tarantino, és evident que la visió d’una dona armada i venjativa, que literalment posa de genolls a l’oponent masculí, té un component transparent de sexploitation.

Les motivacions eròtiques són tan vàlides com qualsevol altres, a condició que el semen retingut no obnubili la visió del director, que és el que aquí acaba passant. La veritat és que no hi ha manera possible d’enganxar el passat de Gloria amb el seu present, a menys que ens ho expliquin, i el guionista opta per la sortida fàcil i prestigiosa de l’el·lipsi (començo a malfiar-me de les pel·lícules que en els seus primers cinc minuts et passegen per deu localitzacions diferents –sempre sobreescrites en pantalla– i no et narren res que tingui algun sentit). O sigui que aterrem al bell mig d’una situació complicada sense que ningú ens hagi posat en antecedents i, a partir d’aquí, tot empitjora.

Es repeteixen temes de la pel·lícula anterior (gàngster mexicans, fel·lacions ubiqües, l’eutanàsia, els toros, el “butrón” i la importància de fer els deures d’escola) però la combinació no qualla de cap de les maneres. El guió, contemplat a posteriori, és un despropòsit total i no sabria per on començar si no és per una descripció dels papers de les quatre protagonistes.

Així que anem a pams:
  • Elena Anaya, que és molt mona, té problemes amb la beguda i hi recau per “exigències del guió”. Ningú no ens explica quins tràngols li fa passar el gàngster amb el que s’ha casat (el·lipsi!); però ens els podem imaginar.
  • Pilar López de Ayala té un paper surrealista (secretària dels jutjats de dia, delinqüent de nit, que, a més, rebaixa penes a base de mamades). Representa una mena de verge violentada i mai no acabes de comprendre que hi fa aquí. La maltracten molt i té una escena vestida de monja sense més explicacions que no siguin les fantasies fetitxistes del seu director.
  • Ariadna Gil... bé, Ariadna Gil té un gran problema, i és que enamora els seus directors sense necessitat que ella faci res: se senten satisfets simplement per tenir-la a les seves pel·lícules. Com deia un d’ells, “si no existís, caldria inventar-la”. Així que es limita a aparèixer morbosament guapa, dir tres frases, contractar un parell de “xulos” (per demostrar que no només els homes van de putes), abrigar un moribund (per demostrar que fins i tot la violència té el seu vessant de sensibilitat femenina) i tancar la pel·lícula amb un caminar majestuós (i per què no es titulava “Sólo quiero verte caminar”?)
  • Deixo pel final la conflictiva Victoria Abril, amb un fill inexplicat a les esquenes. La seva lluita interior entre ser mare a temps total, o compartir-ho amb altres activitats criminals, dóna sentit a les escenes més importants/ridícules de la pel·lícula. L’apoteosi arriba quan, ferida d’arma blanca, prefereix fer una xerrada testamentària amb Pilar López de Ayala, anar a lliurar al profe (amb un panteix agònic) els deures del seu fill i caure dessagnada. Millor una bona frase, que anar als servei d’urgències mèdiques, aquesta és la Llei de la Jungla a Mèxico DF.

Els dos protagonistes masculins (el pujant Diego Luna i el solvent José María Yazpik) surten millor parats, perquè els seus personatges apel·len a l’arquetip del gènere (i a l’arquetip de gènere) i no pas a cap preqüela; encara que en el cas del primer, sembla que també prefereix pronunciar una frase lapidària i morir dessagnat, enlloc d’anar a l'hospital com faria qualsevol amb dos dits de front. Però, què importa la versemblança, si l'escena s'esforça en ser amarga i romàntica?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada