dimecres, 17 de febrer de 2010

Imatges d’Alícia: Hollywood!


Ethel Griffies i Charlotte Henry
Alícia no ha tingut gaire sort en les seves adaptacions a la petita o gran pantalla (en canvi, les pel·lícules inspirades en ella se n’han sortit bastant millor, però d’això potser en parlaré en una altra ocasió). De totes elles, la que em desvetlla més simpatia és la de 1933, potser perquè la devia veure a la televisió en aquella època molt llunyana, en la qual les pel·lícules encara et marcaven de per vida. La va dirigir Norman Z. McLeod, un bon director de comèdies, que va tenir als Germans Marx sota les seves ordres a “Pistoleros de agua dulce” i “Plumas de caballo” i a Danny Kaye a la famosa “La vida secreta de Walter Mitty”. Afegim-hi que els guionistes foren el prestigiós Joseph L. Mankiewicz (posteriorment insigne director) i William Cameron Menzies (posteriorment insigne director artístic de “Allò que el vent s’endugué”, per exemple).

Queda clar que amb “Alice in Wonderland” la Paramount va tirar la casa per la finestra, per rodar aquest film hi va introduir totes les seves rutilants estrelles de l’època. Setanta cinc anys més tard la majoria d’elles han estat oblidades, començant per l’Alícia que interpretava Charlotte Henry, fugaç actriu que va interpretar el paper de la nena a uns granadets 19 anys i que es va retirar prematurament el 1942.

Un Gary Cooper bastant inusual

Dos noms destaquen al repartiment. El primer és Gary Cooper: la quintaessència de l’americà bo. El seu paper de Cavaller Blanc no desentona amb la resta de la seva carrera. L’altre és Cary Grant, el rei de la sobreactuació i un dels meus actors favorits de tots els temps. Interpretava la Falsa Tortuga, completament amagat darrera d’una disfressa de cartró. Tampoc desentona amb la seva carrera ulterior de galant ximple.

Cary Grant en estranyes circumstàncies.

Però hi ha més, perquè el Barretaire Foll és l’inigualable Edward Everett Horton. Si penseu que no el coneixeu, només cal que mireu qualsevol pel·lícula de Ginger i Fred dels anys 30, i allà el trobareu com amic atabalat i sospitosament marieta del lleig i seductor ballarí. Horton per ell mateix és tota una institució entre els actors secundaris del cinema clàssic americà.

Horton amb Carmen Miranda (no, això no pertany a Alícia)

W. C. Fields, que aquí fa de Humpty Dumpty, fou un còmic molt popular dels anys 30, misantrop, alcohòlic i amic de Mae West (es poden mostrar millors credencials?) La seva frase més cèlebre, tot i que no la millor: “No suporto l’aigua, per culpa de les coses que els peixos hi fan allà dins”. Una altra: “Una vegada em vaig enamorar d’una rossa. Em va conduir a la beguda. És l'única cosa que li agraeixo”.

Humpty C. Fields

I un últim record per May Robson, la Reina de Cors, una australiana que assolí la popularitat als setanta anys, en papers de velles agres amb un cor d’or. Interpretà la tieta Elizabeth a la immarcescible “La fiera de mi niña” i només per això mereix un lloc també al panteó.

May Robson s'encara a un Cary Grant transvestit a "La fiera de mi niña"

Direu que són una colla de morts, però tots estan per a mi ben vius.

15 comentaris:

  1. No la he vist però el repertiment és molt curiós.
    El millor l'actuació de Cary Grant! Quanta crueltat per part del director...

    ResponSuprimeix
  2. Suposo, Galde, que Cary Grant era llavors una jove promesa i s'havia d'adaptar a les necessitats del mercat. Crec que val la pena buscar-la.

    ResponSuprimeix
  3. Recorde la pel.lícula però no recorde Gary Cooper, devia ser massa xicoteta per fixar-me en les coses importants de la vida (i la cara de Gary Cooper n'és una).

    ResponSuprimeix
  4. Vaja, m'hauria agradat veure aquesta Alícia. Llàstima que la Carmen Miranda no hi sigui, segur que li escauria bé més d'un personatge. I m'equivoco, o és la tortuga Gamera la que apareix a la segona fotografia?

    ResponSuprimeix
  5. Maria, t'acabo de trobar una imatge de Gary Cooper; ara entenc perquè l'havies oblidat.

    ResponSuprimeix
  6. Sí, Leb, la pel·lícula acaba amb un combat a mort entre Alícia i Gamera al port de Yokohama.

    ResponSuprimeix
  7. hahaha, ja deia jo, que jo de xicoteta ja em fixava en les coses...

    ResponSuprimeix
  8. molt bé, m'ha agradat

    ai, no perdó que això era el que calia dir a cal Leb :P m'encantaria tenir aquesta pel·lícula, sobretot per adjuntar-li la teva crònica. Ets genial :) (ai, això ja t'ho havia dit no? ^^)

    ResponSuprimeix
  9. L'Edward Everett Horton, el meu secundari preferit. Quin geni. No el coneixia fent de barretaire.

    Per cert, potser t'interessa aquest link per afegir una altra Alícia a la teva llista:

    http://www.phdcomics.com/comics.php

    És un humor dirigit a un públic molt concret, però la reinterpretació del mite és interessant.

    ResponSuprimeix
  10. Sí, Clídice, aquí amb un “m’ha agradat” no és suficient, s’espera d’un “ets un geni” cap amunt.

    ResponSuprimeix
  11. Gràcies, Salvador, és una versió ben curiosa.

    ResponSuprimeix
  12. Ja ho vaig dir en algun comentari anterior, però insisteixo: en tinc tan bon record i la tinc tan mitificada que em fa por tornar-la a veure.

    SM, quan vulguis fundem el club: E.E. Horton era un geni absolut (i un lladre d'escenes infal·lible si el protagonista abaixava la guàrdia).

    ResponSuprimeix
  13. Ostres, fa temps que busco una versió de Alícia en el país de les meravelles i em sembla que és la que descrius en primer lloc. Em va agradar tant que guardo encara algunes de les imatges a la meva memòria, malgrat que la vaig veure fa mooooolts anys. Sap algú on podria trobar aquesta versió ?
    Aprofito per dir-te que tens un senyor blog. M'agrada molt i ara mateix l'enllaço amb el meu.

    ResponSuprimeix
  14. Santi, ja comptava amb la teva adhesió absoluta.

    ResponSuprimeix
  15. Benvinguda, llum, i gràcies. Sento no poder ajudar-te en la recerca de la pel·lícula. Potser algun dels lectors...

    ResponSuprimeix