dissabte, 20 de febrer de 2010

Me'n recordo (XI)



Me’n recordo del temps quan en els somnis hi havia més vius que morts.

22 comentaris:

  1. Uf, avui he tingut un sopar amb uns amics que ens coneixem des de fa molt de temps i m'ha agafat un cert vertígen en rememorar el passat... de tot comença a fer anys!

    ResponSuprimeix
  2. la cosa més important és que el dinosaure hi siga quan despertes...

    ResponSuprimeix
  3. Buf, afortunadament jo encara estic en aqueixa primera fase. Encara puc contar amb els dits d'una sola mà les persones finades estimades.

    ResponSuprimeix
  4. Sí, Galde, el moment en que t'adones que els records es poden comptabilitzar en dècades, és brutal.

    ResponSuprimeix
  5. És un fet natural, Júlia, que s'acaba acceptant si us plau per força, oi?

    ResponSuprimeix
  6. Per fortuna, Maria, el dinosaure encara remena alegrement la cua ;p

    ResponSuprimeix
  7. I per molts anys, Frannia! No et vull amargar el cap de setmana.

    ResponSuprimeix
  8. Fa més de tres dècades que vaig poder contemplar la primera versió de "L'Illa dels Morts", la de NY...
    Ara celebro que hagis triat la versió berlinesa que, de llarg, és la més lluminosa de la sèrie. Per alguna cosa serà!

    ResponSuprimeix
  9. Girbén, estàs en tot! Les tenia totes a l'abast, però vaig escollir precisament aquesta, perquè no volia resultar excessivament fúnebre.

    ResponSuprimeix
  10. Un retalló de cel blau sempre permet pensar que està escampant.

    ResponSuprimeix
  11. Ha escampat, de fet, però tornarem a lluitar, tornarà a ploure ;p

    ResponSuprimeix
  12. El pas dels anys és això, em temo. El vers del Jaime Gil: "la vida iba en serio".

    ResponSuprimeix
  13. Sí, "iba en serio", però no posarem cara de pomes agres, Lluís.

    ResponSuprimeix
  14. només cal mirar la cara dels nouvinguts :)

    ResponSuprimeix
  15. Crec que aquest fred, la pluja, la grisalla dels dies ens posa estranyament lúgubres. M'ho prendré com una passa. I si passa...

    ResponSuprimeix
  16. No, Glòria, avui ha estat un dia solellós, productiu i feliç, però no me'n desdic. Parlo de veritats objectives, però sense cap voluntat mortuòria. Ara mateix tinc un somriure clavat al rostre. Bona nit!

    ResponSuprimeix
  17. Crec que ja ho he entès, potser sí que cal un dia més rúfol per entendre una frase com aquesta.

    ResponSuprimeix
  18. Sí, Prat, potser no vaig encertar el dia, que ahir va ser especialment lluminós.

    ResponSuprimeix