divendres, 19 de febrer de 2010

L'home que viu sol


A single man”, escrita per Christopher Isherwood el 1964 (hi ha edició en castellà a Debolsillo sota el títol “Un hombre soltero”), no és només una bona novel·la, sinó també una fita històrica, ja que es tracta d’un dels primers textos on apareix un protagonista homosexual sense que la seva tendència sexual sigui el “problema” en el que es centra la història; un primer pas, per tant, cap a la normalització (si més no, literària).

Abans que res una precisió, “Un hombre soltero” no expressa tots els significats continguts al títol original, perquè "single" no significa tant un estat civil com físic. "Single" és la persona que viu sola, sense lligams familiars, sigui per opció, sigui per necessitat. Actualment és una via plenament acceptada, a principis dels anys 60 encara devia representar una situació “problemàtica”. Narrada en primera persona, com a monòleg interior, explica 24 hores de la vida d’un professor de literatura, anglès, que treballa a una universitat californiana (dades biogràfiques que coincideixen amb les del propi Isherwood) i que intenta recuperar-se de la pèrdua del seu company dels últims 16 anys, mort en accident de carretera (dades que ja no tenen res a veure amb l'escriptor). Així, encara que sigui inevitable presentar detalls sociològics sobre la dificultat de mantenir relacions homosexuals estables a l’Amèrica de principis dels seixanta, la novel·la s’ocupa més aviat de la gestió del dol, de la temptació de tirar la tovallola i de la petita bellesa en els detalls, que finalment ens pot salvar. A les acaballes del dia sorgeix l’esperança, tot i que la conclusió és d’un devastador sarcasme. No diré res més: cal llegir-la, no per militància, sinó per pura justícia literària.

Tom Ford, texà, dissenyador de moda de la casa Gucci i senyor molt ben plantat, ha escollit la novel·la d’Isherwood per debutar en la direcció de cinema. Cal dir que, tot veient la seva versió de “A single man”, es nota que Ford s’ha pres la tasca seriosament i ha tingut cura de tots els detalls. No es pot dir que sigui un film convencional, hi ha veritable voluntat d’estil, i això ja és un mèrit. Estèticament, la pel·lícula és un regal, començant per la fotografia (que barreja blanc i negre i un aspre color) que signa el català Eduard Grau, seguint per l’ambientació, l’arquitectura, el vestuari, els cossos… La Califòrnia del film llueix bellíssima (només la banda sonora m’ha semblat un pèl intrusiva) i és fàcil deixar-se encantar per tots aquests caramels visuals.

El problema rau en què el que s’intenta explicar és un drama existencial, on tot aquesta parafernàlia material no es pot erigir en protagonista, perquè el que realment importa són els sentiments dels personatges, molt concretament els del professor protagonista. Colin Firth ha rebut molt merescudament diversos premis per aquest paper i també està nominat a l’Oscar d’aquest any. La seva actuació, plena de subtils matisos magistralment controlats, val el preu de l’entrada. I malgrat tot, es diria que ha construït el personatge al marge de la pel·lícula real que presencien els nostres ulls.
I així, encara que ell seria capaç d’emocionar-nos, tot el manicurat entorn li va a la contra, i el saldo final és el d’una preciosa indiferència.

14 comentaris:

  1. Pel què fa a la traducció, single i solter no acaben de coincidir. Sembla que "single" diu més coses que un simple estat civil. Celebro que hi hagi literatura on el component de la inclinació sexual no sigui el nus de la història, perquè això significa donar-li un tractament "normalitzat". I per cert el Firth és un dels grans actors.

    ResponElimina
  2. vols dir que el preciosisme amb què s'adorna una bona part de la iconografia homosexual no el fa més superficial i aliè? imagino que té a veure amb la necessitat de crear (recrear?) un nou gènere, tot i així em costa de creure que l'homosexualitat vagi lligada únicament al mite de la pulcritud i l'elitisme més snob.

    ResponElimina
  3. Ara ja no és gens extraordinari, però l’any 1964 encara era rar trobar un personatge homosexual que no estigues turmentat per ser-ho. I en Firth cada dia ho fa millor, la maduresa li queda molt bé.

    ResponElimina
  4. Potser sí, Clídice, que tot aquest preciosisme esnob és una eina de defensa; com que en Tom Ford ve del món de la moda, és fins i tot lògic. Però t’asseguro que la majoria anem per la vida amb el glamur ben justet, com tothom, vaja.

    ResponElimina
  5. Potser pendent per aquest cap de setmana, ja t'ho faré saber. Gràcies

    ResponElimina
  6. Recordo la resposta d'Eusebio Poncela a una pregunta de la Sineriz quan estava de promoció de pel·lícula fa uns quants anys: "no tienes miedo a encasillarte en el papel de homosexual?" Ell li va dir que no es podia considerar un paper fer d'homosexual, com tampoc es considerava paper fer d'hetero, que, independentment de la tendència sexual, els personatges eren bons, dolents, simpàtics, antipàtics, assassins, rodons, complexos, senzills... a mi em va agradar que ho digues d'una manera tan òbvia...

    ResponElimina
  7. M'agradarà saber què en penses, Joaquim.

    ResponElimina
  8. Sí, Montserrat, en Poncela té tota la raó, però el públic encara tendeix a establir aquestes classificacions. Precisament Colin Firth, que és heterosexual, comentava com tothom troba meritori que faci papers de gai, mentre que als actors obertament gais no els ofereixen papers d'heterosexuals, com si no poguessin resultar creïbles.

    ResponElimina
  9. Tom Hawnks es va passar tota l'estona de promoció de Filadelfia dient que per a ell, com a actor heterosexual, havia estat un repte fer d'homosexual, en canvi, que jo sàpiga, no ho va dir quan va fer de nàufrag, d'astronauta... i em sembla que tampoc ho ha estat mai. A Ruppert Everett sí que li han donat algun paper d'hetero, almenys al Plaer dels estranys...

    ResponElimina
  10. Montserrat, no ho has pogut dir millor. Precisament pensava en Ruppert Everett, quan parlava d'actors obertament homosexuals, ja que darrerament es troba mig condemnat a l'ostracisme dels papers gais. Com bé dius, deu ser més complicat fer de nàufrag o astronauta, experiències ben poc comunes, que d'homosexual, que finalment som un tipus de persones que viatgem en autobús i mirem "Polònia", com tothom.

    ResponElimina
  11. fui anoche a ver la peli, tuve que conformarme con la versión doblada... no es que mi inglés me haga prescindir de los subtítulos pero hubiera preferido ver la V.O. suele ser otra cosa,en fin...

    me ha parecido que la condición de diseñador, de esteta, de Tom Ford prevalece en el discurso/transcurso del film, sobre el drama interior del personaje, y resta credibilidad, y distrae de lo fundamental, (escenas de "escaparatismo" de tienda alto standing, innecesarios), de todos modos me ha gustado verla.

    ResponElimina
  12. Completamente de acuerdo contigo, Pilar; y de acuerdo que, con todos sus defectos, da gusto mirarla.

    ResponElimina
  13. Tot just aquest matí n'he sabut de l'existència d'aquesta pel·lícula (i del llibre), i 12 hores més tard m'esic preguntant com he pogut no veure-la encara. Sé que m'agradarà.

    Salutacions.

    ResponElimina
  14. Dec semblar l'àvia de l'Isherwood, però insisteixo, cal llegir la novel·la.

    I salutacions, Ferran!

    ResponElimina