dimarts, 23 de febrer de 2010

A la manera del lector


Algun amic de mala ànima em recomanà el llibret “Tot és fel d’Oaxaca” (Ran Màlaga, 2001), obra primerenca dels bessons Lulú i Jonàs Sil. Més enllà de tractar-se d’un text molt breu i que m’ha fet perdre molt poc temps de lectura, no li he sabut trobar cap altra virtut i sí gran part dels defectes endèmics de la literatura catalana actual.

La història que narra és en si, senzilla, anecdòtica, quotidiana i molt barcelonina, com una còpia del primer Monzó, però totalment mancada del seu geni. El fet que tota l’acció principal tingui lloc a un indret tan carrincló i costumista com són les granges del carrer de Petritxol, ja indica la poca ambició dels autors. I la introducció poc justificada d’uns apunts de sexe i violència sembla més una maniobra comercial que una necessitat interna del relat. Quan, prop del desenllaç, apareix una subtrama policíaca que queda irresolta, s’evidencia definitivament la manca de nord dels autors.

Un detall que crida l’atenció és la quantitat de vegades que es menciona en el text la població de Cassà de la Selva. Com que la seva aparició és palesament arbitrària, tinc la sospita que l’ajuntament d’aquesta vila surera i gironina ha sufragat part de les despeses de l’edició amb fins promocionals.

I si ja és incomprensible que cap editorial amb cara i ulls s’hagi pogut interessar per un text tan minso i deslavat, caldria exigir almenys que haguessin intentar esporgar el relat de construccions sintàctiques vergonyoses, de recursos poètics paupèrrims i d’altres figures d’estil que fan mal a la vista per la seva manca d’elegància. Aquí uns exemples/perles:

“Vaig haver d’aturar-me, sí, de parar-me, no vaig poder fer un pas més, ni un sol pas, allà al carrer Petritxol, no, no vaig poder, em vaig parar per força i em trobava just al davant d’una botiga de paraigües, sí, al davant, ben al davant, com d’aquí a allà, no res, dues passes i prou…”

“gemego perquè he rebut
amb la Tururut
tinc un pedaç a la panxa
amb una comanxa
i prop meu un policia
amb ma cosina Sofia
encuriosit i indiscret
amb la Maria del Mar Bonet”

Si a tot això hi afegim una edició pèssima, farcida d’errades ortogràfiques (“vlanques”, “parallges” (per “paraigües”), “votxins”…) acabes posant en dubte les intencions d’aquesta editorial novella; es diria que el seu sol propòsit és el de minar la bona fe dels pocs lectors que encara queden per aquestes terres. Res, un mal llibre el té qualsevol i aquest sembla ser el fruit d’una autoedició d’una superfluïtat monumental.

31 comentaris:

  1. Allau, mai et trucaré com a crític literari... quina por!

    ResponElimina
  2. Galde, sóc com la Mae West, quan sóc bo sóc bo, quan sóc dolent sóc millor!

    ResponElimina
  3. Maria, els camins de l'amistat són inescrutables. Ja veuràs.

    ResponElimina
  4. Buf, sí, quina por. Don mil gràcies perquè del meu digueres que t'havia agradat força, sense entrar en detalls (i això que també té errades d'ortografia) :) No, les crítiques constructives sempre són necessàries. Però dolen, sí, dolen...

    ResponElimina
  5. Resulta molt gratificant que algú faci crítiques negatives.
    En aquest país sovint els comentaris sobre lectures són tan sols fer la gara-gara. Algun cop n'havíem parlat.
    Gràcies un cop més, aquest cop, per estalviar-nos llegir una gasòfia (els dos fragments són ben il·lustratius...)

    ResponElimina
  6. ets un valent! jo no goso i mira que tinc moltes temptacions! perquè és que t'ho posen en safata, però bé ... millor segueixo sense parlar de llibres ^^

    ResponElimina
  7. Fa falta dir aquesta mena de coses. Felicitats per ser honest i tan clar.

    ResponElimina
  8. Colla, no us embaleu, potser això no és el que sembla...

    ResponElimina
  9. Però, aquest llibre del que parles és de veritat? Això del parallgues és possible? I el carrer Petritxol, s'ha posat ara de moda o què?

    ResponElimina
  10. He, he! Alguna cosa de veritat hi ha, almenys el "parallges" és literal. La solució demà.

    ResponElimina
  11. Tal volta el cognom dels bessons era Llis.

    ResponElimina
  12. D'entrada ja feia pudor de socarrim. Com que Sant Google no em donava pistes, he hagut de fer una relectura més acurada i "Petritxol" i "xocolata" (la foto) m'han posat en el bon camí.
    No era un llibre que em "llamés", però gràcies per l'avís.
    Mentre no t'agafi per fer uns exercicis d'estil blocaires...

    ResponElimina
  13. a mi el que em passa és que m'ho crec tot, ja m'ho diuen, ja

    ResponElimina
  14. De fet, Santi, això era un exercici d'estil blocaire, igual que ho és el "Rap" del disseccionari (on hi havia una altra pista). Demà, donaré explicacions. Prometo no prodigar aquests experiments.

    ResponElimina
  15. maria, tu i jo, dues ànimes de càntir. A mi sempre m'enredaran, perquè no tinc imaginació, sempre em crec el que em diuen :)

    ResponElimina
  16. Ai, Maria, que a partir d'ara no et creuràs res del que et digui!

    ResponElimina
  17. Idem, Clídice! Et juro que "lo" nostre va en sèrio.

    ResponElimina
  18. NO ES DE HOY; ESTA LUCHA DEL PODER
    PORQUE SABEN , PORQUE SIENTEN QUE
    OAXACA NO ES UN PUEBLO QUE SE DEJA CONVENCER….
    PORQUE INTUYEN QUE DESPIERTAN ,
    A LOS GUERREROS BRONCEADOS DE LA PIEL…
    POR UN SOL QUE QUEMA TANTO
    EN EL CAMPO ABANDONADO ,AL QUE SOLO BROTA HIEL…..

    OAXACA LLORA Y YO TAMBIEN...

    Res una Googlada del suggestiu titol, i resulta que una poetessa imagino que oaxaquina que s'anomena: Lic. Marcela Esteva

    De res...

    ResponElimina
  19. Frannia, la solució a les 12:01. Ara descansa.

    ResponElimina
  20. Fantàstic, Prat, potser és l'oaxaquenya Esteva, que ara es dedica a escriure en català.

    ResponElimina
  21. Jo també vaig posar a parir un llibre que m'havien regalat... i ja no me n'han regalat cap mes!

    ResponElimina
  22. Glam, que te'l va regalar l'editorial?

    ResponElimina
  23. Mai uns bessons han escrit a quatre mans ni un conte de tres fulls i mig. Potser l'Allau i Clidice ho faran algun dia, però, per ara, res.

    ResponElimina
  24. Hi estem treballant, Puig, però com dirien els anglòfils, "els meus llavis estan segellats".

    ResponElimina