dimarts, 25 de maig de 2010

La família que borda unida…


L’últim model de família disfuncional ens arriba de Grècia, via la pel·lícula “Dent canina” (Kυνόδοντας, 2009) del director Iorgos Lanthimos. I, si ja es estrany que ens arribi res de la cinematografia grega actual, més estrany és el que ens mostra el film.

Una família, composta per pare, mare i tres fills joves, viu als afores d’una ciutat en una torre aïllada, amb jardí, piscina i un alt mur que l’envolta. L’únic que surt del recinte és el pare qui aparentment té un bon càrrec en una fàbrica i que, a més, és l’encarregat d’aprovisionar el rebost familiar. La resta de la família roman tancada a la més aviat espartana finca. Poc a poc es va deduint que els fills, per decisió dels pares, no han tingut mai contacte amb l’exterior i que totes les nocions que puguin tenir sobre el món són les que els seus pares els han anat imposant.

La pel·lícula no explicita en cap moment les raons dels pares, només mostra el dia a dia d’aquesta anormalitat monstruosa, però es pot intuir en aquesta conducta una voluntat de control patològic, un deliri demiúrgic dels progenitors.

Com es comportarien uns éssers que no tenen més referent que el que els donen els pares? Per començar no tenen ni nom: són la Gran, la Petita i el Fill; però tampoc el necessiten, perquè no han d’anomenar ningú més. De fet, el pare subverteix el llenguatge i dóna a totes les paraules que no tenen cabuda entre les quatre parets de la casa un nou significat; per exemple, els avions que solquen el cel són joguines i, de tant en tant, apareix un avió de joguina sobre la gespa, per demostrar-ho. Evidentment és gairebé impossible reinventar-se el llenguatge i emprar-lo amb consistència en tot moment, però el guió no té cap intenció de versemblança sinó que apunta a l'al·legoria de múltiples lectures.

Imaginem un món sense televisió, ni telèfons, ni ràdio, ni diners, ni companys de joc. Com expressaríem l’afecte i el rebuig? Amb què ens entretindríem? Com serien els nostres balls, les nostres cançons? Com desfogaríem les nostres pulsions sexuals? Segons “Caní”, seríem quelcom tan inhumà com un “zombie” (una “floreta groga”, segons el peculiar lèxic de la família).

És possible construir-te un món segons els teus desitjos? La resposta a la llarga segurament serà que no, a menys que s’aconsegueixi una autosuficiència total, gairebé impossible a les zones urbanes d’Europa. Però abans que les esquerdes comencin a mostrar l’exterior, contemplarem entre perplexes, inquiets i horroritzats (alguns afegirien “divertits”) els rituals d’aquests monstres de laboratori, fins arribar a un final obert, però prenyat de possibilitats.

Pel·lícula incòmoda, rara, dura de veure, però que, a partir d’un cas límit, planteja qüestions com el significat de conceptes tan quotidians com la família, l’educació, el sexe, el llenguatge, el sentit de la justícia, l’expressió dels sentiments i algunes quantes coses més. Afegiré que en Josep la va trobar insuportable, o sigui que tornem a les discrepàncies.

24 comentaris:

  1. Insuportable per pallissa o pel que explica?
    Me l'apunto!

    ResponElimina
  2. Quan ens varen passar el tràiler d'aquesta pel·li vam dir un "No!" uníson. És clar que havíem entès el que els distribuïdors volíem que entenguéssim: Una comedieta de poca-soltades i no gaire més.
    Això dels tràilers és un tema que dóna tant de si!

    ResponElimina
  3. No l'he vist -ni sé si ho faré- però de fet toca un tema interessant, la dictadura paterno-maternal que imposa les seves idees i dèries a la prole (religió, nacionalisme, vegetarianisme, política, esportisme, musicofília...) En el fons, era també la idea de 'El bosque' i el de molta gent aparentment normaleta que projecten el seu adoctrinament en els fills fent tota mena d'assaigs. Vaja, pel que expliques. En un sentit 'gore' fa uns dies en feien una de por amb una família monstruosa i aïllada, també, una curiositat amb De Carlo com a matriarca -evocacions del seu paper als Monster?-.

    En el fons, sovint les famílies fan por...

    ResponElimina
  4. L'he trobat interessant (l'apunt; la pel·li ja ho veurem). El Haneke també és insuportable, a vegades, però és un gran cineasta.

    ResponElimina
  5. així doncs, és una comèdia o va en sèrio?
    de fet no entenc com es podria fer una comèdia d'això...

    ResponElimina
  6. a redós del que diu la Júlia, totes les famílies solen ser monstruoses vistes de fora estant, m'has picat la curiositat, encara que venint d'un grec ...

    ResponElimina
  7. Tenia els meus dubtes sobre si anar a veure-la o no, i ves per on, veig la crítica de l'Allau. "Ara m'acabaré de decidir", he pensat. I quan arribo al final del teu post i llegeixo que en Josep l'ha trobada insoportable, retorno als meus dubtes.
    Saps què? de moment, aquesta nit me'n vaig a veuer a les simones, haw, haw!

    ResponElimina
  8. Galde, perquè el que explica és dur i depriment.

    ResponElimina
  9. Girbén, de comedieta res. Els trailers els fan per despistar el personal (i de vegades per explicar-te la pel·lícula sencera i estalviar-te-la).

    ResponElimina
  10. Júlia, aquesta família fa molta por. Algun crític americà ha dit que era un pel·lícula en contra de la gent que vol educar els fills a casa, però trobo que es una lectura molt empobridora.

    ResponElimina
  11. Puig, precisament l'han comparat amb Haneke (i també amb Buñuel).

    ResponElimina
  12. Kika, va molt en sèrio. El que passa és que alguns dels comportaments que mostren són tan absurds que, segons com t'ho prenguis, et poden fer somriure (fins que se't glaça el somriure)

    ResponElimina
  13. Sí, Clídice, quan vaig escriure "família disfuncional" em vaig preguntar si no ho seran totes una mica. I no sé què tens contra els grecs, fan bon iogurt!

    ResponElimina
  14. Leb, tot depèn de la teva resistència a l'art i assaig. Gaudeix de les Simones, que prometen ser molt més lleugeres.

    ResponElimina
  15. és per la dita: "no et refiïs mai del regal d'un grec", que ens remunta a certs episodis pretèrits on van tenir a bé convidar a sopar a capitans catalans. La pega és que el iogurt estava caducat i en mal estat.

    ResponElimina
  16. Es fa difícil pensar-hi en altres termes que els d'una al·legoria. Però ¿de què, exactament?

    D'antuvi m'evoca dues històries completament diferents: la del anomenat "monstre de Viena", que va tindre la seva filla enclaustrada 24 anys, i la dels que compren una casa en un poblet semi-abandonat del Pirineu i intenten fer-hi una vida com a família autosuficient (o una comuna) inclosa la educació dels fills. Tal com ho expliques (no l'he vist) s'assembla més al primer cas (i no hi veig cap utilitat narrativa a la història d'un tarat mental) en canvi la història -real- d'aquests anacoretes familiars, sí pot donar per a una reflexió sobre això que en dius "construir-te un món segons els teus desitjos".

    ResponElimina
  17. Perquè, a més a més, el paio de la pel·lícula està integrat en una societat de la qual n'extreu els recursos per viure'n, però manté la família en una bombolla... Hmm, no, no veig per on agafar-la.

    ResponElimina
  18. Brian, no cal buscar-hi correlats en el món real, pren-t’ho simplement com un relat fantàstic. El director va partir d’una idea (“un home que manté la seva família incomunicada”) i, sense preguntar-se les seves motivacions, la dugué fins a les seves últimes conseqüències.
    Tanmateix, el fet que la pel•lícula no reflecteixi cap situació real, no impedeix que l’espectador pugui fer interessants reflexions sobre la manipulació política o social, la natura del comerç, el component social de fenòmens naturals com l’afecte o el sexe, la mediatització del coneixement, l’efecte mirall de l’aprenentatge i algunes coses més que he intentat apuntar a la ressenya.

    ResponElimina
  19. Doncs, mira, a mi la teva ressenya m'ha fet pensar en Las vírgenes suicidas de la Coppola. Hay amores que matan, i tot això.

    ResponElimina
  20. Doncs, Matilde, no crec que hi tingui res a veure; i d'amor, més aviat poc.

    ResponElimina
  21. Com a veïns han de ser comodíssims aquests, però també em farien una mica de por.
    La millor manera d'educar, per mi és la que ensenya als fills a dependre cada dia una mica menys dels pares...amb aquesta utòpica realitat, no ho veig pas possible.

    ResponElimina
  22. Carme, ja s'han buscat una zona on no hi ha veïns. I, com tu dius, aquesta educació de la pel·lícula es basa totalment en la dependència.

    ResponElimina
  23. Allau,
    A la televisió varen insistir amb comparar-la a "La cinta blanca" i el director -de "Canino, és clar- ho va negar de totes totes. En comú tenen la figura del totalitarisme destruïnt la infantesa i l'adolescència.
    Com sempre m'ha agradat la teva crònica.

    ResponElimina
  24. Jo, Glòria, també ho negaria. "La cinta blanca" parla clarament de la transmissió d'uns certs valors socials compartits, i està situada en un moment de la història i en un país concret. "Canino", com he escrit abans, és un conte fantàstic que pot generar múltiples ecos en la nostra consciència.

    ResponElimina