diumenge, 23 de maig de 2010

La república dels sentits


Res no sabia del director sicilià Luca Guadagnino. Llegeixo que va filmar l’adaptació del bestseller “Melissa P.”, que crec que tingué una acollida força desastrosa. Ara ha aterrat a la nostra cartellera, com un inesperat aeròlit, amb aquest insòlit “Io sono l’amore” que ens ha deixat bocabadats.

Milà a l’hivern. En una luxosa vil·la, propietat d’una família industrial de l’alta burgesia, es prepara un banquet en el qual el patriarca anunciarà la cessió del seu ceptre. Inesperadament, el testimoni no passa només al seu fill, l'encartonat Tancredi, sinó que l’haurà de compartir amb un dels néts. Es percep una contrarietat soterrada, però el ritual de les bones maneres segueix el seu curs natural: som en un món on la vida no es viu, només es representa i cadascú neix amb un paper que li ha estat assignat. I en el centre de l’esplèndida mansió i de la no menys esplèndida família, trobem Emma, l’esposa russa de Tancredi, una dona que ho controla tot amb glacial eficiència: cònjuge callada i fidel, exquisida com amfitriona en una festa, mare afectuosa i còmplice, atenta amb el servei i amb tots els detalls de la complicada intendència domèstica.

Sobre aquesta façana de perfecció gairebé envejable es comencen a percebre esquerdes inquietants. Els fills mostren indicis de desviar-se del camí que els hi ha estat marcat i, llavors, Emma, la mare, s’enamora d’un cuiner amic i soci del seu fill gran. A partir d’aquí la tragèdia es precipitarà. Sí, tot això pot sonar a material per a serial de mitja tarda, una versió més d’aquell consolador adagi que afirma que “els rics també ploren”; però res més lluny de les intencions de Guadagnino, qui prescindeix totalment de les convencions del melodrama per regalar-nos una memorable experiència sensorial (que potser és la base de l’autèntic melodrama).

[I mira que ho tinguérem difícil, perquè per error veiérem el film en versió doblada, amb una projecció mediocre, la sala plena de jubilats d’aquells que van verbalitzant allò que apareix a la pantalla i una parella al costat que tota l’estona va estar parlant de les seves coses, com si es trobessin en un cafè. Crec que ben aviat tornaré a veure-la en millors condicions.]

La pel·lícula és un antic projecte de l’actriu britànica Tilda Swinton, qui exerceix de coproductora i brilla portentosa com l’enamorada Emma. La camaleònica Swinton, amb el seu físic una mica extraterrestre, fa un recital inoblidable. És un goig veure com es va transformant d’impecable sirena social a dona agostada d’amor. Hi ha un misteri en aquest rostre que pot ser tant el d’una bella valquíria, com el d’una càlida mare amatent, el d’una dona resplendent de satisfacció sexual o el d’un cadàver ambulant. El treball de Tilda Swinton ja mereix el preu de l’entrada.

Però hi ha molt més. He dit que “Io sono l’amore” és una experiència sensorial, i ho és (valgui la redundància) en tots els sentits, no tan sols en els més cinematogràfics de la vista i l'oïda, sinó també en els més inusuals de l’olfacte, el gust i el tacte. La càmera de Guadagnino es mou sempre en la direcció contrària a la que caldria esperar, segueix a un personatge mentre qui parla queda fora de camp, mostra detalls de vegades plenament significatius, d’altres aparentment d’atrezzo, es permet el·lipsis audaces, barreja el somni i la vigília, juga amb l’enfocament i la il·luminació com a elements narratius i envolta tota la pel·lícula en un estat de progressiva al·lucinació, paral·lela al desglaç emocional d’aquesta dona, que transita físicament i metafòricament des de la Milà hivernal fins la sensualitat de l’estiu mediterrani.

Aquesta fluïda coreografia, plena de gràcia lleugera, també té els seus moments d’alta intensitat emocional, quan el to s’eleva fins a extrems operístics. En aquest terreny és crucial la participació del compositor minimalista americà John Adams, en el que crec que és el seu primer treball pel cinema. Els seus ominosos crescendos sonen com locomotores desbocades, disposades a fer molt de mal, fins i tot durant els bellíssims títols de crèdit amb la ciutat coberta per la neu.

“Io sono l’amore” no és una pel·lícula per a tothom, requereix un espectador actiu i obert a deixar-se impregnar per la proposta; però, si aquest és el cas, és una experiència com poques. Jo no recordo haver vist un film tan cerebral i premeditat, que contingués tanmateix un cor tan incandescent. I el desenllaç, una veritable “aria de bravura”, és tan demolidor i satisfactori com un cop de puny a l’estómac. Una paradoxa més.

Caldrà vigilar de prop Luca Guadagnino.


A la Panxa del Bou la Júlia deixa clar que no li va agradar gens i ho fa amb molta gràcia.

13 comentaris:

  1. Fantàstica crítica que segur m'empenyarà a anar-la a veure. Me l'apunto però intentaré veure-la en millors condicions.

    ResponElimina
  2. Galde, espero que es noti que m'ha entusiasmat.

    ResponElimina
  3. Es nota. Miraré de memoritzar el títol i anar-hi. Sense haver-la vist, llegint el teu apunt m'ha vingut al cap Tot per un somni amb la gèlida Nicole Kidman.

    ResponElimina
  4. Marta, no hi té res a veure, però era també una molt bona pel·lícula.

    ResponElimina
  5. Òndia, no em va agradar gens, però gens, ara mateix anava a penjar una crítica en guasa, discrepem, vaja. És ben bé que tot són gustos, bé, Voltaire odiava les obres de Shakespeare, és així.

    ResponElimina
  6. Encara et diré més, escoltava els comentaris de la gent en sortir i em sembla que coincidíem força.

    ResponElimina
  7. No passa res, Júlia, ja és bo que hi hagi discrepància en els gustos. Potser em perd l'estètica.

    ResponElimina
  8. Segur que et va agradar In the Mood for Love, he, he.

    Jo sóc més de neorrealisme-patufetista, ep.

    ResponElimina
  9. Sí que em va agradar (coses d'estar enamorat), però 2046 em va semblar insufrible.

    ResponElimina
  10. Au, a discrepar, que alguna cosa queda!!

    ResponElimina
  11. La tenia mig apuntada; m'has acabat de decantar.

    ResponElimina
  12. Matilde, sempre és més divertit això que la unanimitat absoluta.

    ResponElimina
  13. Ja vas veient, Brian, que és una pel·lícula que s'estima o s'odia, no hi ha mitges tintes.

    ResponElimina