divendres, 19 de novembre de 2010

La mort en família (2 de 2)


Us he dit que “Six feet under” m’ha agradat molt? Heu sentit allò de “del cerdo me gustan hasta los andares”? Doncs això és el que m’ha passat, ras i curt. Motius?

Un dels talons d’Aquil·les de les sèries de llarga durada és que, per mantenir l’interès, els personatges s’han de trobar contínuament sumits en el conflicte, encara que sigui a costa de deformar amb inversemblança les seves psicologies. Així l’espòs modèlic de la primera temporada, pot esdevenir assassí en sèrie a la segona i acabar ensinistrant llúdrigues a Alaska a la sisena. Aquí, i sempre des de l'essència disfuncional dels Fischer i el seu entorn, els personatges canvien però dibuixen un arc coherent que s’adreça a una conclusió dissenyada amb regle i compàs. De fet les seves 5 temporades estan escrites de forma que fa impossible la seva prolongació, ja que tots els seus personatges acaben morint. I no us prengueu això com un "spoiler": estem entre adults i prou sabem que no serem aquí per sempre.

“Six feet under” té voluntat d’estil i, apart de la seva impecable factura visual, més pròpia del cinema que de la televisió, imposa les seves figures retòriques. Com per exemple el fos a blanc. O la narració d’una defunció a l’inici de cada capítol. O les projeccions oníriques, de vegades presentades com a tals, però d’altres destinades a enganyar l’espectador. O els diàlegs amb els difunts, de sobte ressuscitats per interpel·lar els vius i donar-los la rèplica.

Fins i tot el detall menor dels títols de crèdit és preciós, tant per les seves imatges com per la fantàstica sintonia de Thomas Newman. Qui aguantaria sense badallar, i gairebé amb excitació, 63 vegades la mateixa seqüència? D’això en dic excel·lència.

Dels actors principals, tots desconeguts per a mi, només en puc dir meravelles i dels seus personatges encara més. He arribat a conèixer-los com si fossin de la família. Si m’he de quedar amb algú, potser escolliré la Brenda que fa Rachel Griffiths, la dona-munt-de-problemes de qui no pots evitar enamorar-te (la mare que interpreta Frances Conroy i la Claire de Lauren Ambrose també són tela marinera). I llavors hi ha tots els secundaris habituals i aquí t’hi pots trobar pesos pesants de l’actuació com Richard Jenkins, Joanna Cassidy, Richard Cromwell, Patricia Clarkson o Kathy Bates. Quina festassa!

Un altre motiu de sorpresa ha estat la llibertat amb la que es parla i es mostren temàtiques controvertides. Mai no m’hauria esperat contemplar en un producte televisiu nus integrals i fins i tot un primer pla d’un penis amb un piercing (m’informen que, de moment, aquestes coses només les fa la HBO). Homosexualitat, drogues o avortament són abordats com a fets integrats a la quotidianitat familiar, no com a anomalies dignes d’estudi mèdic.

Més estranya em resulta l’exagerada propensió religiosa d’alguns dels personatges, tot i que els ateus també hi som representats (gràcies, Brenda!). Sembla que les activitats parroquials són una dèria molt americana, però afortunadament afecta només les dues primeres temporades. La cinquena temporada és (gairebé) una pura meravella i conclou amb el que ha estat considerat (justament) com un dels millors programes de televisió de tots els temps. El tràiler de promoció ja s’ho val.

Només em pregunto fins a quin punt el consum d’aquestes sèries americanes acabarà afectant els nostres costums. Xoca, per exemple, la poca fisicitat de les relacions que no siguin estrictament sexuals, la dependència a tota mena de teràpies o el mercantilisme que presideix qualsevol intercanvi. De moment, encara no funcionem així, però cap allí hi anem. Acabarem també nosaltres cobrant per fer de cangur del nostre nebot?

Res, la seva conclusió ens va deixar tan buits com si haguéssim perdut de sobte tota la família. De tant en tant encara miro d'amagat la seva devastadora seqüència final: un veritable atemptat pels llagrimals. Ara mateix em sembla que cap sèrie televisiva estarà a l’alçada d’aquesta. Ho estem intentant amb “Mad men”, però no sé… Ja us diré.

25 comentaris:

  1. No si ja ho sé que acabaré fent una segona hipoteca per culpa teva. L'hauré de tenir si o si :)

    ResponElimina
  2. Jo no l'he vista però pel que dius -i el teu olfacte cinematogràfic no falla, entre altres coses- sembla que està realment bé. Però el vídeo que ens has posat (no sé si és un trailer o el final) m'ha recordat a un anunci de perfums... :-(

    ResponElimina
  3. Clídice, estic segur que ja trobaràs qui te la subvencioni. No voldria veure't tocant l'ukelele al metro.

    ResponElimina
  4. Galde, el vídeo és el trailer de la darrera temporada i, si et recorda un anunci de perfums, preferiria no ensumar els perfums que gastes.

    ResponElimina
  5. Aquests de la HBO es veu que son una mica trencadors; ¿has vist la serie del Larry David, "Curb Your Enthusiasm"?

    ResponElimina
  6. No, Brian, que jo sóc més de lletres que de dibuixos (però m'han arribat bones noves al respecte). Potser caldrà tastar-ho.

    ResponElimina
  7. Ep! Curb Your Enthusiasm és molt recomanable! No sóc gaire de sèries però m'has fet venir ganes de veure aquesta Six Feet Under.

    ResponElimina
  8. jo tampoc ho era gaire de series i encara no ho soc, pero el que aquesta em va donar resterà per sempre en el meu interior, gràcies per aquest segon capitol tan ben treballat com sempre ho fas

    ResponElimina
  9. Coincideixo plenament amb tu: jo tampoc no veig mai la tele i en canvi em vaig empassar les cinc temporades de Six feet under com si fos l'última cosa que hagués de fer abans que s'acabés el món.

    Hi ha un detall que em fascina especialment i que dóna una idea de per què aquesta sèrie es tan diferent de la majoria: a cada temporada hi ha un moment de quasi-catarsi, un principi d'acostament, una festa o celebració en què sembla que moltes coses surten a la llum i que els Fisher comencen a comunicar-se. Són grans moments, episodis memorables. Però, i això és el que interessa, després no canvia mai res. La sensació de catarsi es dissol. La incomunicació torna. Els personatges engeguen a córrer cadascun per la seva banda, sense gaire consciència del que els passa als altres. És trist, però és tal com acostumen a passar les coses a la vida (i no a les sèries).

    I la Brenda és un gran personatge, però he de confessar que a mi el que em va enamorar des del primer dia, és a dir, des del grandiós episodi "del peu", és la Claire Fisher...

    ResponElimina
  10. He penjat la música del Newman al meu blog, perquè volia posar un tipus de música d'aquest estil per fer-li la competència al Leblansky.
    Jo crec que aquest tipus de series només en fan una cada cinc anys, perquè son massa bones. Ara el que es porta son els vampirs

    ResponElimina
  11. David, si tens 60 hores lliures, és una bona inversió.

    ResponElimina
  12. Julianen, jo tampoc ho era, però ara em temo que m'hi he enganxat i el que serà difícil serà trobar-hi substitut.

    ResponElimina
  13. Tens raó, frg que les festes de la família Fischer solen ser moments reconfortants. La Claire m'agrada molt, però alguns dels seus amiguets "artistes" són bastant emprenyadors.

    ResponElimina
  14. Eau de Sobak sona a colònia babil·lònica.

    ResponElimina
  15. Aprofita Aris, que avui no tens competència.

    ResponElimina
  16. ... sempre que llegeixo aquest bloc surto amb feina (llibres, lectures... ara sèries de TV).
    Brrrrrrrrrrrrr....!!!

    ResponElimina
  17. Si, ja veig que el Leblansky no ha penjat res, estarà malalt?

    ResponElimina
  18. Tirant, no et diré que la solució sigui no llegir-me; però pren-t'ho amb calma i només fes-ho si no ho consideres com una feina. Crec que començo a parlar com l'oracle de Delfos.

    ResponElimina
  19. No passis ànsia, Aris, diu que ha estat enfeinat. No has vist que t'ha contestat al seu propi bloc?

    ResponElimina
  20. Quina casualitat, nosaltres també estem intentant amb Mad Men omplir un altre buit, en aquest cas de LOST.. Six feet under em sembla la millor sèrie que he vist mai i la seqüència final, el millor final de la història de la tv, sense dubte.. prova amb LOST, no té res a veure, però el final de la sisena també deixa aquesta sensació de buit irreparable, com d'orfandat.. també coicideixo que els títols de crèdit no tenen desperdici, nosaltres els miràvem de forma gairebé litúrgica amb coreografia inclosa..

    19 de novembre de 2010 18:20

    ResponElimina
  21. No sé, Jordi, a casa van començar a mirar "Lost" i ho van deixar, potser pels canvis d'horari de l'emissió. Em fa una mica de por aquest joc de "tot s'hi val" que posa a prova la credulitat dels espectadors i tampoc m'anima gaire la colla de pirats que són seguidors de la sèrie. No ho descarto, però.

    ResponElimina
  22. Llegeixo l'apunt i m'entra una nostàlgia de cavall! Tenim les 5 temporades de la sèrie (les vàrem comprar a la Xina per 2 euros -gairebé literal!-), però no hem passat -crec recordar- de la tercera. M'han vingut ganes de deixar de llegir blogs i reprendre el visionatge de "Six feet under"! M'ha fet gràcia coincidr amb en frg... el morbo que dóna la Claire Fisher és dels insuperables!

    Salut!

    SU

    ResponElimina
  23. Benvinguda, SU, et recomano seriosament que reprenguis la sèrie. La cinquena temporada és sensacional i, com ja ha dit tothom, la conclusió és una pura meravella.

    ResponElimina