diumenge, 21 de novembre de 2010

Pumby!

Segons explica el folklore familiar, jo era un nen assenyat i cançoner que podia passar-se hores assegut a l’orinal, sense excretar i amb un tebeo a les mans. El meu padrí Just era qui em proporcionava la ració setmanal d’educació casolana, la que em permeté arribar al parvulari amb la lectura perfectament dominada (sí, en aquella època els estudis s’iniciaven molt més tard que ara). La meva primera escola, com la de tots els vailets d’aquella època, foren els tebeos. Els dissabtes el padrí em duia el TBO, és clar, i crec que una altra publicació que es deia Yumbo, ignorada en les meves recerques a Google, com si me l’hagués inventada. Però sobretot em duia “Pumby” que era, de tots els tebeos, el que m’agradava més.

Pumby era un gat negre i eixerit que tenia una nòvia gata, de nom Blanquita, i un amic inventor, cabra a més, el profesor Chivete. En el món de bèsties antropomòrfiques de Pumby hi passaven moltes coses entre fantasioses i amables. Ara me n’adono que potser Lewis Carroll no quedava gaire lluny. Les aventures de Pumby tenien la particularitat que continuaven d’un tebeo a l’altre, usualment en grups de quatre episodis. No sé, ni ho vull saber, si això marcà de forma indeleble el meu amor per la novel·la, pels lliuraments i per Dickens. Almenys, des d’aquelles lectures tan precoces, no puc evitar contemplar algunes dames provectes i dignes com grans rinoceronts de Villa Rabitos.

Pumby fou una creació del dibuixant Josep Sanchis Grau (València, 1932). Nasqué el 1954 a la revista Jaimito, però fou tal la seva popularitat que aviat va merèixer revista pròpia amb el seu nom a la capçalera. Pel que he llegit, va gaudir d’una longevitat envejable, ja que va continuar publicant-se fins el 1984. En anys posteriors ha anat fent reaparicions en diversos mitjans i formats d’àmbit més local, alguns d’ells parlats en valencià.

Òbviament, pel seu caràcter innocent i volgudament infantil, la meva fal·lera pel personatge no va durar gaires anys; però aquesta setmana que a Facebook se’ns ha convidat a recuperar herois de la nostra infantesa, Pumby m’ha retornat amb la força dels primers amors.


22 comentaris:

  1. Uf, aquest no el coneixia! Jo haig de reconèixer que vaig ser més de Mortadelo... i com bé dius, això ens marca. Així estic jo!

    Per cert, si vols Yumbos, endavant, els trobaràs en aquesta pàgina fins a esgotar la nostàlgia:
    http://www.todocoleccion.net/yumbo-n-94~x22906488

    ResponElimina
  2. Galde, un dels meus propòsits en escriure l'apunt era saber si la meva afició era comuna a l'època o estava marcada per influències provinents de València.

    M'alegra saber que no m'inventava Yumbo. (El que tu no trobis...)

    ResponElimina
  3. Pumby em va acompanyar durant moooolts anys (nefritis inclosa). M'alegre d'haver trobat açò. Per cert, la meua germana menuda atén al nom familiar de "Pumby", i la variant més familiar encara de "Pumbiresa". Gràcies.

    ResponElimina
  4. Jo si llegia Pumby. L'aventura que més em va agradar, va ser una publicada molt cap el final, que era "Pumby en el planeta de los toros" y era com el planeta de los simios però amb toros. Jo crec que avui en dia la prohibirian a València.

    ResponElimina
  5. No estaves sol; també jo vaig estimar al Pumby.

    ResponElimina
  6. Gràcies, anònim, m'ha fet molta gràcia això de "Pumbiresa".

    ResponElimina
  7. Aris, no ho crec, em sembla que a València encara avui dia es manté el culte a Pumby.

    ResponElimina
  8. Girbén, deu ser un amor generacional.

    ResponElimina
  9. Primera notícia però un gat negre em cau simpàtic. I això del solfeo i el solbonito m'ha fet gràcia. Jo he posat la gran Lucy van Pelt al facebook.

    ResponElimina
  10. Jo no la coneixia, també vaig ser més de mortadelo y filemón, em temo...

    ResponElimina
  11. Doncs a mi no em molava Pumby, ho sento. Eren uns dibuixo que em feien "ràbia", els trobava "tontos". A mi m'havies de donar Sir Tim O'Teo, o Anacleto agente secreto :D I és que les bèsties que parlen no me les he cregut mai, ara que hi penso deu ser algun defecte això no? caxis!

    ResponElimina
  12. Doncs no me'n recordo gens. ¿Es publicava només, potser, al País Valencià? Jo era addicte als productes de la Editorial Bruguera (Pulgarcito, TBO, DDT) i als importats d'Amèrica (Superman, Porky & friends, El Llanero solitario...). La meva memòria no arriba a l'orinal, però jo crec que un dels llocs on he passat més hores llegint és al vàter.

    ResponElimina
  13. Marta, és que tu ets massa jove per haver-lo seguit. Si t'hi fixes vesteix gairebé com en Mickey Mouse.

    ResponElimina
  14. Eulàlia, una cosa no treu l'altra. Jo seguia en Mortadelo quan les històries eren encara d'una pàgina.

    ResponElimina
  15. Sabia jo, Clídice, que tanta innocència càndida no faria per tu.

    ResponElimina
  16. Júlia, amb aquestes confessions retratem l'edat que tenim ;p

    ResponElimina
  17. Brian, jo també seguia alguns d'aquests que tu dius i en Pumby es podia trobar a Barcelona, que el meu oncle no els feia importar per a mi.

    ResponElimina
  18. http://navarrobadia.blogspot.com/
    Punyetera casualitat.
    RgR

    ResponElimina
  19. Rgr, de casualitat cap. Vaig escriure en Joan per veure si em localitzava aquests Yumbo que jo recordava.

    ResponElimina
  20. Pumby era l'ídol de les masses infantils valencianes lectores de tebeos. Jo també era un fan total de Pumby, i esperava amb il·lusió l'arribada del diumenge, quan els meus pares em donaven diners per anar a comprar-lo.
    La Carme ja m'havia comentat la teua elecció del personatge de Pumby per al facebook, i francament, em sembla d'una gran tendresa.

    ResponElimina
  21. Leb, estava cantat que t'agradaria la meva elecció ;p

    ResponElimina