Pell de préssec

Fa dies que s’havien de veure, però l’agenda d’en Xavier ho ha impedit una vegada i una altra. Finalment queden un dissabte al vespre. Soparan a casa. La Rosa prepararà alguna cosa senzilla: una excusa per veure’s, que ja toca, després de tant de temps.

El matrimoni amic arriba a Vallvidrera a quarts de nou amb una ampolla de Priorat com a present. Xavier els convida a seure al voltant de l’illa de la cuina i els serveix una copa de vi blanc, mentrestant Rosa tragina entre el frigorífic i l’aigüera. La cuina és molt espaiosa, combina superfícies d’acer mat amb panells de fusta sumptuosa. A ple dia podria semblar un laboratori d’alta tecnologia, però amb aquesta il·luminació indirecta i càlida suggereix un bar de copes retro. Sobre les piques un gran finestral s’obre a l’abisme i allà baix s’escampa el conreu de llumetes de la ciutat. La visió invoca un cert sentiment de poder i superioritat. L’amic en gaudeix de forma temporal i pensa que val la pena abonar el tracte amb en Xavier, encara que només sigui per aquests moments. L’amiga no pot evitar alçar-se admirada i apropar-se al vidre, ja havia oblidat com pot ser de màgica Barcelona des d’aquí dalt. Es justifica amb un “quina vista!” i després s’ofereix a ajudar la Rosa. Però no cal, pràcticament està tot llest, ja els havien avisat que seria un sopar de poc compromís.

Xavier els explica que ha arribat de Miami aquest migdia. Ha assistit a un congrés de telefonia mòbil. No és que aquest sigui el seu camp, però per a qualsevol gestor cultural que vulgui estar al dia és imprescindible conèixer les novetats en sistemes operatius, protocols i interfases ja que tota la informació es transmet cada dia més a través d’aquests ginys. Els amics li pregunten consideradament si no haurà estat mala idea trobar-se per sopar just avui, quan acaba de travessar l’Atlàntic i mencionen el jet lag. Xavier hi treu importància i continua insistint en el paper clau i sempre creixent dels aparells portàtils com a via de divulgació de coneixement. Xavier és d’aquella mena de persones que s’escolten quan parlen, però els seus amics el coneixen de fa anys i ho assumeixen com a un mal menor que cal suportar per participar d’algunes experiències privilegiades. Ara mateix, com de passada, comenta que fa unes setmanes a Londres va conèixer Viggo Mortensen, que possiblement comptarà amb ell per un llibre col·lectiu que està planejant. L’amiga li demana en broma que, si Viggo ve a Barcelona, espera que l’hi presenti. Xavier, una mica absent, diu que l’actor és una persona realment afable i que mostra genuïnes inquietuds culturals. Sí, és possible que vingui a Barcelona per la presentació del llibre.

Rosa, que ha anat parant taula, els convida a atansar els tamborets. A cada plat hi ha uns talls de tomàquet amanit, unes olives negres i una mena de farcell blanc. L’amfitrió reomple les copes. Ah, una “caprese”, exclama l’amic amb to de sorpresa agradable. No, corregeix Xavier, no és ben bé una “caprese”, la “caprese” porta “mozzarella” i això és “burrata”. Quan la tasteu, comprovareu que és més suau i filamentosa. És típica de Puglia. L’amiga talla el seu farcell i se’n desprèn un sèrum blanc. Combina’l amb un tros de tomàquet, ja veuràs, suggereix Xavier. La dona obeeix i tot seguit emet una interjecció extàtica. Boníssim!, i aquest tomàquet tan gustós… Avui dia els tomàquets no tenen gust a res, semblen de suro, però aquest… Xavier i Rosa intercanvien una mirada de complicitat. No em direu que teniu un hort al jardí! Nooo, respon Xavier, són d’una botiga que vam descobrir fa poc, tot biològic, sense pesticides ni merdes afegides, els pagues a preu de caviar, però val la pena. Bé, suposo que els tomàquets que pots trobar al mercat també es poden considerar biològics, intervé l’amic, segur que provenen igualment d’una llavor i creixen d’una tomaquera plantada a terra. Només cal que el tastis, respon Xavier, i veuràs que no és el mateix. I on és aquesta botiga?, pregunta l’amiga. Un carreró per sobre de Francesc Macià… Xavier llença una mirada implorant ajuda. Continua Rosa: “Can Melis”, al carrer Calaf, gairebé cantonada amb Calvet, no té pèrdua. Veritablement, ha estat un descobriment, reprèn Xavier, ara som incapaços de consumir cap fruita o verdura si no ve d’allà. Hauríeu de tastar les seves bledes! I les faves, postil·la Rosa. I les carxofes. O els préssecs de vinya! Fa anys que no menjo préssecs, confessa l’amiga, deixen aquelles taques a la roba que després no hi ha manera de treure-les, i mira que m’agradaven! En Xavier no té aquest problema, diu Rosa, si ha de menjar un préssec, jo li he de pelar i trossejar. Ha, ha, riu l’amic, com un paixà! Què hi vols fer?, s’excusa Xavier, sóc al·lèrgic a la pell del préssec. Al·lèrgic, al·lèrgic, no ho ets, replica Rosa, series al·lèrgic si et sortís una erupció a la pell en tocar-los, però això teu és més aviat una mania, l’angúnia al tacte vellutat del préssec. Els convidats somriuen amb simpatia. El meu home, diu l’amiga, no suporta la ceba bullida, només que trobi un trosset, m’aparta el plat. I mira que crua m’agrada molt, i fins i tot escalivada. Homes..., diuen les dues dones a l’hora. Segueix un silenci i després parlen d’una altra cosa.

Canvien els plats. Ara ve un rosbiff acompanyat de “chutneys” diversos. Xavier obre una ampolla de Costers del Segre. L’amiga, cada minut que passa, se sent més fascinada per les constel·lacions de l’enllumenat públic que es veuen des del finestral i intenta imaginar-se com deu ser viure aquí dalt. És clar que per a gairebé tot cal baixar a Barcelona, que aquí dalt no hi ha res, i no deixa de ser un pal, amb tots els revolts… El seu marit, en algun moment indeterminat, ha pres les regnes de la conversa i, com si fos un entrevistador expert, va llençant preguntes àvides als amfitrions, sobre si aniran al recital de Kauffman, si coneixen el restaurant tal, si val la pena l’exposició del CCCB. Xavier s’excusa, se’n va al lavabo. Quan torna, sembla apagat, gris. Els amics, prudents, se’n van després de les postres. Són quarts d’una, però Xavier està visiblement aclaparat pel jet lag i es retira al dormitori. Rosa col·loca la vaixella al rentaplats, es mira la ratlla vermella que s’ha fet al dit índex tallant els tomàquets, i surt al jardí a fumar la seva cigarreta desesperada del final del dia. Observa la piscina buida, entapissada d’agulles de pi, la foscor de les cases del voltant i les llums llunyanes de la ciutat, on sembla que encara respira la vida.

Al dormitori Xavier no dorm. No clapes?, em pensava que estaries mort. La merda aquesta de creuar l’Atlàntic, no t’hi acostumes mai… Pren-te una d’aquelles pastilles. Tot ho arregles amb pastilles, tu! Fa quatre dies em deies que t’havien anat tant bé, i ara no en vols sentir ni parlar?, qui t’entengui… I per què has hagut d’explicar allò meu dels préssecs? Qualsevol diria, ni que fos un secret d’estat. No en tenen que fotre res d’aquestes intimitats. Intimitats?, jo ho he trobat un detall simpàtic, gairebé entendridor; pocs amics que tenim i si, a sobre, no podem compartir alguna cosa… Veig que no coincidim amb el concepte de “simpàtic”, ni amb el que es pot dir i el que no, i si el que volies suggerir és que et molesta haver-me de pelar els préssecs... Deixa-ho, Xavier, no estic per discussions, he tingut un dia molt llarg i ara tinc ganes de dormir un mínim de dotze hores i demà no se t’acudeixi despertar-me fins que el cos no m’ho demani, que per això es van inventar els diumenges.

Xavier s’alça d’una revolada, agafa una manta de l’armari i se’n va a passejar el seu insomni per la casa buida. 

Me'n recordo (XXXV)

 

Recordo la casa de la bomba al carrer de la Rosa, davant del balcó de l’àvia.

Raising Burwell

Un cop enllestides les seves obligacions amb “Blood Simple”, Carter Burwell es disposà a retornar a la informàtica i considerar aquella banda sonora com a flor d’un dia. Inesperadament, Anthony Perkins, que estava dirigint i protagonitzant la infumable “Psycho III” (1986) va reclamar els seus serveis per escriure-li la partitura. Com a tota pel·lícula dels anys 80, va comptar amb un vídeo “pop” destinat a MTV. Reticent, Burwell va haver d’escriure i interpretar la cançó “Scream of love” que, si esteu molt interessats podeu escoltar i veure aquí (jo no ho faria).

No tot havia de ser tan negre. L’any 1987 els germans Coen tornaren a acudir a Burwell perquè els hi sonoritzés la seva segona pel·lícula, que no podia ser més diferent de la del seu debut. “Raising Arizona” (o “Arizona Baby”, si voleu) era una comèdia esbojarrada i amfetamínica en la qual Nicholas Cage i Holly Hunter formaven un improbable matrimoni de delinqüent (ell) i policia (ella), els quals, davant de la seva esterilitat, decidien segrestar un dels cinc nadons d’un milionari local. El film, que inclou la primera aparició de John Goodman al canon Coen, era una mena de tribut als “cartoon” del Coiot i el Correcamins, però en el fons tenia una animeta molt tendra. Una delícia que encara s’aguanta molt bé.

Burwell va escriure una vibrant banda sonora completament excèntrica, on el banjo es barrejava amb el xiulet i el “yodel”, i fins i tot es permetia citar l’Himne a l’Alegria de Miguel Ríos. Encara era un músic afeccionat, però la versatilitat no se la podem negar.

Una vetllada amb Dickens

Durant la seva infantesa a Kent, Charles sempre havia admirat la casa anomenada Gad’s Hill Place, situada en un turó entre Gravesend i Rochester. Per un cúmul de casualitats, propi de les seves novel·les, va assabentar-se que la casa era en venda i no ho va dubtar dues vegades. El febrer de 1857 en va prendre possessió: la primera casa de la qual en va ser propietari absolut. Aquell mateix juliol la família s’hi traslladà per l’estiueig i aviat es convertí en un centre d’esbarjo pels innombrables amics que venien a visitar-lo des de Londres.

Ran d’una triomfal lectura destinada a recaptar fons per l’Hospital Infantil d’Ormond Street, Dickens començà a plantejar-se seriosament la professionalització de les seves intervencions públiques. Tot i que guanyava molts diners amb els seus escrits, la manutenció de la seva família era una sagnia constant. Apart dels fills que encara dropejaven per casa i de Kate, l’esposa repudiada, havia d’alimentar la seva pròpia mare, la cunyada Georgina Hogarth, la muller cega i abandonada del seu germà Augustus, la vídua i els cinc fills del seu germà Alfred i la seva germana també vídua, Letitia. A sobre, el seu germà Fred havia resultat un balafiador, sempre necessitat de subvencions. I evidentment calia pensar en la seva amant (la de Charles), Ellen Ternan, la seva mare i la seva germana.

L’estiu de 1858 va emprendre la seva primera sèrie de lectures pagades a Londres, que finalitzaren el 22 de juliol. Després de 10 dies de descans inicià una ambiciosa tournée per províncies (incloses les d’Irlanda i Escòcia) que duraria més de 3 mesos. Tot plegat, 87 sessions, incloent-hi algunes matinals. L’èxit fou pertot arreu aclaparador. Charles apareixia en escena  ben elegant, amb un gerani al trau, i davant d’una pantalla violeta que realçava la seva figura captivadora. “Era més que una lectura; era una extraordinària exhibició d’actuació… sense ni un sol element escènic ni de vestuari, a través dels canvis de veu, dels gestos, de l’expressió vocal, Dickens poblava l’escenari amb una multitud de personatges”, escrigué el seu biògraf Edgar Johnson. L’autor i amic Thomas Carlyle opinava que Dickens era com tota una companyia teatral sota un sol barret.

Els espectacles solien començar amb una primera part dramàtica que assegurés les llàgrimes del respectable. La mort del petit Paul Dombey o la conversió de l’avar Scrooge eren infal·libles. Per la segona part escollia posar-se en la pell d’algun dels seus innombrables personatges còmics. L’escena del judici de Pickwick era un èxit segur. Amb el temps va anar incorporant escenes de “Dombey and Son”, “Nicholas Nickleby”, “Pickwick Papers”, “Martin Chuzzlewit” i la seva favorita “David Copperfield”, tot ajustant la narració, incloent indicacions escèniques i potenciant-ne la comicitat. Els elements de crítica social, en canvi, eren sistemàticament eliminats, ja que els considerava impropis per un espectacle que havia de ser de pur entreteniment.

Tot i que el seu secretari John Forster opinava que les activitats escèniques de Dickens eren una forma de rebaixar-se indigna d’un geni, els seus lucratius resultats, molt superiors als que obtenia amb les seves novel·les, afavoriren la seva continuïtat durant tota la dècada següent. Lentament, l’enorme energia que el novel·lista dedicava a les seves lectures anava passant factura. La seva sempre fràgil salut aviat se’n ressentiria.

Disney nº 50 (2 de 2)

Així, per honorar aquesta tradició i també per curiositat de saber en quina direcció navega, hem anat a veure aquest “Tangled”/”Enredados” que des dels seus títols de crèdit s’anuncia orgullosament com el cinquantè llargmetratge d’animació dels Estudis Disney.

El projecte d’adaptar la “Rapunzel” dels germans Grimm feia anys que s’arrossegava per la casa i havia estat frenat en diverses ocasions pels recents intents de l’estudi de captar un públic adolescent masculí (“Atlantis”, “El planeta del tresor”) que, tot associant el nom de Disney amb entreteniment destinat a nenes preadolescents, havia fugit cap a propostes més “adultes”. Vist que aquests intents (no gaire engrescadors, llegeixo) tampoc van obtenir l’èxit de taquilla buscat, la casa mare ha decidit tornar al que sap fer millor; però per evitar les connotacions principesques que afectaren la carrera de l’anterior “The princess and the frog” (“Tiana y el sapo”), el títol original de “Rapunzel” ha esdevingut aquest no gaire brillant “Tangled”.

Però cap d’aquestes maniobres de desorientació pot ocultar que ens trobem davant d’un conte de fades tradicional, sotmès només a uns mínims reajustaments per no caure en la plena carrinclonada a principis del segle XXI. Vegem, Rapunzel és una princesa, els cabells de la qual tenen el poder de restablir la joventut perduda i guarir les ferides. Segrestada del bressol per la vella Goethel, viu tancada en una torre, on la seva mare d’adopció l’adverteix dels perills del món i, mentrestant, va traient profit rejovenidor dels cabells de la noia. Rapunzel, que és una noia espavilada, després d’haver llegit tots els llibres i fet totes les manualitats possibles, comença a somiar en sortir de la seva presó i sobretot conèixer l’origen dels fanalets que s’alcen al cel precisament el dia del seu aniversari. Un simpàtic lladre, arribat accidentalment a la torre, li servirà com a passaport cap al món exterior.

Acostumats a l’altíssim llistó marcat per les produccions de Pixar, aconsellables per a tota mena de públics i d’edats, “Tangled” ofereix una peripècia decididament pueril. Potser un espectador adolescent es reconeixerà en les tensions contradictòries de la protagonista per escapar de la madrastra sobreprotectora; però el to de la cinta —malgrat un intent últim i forçat de repetir el clímax “a vida o mort” de “La Bella i la Bèstia”— és en general lleuger i còmic. Fins i tot la malèfica Goethel, dissenyada amb molta conya com una sòsies de Cher, és només una dona egoista i manipuladora, mancada de qualsevol element veritablement terrorífic.

Pel que fa a la parella protagonista, els temps dicten que les princeses adoptin un paper més actiu en la direcció de les seves vides, i tot i que acabin casant-se igualment amb el seu príncep (conclusió no sempre necessària, o almenys una mica ortopèdica aquí), abans han de demostrar certes aptituds per les arts marcials o una altra activitat de les considerades virils. Confesso que Rapunzel, amb els seus ulls verds hipertrofiats i el seu doblatge repel·lent, no em fa gaire el pes. Em quedo amb el lladre Flynn Rider, carn de “gallantuomo” del Disney Channel, en qui recauen els nombrosos gags físics de la cinta. Notables també el camaleó Pascal i  (sobretot) el cavall Maximus, inevitables acompanyants animals, predestinats al món del peluix i els “Happy Meals”, tots dos possessors d’una envejable expressivitat.

Però, si el guió és correcte, convenientment dinàmic i fins i tot conté alguna benvinguda sorpresa (com el número musical a la taverna patibulària), on la cinta brilla és en l’apartat tècnic. Feia temps que la Disney experimentava amb l’animació realitzada per ordinador, però ha estat a “Tangled” on finalment han aconseguit reproduir el seu estil visual tradicional amb les eines actuals. S’ha escrit bastant sobre la complicada animació de la cabellera de Rapunzel, que és gairebé un personatge més de la pel·lícula, i efectivament és admirable. Però no menys que les textures d’una pintura al fresc sobre una paret, la vivesa d’un prat o el moviment de les aigües d’un llac. Una escena nocturna en la qual els fanalets s’eleven cap al cel, és pura màgia.

Sí, Disney, pel·lícules de consum per a la quitxalla; però amb una dignitat que (si em refio dels tràilers de les restants) pocs altres poden exhibir.

Disney nº 50 (1 de 2)

Quan jo era menut anar al cinema constituïa tot un esdeveniment, potser perquè la mare tenia una concepció una mica espartana de l’educació i només ens permetia aquestes escapades quatre o cinc cops a l’any. Si anar a veure una pel·lícula, qualsevol pel·lícula, ja era una festa, quan es tractava d’una producció de Walt Disney jo em sentia tocant el cel. M’imagino que en aquells temps les pel·lícules es devien reposar sovint, perquè recordo haver vist “Blancaneus”(1937), “Dumbo”(1941), “Els tres caballeros” (1944), “Bambi”(1942), “La dama i el vagabund”(1955) i “Peter Pan” (1953) i, per descomptat, no sóc tan gran com per haver assistit a les seves estrenes respectives. Solíem anar al Publi del passeig de Gràcia (on també feien els fantàstics Festivals Tom i Jerry) i sobretot a l’Atlántico de la Rambla, que tenia com a eslògan “siempre apto”. Quin millor esquer per a pederastes de tota condició?

Recordo aquelles tardes de cinema com moments perfectament màgics, sense que cap ombra els pugui entelar. Ni tan sols la suposadament traumàtica mort de la mare de Bambi, va deixar-me cap petjada duradora. I com que no tenia mai prou de Disney, aviat van venir els tebeos de Mickey i de Donald. Amb l’arribada de la televisió a casa no em podia perdre el programa “Disneylandia” en el qual un afable Walt Disney de parla porto-riquenya ens presentava una antologia de les seves produccions. Jo anhelava cada setmana que el programa fos dedicat a la Terra de la Fantasia, perquè era la garantia que veuríem fragments d’animació, i poc m’importava que fossin en blanc i negre, ja que de la televisió no se’n podia esperar més.

Durant els anys 60 vaig poder assistir a les meves primeres estrenes Disney:  “Cent un dàlmates”(1961), “Merlí, l’encantador”(1963), “El llibre de la selva”(1967) i sobretot el superèxit “Mary Poppins”(1964), que tots comentàvem entusiasmats a l’escola. Després, l’adolescència m’allunyaria del món màgic de Disney per les seves connotacions massa puerils. Durant aquells anys va començar a estendre’s un pensament crític que convertia l’obra del difunt Disney en paradigma de colonització cultural i en encarnació del capitalisme, el racisme, l’opressió de la dona i tota la resta de dimonis de l’esquerra del moment. No sabria dir si com a causa o per pura casualitat, aquesta onada de rebuig “progre” coincidí amb uns anys en els quals la companyia va entrar en visible decadència. Jo tanmateix, malgrat la meva deserció, mai no vaig guardar-li cap rancúnia al pare Walt i, quan va morir l’any 1966, vaig marcar la data al calendari com la primera topada seriosa amb la mortalitat.

Posteriorment les fortunes de la casa mare van anar i venir: hi hagué una “Disney renaissance” que va començar amb “La sireneta” (1989) i que tornà a espatllar-se cap al 1995 (“Pocahontas”), els primers anys del segle XXI foren de nou desastrosos i calgué buscar una transfusió de sang nova via Pixar… Avui dia la paraula Disney representa una enorme maquinària d’entreteniment que forma part del paisatge de les nostres vides i del que no fem esment per massa banal i mercenari.

Però no podem oblidar que, apart de les experiències formatives que cadascú hagi pogut viure amb els seus llargmetratges d’animació, durant llargs períodes de la seva història els Estudis Disney foren laboratoris d’experimentació i seus d’una tecnologia punta molt més audaç que la que mai podrà exhibir el cridaner James Cameron. El 1937 “Blancaneus” no fou un entreteniment per a la quitxalla, sinó un veritable fenomen de masses que va omplir una història atàvica amb colors, cançons i uns personatges inoblidables. Però Disney no estava buscant el màxim comú denominador dels gustos dels espectadors, com demostra a “Fantasia”, un híbrid d’animació i música clàssica, predestinat a fracassar per la seva gosadia formal. Fins i tot a l’aparentment senzilla “Dumbo” hi ha una escena lisèrgica de borratxera que encara inquieta 70 anys més tard.

Podria continuar, Disney mereixeria entrar en infinits detalls, però no penso encetar una nova sèrie. En contra de la posició majoritària, només volia dir que encara em considero, en certa manera, un fill seu.

Matriarques garrotxines

Feia temps que tenia ganes de clavar-li una dentegada a un dels llibres de la Júlia Costa. Em confesso addicte al seu bloc on, amb postures de jubilada ye-yé i transparent escriptura de vocació didàctica, invoca serenament molts dels fantasmes de la meva infantesa i primera joventut. La Júlia ja té al darrera una sòlida carrera literària, ha publicat cinc novel·les, llibres de poemes, ha guanyat diversos premis, és activíssima tant dins com fora de la xarxa i, malgrat tot, es queixa amb raó de l’escassa difusió de la seva obra. El tema convida a un punt i apart, també a un apunt i apart.

De moment faig aquí la meva modesta aportació perquè la conegueu una mica millor, ja que acabo de llegir la seva darrera novel·la “La cendra dels anys”, publicada per Actéon el 2010. M’informa el bloc de la Júlia que la novel·la pertany al cicle d’Userda, poble imaginari on ja ha ambientat algun dels seus llibres anteriors. Userda es basa en el poble real de Mieres a la Garrotxa, on va néixer el pare de l’escriptora, tot i que amb el pas dels anys sembla que la còpia ha anat adquirint característiques pròpies.

El llibre s’inicia amb el retorn als paisatges dels seus estiuejos infantils de Francesc Foraster (cognom gens innocent), un actor de segona, bisexual, i sense cap projecte que il·lumini la seva imminent maduresa. Aviat establirà una ambigua relació amb la Núria, matriarca de Can Cabanell, la família més poderosa del poble. La narració en primera persona dels dos primers capítols, passa a una tercera persona omniscient (el punt de vista de la novel·la és un xic erràtic) que ens comença a desgranar la història dels Cabanell des dels seus inicis a la pagesia fins a esdevenir els grans aristòcrates rurals de la contrada. Així, més enllà de la peripècia personal d’en Foraster (que reapareix de tant en tant i en certa manera clou el llibre), la novel·la s’ocupa de delinear una gran saga familiar que abasta més de dos segles: des de les guerres carlines, fins el present, passant per la Gran Guerra, la República, la Guerra Civil i els temps de l’estraperlo.

En aquest ambiciós relat s’acumulen els personatges, potser en nombre excessiu per enquibir-los en només 250 pàgines. Els homes sovint són absents, fent fortuna lluny de casa, mentre que les dones romanen al palau pairal controlant les regnes del poder real. Així, tant la Dolors com la Núria, són dues versions distants en el temps i en les maneres, però coincidents en la seva voluntat manipuladora, encaminada a garantir la continuïtat familiar. Al final la nissaga se n’anirà en orris, com sol passar tant a la ficció com a la realitat, i ningú no semblarà lamentar-ho.

M’ha agradat llegir “La cendra dels anys” perquè m’ha fet gràcia reconèixer en un entorn literari la mateixa Júlia que m’és familiar pel seu bloc. Així, la seva tendència a la digressió es correspon a les seves continues anades i vingudes, avançant i retrocedint en el temps, dins de la complexa història dels Cabanell. A més comparteixo amb ella la voluntat d’evitar els maniqueismes del blanc i el negre, i la recerca de les raons de cadascun dels personatges. Té la Júlia una tendència, que de segur que li ve del món dels blocs, de fer lliscar les seves opinions a través de les seves contrafigures literàries, el que marca la seva narració amb indubtables connotacions morals, en el sentit menys negatiu de la paraula. Aprecio també el seu rescat d’un vocabulari ben viu i gens afectat, però que corre el risc de ser oblidat sota el pes de l’estàndard urbà que ens ha tocat consumir.

Júlia Costa escriu amb una prosa cartesiana (i com l’entenc!), més propícia per l’explicació diàfana dels fets que per narrar passions enfollides (tot i que també té moments lírics apreciables). “La cendra dels anys” és una novel·la de formes més aviat clàssiques, plena d’incidents que barregen la història privada i col·lectiva del nostre país, un tipus de llibre que podria satisfer un públic molt ampli. Amb una mica més de control sobre les seves virtuts i sobretot amb un cop de sort, no veig perquè la Júlia no hauria de travessar la barrera invisible que la fes saltar cap a l’èxit comercial.

Via crucis de perfecció

No havia vist res de Darren Aronofsky des del seu debut amb “Pi”, un thriller matemàtic força dement ambientat a Wall Street, i comprovo que amb aquest “Black Swan” continua explorant les experiències subjectives de personatges marcadament obsessius. Ara s’ha centrat en el món del ballet clàssic, una de les arts més abstractes i per la qual lamento dir que no sento cap atracció. Bo serà advertir-ho d’entrada per explicar un dels motius pel qual el film m’ha motivat menys que a d’altres espectadors més entusiastes.

Nina (Natalie Portman) és una ballarina que viu exclusivament per a la dansa. Tot i que s’apropa a la trentena, viu encara amb la seva mare (Barbara Hershey), un dona que va abandonar el ballet per dedicar-se a la carrera de la seva filla. Davant d’una nova producció d’El Llac dels Cignes, Nina és escollida com a protagonista; però, mentre la seva encarnació de la puresa del Cigne Blanc és pràcticament perfecta, no acaba d’assolir la carnalitat del Cigne Negre. El coreògraf Thomas Leroy (Vincent Cassel) intenta fer aflorar la sensualitat de la sexualment immadura Nina amb mètodes més aviat directes; però serà l’ambigua Lily (Mila Kunis), una nova ballarina arribada de San Francisco, qui actuarà com a esperó perquè la protagonista explori les seves limitacions. O s’enfonsi definitivament en la neurosi.

Aparentment ens trobem davant de l’estudi psicològic d’un personatge i el començament de la pel·lícula no sembla desmentir-ho. És interessant, en aquest sentit, com la mare, que inicialment sembla tan atenta, es va revelant com a calculadament repressora. Però Nina, que es troba al centre de la història és en tot moment un cos, una presència física, però un enigma total pel que fa als seus pensaments. Només sabem d’ella que aspira a la perfecció en el seu art de forma obsessiva, una motivació comprensible però que no me la fa més propera.

Contagiada dels esquematismes del ballet, la pel·lícula juga amb simbolismes excessivament evidents: Nina sempre vesteix de blanc o de colors molt pàlids, Lily apareix indefectiblement de negre (de fet tota l’estètica del film és una simfonia en blanc i negre amb l’esporàdica inserció d’un vermell de sang). L’acumulació de ninots de peluix al dormitori subratlla la infantilització forçada de la ballarina i el fet que acabi llençant-los a l’incinerador d’escombraries és una imatge molt poc subtil dels seus intents per alliberar-se.

Però em sembla que les intencions d’Aronofsky busquen una resposta més epidèrmica, més un estremiment que no pas una reflexió. Així, el malson de Nina, el seu descobriment de “la perfecció”, recorre un camí progressivament  desballestat, en el qual tota voluntat realista es dilueix en una percepció al·lucinada. En aquest viatge a la neurosi hi ha ecos evidents de la “Repulsió” de Polansky, i totes les alteracions físiques que pateix el cos de la pobra Natalie Portman són veritablement neguitoses (hi ha també alguns ensurts barats, indignes d’una cinta d’aquestes pretensions). Gosaria dir que són aquests moments d’incomoditat física, tan fàcil de compartir, els que imprimeixen a la pel·lícula el seu (fals) caràcter memorable.

Barbara Hershey, tan cara de veure, està molt bé en el seu paper de mare de Norman Bates. Mila Kunis omple de sexualitat morbosa (i carnosa) la seva Lily. I Winona Ryder fa una vegada més de joguina trencada, el rol al qual ha estat condemnada des que se li van descobrir les seves cleptomanies. Però la pel·lícula està dedicada al cos i al rostre de Natalie Portman. Potser la seva ànima és insondable, però el seu patiment, les seves pors i la seva determinació en ser l’actriu pràcticament perfecta són mereixedores d’un Òscar.

Mentrestant Aronofsky, amb la càmera a l’espatlla, persegueix nerviosament cada transmutació del rostre de Nina, amplifica de forma hiperrealista cada so (si parlem d’obsessions, el disseny de so de la pel·lícula n’és l’exemple més prominent) i culmina la trama amb un clímax indubtablement cinematogràfic, però inenarrable: la prova de foc que dividirà el públic entre incondicionals i indiferents amb ganes de sortir a prendre la fresca.

Burwell simple

Com qualsevol consumidor seriós de cinema, respecto molt el treball dels compositors de bandes sonores, però no en sóc un àvid col·lecionista: rarament adquireixo “el disc de la pel·lícula”, a menys que la seva música m’hagi cridat l’atenció molt especialment. D’entre tots els escriptors de música pel cinema no n’hi ha cap que conciti en mi una adhesió més incondicional que Carter Burwell. Fins i tot en pel·lícules de les que desconec l’autor de la banda sonora, de seguida sóc capaç de reconèixer si l’ha firmat en Burwell. Suposo que la seva sensibilitat deu harmonitzar bé amb la meva, en això de les afinitats musicals no cal donar-hi més voltes. Que sigui pràcticament el meu coetani (va néixer a New York un 18 de novembre de 1955) o que en el principi de la seva carrera es dediqués al desenvolupament de software, són circumstàncies fortuïtes que no tenen perquè explicar res.

De fet, Burwell compta amb escassos estudis musicals clàssics, tot i que havia tocat en diverses bandes durant la seva joventut. Va ser de forma casual que algú el posà en contacte amb uns cineastes desconeguts de nom Joel i Ethan Coen l’any 1984. Carter presentà unes maquetes que no van acabar de convèncer els directors, ja que continuaren intentant-ho amb altres compositors. Finalment, fracassades les alternatives, els Coen retornaren a Burwell i li demanaren que completés la banda sonora en tres setmanes. La pel·lícula era “Blood simple”, un “neo noir” extremadament violent, sec i sarcàstic que va llençar a la fama internacional els germans de Minnesota i, de retruc, va capgirar la carrera de Burwell.

Recordo perfectament aquella nit al difunt cinema Capsa, els fars d’un cotxe il·luminant una carretera nocturna i aquella música austera i ominosa com les planes de Texas. Amor a primera oïda.

Senyal perdut

Contra el monocultiu cultural i en solidaritat amb els valencians pel tancament dels repetidors de TV3.

Perill, ironia (2 de 2)

El que m’interessava remarcar aquí és que la plataforma d’on va saltar la notícia falsejada que comentava ahir era un bloc. Un bloc, encara que es publiqui sota l’empara d’un mitjà informatiu, com és el cas del d’Espada, té un contingut de difícil definició que només es pot discernir al llarg de la seva història. En aquest cas concret, hi va haver lectors que es van creure la base del text d’Espada i durant unes hores Cercas va passar per ser un “putero” (en Salvador Sostres, al seu bloc del mateix diari fins i tot va incórrer en una divertida patinada). Tal com funcionen les coses a internet, és fàcil que aquesta falsa reputació acompanyi el novel·lista durant un temps indefinit (allò del “calumnia, que algo queda”).

Un bloc no té altres regles que les que marca el seu propietari i pot publicar notícies, opinió, creació i fins i tot una barreja de les tres. Quan un bloc segueix una línia homogènia i consistent, no és difícil establir una forma correcta de llegir-lo; però això requereix continuïtat per part del lector, una virtut que no sempre es troba a la xarxa. Sempre existiran els lectors puntuals que aterraran excepcionalment per llegir un dels teus apunts sense conèixer el teu context. Per no parlar de les lectures superficials en diagonal, les quals estan a l’ordre del dia. Què fer en tots aquests casos amb la ironia?

Ai la ironia!, un recurs tan llaminer com perillós, que es refia d’un sobreentès comú que no sempre és garantit. Sense un context major, del qual els blocs sovint estan mancats, la ironia pot arribar a ser una arma que t’esclati a les mans. Quantes vegades has escrit un text humorístic amb aparences de crònica viscuda i algun lector l’ha interpretat amb cara de pal! O potser era que et seguien la broma en els teus propis termes? Mai no ho sabràs, perquè  no hi ha res més fal·lible a la dissecció que la ironia.

Puc posar-me a escriure amb intencions crítiques, per exemple, un apunt palesament i paròdicament homòfob i, per molt que carregui les tintes, sempre hi haurà algú que l’interpretarà seriosament, com a digne de ser recriminat (o de ser aplaudit, el que encara em farà sentir pitjor). I la solució, evidentment, no és farcir el text de petits “smileys”. És clar que per molt prim que filem, sempre hi haurà lectors deficients (i autors malintencionats), dels quals difícilment ens podrem defensar, per tant caldrà continuar atents tant a l’hora de llegir com a l’hora d’escriure.

Per fortuna ens movem en un àmbit reduït, res a veure amb la difusió de la qual gaudeixen els senyors origen d’aquestes reflexions. Si ens permetem alguna llicència, algun joc metaficcional, estic segur que la sang no arribarà al riu, perquè aquí regna un idíl·lic esperit de “fair play”. Si em vagués podria explicar com ahir a la tarda un conegut blocaire sortia d’un “meublé” amb una senyora que no era la legítima. Però jo mai no ho faria; perquè sóc tot un senyor.

Perill, ironia (1 de 2)

Aquest afer a tres bandes Rico-Cercas-Espada m’està interessant i entretenint d’allò més i, deixant de costat la personalitat i la relació entre els implicats, crec que pot ajudar-nos a reflexionar sobre qüestions més genèriques i que ens toquen més de prop. Intentaré resumir el cas per qui el desconegui i no vulgui embrancar-se en l’arbre d’enllaços.

Va començar el filòleg i acadèmic Francisco Rico amb un article a la pàgina d’opinió d’EL PAÍS. A “Teoría y realidad de la ley del fumador” Rico atacava amb vehemència la recent llei antitabac i acabava amb aquesta línia: “P.S. En mi vida he fumado un solo cigarrillo.” Jo, que no havia llegit el text (tot i que sóc fumador excessiu, intento evitar aquests textos-rabieta que solen fer aflorar el pitjor dels polemistes), me’n vaig assabentar per les cartes al director: alguns lectors es queixaven per la darrera línia de l’article, ja que és un fet notori que el senyor Rico és una autèntica xemeneia. En resposta el filòleg va defensar-se feblement, atribuint aquella postdata a l’impuls gairebé poètic de fer una broma.

Certament el senyor Rico és una figura pública coneguda i està ben documentada gràficament la seva presència perpètuament “ennuvolada”, però un mitjà d’informació general no pot donar per suposat que tots els seus lectors estan familiaritzats amb els que hi escriuen; per tant l’estirabot de l’acadèmic s’hauria de considerar com a una broma privada. Pel lector comú, que es prengui les paraules de Rico en sentit literal, quin efecte poden tenir sobre el sentit del text. Es pot argüir que si les raons exposades són sòlides, el fet que Rico sigui o no fumador no hauria d’afectar les seves conclusions. El que és indiscutible és que si l’opinador es presenta com algú que no està afectat per la llei a la que ataca, no podrem evitar investir-lo, de forma instintiva, amb una certa autoritat moral. Si resulta que ens està mentint, haurem de concloure que aquí hi ha voluntat manipuladora.

Continuem, perquè llavors apareix el novel·lista Javier Cercas, qui a les mateixes pàgines d’opinió d’EL PAÍS publica “Rico, al paredón”. Cercas intenta defensar a qui suposo que deu ser amic seu i s’embolica amb unes elucubracions al meu parer totalment errònies. El novel·lista opina que a la premsa també hi ha lloc per la creació, per l’humor i la ironia. Ho exemplifica amb les columnes sovint surrealistes de Juan José Millás, les quals ningú amb dos dits de front se les pot prendre en el seu sentit literal. Cercas titlla els que critiquen Rico com a lectors pedestres incapaços de copsar el sentit de l’humor del seu amic i després s’embolica en frases molt boniques sobre Flaubert, Shakespeare i Michelet, la veritat literària i moral per damunt de la veritat històrica o “factual”, per acabar comparant els qui no han entès la brometa de Rico al masegat clixé de l’espectador que salta per la finestra després de veure “Superman”.

No sé si a Cercas la literatura li ha begut l’enteniment, però sembla oblidar que un mitjà d’informació té uns continguts ben compartimentats, cadascun amb les seves regles. Fins i tot ell reconeix que a la secció de notícies no es pot admetre cap tipus de “llicència”. A les cròniques i a les col·laboracions literàries es pot admetre una considerable llibertat; sembla que l’únic requisit és que estiguin connectades amb un lloc i un temps que les lligui a la pròpia temporalitat de la premsa. Però als articles de la secció Tribuna (que així s’anomena la pàgina d’opinió d’EL PAÍS) cal exigir que els seus col·laboradors argumentin amb les eines de la veritat, de la seva pròpia veritat, és clar. No serà la primera ni l’última vegada que aquests creadors d’opinió utilitzin (de forma conscient o inconscient) dades incorrectes. Però, si algú els descobreix, la seva obligació és desemmascarar-los. No fem bromes, un article d’opinió no és un sonet i si hi ha un lloc on Superman vola i Rico no fuma és en el terreny de la ficció, no a les pàgines de premsa.

El tercer acte és de to més grotesc i el protagonitza Arcadi Espada des del seu bloc a El Mundo. Espada i Cercas diu que fa temps que van a la grenya i el periodista, que devia d’estar en desacord amb les teories de Cercas i la seva defensa de les bondats de la creació dins de la informació va decidir aplicar-li la seva pròpia medicina. A l’apunt d’Espada se’ns informa d’una intervenció de la policia en un prostíbul del districte madrileny d’Arganzuela i sobre com un programa de tele-escombraries havia fet públic que entre els detinguts (en qualitat de client) s’hi trobava Javier Cercas. Espada fingeix deixar enrere velles desavinences i llença una jeremiada contra aquests mitjans d’informació que no respecten la intimitat de les persones ("Que hayan arrastrado su nombre por auténticos lupanares, que no son desde luego los de Arganzuela, me llena de espanto y desprecio"). Acaba, cínicament, enviant un “fraternal abrazo a la víctima Cercas”.

Tot i que l’actuació policial a Arganzuela es produí efectivament, Cercas no es va trobar mai entre els detinguts: la ficció havia sortit de la ment del senyor Espada amb la doble intenció de rebatre les tesis de “Rico al paredón” i de passada esquitxar de fang el seu adversari. Jo tampoc estic d’acord amb Cercas, però trobo els mitjans d’Espada execrables. L’home és un mal bitxo, deixem-ho així.

Dickens en 3D!

El novel·lista Edward Morgan Forster l’any 1927 va fer una sèrie de 8 conferències a Cambridge que després foren editades sota el títol d’“Aspects of the novel” (“Aspectes de la novel·la”, Columna, 2002). Forster, que el 1925 havia publicat la seva obra mestra “A passage to India”, i ja no tornaria a fer cap més incursió en el gènere narratiu fins a la seva mort l’any 1970 (la pòstuma “Maurice” havia estat escrita gairebé 60 anys abans), no es va distingir mai pels seus escrits crítics i més d’una vegada va posar en dubte la importància de la crítica. Potser per això el món de l’acadèmia ha menyspreat sempre aquest llibret escrit per un mer novel·lista brillant i lector intel·ligent. Per a la resta dels humans, especialment pels amants de la novel·la, i millor encara si es tracta de novel·la anglesa, aquestes lliçons són plenes de claredat, d’humor, d’idees atractives i d’amenitat. Potser Nabokov és l’oracle a seguir, però jo confesso haver tornat a Forster mantes vegades al llarg de la vida i no m’ha semblat que perdés l’interès. [En Pere al seu Provisionals ha parlat més d’una i de dues vegades d’aquest llibre, que ja es veu que també li agrada molt.]

Una de les idees en ell contingudes que més fortuna ha fet ha estat la dels personatges plans i els personatges rodons. I si és pertinent aquí és perquè, en gran mesura, Forster utilitza Dickens per exemplificar-la.

Podem dividir els personatges en plans i rodons.

Els personatges plans eren anomenats “humors” el segle XVII, de vegades se’ls anomena tipus, de vegades caricatures. En la seva forma més pura són construïts al voltant d’una única idea o qualitat; quan en ells hi ha més d’un factor, obtenim el principi d’una corba que tendeix a la rodonesa. El personatge realment pla pot ser expressat en una sola frase com “Mai no abandonaré el senyor Micawber”. Hi ha la senyora Micawber [de “David Copperfield”]; diu que no abandonarà el senyor Micawber; no ho fa; i ja la teniu!

Un gran avantatge dels personatges plans és que són reconeguts fàcilment cada vegada que entren en acció; reconeguts pel sentit emocional del lector, no pel seu sentit visual que simplement pren nota de la recurrència d’un nom. A les novel·les russes, on rarament apareixen, constituirien una bona ajuda. 

Un segon avantatge és que són fàcils de recordar pel lector. Romanen al seu cap inalterats, perquè les circumstàncies no els fan canviar; passen a través de les circumstàncies, el que retrospectivament els hi confereix una qualitat reconfortant i els preserva quan el llibre que els conté decau. 

El cas de Dickens és significatiu. Gairebé tota la gent de Dickens és plana (Pip i David Copperfield aspiren a la rodonesa, però tan tímidament, que semblen més aviat bombolles que sòlids). Gairebé tots ells poden ser resumits en una frase, i encara així existeix un meravellós sentiment de profunditat humana. Probablement la immensa vitalitat de Dickens és la causa que fa vibrar una mica els seus personatges, de manera que manlleven la seva vida i semblen tenir-ne una de pròpia. És un truc de màgia; en qualsevol moment podem mirar Mr. Pickwick de costat i trobar-lo tan gruixut com un disc de gramòfon.

Forster, per mor del seu argument, és una mica injust: qualsevol personatge de Dickens, per esquemàtic que sigui, cada vegada que reapareix, no és un mer repetidor de fórmules i sempre té quelcom de fresc per aportar. I Pip, no és una butllofa, jo almenys el trobo ben sòlid. Però amb els novel·listes ficats a crítics sol passar: volen aplicar la teoria de les novel·les pròpies a la resta de la literatura universal.

Atenció al client

—Este es el servicio de atención telefónica de la Mutua Pitigrilli. Si quiere ser atendido en castellano, por favor, diga “castellano”. Si quiere ser atendido en catalán, por favor, diga “catalán”.

—Catalán.

—Disculpe, no le hemos entendido. Si quiere ser atendido en castellano, por favor, diga “castellano”. Si quiere ser atendido en catalán, por favor, diga “catalán”.

—CATALÁN!!!

—Disculpe, todavía no le hemos entendido. ¿Lo intentamos de nuevo? Si quiere ser atendido en castellano, por favor, diga “castellano”. Si quiere ser atendido en catalán, por favor, diga “catalán”.

—CATALAAAAAÁN!!! —els meus companys (truco des de la feina) giren el cap alarmats.

—Disculpe, no hay manera. Vamos a probarlo de otro modo. Si quiere ser atendido en castellano, por favor, pulse la tecla 1. Si quiere ser atendido en catalán, por favor, pulse la tecla 2.

Premo la 2.

—Indiqui, si us plau, el motiu de la seva trucada. Si vol demanar hora per una visita, digui “hora visita”; si vol demanar autorització per una prova mèdica, digui “prova mèdica”; si vol sol·licitar l’ingrés a un hospital, digui “ingrés hospital”; en la resta de casos, indiqui “altres”.

No estic segur que una extracció dentària es pugui considerar com a “prova mèdica”, però tampoc es tracta d’un ingrés; mentre jo dubtava la veu continua pel seu compte:

—No l’hem entès. Indiqui, si us plau, el motiu de la seva trucada. Si vol demanar hora per una visita, premi 1; si vol demanar autorització per una prova mèdica, premi 2; si vol sol·licitar l’ingrés a un hospital, premi 3; en la resta de casos, premi 4.

Amb els nervis, premo la tecla del 5.

—Ha premut la tecla 5: donació d’òrgans. Confirmi-ho, si us plau.

—No, no, ha estat un error!

—Disculpi, la resposta ha de ser numèrica i d’una sola xifra. Ara no voldrà fer drecera, oi?

Providencialment recordo que 4 era “altres”.

—Faci el favor d’esperar, en uns moments serà atès per un dels nostres operadors.

Sona una músiqueta, com si un gnom interpretés Philip Glass en un Cassiotone. Un minut més tard sóc capaç de cantussejar la melodia completa vora de l’auricular. Ho dec estar fent en veu alta, perquè la meva companya de la dreta em censura amb la mirada. Corren els minuts, avança el dia, l’herba creix, la pintura s’asseca, al món moren milers de persones, en neixen el doble, cauen dictadures i d’altres les reemplacen, i el gnom persisteix en la seva execució musical amb la irreparabilitat d’una parca. Perdut en aquest nirvana “low-cost”, una veu humana em fa baixar dels núvols eons més tard:

—Buenas tardes, le atiende Everlycia Brothers, ¿en qué puedo servirle?

—Ep, que yo había pedido que me atendiesen en cata…, bueno tan se vale, yo llamaba porque me han de extraer un incisivo.

—Un incisivo es como un diente, ¿no?

—Sí, creo que se puede considerar más como diente que como muela.

—Esto no es odontología, le han pasado al servicio equivocado. Un segundo, no se retire.

Sona un senyal llarg, després retorna el gnom. Durant la seva absència no ha tingut temps d’aprendre repertori nou. Passen més minuts, però em sembla que no pas tants, potser començo a acostumar-me a una nova dimensió del temps. La veu mecànica interromp el meu somieig.

—Este es el servicio de atención telefónica de la Mutua Pitigrilli. Si quiere ser atendido en castellano, por favor, diga “¡digo!”. Si quiere ser atendido en catalán, por favor, diga “àdhuc”.

—Àdhuc.

—¿Cómo?

 

—Àdhuc.

—D’accord. Si vous voulez écouter les Rita Mitsouko, pressez 1; si vous voulez écouter Juliette Greco, pressez 2; si vous voulez écouter Claude François, pressez 3.

Premo el 57, el meu número de la sort.

—Bienvenido a Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones, si requiere información sobre apartamentos en primera línea de mar, pulse…

—Catalán.

—Fünfundzwanzig.

—Cinquanta-set.

—Voulez-vous coucher avec moi?

—Ce soir?

—¿En qué se parece un cuervo a un escritorio?

—Lalalalala.

—Muchas gracias por utilizar nuestro servicio. No se retire todavía, permítanos unos momentos para evaluar su nivel de satisfacción. Si lo considera excelente, pulse 1, si lo considera superlativo pulse 2, si lo considera la hostia pulse...

Ningú no és perfecte

El meu segon llibre del lot de Nadal de l’empresa fou “Els imperfeccionistes” primera novel·la de Tom Rachman (Columna, 2010). No hi tenia posada cap esperança i potser per això he acabat pensant que no està pas malament.

“Els imperfeccionistes” es subtitula “Una novel·la en històries” i en això recorda la molt superior “Olive Kitteridge”: capítols que es poden llegir com a contes independents amb un elenc de personatges fix. El tret que unifica aquests capítols és que tots tracten dels treballadors (i d’una lectora) d’un diari en llengua anglesa que s’edita a Roma a la manera d’un “International Herald Tribune”. Entre relat i relat uns textos més breus ressegueixen la història del diari des de la seva fundació fins al seu tancament, una víctima més de la irrupció d’internet.

L’autor, que ha treballat de periodista aquí i allà, retrata els seus col·legues com a individualistes esquerps i el sentiment general que s’en desprèn és més aviat depriment. Els contes, cadascun centrat en un dels col·laboradors del diari, són de to molt divers, alguns voregen la comèdia, d’altres freguen el drama. El llenguatge és àgil, la lectura es fa ràpida sense que resulti insípida, els personatges interessen. El diàleg fa de motor de moltes d’aquestes històries i per això resulta una mica sospitosa la tendència que té tothom a explicar les seves intimitats al primer desconegut que se’l vulgui escoltar.

En resum, un llibre perfectament llegible, fins i tot satisfactori, però intercanviable amb gairebé qualsevol altre. Em miro la Wikipedia i llegeixo que a la Fira de Frankfurt del 2008 es va generar molta expectació amb aquesta novel·la primerenca, després va ser un dels best-sellers d’Amazon l’abril passat. Aquest tipus d’esdeveniments, que no deixen de ser pur màrqueting, són els que faciliten que “Els imperfeccionistes” arribi a casa nostra i que algú a la meva empresa decideixi regalar-nos-la: literatura amb gust de vainilla, apta per a tots els públics (tot i que a Amazon llegeixo lectors emprenyats perquè les narratives dels personatges quedin interrompudes: sembla ser que no han sentit parlar mai d’una cosa que es diu “conte”).

Me l’he llegida, és clar, igual que em llegeixo qualsevol text imprès que em cau a les mans (incloent-hi els ingredients del Pan Silueta Ocho Cereales), però era necessari? Em dic que no puc perdre el temps amb joves guiris tot just competents. Mentre que a Estats Units el percentatge de llibres traduïts d’altres llengües representa un 3% del total, aquí ens hi arriba tot, el que és bo, el que no ho és tant i també el que és infecte. Amb el cinema passa igual. Són els avantatges de disposar d’una gran infraestructura dedicada a l’entertainment.

Em faig el bon propòsit de resistir-me, en la mesura del possible, a aquesta colonització cultural. Ja em direu com es fa.

True West

Per moltes explicacions que donin els germans Joel i Ethan Coen als periodistes, no s’acaba d’entendre perquè han hagut de refer “True Grit”, un western no especialment emblemàtic de Henry Hathaway, que és recordat sobretot perquè li va proporcionar a John Wayne un Òscar massa temps degut (les llengües viperines afirmen que li van donar perquè pensaven que el càncer de pulmó se l’enduria aviat, però de fet “The Duke” sobreviuria una desena llarga d’anys a la concessió del premi).

Els Coen insisteixen que no han volgut fer un “remake” de la cinta, sinó que s’han basat en la novel·la original de Charles Portis que diuen que els hi agrada molt. Un cop vista la pel·lícula, que certament sembla més amarga i negra que la de Hatahaway, continuo sense entendre què hi han vist a la història. Potser la coproducció de Steven Spielberg sigui un bon indicador de les seves intencions obertament comercials, però suposo que els artistes també han de menjar. Sigui com sigui, la maniobra els ha sortit bé i han aconseguit la pel·lícula més taquillera de la seva carrera, en part perquè és una de les poques seves classificada PG-13 (no aconsellable per menors de 13 anys), una etiqueta que facilita l’afluència a les sales.

La història és senzilla: Mattie Ross, una noia de 14 anys, busca venjar-se de l’assassí del seu pare, un empleat del seu ranxo, que els ha robat i ha fugit a refugiar-se en territori indi. Perquè es faci justícia, contracta l’agutzil Rooster Cogburn, i junts emprenen la persecució del fugitiu… Una trama ben típica que troba la seva gràcia en el fet que el seu motor sigui aquesta noieta admirablement determinada. La debutant Hailee Steinfeld encarna el paper amb seriosa credibilitat; cal treure’s el barret (Stetson) davant del seu treball i amb doble motiu, ja que ella i Rooster Cogburn són els puntals de la pel·lícula. Però Rooster Cogburn no és altre que Jeff Bridges, un actor que rarament està pitjor que bé, i que 12 anys després del seu mític “The Dude” a “The big Lebowsky” torna a treballar amb els Coen. El personatge ja el coneixem de memòria: el borratxo prematurament envellit, fabulador, endurit i pragmàtic, però amb un cor i uns principis ben amagats sota la seva aparença malagradosa. Desconec el treball original de John Wayne, però Bridges roba les escenes amb calmosa facilitat i, si no guanya l’Òscar, no serà perquè no se’l mereixi.

Al seu costat, Matt Damon, com a ranger texà que acompanya l’expedició, no fa cap nosa i compleix de sobres (Damon, igual que Tintín, és ideal per tapar un forat), però el seu paper no dóna per més. Josh Brolin, l’assassí, aporta la intensitat de la mirada, però la seva permanència en pantalla és mínima. La resta del repartiment, amb els seus físics tan idiosincràtics, contribueix a la rodonesa del conjunt.
Com és de rigor a can Coen, la fotografia és del plusquamperfecte Roger Deakins i la música, de Carter Burwell, qui per l’ocasió s’ha basat en diversos himnes protestants, és una de les més belles de la seva apassionant carrera. Res a objectar tampoc de la realització ni del guió, amb el seu humor soterrat i sorneguer. Amb tota franquesa, no hi he sabut trobar cap pega en aquesta pel·lícula tan entretinguda i tan bellament facturada.

Però no deixa de ser frustrant que els germans Coen, cronistes habituals de les tragicomèdies gairebé còsmiques d’homes (i dones) ridículs, després d’una ratxa brillant com la que constitueixen “No country for old men”, “Burn after reading” i “A serious man”, s’hagin despenjat amb aquest “western” genèric, carn de sèrie B transmutada per mans exquisides.

Veredicte? La cartellera no va tan sobrada d’alegries de pur entreteniment com per menysprear aquest bombó: satisfacció garantida, fins i tot pels al·lèrgics a les pel·lis “de tiros”. I, malgrat tot, no deixa de ser pràcticament perfecta.

Me'n recordo (XXXIV)

Em recordo dels esmorzars de pa amb torró de Xixona.

Sabors de temporada

Per a desesperació dels amants de Carroll, el 2010 fou l’any d’Alícia, gràcies a Tim Burton i l’amistosa empenta de l’imperi Disney. Ningú no en va sortir satisfet ni millorat per l’experiència, però de calers se'n feren un munt.

El 2011 serà l’any Tintín pel rellevant motiu que Steven Spielberg estrenarà el mes d’octubre “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, el seu particular refregit de les historietes originals d’Hergé. En conseqüència la immensa maquinària de Hollywood ja fa mesos que grinyola per demostrar que funciona a ple rendiment: es comenten variacions del càsting, s’alimenten expectatives amb imatges filtrades i es canten les excel·lències de la innovadora tecnologia emprada. No costa gens vaticinar tot el que seguirà: llegirem “notícies” sobre la imminent estrena a tots els diaris,  veurem “reportatges” a tots els telenotícies, hi haurà videojoc Tintín en totes les plataformes disponibles, hi haurà una pàgina web espectacular (i avorrida), hi haurà un grup (o mil) a Facebook, hi hauran ninots de peluix de Milú a tots els OpenCor, hi haurà un “Happy Meal” que regalarà Haddocks de plàstic. Etcètera. Les estratègies del mercat no canvien gaire, tant si es tracta de Tintín com d’Avatar; però el corol·lari indefectible és que ran de l’operació possiblement es recaptin molts diners...

I que al cap d’un mes, tothom ho hagi oblidat, perquè una nova distracció, tan consistent com un paper de fumar, haurà aparegut per mantenir-nos encaterinats per tots els mitjans possibles durant les setmanes següents.

Enmig d’aquest tsunami de modes passatgeres, el paper dels admiradors genuïns de Tintín és ben galdós i és previsible que no en sortirem gaire contents de tot plegat. De fet, fa anys que vivim immersos en una gran ofensiva de “merchandising” tintinià, molt control·lat, molt de “qualité”, però que no deixa de ser una màquina per esprémer els nostres euros. Jo, que havia estat consumidor de tot el que tingués a veure amb el periodista del tupè, des d’edicions pirates de “El lotus blau” en mandarí fins a anàlisis estructuralistes de “Les joies de la Castafiore”, fa temps que estic saturat per l’oferta, i les noves aportacions a la col·lecció m’arriben via regal. Cada dia més, prefereixo refugiar-me en els àlbums originals, sense més additius i colorants.

Però és clar, tot aquest mercat pot ser molt lucratiu, però es mou dins d’unes dimensions diguem-ne moderades i això es deu, bàsicament, al fet que Tintín, igual que el futbol, no és popular a Amèrica. Per sort comptem amb Steven Spielberg per esmenar aquesta llacuna de la cultura de masses ianqui i, de retruc, estendre la seva bona nova per tot el globus. El més curiós de tot és que Spielberg, el 1981 ja havia filmat sense saber-ho una aventura de Tintín; es deia “Raiders of the Lost Ark” (o “En busca del arca perdida”).

Compta la llegenda que un crític va comentar la similaritat que hi havia entre les aventures de l’arqueòleg Indiana Jones i les del repòrter belga. Spielberg, que no coneixia (diuen) les obres d’Hergé, va fer-se amb la col·lecció sencera en francès i, sense entendre ni un borrall del text, va entusiasmar-se amb el que veia. Paral·lelament, Hergé, que no estava gens satisfet de les pel·lícules que s’havien fet amb actors reals a partir dels seus personatges dibuixats, havia esdevingut un fan de Spielberg i creia que era l’únic capaç de traslladar Tintín a la pantalla. Malgrat alguns intents fallits, els dos creadors no van arribar a trobar-se mai. El 1983, poc després de la mort d’Hergé, Spielberg va adquirir els drets de Tintín.

Us estalviaré les inacabables peripècies de la producció durant aquests darrers 27 anys —falses arrencades, demores, projectes avortats— incidents endèmics en qualsevol negoci en el que intervinguin Hollywood i la vídua d’Hergé. El que compta és que, finalment, la propera tardor tindrem a totes les pantalles “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, un monstre de Frankenstein format a partir de “El cranc de les pinces d’or”, “El secret de l’Unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig”. Està filmada amb actors reals posteriorment embolcallats amb imatges generades per ordinador. Tot i que res no podrà substituir el traç i les tonalitats dels àlbums originals, les primeres fotografies que s’han filtrat a la premsa són intrigants.

Em temo que no podré evitar caure en el parany i l’aniré a veure, encara que només sigui per fer-me mala sang i sortir del cinema murmurant: no era això, no era això… I és que en tot seguidor de qualsevol culte, rau en el fons un descomunal masoquista.

Un país “normal”

 

Acabo de veure (com no miro la televisió, sempre sóc el darrer en arribar a aquesta mena de fenòmens de masses) l’anunci de la Damm per aquesta temporada.  He sentit un atac de vergonya (aliena) i de ràbia (pròpia) per aquesta exhibició de cofoisme, tan català i a la vegada tan universal. Ja és ben bé que “Cuenca es única” i que els de Bilbao neixen on els peta.

[i en Quim Gutiérrez, quin tio!, en menys d’un minut es lliga una desconeguda i la convida a una terrassa].

Observo que una menció a Carner en algun dels meus apunts, fa pujar els lectors com el Redoxón.

Realment, estem perquè ens tanquin.

Les relatives esperances de Carner (2 de 2)

Imatge de "Great Expectations" de David Lean

Jo, que no sóc filòleg en sentit acadèmic (però sí en l'etimològic), i que només puc presentar-me com a lector, he de confessar que la lectura del “Pickwick” de Carner a principis dels anys 70 va representar per a mi un enlluernament prodigiós. I que, després d’haver-ne rellegit alguns fragments recentment, goso seguir-lo recomanant a hores d’ara.  I tanmateix, en llegir per primera vegada les seves “Grans Esperances” (abans les havia llegides sempre en anglès), m’he sentit en part decebut, com si traïssin l’original. Almenys no he sabut trobar en elles el plaer immens d’altres vegades.

Carner es prengué la llibertat de titular el llibre “Les grans esperances de Pip”, que afortunadament en les reedicions posteriors no es respectà. Però el meu motiu de queixa no és evidentment el títol, ni tampoc els errors d’impremta que conté la meva edició de 1985 i que, comprovo, han estat reproduïts en reedicions posteriors. Que una “metròpolis” esdevingui una “necròpolis” (al principi del capítol 20) no crec que sigui un error imputable al traductor, tot i que he llegit que se’l tractava amb una reverència tal que ningú no gosava tocar-li una coma sense el seu consentiment (i ara és massa tard per consultar-l’hi).

Si em resisteixo a la versió de Carner és perquè em sembla inútilment complicada (quan l’original, que és vuitanta anys anterior, no ho és), una traducció que sembla tenir permanentment un dit índex que assenyala el seu llenguatge per damunt del contingut; i això és greu perquè cap novel·la de Dickens requereix més que aquesta una intimitat directa, sense mitjancers, entre el narrador i el lector.

Ignoro quina llengua es parlava els anys 30 del segle XX a Catalunya, però fa l’efecte que Carner escull sempre l’opció menys freqüent, aquella que actualment es relega només al llenguatge altament literari o a l’exclusivament dialectal. Així, tot es “clou” i res no es “tanca”, ningú no “surt”, tothom “ix” i, si cal, “s’occeix”, però mai no es “mata”. Així, davant d’un substantiu que admet els dos gèneres, s’opta sempre pel que ara ens sona més estrany: una color, una terror, una valor, una humor, una fantasma (sospito que intentava allunyar-se tot el possible dels models castellans). L’elecció del vocabulari sembla també perversa, quan hi ha mots perfectament equivalents que no ens obligarien a consultar contínuament el diccionari. Podria deixar passar sòpit (ensopit) o bròfec (adust, aspre, grosser) com a benvingudes contribucions al meu vocabulari, però no sé que fer de rareses com gerd (fresc, tendre), habilior (habilitat), arment (ramat de bous o de cavalls) o homei (homicidi).

Encara més discutibles són algunes traduccions arbitràries que no tenen més justificació que els gustos particulars del poeta. Quan l’oncle Pumblechook, que es dedica a vendre llavors i bulbs, és assaltat per uns lladres, per fer-lo callar li emboteixen a la boca “flowering annuals”, és a dir llavors de floració anual. Reconec que l’expressió no és de fàcil traducció, però per què Carner escull “li van farcir la boca de flors cordials”? Cordials? No veig tampoc la raó perquè “accidentally” esdevingui “distretament”, ni perquè “turnips” (naps) hagin de ser “pastanagues”. En anglès “urn” pot ser, a més d’una urna, un aparell per bullir l’aigua i preparar el te; però dubto que ni als anys 30 ni ara una “urna de te” tingui cap sentit en català. No hauria estat millor parlar d’un “bullidor” o (mal menor) d’un “samovar”?

I després hi ha les construccions impossibles, sobrecarregades de retòrica, que dificulten el sentit que pretenia l’autor. Així, un paràgraf que en anglès llisca fluid en un llenguatge comprensible, pot esdevenir en la versió carneriana una cursa d’obstacles com la següent:

Però jo no em vaig poder sotmetre a un bandejament d’aquella mena, sinó que vaig fer-li apassionat, gairebé indignat recaptament que em fos més franc i més humà. Vaig fer-li memòria de les falses esperances on havia lliscat, la durada del temps que havien persistit i el descobriment que jo havia fet: i vaig al·ludir al perill que pesava damunt les meves esmes. Vaig representar-me com a segurament digne d’algun poc de confidència per part seva, en retorn de la confidència que li acabava d’ennovar. Vaig dir que no li feia cap retret ni m’inspirava cap sospita ni em malfiava gota d’ell, però que necessitava que em refermés la veritat. I si ell em preguntava per què ho volia i per què em pensava de tenir-hi cap dret, li ho diria, tot i el no gens esment que ell tenia per aquests pobres somnis, que jo havia estimat Estel·la ben amorosament i per molt de temps i que encara que l’hagués perduda i hagués de menar una vida desolada, res que se li referís m’era encara més atansat i benvolgut que cap altra cosa del món.

Certament un llenguatge admirable; però, amb el cor a la mà, quants lectors actuals poden enfrontar-se a aquest text sense ennuegar-se? Un text, per cert, que com tots els de Dickens fou escrit amb la democràtica intenció que fos gaudit universalment.

 
M’he preguntat perquè Carner funciona encara prou bé amb “Pickwick” i fracassa totalment amb “Grans esperances” i crec que el fet s’explica en la natura tan diferent de tots dos llibres. “Pickwick” és un recull d’estampes pintoresques d’un temps mig pretèrit, i un estil anacrònic i capriciós li convé, o almenys no li fa cap nosa. Però “Grans esperances” és un relat viscut, que hem de sentir com a contemporani. L’admirable narració en primera persona exigeix que els intermediaris siguin gairebé invisibles. Ningú no vol estar pendent de les complexes circumvolucions de Carner, quan Pip ens relata les vívides etapes del seu desengany.

Som una cultura petita i, quan un llibre ha estat traduït una vegada, se l’esborra de la llista dels “pendents” (i més si la traducció la firma un tal Josep Carner!). Però és evident que necessitem una nova traducció en català de “Grans esperances” en una llengua propera al lector. Mentre no en disposem, consideraré que “Great Expectations” és un dels deutes pendents de la nostra cultura. Potser en Xavier Pàmies s’animaria?