divendres, 25 de febrer del 2011

Una vetllada amb Dickens

Durant la seva infantesa a Kent, Charles sempre havia admirat la casa anomenada Gad’s Hill Place, situada en un turó entre Gravesend i Rochester. Per un cúmul de casualitats, propi de les seves novel·les, va assabentar-se que la casa era en venda i no ho va dubtar dues vegades. El febrer de 1857 en va prendre possessió: la primera casa de la qual en va ser propietari absolut. Aquell mateix juliol la família s’hi traslladà per l’estiueig i aviat es convertí en un centre d’esbarjo pels innombrables amics que venien a visitar-lo des de Londres.

Ran d’una triomfal lectura destinada a recaptar fons per l’Hospital Infantil d’Ormond Street, Dickens començà a plantejar-se seriosament la professionalització de les seves intervencions públiques. Tot i que guanyava molts diners amb els seus escrits, la manutenció de la seva família era una sagnia constant. Apart dels fills que encara dropejaven per casa i de Kate, l’esposa repudiada, havia d’alimentar la seva pròpia mare, la cunyada Georgina Hogarth, la muller cega i abandonada del seu germà Augustus, la vídua i els cinc fills del seu germà Alfred i la seva germana també vídua, Letitia. A sobre, el seu germà Fred havia resultat un balafiador, sempre necessitat de subvencions. I evidentment calia pensar en la seva amant (la de Charles), Ellen Ternan, la seva mare i la seva germana.

L’estiu de 1858 va emprendre la seva primera sèrie de lectures pagades a Londres, que finalitzaren el 22 de juliol. Després de 10 dies de descans inicià una ambiciosa tournée per províncies (incloses les d’Irlanda i Escòcia) que duraria més de 3 mesos. Tot plegat, 87 sessions, incloent-hi algunes matinals. L’èxit fou pertot arreu aclaparador. Charles apareixia en escena  ben elegant, amb un gerani al trau, i davant d’una pantalla violeta que realçava la seva figura captivadora. “Era més que una lectura; era una extraordinària exhibició d’actuació… sense ni un sol element escènic ni de vestuari, a través dels canvis de veu, dels gestos, de l’expressió vocal, Dickens poblava l’escenari amb una multitud de personatges”, escrigué el seu biògraf Edgar Johnson. L’autor i amic Thomas Carlyle opinava que Dickens era com tota una companyia teatral sota un sol barret.

Els espectacles solien començar amb una primera part dramàtica que assegurés les llàgrimes del respectable. La mort del petit Paul Dombey o la conversió de l’avar Scrooge eren infal·libles. Per la segona part escollia posar-se en la pell d’algun dels seus innombrables personatges còmics. L’escena del judici de Pickwick era un èxit segur. Amb el temps va anar incorporant escenes de “Dombey and Son”, “Nicholas Nickleby”, “Pickwick Papers”, “Martin Chuzzlewit” i la seva favorita “David Copperfield”, tot ajustant la narració, incloent indicacions escèniques i potenciant-ne la comicitat. Els elements de crítica social, en canvi, eren sistemàticament eliminats, ja que els considerava impropis per un espectacle que havia de ser de pur entreteniment.

Tot i que el seu secretari John Forster opinava que les activitats escèniques de Dickens eren una forma de rebaixar-se indigna d’un geni, els seus lucratius resultats, molt superiors als que obtenia amb les seves novel·les, afavoriren la seva continuïtat durant tota la dècada següent. Lentament, l’enorme energia que el novel·lista dedicava a les seves lectures anava passant factura. La seva sempre fràgil salut aviat se’n ressentiria.

14 comentaris:

  1. Ha, ha... va ser qui va inaugurar la moda dels expresidents d'anar fent conferències i cobrar-les a preu d'or!

    ResponElimina
  2. M'he quedat esgarrifada de la llista de persones "a protegir" i, a més, haver d'atendre a convidats! Caram, que n'és de car això de ser escriptor famós :)

    ResponElimina
  3. Ja sabia que l'escriptor-showman era un invent "antic", però no hauria dit que aquest home s'hi hagués dedicat tant. Jo ho trobo divertit: he vist unes quantes vegades l'Enric Casasses i m'ha agradat molt. I en tot cas, millor això que no pas participar en tertúlies per opinar sobre "la crisi global", "vuitanta per hora" o altres collonades, tal com solen fer molt escriptors contemporanis.

    ResponElimina
  4. Galde, però Dickens no era un ex, estava plenament en actiu. A més, les seves qualitats d’histrió eren molt superiors a, posem, un José María Aznar.

    ResponElimina
  5. Clídice, tampoc és tan infreqüent, a la Lola Flores crec que li passava tres quarts del mateix.

    ResponElimina
  6. El problema, Lluís, és que casos com els de Dickens o Casasses són rars, perquè la majoria d’escriptors, si els puges a un escenari fan pena. Per això es refugien a les tertúlies.

    ResponElimina
  7. Al·lucino amb tota la tropa que el pobre Dickens havia de mantenir: enorme, estrafolària, curiosa, divertida, dramàtica, indescriptible... dickensiana!

    ResponElimina
  8. Sí, Santi, ara ja sabem d’on li venia la inspiració!

    ResponElimina
  9. Perdó per anar a la meva. Hauria de triar entre dos edicions de Grandes Esperanzas, ambdues de traductors amb cognoms catalans: María Engracia Pujals (Cátedra) y Manuel Vallvé (Planeta). Si es pito pito i no em recomanes el contrari, agafaré la de Cátedra, de butxaca.

    ResponElimina
  10. No en conec cap de les dues, però jo també em decantaria per l’edició de Cátedra.

    ResponElimina
  11. O sigui, que es pot ser un geni i ser mediàtic...

    ResponElimina
  12. Un bon conferenciant dona molt de sí, i mai han sigut fàcils de trobar. I tenint en compte que a l'època encara no s'havien inventat gaires entreteniments públics, tret del teatre...

    ResponElimina
  13. Sembla que sí, David, però és infreqüent, molt infreqüent.

    ResponElimina
  14. I per fortuna, Brian, no s'havia inventat el Powerpoint.

    ResponElimina