Baltic Lexicon

Balkans: Absolutely nothing whatsoever to do with the Baltic, beyond the fact that a shocking number of people confuse the two. (If you’re one of them, the Balkan countries are in southeastern Europe.)

“Estonia, Latvia & Lithuania” (Lonely Planet, 2009)

Estic parlant de vacances.

En to menor

“Brooklyn” de Colm Tóibín no ens parla de la metròpoli vibrant i “cool” que ens han mostrat Lou Reed, Paul Auster o Jonathan Lethem, sinó que retrocedeix als anys 50 del segle passat per oferir-nos un retrat en color sèpia d’una societat molt més provincial.

Eilis Lacey, la protagonista, viu en un poblet irlandès amb la seva mare i la seva germana gran, Rosie. Els seus tres germans han hagut d’emigrar a Anglaterra per poder treballar i el futur d’Eilis al poble no és gens prometedor. Com que la noia és seriosa, responsable i molt dotada pels números, la seva germana intercedeix amb el Pare Flood perquè li trobi feina a Brooklyn. Eilis travessa l’Atlàntic i s’enfronta a un nou món: la pensió per a senyoretes de la senyora Kehoe, el treball com a dependenta a uns grans magatzems, els estudis a l’acadèmia de comptabilitat, els balls parroquials del diumenge… Superant de mica en mica els problemes d’enyorança i d’adaptació, va fent-se un lloc en aquesta ciutat estrangera. Coneix un noi italià i inicià una relació de la que no acaba d’estar convençuda. De sobte, arriben tràgiques notícies des d’Irlanda que l’obliguen a tornar temporalment. La relació de la nova Eilin “americanitzada” canvien les perspectives de com veu el seu poble natal. ¿Tornarà, després de la quinzena pactada, al Brooklyn on ha deixat una ascendent carrera laboral i un compromís amb Tony?

“Brooklyn” és un llibre molt tranquil, d’aquells on sembla que no passa gairebé res, molt a to amb la seva protagonista, que va entomant passivament el que la vida li presenta. Tant la vida a Irlanda, com després als Estats Units va exposant-se amb morositat i abundància de detalls, però amb total absència de dramatisme. Hi ha dificultats, és clar, perquè l’adaptació d’una noia de poble a un continent desconegut no pot ser fàcil, però el llibre es llegeix fins gairebé el final, més per la bella prosa i pel retrat de l’època, que per un genuí interès en la grisa Eilis. Només a les darreres pàgines, quan apareix un crucial dilema, el to s’eleva de sobte i permet que el llibre ressoni en el record.

La novel·la toca de passada els problemes de l’època, però sense buscar-ne cap enfrontament, només com a fets naturals. Es parla de la falta d’independència de les dones, de la seva subjecció a la figura masculina i de la impossibilitat que tenen de viure soles. En aquest sentit, Rosie està predestinada a romandre soltera per no deixar sola a la mare. També la compartimentació de les diverses comunitats d’immigrants (irlandesos, polonesos, italians, jueus…) revelen els seus prejudicis xenòfobs o racistes, en el moment que decideixen permetre als negres que entrin a comprar als grans magatzems. Com a tota societat tancada i petita, la tafaneria i els rumors marquen la llei, i en aquest cas actuen com a comprensible “deus ex machina”.

Tot i que em semblen superiors “El far de Blackwater” i “The Master”, “Brooklyn” deixa més petja del que la seva lectura augura i crec que és la primera novel·la de Tóibín que és tradueix al català (a Amsterdam Llibres gràcies a les arts del col·lega Ferran Ràfols Gesa).

El perquè de tot plegat

En assabentar-me que una colla d’il·luminats s’havia molestat a escriure un còmic sobre la recerca del fonament lògic de les matemàtiques, vaig dir-me que una raresa tal no me la podia perdre. Finalment acaba de caure’m a les mans aquest “Logicomix, una busca épica de la verdad” (sins entido, 2011), un títol intimidant per a una obra que m’ha semblat apassionant. Al seu darrera hi ha un equip grec, descendent per tant de l’excels Euclides, que fa tres o quatre anys s’hi posà a la feina. El guionista principal, Apostolos Doxiadis, és autor de “L’oncle Petros i la conjectura de Goldblach”, un best-seller de ficció matemàtica, també molt recomanable. Els seus acompanyants en el viatge són l’expert en computació Christos H. Papadimitrou, el dibuixant Alecos Papadatos i la francesa Annie di Donna, que hi afegeix el color.

Fins i tot per a algú a qui, com jo, lògica i matemàtiques fascinen, la temàtica de “Logicomix” és espessa i extremadament teòrica; per això, el fet que l’obra resultant sigui tan entretinguda i font de tantes reflexions, que es ramifiquen més enllà de la ciència per abastar també relat d’aventures, Bildungsroman, dilemes morals i observacions sobre la condició humana, demostra la intel·ligència narrativa que hi ha darrera del projecte.

El guió compta, com a personatge conductor, amb el filòsof Bertrand Russell i no costa gaire entendre el perquè. Tres dies després de la invasió nazi de Polònia, un quatre de setembre de 1939, el Regne Unit declara la guerra amb Alemanya i Russell es disposa a fer una conferència a una universitat americana sota el títol de “El paper de la lògica en els afers humans”. Russell havia estat un pacifista, objector de consciència condemnat a presó durant la Primera Guerra Mundial. Enmig de l’audiència hi ha pacifistes que defensen la no participació dels americans en aquesta Segona Guerra Mundial, però també hi ha partidaris de la intervenció cauteritzadora contra la hidra nazi. Quina serà la resposta de l’oracle Russell?

Abans de revelar-la, el filòsof fa un repàs a la seva vida i ens detalla la seva llarga recerca d’uns fonaments axiomàtics sobre els que bastir l’aritmètica, base de les matemàtiques, potser com una forma de trobar certeses enmig d’un món que trontolla. L’empresa es mostra esquerpa però plena d’encontres amb personatges interessants i bastant bojos. Perquè malgrat el que diu el tòpic, no hi ha gaires matemàtics bojos, però sí que hi ha molts bojos en el terreny de la lògica, i una de les preguntes que es fa el llibre és si són bojos per culpa de la lògica o bé ha estat la bogeria la que els ha fet inclinar per la lògica.

En el relat de la vida de Russell abunden els diàlegs teòrics amb gent com Frege, Wittgenstein, Hilbert o Gödel; però també hi ha comportaments excèntrics, guerres, assassinats, teatre, relacions adúlteres i humor, de manera que el llibre de més de 300 pàgines es llegeix en un sospir. Hi ajuden els continus canvis d’escenari i l’atractiu disseny dels dibuixos de Papadatos i Di Donna.

A més, per donar més varietat i profunditat a la narració, “Logicomix” és també un “poioumenon” (deixeu-me lluir una paraula que acabo d’aprendre), és a dir una ficció que relata el procés de la seva pròpia elaboració. Així, intercalada a la gesta de Russell, els quatre autors del còmic apareixen al seu estudi o als carrers de la moderna Atenes discutint la millor manera d’enfocar la història que volen narrar o desenvolupant des d’un punt de vista personal aquells passatges que pel lector poden ser més  difícils de digerir.

Malgrat que “Logicomix” es pren algunes llicències històriques (confessades pels seus autors) per tal d’arrodonir la trama, la seva base teòrica és consistent i seriosa. Un apèndix en forma de diccionari ofereix informació ampliada sobre els conceptes tractats i els personatges del drama. S’inclou també bibliografia i, a l’edició espanyola, pròleg de Fernando Savater (que no he llegit), però que suposo que atorga el seu “nihil obstat” filosòfic.

Des de la seva publicació a Grècia l’octubre del 2008 el llibre no ha rebut més que elogis i no seré jo qui se’ls escatimi. Gosaria recomanar-lo fins i tot al més advers als formalismes de la lògica, ja que al cor de “Logicomix” el que més importa són les persones i les llavors vitals que impulsen les seves idees. I trobar en un sol llibre, magníficament travats, l’Orestíada, diversos “cameos” de l’Alícia de Carroll i el metro d’Atenes… això sí que no té preu.   

Els millors ex-amants europeus

M’havia jurat que no contribuiria ni amb una sola línia a la passa Manel que vam patir la darrera primavera, atès que el que el grup necessitava no era precisament més promoció. Ara que les aigües estan més calmades i motivat per un recent apunt d’en Francesc Puigcarbó, on expressava la seva perplexitat per l’èxit d’un grup al qual ell no troba cap gràcia, intentaré donar les meves raons per apreciar-los. Amb això no és que vulgui convèncer en Francesc, que la recepció de la música és cosa molt subjectiva i no tot ha d’agradar tothom. A més, em sembla que el sector dels jubilats tampoc és el public objectiu del quartet.

No entraré en qüestions d’arranjaments, ni melodies, ni en la veu sovint ensopidora d’en Guillem Gisbert, matèries aquestes que depenen molt dels gustos i que a mi em semblen eficaces i funcionals, però rarament excel·lents. Al meu parer on brillen els Manel és en els seus textos, basats en experiències quotidianes, de llenguatge planer, però amb un punt de vista conceptualment sofisticat que defuig els tòpics més previsibles.

Per fonamentar la meva tesi realitzaré una comparació, sempre odiosa, amb un altre grup que té punts de contacte amb Manel i que també gaudeix de l’estima popular. Em refereixo a Els amics de les Arts, un altre quartet folk-pop barceloní, de textos amb bon coixí cultural (especialment en el terreny cinèfil i el dels jocs de paraules) i ventall temàtic similar. I escolliré dues cançons que es podrien agrupar sota el concepte tradicional de “gestió dels ex”. Mentre que el tema de Manel es titula “Benvolgut” i obre gloriosament el seu nou disc, el d’Els Amics de les Arts es diu “Les meves ex i tu” sense cap subtilesa.

“Les meves ex i tu” és una cançó que relata el trencament d’una relació, però no en fa cap drama:

Deixa’m pensar, / com t’ho puc dir, deixa’m pensar. / Hem de parlar, / fem un cafè que hem de parlar. / T’he d’explicar / que un estudi americà / ha pogut constatar / que l’amor només dura un temps.

I pels amant de l’estadística / diu que tota aquesta mística / s’acaba evaporant un 100%.

“Hem de parlar” és el clixé ominós que anticipa qualsevol ruptura. Els Amics són llestos i introdueixen la cita amb una picada d’ull. La menció a l’estadística hi afegeix un toc cínic al punt de vista de l’amant que vol tocar el dos. Llavors arriba la demolidora tornada:

Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament, / en res sou diferents, / que pensat fredament, / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix.

Aquí el narrador es mostra com un insensible amant en sèrie que, quan es cansa d’una xicota, la substitueix per una d’exactament igual. Com a subtext hi és present aquell horrorós adagi simplista que afirma que totes les dones (i també tots els homes) són iguals. La següent estrofa rebla el clau dels clixés:

No ploris pas, / no n’hi ha per tant, no ploris pas. / Que ho faig per tu, / que quedi clar que ho faig per tu. / Sempre per tu.

“Ho faig pel teu bé” és la inevitable conseqüència retòrica de l’”hem de parlar” a les escenes de ruptura. El corol·lari és de manual, amb joc de mots inclòs:

Ara estaré molt fotut, / vénen dies dolents, / però bé ja em recuperaré. / Tu busca’n un de comprensiu, / jo en buscaré una de comprensible…

O sigui: les dones només busquen comprensió, però no hi ha déu que les entengui. Els Amics de les Arts exhibeixen prou indicis d’intel·ligència, i segurament han escrit aquesta cançó per ferir i fer riota dels seus coetanis, però la seva mirada no supera el punt de vista post-adolescent. Les seves pulsions ocultes, visiblement immadures, es desfermen  quan esclata el mantra: “Tu vius al planeta piruleta”.

No ens enganyem, el gènere pop és eminentment juvenil i tracta sobretot de l’enamorament i el desenamorament canònic i impulsiu de persones encara a mig coure. Els Amics de les Arts estan molt bé en el seu estil, però “Benvolgut” (mai “Benvingut”, no ens confonguéssim) investiga una mica més enllà i contempla la peremptòria corrua d’amants com a llei de vida digna de reflexió.

“Benvolgut” no és una cançó de ruptura sinó d’inici d’una nova relació. Davant de la visió egoista de la cançó anterior, aquí el nou amant reconeix l’existència de tots els que el precediren, i fins i tot insinua que els primers idil·lis són sempre més apassionats que els seus successors:

Benvolgut, permet-me suposar / que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, / més o menys, així com jo, estàs assabentat / de la meva existència, de les coses que faig. / Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi, / no és que siguis cada tarda el meu tema preferit, / vostres són les promeses que ja ningú complirà, / vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

I la presència d’aquest ex es fa palesa en objectes que va deixar enrere (Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur / i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny) i en aquella foto amagada en un calaix, testimoni de temps esperançats:

Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts! / I sentiu l’eternitat al vostre davant! / I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo / estem esperant.

Aquest ominós “estem esperant” constata la caducitat de l’amor i integra el narrador en una mena de dansa eròtica de la qual es considera humilment com una baula més. La seva postura clínica i relativitzadora delata un punt de maduresa molt allunyat del “tot o res” adolescent. Fins i tot, amb una bona dosi de “fair play”, s’exposa el desig que tot li vagi bé a aquest contrincant vençut i s’apunta la interessant teoria que la llavor del nou amant s’estava conreant al cor de la parella (i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat).

I de sobte l’esbós d’una escena quotidiana, marca de la casa, amb les paraules encertades i justes:

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, / faré d’home seriós, esperaré darrere dret / mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts” / mentre tu et reivindiques com molt més elegant.

Per acabar la cançó invocant la solidaritat entre amants vells i nous, peces irreemplaçables de la vida d’una persona, no necessàriament enfrontats. Noves maneres de contemplar vells conflictes que a mi em semblen plenes de gràcia:

com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”. 

Perill: artista angoixat

Si ordenem la història cronològicament, “Beginners”, segon llargmetratge de Mark Mills, comença quan Hal, que acaba d’enviudar als 75 anys després de 40 de matrimoni, decideix assumir i fer pública la seva homosexualitat i viure plenament el temps que li resti. L’aparició d’un càncer no l’impedirà mantenir l’esperit vitalista fins a l’últim moment. Mentrestant el seu fill Oliver, un dissenyador gràfic que s’acosta a la quarantena, contempla entre astorat i envejós aquest procés. Incapaç de mantenir una relació estable per la por al compromís, en morir el pare s’instal·la en un pou de tristesa on s’hi rebolca gairebé amb fruïció. L’encontre amb Anna, una actriu francesa, a una festa de disfresses inicia una nova relació temptativa. Arribarà a algun lloc aquesta història? Servirà d’alguna cosa la lliçó vital que li ha llegat el seu pare?

“Beginners” es presenta com una ficció autobiogràfica, almenys pel que fa al pare gai de Mark Mills, que conté la part més interessant del relat. La història del noi no tan jove que es resisteix a madurar i adquirir compromisos és una constant del cinema independent actual i aquests exercicis de contemplació admirada del propi melic comencen a cansar. El director, potser conscient de l’interès divers dels seus materials, presenta la història d’amor entre Oliver i Anna intercalada amb els darrers anys de la vida de Hal. També s’hi afegeixen uns passis de diapositives distanciadors que situen el context històric i unes vinyetes aforístiques sobre una Història Universal de la Tristesa que està dibuixant Oliver.

Com a tota pel·lícula “indie” els personatges secundaris són moderadament excèntrics, el que en aquest cas no representa cap al·licient suplementari. Hi ha molts plans de passadissos i habitacions buides, com a una pel·lícula de Sophia Coppola. També hi ha escenes embafadores com la del flirteig inicial, on Oliver va disfressat de Sigmund Freud i Anna de transvestit chaplinesc. Ella no parla perquè diu que té laringitis i es comunica a través d’un bloc o amb gestos i expressions dignes de Marcel Marceau. Ah, també hi ha un gos, Arthur, un Jack Russell terrier que expressa els seus pensaments mitjançant subtítols.

Mélanie Laurent, que a “El concert” i sobretot a “Maleïts bastards” semblava la millor aportació de França al cinema mundial, està aquí insuportable per excés de cucades. És clar que li toca representar un paper tòpic: el de la noia misteriosa i efervescent que enamora el protagonista. Com que la Laurent és tan bufona i la seva sola presència justifica caure rendit als seus peus, sembla que el director i guionista ha trobat innecessari proporcionar-li cap vida interior.

Ewan McGregor és un bon actor amb el que és fàcil empatitzar. Aquí fa el que pot amb un personatge impossible, que s’entesta a autocompadir-se per motius inexistents. Si no fos per aquesta cara de bon noi que té, li clavaries un clatellot.

Llavors queda Christopher Plummer com a pare ancià decidit a sortir de l’armari. El paper podria derivar fàcilment cap a la caricatura i el grotesc; però el veterà actor canadenc omple aquest Hal de dignitat i genuïnes ganes de gaudir fins el final. La seva peripècia és l’única que conté veritat humana i és una llàstima que només aparegui com a contrapunt a les angoixes sentimentals del seu fill. Es comença a parlar de les possibilitats de Plummer de cara a l’Òscar. No sé si n’hi ha per tant, però en tot cas no seria un premi injust, i encara més com a reconeixement de tota una carrera.

“Beginners” val la pena gairebé exclusivament per Christopher Plummer. El gosset és un encant i també ho fa molt bé.

Una apocalipsi de nyigui-nyogui

Josep arriba a casa amb un altre dels innombrables llibres que regalen a la biblioteca on treballa autors suposadament desinteressats, però molt interessats en la propagació de la seva obra. Pensa que em pot intrigar i que potser, fins i tot, pot inspirar-me un apunt. El breu llibret està bastant ben editat. Es titula “Hercòlubus o planeta vermell” i el firma el desconegut per a mi V. M. Rabolú.

Començo a llegir-lo amb perplexitat creixent. El senyor Rabolú ens informa d’entrada que existeix un planeta vermell de nom Hercòlubus, deu vegades més gran que Júpiter, que va acostant-se perillosament al nostre Sistema Solar i que amb tota seguretat el desestabilitzarà, propiciant la fi de la vida sobre la Terra. Ja ho feu un altra vegada, segles enrere, quan destruí la puixant civilització de l’Atlàntida. ¿I com sap l’autor, que guarda una tírria especial pels científics i les pel·lícules americanes, totes aquestes coses? Diu que prefereix no donar gaires detalls per no espantar-nos en excés, però les coses que diu no tranquil·litzen ningú:

El que afirmo en aquest llibre és una profecia a molt curt termini, perquè em consta el final del planeta, el conec. No estic espantant sinó prevenin, perquè m’angoixa aquesta pobra Humanitat. Els fets no es faran esperar i no hem de perdre temps en coses il·lusòries.

Digueu-me malalt, però jo hi veig un fal·lus tumescent.

Com a tota bona apocalipsi, el seu responsable últim no és aquesta bola de billar còsmica que s’acosta sinó els pecats dels humans, la seva cobdícia, els experiments dels seus científics dels quals ja n’estem veient els efectes en l’escalfament global, el fenomen del Niño, l’augment d’epidèmies, de terratrèmols i tsunamis… Els experiments nuclears submarins estan creant una fauna monstruosa que un dia atacarà les ciutats de la costa. Godzila, vaja.

D’això que dic aquí, els científics, els intel·lectuals, se’n riuran amb grans rialles com un ase bramant, però quan arribi el moment seran els més covards. Ploraran sense saber què fer ni cap a on anar.

Rabolú sí que sap on anar, perquè és capaç de viatjar a altres planetes a través del seu Cos Astral. Així ens informa que hi ha vida a tots els planetes del Sistema Solar i es molesta en descriure com són els venusins i els marcians. Per exemple, els primers són baixets, no passen de 1,4 metres, però són molt bufons. Són telèpates i tenen el Do de Llengües. Quan van a un restaurant no cal que demanin res, perquè el cambrer ja els endevina el pensament. Construeixen les cases començant per la teulada.

Ells no són fornicaris com aquí. Aquesta energia els hi dóna la Castedat Científica.

S’uneixen sexualment per tal de crear un fill sense l’acte fornicari, perquè només amb un espermatozoide que s’escapi n’hi ha prou per a donar un cos físic a una ànima que vulgui venir a preparar-se. No hi ha degeneració sexual com hi ha aquí, on els sacerdots ja fins i tot estan casant homosexuals. L’homosexualitat no existeix en ells, són homes veritables i dones veritables. Totes aquestes atrocitats sexuals no es veuen sinó al nostre planeta, ja que en els altres saben reproduir-se sense caure en la fornicació.

No continuo, perquè aquestes beneiteries acaben encomanant-se. Només afegiré que el llibre té una part pràctica on, a partir d’uns mantres molt senzills, t’ensenya com viatjar pel Pla Astral amb l’ajuda d’un saltet:

No cal que salti un metre, amb uns centímetres que s’aixequi de terra ja sap si està físicament o no. Si no flota és perquè està físicament i si flota és perquè està en cos astral. Aleshores en veure’s flotant, ha de demanar immediatament al Pare Intern que el dugui a l'Església Gnòstica o que el porti al lloc que hom desitja conèixer.

Com es veu, una forma barata de fer turisme. Tot plegat es podria prendre com una versió moderna dels fantasiejos de Llucià, si no fos perquè em temo que el llibre pretén ser seriós; fins i tot compta amb una web de divulgació on se’ns informa que el senyor Rabolú, que en la vida civil es deia Joaquín Enrique Amórtegui Valbuena, va néixer a Colòmbia l’any 1926 dins d’una família molt humil. L’any 1952 va patir una revelació espiritual a la Sierra Nevada de Santa Maria i des de llavors va dedicar-se a propagar la bona nova. El llibret que ens ocupa el va escriure l’any 1998 i morí dos anys més tard a Bogotà.

Em resulta inquietant que aquesta obreta, amb arguments primitius d’una ingenuïtat gairebé entendridora, es continuï propagant, sense ànim de lucre, a través de l’editorial Humanidad i que existeixin edicions en 30 llengües diferents (la traducció catalana m’ha semblat molt professional). Em resulta inquietant que els hereus de Rabolú hagin creat una fundació per difondre les teories del seu il·luminat parent. Em resulta inquietant llegir treballs escolars comentant la lectura d’aquest llibre. Em resulta inquietant pensar que algú està posant diners en aquesta empresa forassenyada.

La veritat, no em preocupen tant les amenaces que puguin venir de l’espai com l’evidència que la ignorància continua regnant sobre el planeta malgrat les noves tecnologies d’aquests temps tan il·lustrats.

Homenatge (IV)

Homenatge (III)

Homenatge (II)

Homenatge (I)

Ambrosia

“The infinities” (2009) de l’irlandès John Banville és una estranya, però també extraordinària novel·la, que fa retornar la fe en la literatura al lector més inapetent.

Ell vell científic Adam Goodley jeu en coma a la seva mansió rural, mentre la família espera la mort imminent. Hi és la seva segona esposa, Úrsula, refugiada en l’alcohol; el seu fill Adam, embargat per un sentiment d’inadequació, acompanyat per la bella Helena, que fa poc ha patit un avortament natural. La filla, Petra, neuròtica i obsedida per les malalties, amb el seu xicot Roddy, que sembla més interessat pel llegat del moribund que pels rituals del festeig. I encara, Ivy, la propietària vinguda a menys, que ara fa les tasques de la casa. I Duffy, el mosso de les vaques. I fins i tot el gos Rex.

Tots movent-se en un tens ballet, durant una única jornada, que podria ser la darrera del vell Goodley en aquest món. Moviments plens d’irrealitat que ens alerten de l’univers tan particular en el que ens trobem, on hi ha locomotores de vapor, però també vehicles propulsats per sal marina. Si no fos perquè els detalls d’aquestes tecnologies paral·leles són mera decoració, es podria adscriure “The infinities” al moviment “steampunk”; però sembla que Banville busca l’efecte fantasiós d’un passat alternatiu, a la manera del Nabokov de “Ada or Ardor”. El nom de la casa, Arden Manor, tant podria invocar a la novel·la de l’americà de Sant Petersburg, com al màgic bosc de “Al vostre gust”. I també el fet que Goodley hagi estat un físic dedicat a descobrir infinits món paral·lels convida a observar aquesta suposada realitat des de diversos punts de vista no sempre convergents.

Però el que dóna carta de definitiva estranyesa a “The infinities”, és la presència dels déus, i no d’uns déus qualsevol, sinó dels de l’Olimp, encapçalats pel pare Zeus, com si la modernitat no hagués mai succeït i els temps pagans encara pervisquessin. I ja posats a utilitzar un narrador omniscient, per què no aprofitar la presència d’Hermes, consumat patró de la comunicació, la tafaneria i l’embolic? Tot això pot sonar extravagant i difícil de pair, més encara quan aquests déus interfereixen amb els humans i es reencarnen per seduir a les belles mortals. Cal una mà mestra com la de Banville perquè el conjunt no caigui en la facècia irrellevant.

I així, la mirada dels immortals, intrigada i curiosa, fins i tot envejosa, per les minúscules penes i treballs que mouen els humans, confereix un nou significat als vells conceptes del temps, l’amor i la mort. En resulta una obra profunda i al mateix temps molt lleugera, com tocada per la gràcia (divina?), on no hi falta un obscur humor, una severa intel·ligència i una admirada celebració de l'essència de l’ésser humà. Banville cultiva una prosa extremadament sintètica amb la intenció de prenyar-la de tant significat com si es tractés de poesia i, en aquest apartat, la llengua anglesa és una immillorable aliada. Em resulta inevitable no tornar a parlar de Nabokov, perquè Banville comparteix amb el rus ferotge les maneres intimidants, el control absolut del mitjà, les epifanies sensuals i el desafiament intel·lectual.

Banville és celebrat com un dels millors estilistes que té actualment la llengua anglesa, de manera que la seva traducció és tasca d’immensa responsabilitat. Desconec els treballs d’Eduardo Castanyo per a Bromera i Benito Gómez Ibáñez per a Anagrama, però confio que estaran a l’alçada. “The infinities” és, però, tan potent, que de segur també enlluernarà en les seves reencarnacions a les llengües llatines.

Al final, o gairebé al final (perquè, com diu el narrador, els finals són feliços només si t’atures una mica abans), un portentós i adequat “deus ex machina” ho conclou tot de la millor forma possible. L’artificiositat literària queda al descobert, déus i novel·listes s’intercanvien les armes, però demostren que en els llibres encara hi ha molta vida.

Postapocalypse now

Sempre m’havia intrigat l’obra de la cineasta Claire Denis (París, 1948), perquè sabia que totes les seves bandes sonores les firmaven un dels meus grups favorits, tindersticks. Ha calgut que filmés 10 llargmetratges perquè finalment s’estrenés al nostre país amb “White material” (2009), que aquí s’ha traduït amb el molt insípid títol d’“Una mujer en África”. Desconec la resta de la seva filmografia, però aquest “White material” és una carta de presentació inoblidable en un sentit no exactament positiu.

La pel·lícula és molt exigent amb l’espectador, perquè mostra sense molestar-se a donar explicacions i no ho fa en cap ordre cronològic. De vegades el vestit de la protagonista és l’únic indici de quin moment de la història ens trobem. L’acció s’esdevé a un país africà, francòfon i innominat (el film es rodà al Camerun), on està tenint lloc un enfrontament entre les tropes oficials i la guerrilla. Maria Vial (Isabelle Huppert), propietària d’una plantació de cafè, refusa les invitacions a ser evacuada que li proposen les forces postcolonials franceses, que estan abandonant el país. Maria, malgrat el color de la seva pell, sent que té tot el dret a romandre i, amb tenacitat suïcida, s’aferra a dur a terme la collita del cafè, encara que els treballadors li fugin i tothom li aconselli que faria bé tocant el dos. Al seu voltant, l’ex-marit (un inesperat i rebatejat Christophe Lambert) està venent la plantació a esquenes d’ella, el seu fill Manuel (Nicolas Duvauchelle) aprofita que les escoles són tancades per submergir-se en l’accídia i el seu sogre (Michel Subor) jeu al llit afligit per una malaltia que no es precisa. També hi ha un líder de la guerrilla (el magnètic Isaach de Bankolé) que ha buscat refugi a la plantació i amb el que Maria estableix una ambigua relació. I mentre Maria, amb una sola idea al cap, lluita pel seu cafè, els africans, o sigui els africans negres, continuen amb els seus quefers, massacrant-se o buscant-se la vida, sense tenir gaire en compte aquests petits paràsits que denominen despectivament en anglès com a “white material”. Almenys, mentre no interfereixin amb el seu programa.

Claire Denis, que és filla d’un funcionari colonial i ha viscut a Burkina Faso, Somàlia, Senegal i Camerun, deu saber del que parla. Malgrat que Maria pretén donar un tracte d’iguals a tots els personatges amb els que interacciona, no pot ocultar la seva condició de privilegiada i, per tant, de condemnada per la visió política de la directora. Sí, hi ha una bona dosi de determinisme en aquesta pel·lícula i des del primer minut s’ensuma que tot plegat acabarà MOLT malament. I certament el final és devastador, d’un mal rotllo com pocs, tan apocalíptic com el del “Cor de les tenebres” en versió Coppola, però per un camí del tot arbitrari, quan el fill Manuel esdevé un Kurtz de manual, sense cap Marlow que el narri.

Al centre de “White material” hi ha Isabelle Huppert, aquí més pàl·lida i dura que mai, malgrat els seus vestits pastorals. La Huppert no es caracteritza per la seva expressivitat, sinó per la força interior de les seves interpretacions. Filmada esquivament des del clatell o de costat, el seu viatge particular cap a la bogeria eleva alguns graus la qualitat de la pel·lícula. Hi ha imatges de gran potència, com una inoblidable aparició dels nens de la guerrilla avançant per la falda del bosc, i l’atmosfèrica música dels tindersticks contrasta bé amb l’empolsegada vulgaritat dels paisatges. Però la forma de narrar tan freda, tan distanciada dels personatges, que deambulen per la casa sense trobar-se, com ànimes en pena, que amb les seves accions poc assenyades van precipitant la tragèdia; totes aquestes coses no feren més que impacientar-me, a l’espera que tot aquest petit món se n’anés en orris.

“White material” encantà la crítica i l’any de la seva estrena aparegué a moltes llistes del millor de la temporada. En aquest cas he de discrepar. La seva visió em va deixar molt mal cos i no em vaig sentir més savi per haver-la vista. A vosaltres us toca decidir si cal prendre el risc.

Pana

Foto de Bright Tal

El cotxe va dir prou a les portes d’aquella capital de comarca. Podria haver estat pitjor. Almenys vaig poder trobar un taller de reparació a pocs metres del solar eixut davant del qual havia quedat varat. El noi de la granota llardosa, el mateix que m’havia promès que el meu Golf seria capaç l’endemà de continuar el viatge cap a Castelló, va informar-me sobre les instal·lacions hoteleres de la vila, on hauria de passar una nit forçada. L’Hostal de la Plaça, el que recomanaven totes les guies de carreteres, gastava pretensions excessives, però segons ell la-relació-qualitat-preu era deficitària. Preferia recomanar-me la Fonda Lola, a un carrer lateral, gens lluny del centre i amb un tracte de família cada vegada més difícil de trobar.

No era tard, el temps s’apropava a l’estiu, i era encara de dia. Vaig poder contemplar des de fora els dos establiments abans de decidir-me. Cal dir que l’Hostal de la Plaça presentava una façana infinitament més agradable que la fonda recomanada. Allò que m’havia dit del tracte familiar, semblava més aviat un eufemisme per amagar amb simpatia limitacions evidents. Em vaig preguntar si el noi del taller tindria alguna relació de parentiu amb la gent de ca la Lola. Així que finalment vaig optar per la seguretat i la localització cèntrica.

La cambra era neta, amb els mobles imprescindibles i una beneïda carència d’elements decoratius: no es podia demanar més per a un modest establiment comarcal. Per omplir el temps vaig prendre una dutxa, mentre a la televisió rajaven notícies menors com a teló de fons. Després em vaig tornar a posar la roba que havia dut tot el dia i vaig comprendre la inutilitat del gest higiènic. Res no et fa sentir tan inadequat com una cambra d’hotel sense equipatge: impostor de secrets propòsits, passavolant de meublé sense parella a la vista… En aquella època tenia vint-i-un anys i vaig preferir arxivar-ho a la carpeta de les aventures inesperades.

Vaig sopar al mateix hostal: m’agraden les solucions fàcils i no tenia ganes de complicar-me la vida preguntant a desconeguts on es podia menjar bé en aquell racó del planeta. L’àpat fou mediocre: sopa de pasta anònima, carcinoma de porc, flam industrial. Malgrat tot, el servei em semblà excel·lent. L’efervescent cambrera d’ulls aquosos només s’havia d’ocupar d’un comensal assidu i decrèpit que no li suposava cap treball, i d’un servidor, que era tota una novetat. No sabria reproduir ara la gràcia de les seves inesperades respostes, intercanviades enmig de situacions del tot prosaiques (què prendrà per beure?, ara li porto el pa, què prefereix d’acompanyament, seques o patates fregides?) Des d’una mirada retrospectiva, tinc clar que estava flirtejant amb mi, potser per la pura desesperació de servir una nit darrera de l’altra al jubilat de la taula del fons.

Com he dit, jo tenia llavors uns incomparables vint-i-un anys i, per tant, estava sempre ben disposat a atendre les necessitats de qualsevol noia que m’ho hagués posat fàcil. Per la mateixa regla de tres, i que em perdonin els matemàtics, podia interessar-me molt més la mossa que m’ho posés una miqueta difícil, com ho va fer ella, quan tot d’una va desaparèixer. Així, va ser el seu pare qui va sortir de la cuina per presentar-me el compte. Em dedicà una mirada severa, com si hagués deshonrat la seva filla. Vaig haver de dir-li que m’hostatjava sota el seu sostre i que ja passaríem comptes l’endemà.

La noia aquella es deia Magdalena, ho vaig saber molt més tard, exactament cinquanta-dos minuts més tard. La vaig retrobar a una terrassa d’un altre bar de la plaça on jo prenia un gintònic de ginebra sense denominació d’origen. Va arribar d'imprevist, s’havia mudat i havia substituït la samarreta i els pantalons de xandall per un vestit barat i bastant curt. Va seure al meu costat sense demanar permís i començàrem una conversa temptativa. No semblava gaire contenta de la vida que feia al poble. Jo vaig intentar pintar-li la meva feina de representant com una experiència cosmopolita i plena de futur. Em preguntà si els meus viatges m’obligaven a passar sovint pel seu poble. Li vaig dir la veritat, que tot i travessar-lo freqüentment, era la primera vegada que m’hi aturava.

—Ara ja tens un motiu per fer-ho —em respongué amb un somriure. 

No era jo un jove especialment enamoradís; però als vint anys tots som com bombes de rellotgeria, capaços de reaccionar de formes del tot inesperades. Així que tot d’una vaig decidir que aquella noia graciosa, atractiva i amb ganes de canvis a la seva existència havia de ser la dona de la meva vida. A partir d’aquell dia, cada cop que passava pel poble m’aturava una estona a saludar-la, primer per sorpresa, després de forma més premeditada. El festeig durà encara no dos anys, sense grans complicacions. La distància que ens separava fou tant un handicap com un al·licient. Cal dir que ni els seus pares ni els meus contemplaven la relació amb gaire complaença, però tampoc van forçar la situació més del necessari.

Ens casàrem a una bonica ermita que hi ha al poble un mes de juny de fa trenta anys. Havíem llogat un pis petit a Barcelona amb la intenció de comprar-ne un més endavant. Magdalena quedà embarassada de la que seria la nostra filla gran, Magda. Després tot vingué rodat. El meu sogre morí de sobte d’una cosa del cor. Calgué acudir a salvar l’hostal, perquè la mare de la meva dona no es veia capaç de fer-ho tota sola. Vaig deixar la meva feina, que finalment no tenia tant de futur com prometia. Vaig intentar modernitzar el negoci familiar. Vam passar-les magres algunes temporades. Arribà la Montserrat, la nostra segona filla, i finalment en Job. Em vaig distanciar dels meus pares, ofesos pel que consideraven una deserció. Vam obrir una casa rural que ens complicà la vida durant dotze anys. La mare morí després d’un càncer de mai acabar. La Magda deixà els estudis de psicologia a segon curs, però ja no va tornar al poble i no acabem d’entendre què fa exactament a ciutat. Hi hagué l’accident d’en Job qui, per culpa d’un cirurgià destraler, mai més no ha tornat a caminar dret. El meu pare va començar a perdre el cap i el vam traslladar a una residència que hi ha a quinze quilòmetres. La Montserrat festeja amb un pocapena d’aquí i ens ajuda al bar. Fa tres anys la Magdalena i jo vam fer un viatge organitzat per Itàlia, les primeres vacances serioses que havíem fet des de la lluna de mel. A mi em va cansar una mica aquell anar amunt i avall, però crec que la Magdalena s’ho va passar bé. Durant el dia ens veiem poc; amb l’ampliació que vam fer quan van inaugurar als afores el Parc dels Dinosaures, a l’hotel sempre hi ha coses a fer. No tenim res a dir-nos, però suposo que ja és normal que això passi amb la dona de la teva vida.

Algunes vegades passo pel carrer on hi havia hagut la Fonda Lola. Fa molts anys que és tancada. Veus autoritzades m’havien confirmat les meves sospites inicials: era un establiment de confort escàs i desastrosa gestió. Per tant havia fet la bona tria. I tanmateix, en veure la porta tancada i barrada i la façana en runes, em pregunto què hauria succeït si hagués franquejat aquell llindar. El de la porta equivocada.

Un món de metros: Shakespeare

Es pot engrandir amb un preceptiu clic

Per acabar bé la setmana, tan farcida de mapes de metro, proposarem un esquema lleuger com aquest publicitari de la Royal Shakespeare Company, on els personatges del bard de Strattford s’adapten a certs rols determinats.

Aquí la configuració de les línies no es basa en cap xarxa de metro coneguda, però el disseny és evidentment deutor del de Londres, fins i tot amb un riu que hi passa pel mig que tant podria ser el Tàmesi com l’Avon. Les línies van dedicades als amants (inclosos els amants en hora punta i els amants en construcció), les mares, els pares i les filles, els dolents, els herois, les dones fortes i difícils, els guerrers i els bufons. Com que el mapa s’ha dissenyat a mida, les cruïlles tenen sentit. La Tamora de Titus Andrònic és a la vegada dona forta, difícil, dolenta i també mare.

Apareixen també alguns pictogrames convencionals que afegeixen notes d’humor. El signe de “gossos benvinguts” és al costat de Launce, un criat còmic d’Els dos cavallers de Verona qui, junt amb el seu gos Crab, sol robar totes les escenes on apareix. El deforme Ricard III ve acompanyat del senyal d’accessible per a discapacitats. Icones de lavabos unisex són al costat dels casos de transvestisme, com el de la Rosalind de Al vostre gust o la Viola de Nit de reis. El símbol d’un restaurant resulta molt escaient aplicat a Titus Andrònic, atès que la seva tragèdia conclou amb un terrible festí antropofàgic. I la pobra Ofèlia, ofegada en un bassal, té al costat el símbol de “servei de barques fluvials”.

Demà, juro que no hi haurà més metros.

Un món de metros: l’Ossa Major

Per veure-ho millor, cliqueu s. u. p.

No, no m’he equivocat. Semblarà que em repeteixo, però no és ben bé el mateix mapa d’ahir, encara que coincideixi el seu esquelet i la idea de personalitzar les estacions. Però el que ahir era una feina d’amor avui és una obra d’art, poca conya. El seu autor és el britànic Simon Patterson (Leatherhead, 1967) i és, de fet, la seva obra més coneguda i actualment penja a la col·lecció de la Tate Britain. Es tracta d’una litografia  en edició de 500 exemplars, creada l’any 1992 amb el títol de “The Great Bear” (L’Ossa Major).

De forma similar al mapa d’ahir, cada línia té un sentit unitari, en aquest cas professions o activitats humanes (amb una excepció), encara que aplicat amb totes les llibertats possibles. Així la groga Circle Line s’ocupa dels filòsofs: Aristòtil, Descartes, Espinoza… La grisa Jubilee Line de futbolistes, la verda District Line d’exploradors, la blau fosc Piccadilly Line de sants, la morada Metropolitan Line de músics, la blau clar Victoria Line d’artistes italians, la taronja fosc Hammersmith & City de periodistes, la marró Bakerloo Line d’enginyers, la negra Northern Line d’artistes de cine, la xarxa de ferrocarril (que no té color) de comediants i el tren lleuger dels Docklands de sinòlegs.

La vermella Central Line rep el títol de Louis i efectivament pel seu extrem oriental comença per Louis I, Louis II, Sully, Louis III, Henri II, Louis IV; després hi apareixen Marat, Napoleó, el papa Lleó X i altra gent d’estat fins culminar amb George Bush pare. L’East London Line, de color groc fosc, s’ocupa dels planetes, encara que també es podria interpretar com a déus grecs.

L’ordre dels noms sembla que funciona més aviat per criteris d’associació: Angelica Huston, John Huston, Walter Huston, Walter Matthau, Jack Lemmon… I per descomptat no s’ha fet cap esforç per trobar coherència en els punts on es troben diverses línies, així Charles Darwin, que potser hauria d’entrar a la categoria dels exploradors, es troba a la confluència dels filòsofs, els periodistes, els enginyers, els músics i els futbolistes. O Gary Lineker, apart de futbolista, és artista italià i sant (!)

El títol remet a la més famosa de les constel·lacions i per tant a l’obsessió humana de trobar un ordre al caos de l’univers. Més enllà que un mapa de metro és un graf de punts connectats entre si, igual que una constel·lació, la realitat que hi ha al darrera és ben diferent. Un mapa de metro, encara que alteri les distàncies tot mantenint les relacions topològiques, presenta connexions reals, cosa que no fan les constel·lacions.

Significativament l’obra de Patterson ha merescut profunds comentaris de la crítica. Coses com: “Patterson va descobrir els somnis del modernisme dins del món dels anys 90 de la mateixa manera que va descobrir els somnis del present amagats sota l’espai modernista del mapa del metro de Harry Beck” (Pamela K. Gilbert). Personalment prefereixo la “currada” de Dorian Linskey que mostrava a l’apunt d’ahir, abans que aquesta broma de “dilettante”. Però ja se sap que, si algú es qualifica d’artista, el valor afegit es dóna per suposat. Lliçó que cuiners, perruquers i costurers fa uns quants anys que han après. 

Un món de metros: música moderna

He d’agrair a Brian la troballa d’aquest mapa genial on es conjuguen dues de les meves dèries principals: els metros i la música. En Dorian Linskey s’hi va posar a mitjans de la dècada passada: pretenia fer un diagrama dels corrents musicals principals del segle XX utilitzant fil per randa el mapa actual del metro de Londres, una fita de la història del disseny ideada per Harry Beck fa més de setanta anys. Alguns comentaristes de la pàgina menystenen frívolament el que titllen d’obra d’un desenfeinat, sense tenir en compte totes les hores que hi ha al darrera.

Si cliques, el veuràs com cal

Linskey adjudica a cada línia del metro londinenc un estil musical diferent. Per exemple, la Bakerloo Line, marró, està dedicada a la música soul, i la Central Line, vermella, al reggae. Cada estació esdevé un artista del gènere representat per la línia i el seu ordre d’aparició té tant a veure amb motius històrics com amb les afinitats estètiques. Per exemple, a la part superior esquerra on hi ha l’inici de la línia morada, la Metropolitan Line dedicada al jazz presenta diverses branques que conflueixen. Hi ha la branca dels clàssics del jazz que enceta Bessie Smith, a qui segueixen Jelly Roll Morton, Louis Armstrong, Duke Ellington, Benny Goodman… La segona branca representa els cantants de jazz i estàndards ordenats amb cronologia inversa: comencen Norah Jones i Cassandra Wilson, després Dinah Washington, Peggy Lee, Sarah Vaughan, Nat King Cole, Sinatra… Fins i tot hi ha un ramal espuri ocupat per Sammy Davis, Jr i Dean Martin. Totes aquestes línies conflueixen a l’estació de Charlie Parker, pare del jazz modern. Després ja venen Thelonius Monk, John Coltrane, Miles Davis… La disposició dels noms té sentit i el millor de tot és que en cap moment es distorsionen les línies reals.

És interessant fixar-se en les estacions on es creuen diverses línies, ocupades per artistes eclèctics de difícil definició. Així, King’s Cross - St. Pancras esdevé Beck, barreja de funk, hip-hop, pop, jazz i electronica & dance. O Baker Street/Björk: electronica & dance, pop, jazz, soul (?) i avantguarda. També és significatiu que la groga Circle Line, que comparteix totes les seves estacions amb altres línies, estigui dedicada al pop, com a gènere central del segle XX. Per aquest mateix motiu, segons confessa l’autor, no es van poder incloure artistes purament pop com Kylie Minogue o Pet Shop Boys.

Pels gèneres relativament independents de les bandes sonores i la música clàssica s’escollí el tren lleuger dels Docklands a l’est de la ciutat, que interfereix poc amb la resta de línies. En algun cas s’aconsegueix una mena de justícia poètica, com quan Highbury & Islington esdevé Sly & the Family Stone. En altres casos, algun nom fou censurat per Transports for London, com Massive Attack, massa evocador d’atemptats terroristes.

Els constrenyiments de l’esquema inicial fa que alguns gèneres estiguin representats massivament, com el hip-hop a la infame Northern Line, mentre que d’altres pateixin de notòries absències. També hi ha adscripcions dubtoses o incompletes, com la de Frank Zappa, qui era molt més que avantguarda. I per què hi surt Birtwistle, però no Britten, o Copland però no Webern? Cal dir també que la visió d’aquest mapa és inevitablement anglocèntrica: jo no he sabut trobar-hi figures indiscutibles com Cole Porter o Bruce Springsteen.

Pegues a banda, no diré res en contra d’aquesta tasca d’amor del senyor Linskey que m’ha fet passar una molt bona estona viatjant pel meu metro favorit.