divendres, 15 de juliol de 2011

En to menor

“Brooklyn” de Colm Tóibín no ens parla de la metròpoli vibrant i “cool” que ens han mostrat Lou Reed, Paul Auster o Jonathan Lethem, sinó que retrocedeix als anys 50 del segle passat per oferir-nos un retrat en color sèpia d’una societat molt més provincial.

Eilis Lacey, la protagonista, viu en un poblet irlandès amb la seva mare i la seva germana gran, Rosie. Els seus tres germans han hagut d’emigrar a Anglaterra per poder treballar i el futur d’Eilis al poble no és gens prometedor. Com que la noia és seriosa, responsable i molt dotada pels números, la seva germana intercedeix amb el Pare Flood perquè li trobi feina a Brooklyn. Eilis travessa l’Atlàntic i s’enfronta a un nou món: la pensió per a senyoretes de la senyora Kehoe, el treball com a dependenta a uns grans magatzems, els estudis a l’acadèmia de comptabilitat, els balls parroquials del diumenge… Superant de mica en mica els problemes d’enyorança i d’adaptació, va fent-se un lloc en aquesta ciutat estrangera. Coneix un noi italià i inicià una relació de la que no acaba d’estar convençuda. De sobte, arriben tràgiques notícies des d’Irlanda que l’obliguen a tornar temporalment. La relació de la nova Eilin “americanitzada” canvien les perspectives de com veu el seu poble natal. ¿Tornarà, després de la quinzena pactada, al Brooklyn on ha deixat una ascendent carrera laboral i un compromís amb Tony?

“Brooklyn” és un llibre molt tranquil, d’aquells on sembla que no passa gairebé res, molt a to amb la seva protagonista, que va entomant passivament el que la vida li presenta. Tant la vida a Irlanda, com després als Estats Units va exposant-se amb morositat i abundància de detalls, però amb total absència de dramatisme. Hi ha dificultats, és clar, perquè l’adaptació d’una noia de poble a un continent desconegut no pot ser fàcil, però el llibre es llegeix fins gairebé el final, més per la bella prosa i pel retrat de l’època, que per un genuí interès en la grisa Eilis. Només a les darreres pàgines, quan apareix un crucial dilema, el to s’eleva de sobte i permet que el llibre ressoni en el record.

La novel·la toca de passada els problemes de l’època, però sense buscar-ne cap enfrontament, només com a fets naturals. Es parla de la falta d’independència de les dones, de la seva subjecció a la figura masculina i de la impossibilitat que tenen de viure soles. En aquest sentit, Rosie està predestinada a romandre soltera per no deixar sola a la mare. També la compartimentació de les diverses comunitats d’immigrants (irlandesos, polonesos, italians, jueus…) revelen els seus prejudicis xenòfobs o racistes, en el moment que decideixen permetre als negres que entrin a comprar als grans magatzems. Com a tota societat tancada i petita, la tafaneria i els rumors marquen la llei, i en aquest cas actuen com a comprensible “deus ex machina”.

Tot i que em semblen superiors “El far de Blackwater” i “The Master”, “Brooklyn” deixa més petja del que la seva lectura augura i crec que és la primera novel·la de Tóibín que és tradueix al català (a Amsterdam Llibres gràcies a les arts del col·lega Ferran Ràfols Gesa).

8 comentaris:

  1. He vist diverses vegades en Colm Toibin passejant pel Pallars, en un petit poblet on hi va anar a passar unes vacances i s'hi va quedar. N m'estranya que el llibre sigui "tranquil", perquè allà dalt (tret d'algun drama rural aïllat) ben pocs nervis deu passar.

    ResponElimina
  2. Lluís, en Tóibín ja fa anys que té relació amb el país, fins i tot va escriure un "Hommage to Barcelona". Potser seria hora que li traduíssim les excel·lents "The Master" i "The Blackwater lightship".

    ResponElimina
  3. I tant, Allau que s'haurien de traduir les obres que dius. Fa temps que Brooklyn em mira des dels prestatges de les llibreries però no m'acaba de provocar del tot i, la teva cròni tan mesurada, tampoco em farà anar a comprar-me'l de seguida. De totes formes no el descarto perquè l'autor m'interessa i perquè quan vaig arribar a Dublín, al vespre, vaig veure-hi Brooklyn...

    ResponElimina
  4. "la teva cròni" no, la teva "crònica". Vaja diminutiu del Baix Besòs!

    ResponElimina
  5. Em guardo la part que em toca de la bella prosa de Tóibín a la capseta dels records.

    Com més va més convençut estic que tot Brooklyn està pensat per la pujada d'intensitat del final. Conec molta gent que l'ha llegit (més que cap altra de les meves traduccions) i, pel que he pogut veure, la percepció del llibre depèn molt de fins a quin punt el lector entén l'actitud de l'Eilis al final, aquest deixar que les coses es facin grosses pensant que ja ho arreglaràs demà que tan bé descriu l'autor. És un llibre que entusiasma molta gent (a vegades per motius únicament literaris, però sovint perquè s'hi reconeix)i que deixa una mica freds els temperaments nietzscheans.

    Dues vegades indemne del flagell de l'Allau... Uf.

    ResponElimina
  6. Afegeixo:
    jo també crec que seria de justícia que es recuperesssin els millors Tóibíns per traduir-los al català, però ja se sap que els rescats de llibres que han estat puntualment editats en castellà són problemàtics. Si, com sembla, el proper Tóibín (The Empty Family) es tradueix, i torna a funcionar... Esperem-ho.

    ResponElimina
  7. Glòria, després de la pujada que t'ha produït "The Master", potser aquest et decebria una mica. Millor que deixis passar un temps.

    ResponElimina
  8. Ferran, jo opino que una mica més de trempera i de conflicte no li aniria pas malament: és com si hipotequés tot el llibre per l'efecte final.

    ResponElimina