Perill: artista angoixat

Si ordenem la història cronològicament, “Beginners”, segon llargmetratge de Mark Mills, comença quan Hal, que acaba d’enviudar als 75 anys després de 40 de matrimoni, decideix assumir i fer pública la seva homosexualitat i viure plenament el temps que li resti. L’aparició d’un càncer no l’impedirà mantenir l’esperit vitalista fins a l’últim moment. Mentrestant el seu fill Oliver, un dissenyador gràfic que s’acosta a la quarantena, contempla entre astorat i envejós aquest procés. Incapaç de mantenir una relació estable per la por al compromís, en morir el pare s’instal·la en un pou de tristesa on s’hi rebolca gairebé amb fruïció. L’encontre amb Anna, una actriu francesa, a una festa de disfresses inicia una nova relació temptativa. Arribarà a algun lloc aquesta història? Servirà d’alguna cosa la lliçó vital que li ha llegat el seu pare?

“Beginners” es presenta com una ficció autobiogràfica, almenys pel que fa al pare gai de Mark Mills, que conté la part més interessant del relat. La història del noi no tan jove que es resisteix a madurar i adquirir compromisos és una constant del cinema independent actual i aquests exercicis de contemplació admirada del propi melic comencen a cansar. El director, potser conscient de l’interès divers dels seus materials, presenta la història d’amor entre Oliver i Anna intercalada amb els darrers anys de la vida de Hal. També s’hi afegeixen uns passis de diapositives distanciadors que situen el context històric i unes vinyetes aforístiques sobre una Història Universal de la Tristesa que està dibuixant Oliver.

Com a tota pel·lícula “indie” els personatges secundaris són moderadament excèntrics, el que en aquest cas no representa cap al·licient suplementari. Hi ha molts plans de passadissos i habitacions buides, com a una pel·lícula de Sophia Coppola. També hi ha escenes embafadores com la del flirteig inicial, on Oliver va disfressat de Sigmund Freud i Anna de transvestit chaplinesc. Ella no parla perquè diu que té laringitis i es comunica a través d’un bloc o amb gestos i expressions dignes de Marcel Marceau. Ah, també hi ha un gos, Arthur, un Jack Russell terrier que expressa els seus pensaments mitjançant subtítols.

Mélanie Laurent, que a “El concert” i sobretot a “Maleïts bastards” semblava la millor aportació de França al cinema mundial, està aquí insuportable per excés de cucades. És clar que li toca representar un paper tòpic: el de la noia misteriosa i efervescent que enamora el protagonista. Com que la Laurent és tan bufona i la seva sola presència justifica caure rendit als seus peus, sembla que el director i guionista ha trobat innecessari proporcionar-li cap vida interior.

Ewan McGregor és un bon actor amb el que és fàcil empatitzar. Aquí fa el que pot amb un personatge impossible, que s’entesta a autocompadir-se per motius inexistents. Si no fos per aquesta cara de bon noi que té, li clavaries un clatellot.

Llavors queda Christopher Plummer com a pare ancià decidit a sortir de l’armari. El paper podria derivar fàcilment cap a la caricatura i el grotesc; però el veterà actor canadenc omple aquest Hal de dignitat i genuïnes ganes de gaudir fins el final. La seva peripècia és l’única que conté veritat humana i és una llàstima que només aparegui com a contrapunt a les angoixes sentimentals del seu fill. Es comença a parlar de les possibilitats de Plummer de cara a l’Òscar. No sé si n’hi ha per tant, però en tot cas no seria un premi injust, i encara més com a reconeixement de tota una carrera.

“Beginners” val la pena gairebé exclusivament per Christopher Plummer. El gosset és un encant i també ho fa molt bé.