Els millors ex-amants europeus

M’havia jurat que no contribuiria ni amb una sola línia a la passa Manel que vam patir la darrera primavera, atès que el que el grup necessitava no era precisament més promoció. Ara que les aigües estan més calmades i motivat per un recent apunt d’en Francesc Puigcarbó, on expressava la seva perplexitat per l’èxit d’un grup al qual ell no troba cap gràcia, intentaré donar les meves raons per apreciar-los. Amb això no és que vulgui convèncer en Francesc, que la recepció de la música és cosa molt subjectiva i no tot ha d’agradar tothom. A més, em sembla que el sector dels jubilats tampoc és el public objectiu del quartet.

No entraré en qüestions d’arranjaments, ni melodies, ni en la veu sovint ensopidora d’en Guillem Gisbert, matèries aquestes que depenen molt dels gustos i que a mi em semblen eficaces i funcionals, però rarament excel·lents. Al meu parer on brillen els Manel és en els seus textos, basats en experiències quotidianes, de llenguatge planer, però amb un punt de vista conceptualment sofisticat que defuig els tòpics més previsibles.

Per fonamentar la meva tesi realitzaré una comparació, sempre odiosa, amb un altre grup que té punts de contacte amb Manel i que també gaudeix de l’estima popular. Em refereixo a Els amics de les Arts, un altre quartet folk-pop barceloní, de textos amb bon coixí cultural (especialment en el terreny cinèfil i el dels jocs de paraules) i ventall temàtic similar. I escolliré dues cançons que es podrien agrupar sota el concepte tradicional de “gestió dels ex”. Mentre que el tema de Manel es titula “Benvolgut” i obre gloriosament el seu nou disc, el d’Els Amics de les Arts es diu “Les meves ex i tu” sense cap subtilesa.

“Les meves ex i tu” és una cançó que relata el trencament d’una relació, però no en fa cap drama:

Deixa’m pensar, / com t’ho puc dir, deixa’m pensar. / Hem de parlar, / fem un cafè que hem de parlar. / T’he d’explicar / que un estudi americà / ha pogut constatar / que l’amor només dura un temps.

I pels amant de l’estadística / diu que tota aquesta mística / s’acaba evaporant un 100%.

“Hem de parlar” és el clixé ominós que anticipa qualsevol ruptura. Els Amics són llestos i introdueixen la cita amb una picada d’ull. La menció a l’estadística hi afegeix un toc cínic al punt de vista de l’amant que vol tocar el dos. Llavors arriba la demolidora tornada:

Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament, / en res sou diferents, / que pensat fredament, / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix.

Aquí el narrador es mostra com un insensible amant en sèrie que, quan es cansa d’una xicota, la substitueix per una d’exactament igual. Com a subtext hi és present aquell horrorós adagi simplista que afirma que totes les dones (i també tots els homes) són iguals. La següent estrofa rebla el clau dels clixés:

No ploris pas, / no n’hi ha per tant, no ploris pas. / Que ho faig per tu, / que quedi clar que ho faig per tu. / Sempre per tu.

“Ho faig pel teu bé” és la inevitable conseqüència retòrica de l’”hem de parlar” a les escenes de ruptura. El corol·lari és de manual, amb joc de mots inclòs:

Ara estaré molt fotut, / vénen dies dolents, / però bé ja em recuperaré. / Tu busca’n un de comprensiu, / jo en buscaré una de comprensible…

O sigui: les dones només busquen comprensió, però no hi ha déu que les entengui. Els Amics de les Arts exhibeixen prou indicis d’intel·ligència, i segurament han escrit aquesta cançó per ferir i fer riota dels seus coetanis, però la seva mirada no supera el punt de vista post-adolescent. Les seves pulsions ocultes, visiblement immadures, es desfermen  quan esclata el mantra: “Tu vius al planeta piruleta”.

No ens enganyem, el gènere pop és eminentment juvenil i tracta sobretot de l’enamorament i el desenamorament canònic i impulsiu de persones encara a mig coure. Els Amics de les Arts estan molt bé en el seu estil, però “Benvolgut” (mai “Benvingut”, no ens confonguéssim) investiga una mica més enllà i contempla la peremptòria corrua d’amants com a llei de vida digna de reflexió.

“Benvolgut” no és una cançó de ruptura sinó d’inici d’una nova relació. Davant de la visió egoista de la cançó anterior, aquí el nou amant reconeix l’existència de tots els que el precediren, i fins i tot insinua que els primers idil·lis són sempre més apassionats que els seus successors:

Benvolgut, permet-me suposar / que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, / més o menys, així com jo, estàs assabentat / de la meva existència, de les coses que faig. / Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi, / no és que siguis cada tarda el meu tema preferit, / vostres són les promeses que ja ningú complirà, / vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

I la presència d’aquest ex es fa palesa en objectes que va deixar enrere (Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur / i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny) i en aquella foto amagada en un calaix, testimoni de temps esperançats:

Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts! / I sentiu l’eternitat al vostre davant! / I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo / estem esperant.

Aquest ominós “estem esperant” constata la caducitat de l’amor i integra el narrador en una mena de dansa eròtica de la qual es considera humilment com una baula més. La seva postura clínica i relativitzadora delata un punt de maduresa molt allunyat del “tot o res” adolescent. Fins i tot, amb una bona dosi de “fair play”, s’exposa el desig que tot li vagi bé a aquest contrincant vençut i s’apunta la interessant teoria que la llavor del nou amant s’estava conreant al cor de la parella (i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat).

I de sobte l’esbós d’una escena quotidiana, marca de la casa, amb les paraules encertades i justes:

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, / faré d’home seriós, esperaré darrere dret / mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts” / mentre tu et reivindiques com molt més elegant.

Per acabar la cançó invocant la solidaritat entre amants vells i nous, peces irreemplaçables de la vida d’una persona, no necessàriament enfrontats. Noves maneres de contemplar vells conflictes que a mi em semblen plenes de gràcia:

com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.