Un món de metros: música moderna

He d’agrair a Brian la troballa d’aquest mapa genial on es conjuguen dues de les meves dèries principals: els metros i la música. En Dorian Linskey s’hi va posar a mitjans de la dècada passada: pretenia fer un diagrama dels corrents musicals principals del segle XX utilitzant fil per randa el mapa actual del metro de Londres, una fita de la història del disseny ideada per Harry Beck fa més de setanta anys. Alguns comentaristes de la pàgina menystenen frívolament el que titllen d’obra d’un desenfeinat, sense tenir en compte totes les hores que hi ha al darrera.

Si cliques, el veuràs com cal

Linskey adjudica a cada línia del metro londinenc un estil musical diferent. Per exemple, la Bakerloo Line, marró, està dedicada a la música soul, i la Central Line, vermella, al reggae. Cada estació esdevé un artista del gènere representat per la línia i el seu ordre d’aparició té tant a veure amb motius històrics com amb les afinitats estètiques. Per exemple, a la part superior esquerra on hi ha l’inici de la línia morada, la Metropolitan Line dedicada al jazz presenta diverses branques que conflueixen. Hi ha la branca dels clàssics del jazz que enceta Bessie Smith, a qui segueixen Jelly Roll Morton, Louis Armstrong, Duke Ellington, Benny Goodman… La segona branca representa els cantants de jazz i estàndards ordenats amb cronologia inversa: comencen Norah Jones i Cassandra Wilson, després Dinah Washington, Peggy Lee, Sarah Vaughan, Nat King Cole, Sinatra… Fins i tot hi ha un ramal espuri ocupat per Sammy Davis, Jr i Dean Martin. Totes aquestes línies conflueixen a l’estació de Charlie Parker, pare del jazz modern. Després ja venen Thelonius Monk, John Coltrane, Miles Davis… La disposició dels noms té sentit i el millor de tot és que en cap moment es distorsionen les línies reals.

És interessant fixar-se en les estacions on es creuen diverses línies, ocupades per artistes eclèctics de difícil definició. Així, King’s Cross - St. Pancras esdevé Beck, barreja de funk, hip-hop, pop, jazz i electronica & dance. O Baker Street/Björk: electronica & dance, pop, jazz, soul (?) i avantguarda. També és significatiu que la groga Circle Line, que comparteix totes les seves estacions amb altres línies, estigui dedicada al pop, com a gènere central del segle XX. Per aquest mateix motiu, segons confessa l’autor, no es van poder incloure artistes purament pop com Kylie Minogue o Pet Shop Boys.

Pels gèneres relativament independents de les bandes sonores i la música clàssica s’escollí el tren lleuger dels Docklands a l’est de la ciutat, que interfereix poc amb la resta de línies. En algun cas s’aconsegueix una mena de justícia poètica, com quan Highbury & Islington esdevé Sly & the Family Stone. En altres casos, algun nom fou censurat per Transports for London, com Massive Attack, massa evocador d’atemptats terroristes.

Els constrenyiments de l’esquema inicial fa que alguns gèneres estiguin representats massivament, com el hip-hop a la infame Northern Line, mentre que d’altres pateixin de notòries absències. També hi ha adscripcions dubtoses o incompletes, com la de Frank Zappa, qui era molt més que avantguarda. I per què hi surt Birtwistle, però no Britten, o Copland però no Webern? Cal dir també que la visió d’aquest mapa és inevitablement anglocèntrica: jo no he sabut trobar-hi figures indiscutibles com Cole Porter o Bruce Springsteen.

Pegues a banda, no diré res en contra d’aquesta tasca d’amor del senyor Linskey que m’ha fet passar una molt bona estona viatjant pel meu metro favorit.