dimarts, 5 de juliol de 2011

Postapocalypse now

Sempre m’havia intrigat l’obra de la cineasta Claire Denis (París, 1948), perquè sabia que totes les seves bandes sonores les firmaven un dels meus grups favorits, tindersticks. Ha calgut que filmés 10 llargmetratges perquè finalment s’estrenés al nostre país amb “White material” (2009), que aquí s’ha traduït amb el molt insípid títol d’“Una mujer en África”. Desconec la resta de la seva filmografia, però aquest “White material” és una carta de presentació inoblidable en un sentit no exactament positiu.

La pel·lícula és molt exigent amb l’espectador, perquè mostra sense molestar-se a donar explicacions i no ho fa en cap ordre cronològic. De vegades el vestit de la protagonista és l’únic indici de quin moment de la història ens trobem. L’acció s’esdevé a un país africà, francòfon i innominat (el film es rodà al Camerun), on està tenint lloc un enfrontament entre les tropes oficials i la guerrilla. Maria Vial (Isabelle Huppert), propietària d’una plantació de cafè, refusa les invitacions a ser evacuada que li proposen les forces postcolonials franceses, que estan abandonant el país. Maria, malgrat el color de la seva pell, sent que té tot el dret a romandre i, amb tenacitat suïcida, s’aferra a dur a terme la collita del cafè, encara que els treballadors li fugin i tothom li aconselli que faria bé tocant el dos. Al seu voltant, l’ex-marit (un inesperat i rebatejat Christophe Lambert) està venent la plantació a esquenes d’ella, el seu fill Manuel (Nicolas Duvauchelle) aprofita que les escoles són tancades per submergir-se en l’accídia i el seu sogre (Michel Subor) jeu al llit afligit per una malaltia que no es precisa. També hi ha un líder de la guerrilla (el magnètic Isaach de Bankolé) que ha buscat refugi a la plantació i amb el que Maria estableix una ambigua relació. I mentre Maria, amb una sola idea al cap, lluita pel seu cafè, els africans, o sigui els africans negres, continuen amb els seus quefers, massacrant-se o buscant-se la vida, sense tenir gaire en compte aquests petits paràsits que denominen despectivament en anglès com a “white material”. Almenys, mentre no interfereixin amb el seu programa.

Claire Denis, que és filla d’un funcionari colonial i ha viscut a Burkina Faso, Somàlia, Senegal i Camerun, deu saber del que parla. Malgrat que Maria pretén donar un tracte d’iguals a tots els personatges amb els que interacciona, no pot ocultar la seva condició de privilegiada i, per tant, de condemnada per la visió política de la directora. Sí, hi ha una bona dosi de determinisme en aquesta pel·lícula i des del primer minut s’ensuma que tot plegat acabarà MOLT malament. I certament el final és devastador, d’un mal rotllo com pocs, tan apocalíptic com el del “Cor de les tenebres” en versió Coppola, però per un camí del tot arbitrari, quan el fill Manuel esdevé un Kurtz de manual, sense cap Marlow que el narri.

Al centre de “White material” hi ha Isabelle Huppert, aquí més pàl·lida i dura que mai, malgrat els seus vestits pastorals. La Huppert no es caracteritza per la seva expressivitat, sinó per la força interior de les seves interpretacions. Filmada esquivament des del clatell o de costat, el seu viatge particular cap a la bogeria eleva alguns graus la qualitat de la pel·lícula. Hi ha imatges de gran potència, com una inoblidable aparició dels nens de la guerrilla avançant per la falda del bosc, i l’atmosfèrica música dels tindersticks contrasta bé amb l’empolsegada vulgaritat dels paisatges. Però la forma de narrar tan freda, tan distanciada dels personatges, que deambulen per la casa sense trobar-se, com ànimes en pena, que amb les seves accions poc assenyades van precipitant la tragèdia; totes aquestes coses no feren més que impacientar-me, a l’espera que tot aquest petit món se n’anés en orris.

“White material” encantà la crítica i l’any de la seva estrena aparegué a moltes llistes del millor de la temporada. En aquest cas he de discrepar. La seva visió em va deixar molt mal cos i no em vaig sentir més savi per haver-la vista. A vosaltres us toca decidir si cal prendre el risc.

10 comentaris:

  1. Uf, para finales devastadores estamos... a pesar de la Huppert

    ResponElimina
  2. Sufur, con el paisaje tan hermoso que tienes en Londres, no es cuestión de meterse en una sala oscura (de cine).

    ResponElimina
  3. Doncs jo sí que em ficaria a la cambra fosca amb la Huppert (vull dir que l'aniré a veure al cinema). Fa mitja vergonya però... no tenia ni idea de la pel·li, i això que segueixo la Isabelle.

    ResponElimina
  4. Amb dues coses de les que comentes en tinc prou per no anar-hi: que costa de seguir (si mai he tingut gaire agilitat mental per seguir les trames complicades, cada dia en tinc menys) i que va de mal en pitjor per acabar fatal. No puc evitar implicar-mi i ho passo malament.

    ResponElimina
  5. Lluís, goso predir que fins i tot et podria agradar.

    ResponElimina
  6. Brian, reconstruir la historia potser no és tan complicat, a mi el que més em va pesar va ser la predestinació del guió.

    ResponElimina
  7. Quina por que em va fer llegir sobre aquesta pel·lícula!. La Huppert és una gran actriu però no l'he vista mai de persona lliure de patologies més o menys notòries,
    Vaja que no es tracta de "Memorias de Africa".
    Allau, el teu comentari reafirma la meva intenció de no veure aquesta història.

    ResponElimina
  8. Segurament no la veuré, ja coneixes les meves al·lèrgies, però sempre m'he preguntat que cal fer quan ets blanc africà? ets menys africà? has de pagar pels pecats dels teus avantpassats? és racisme això? i ara que hi van tants xinesos -aquests ho compren tot- seran menys africans?

    ResponElimina
  9. Glòria, encara que el punt de partida sigui similar, com bé dius, res més lluny de "Memorias d'Àfrica".

    ResponElimina
  10. No sé, Clídice, perquè el problema queda lluny. Almenys els blancs d'aquesta pel·lícula no són del tot innocents, ja que detenten privilegis del passat.

    ResponElimina