dilluns, 4 de març del 2013

Una desfeta en tres actes: Veni

Quan “Victus” d’Albert Sánchez Piñol va arribar a les llibreries el 9 d’octubre de 2012, ho feia com “un dels fenòmens literaris de la temporada”, un d’aquells vaticinis que cada vegada més s’atorguen sense necessitat que la realitat els confirmi o no. La tirada inicial fou de 25.000 exemplars i s’anunciaren traduccions al francès, l’alemany, l’holandès i el rus; així mateix la redacció del guió de la pel·lícula estava ja en marxa, encara que Piñol només estava disposat a tirar-la endavant si es tractava d’una superproducció com déu mana… De fet, el rum-rum editorial ja feia mesos que resonava: no endebades Sánchez Piñol és un dels autors més populars de la literatura catalana, tant a dins com fora de les seves fronteres lingüístiques.

Més enllà de l’oportunitat de novel·lar els fets del setge de Barcelona del 1714 precisament en el moment que s’anuncien les commemoracions institucionals del seu tricentenari, el fet que va copar totes les entrevistes i que desencadenà una allau de bits de comentaris, fou que “Victus” hagués estat escrita en llengua castellana, en contra del que en l’escriptor és habitual. Haurem d’acceptar les seves explicacions —que ho havia intentat en català, però que no li “sortia”—; coses més irracionals poden succeir en matèria de llengua. Una explicació més plausible, malgrat tot, és que l’autor no volgués predicar als convençuts de la tribu, sinó que s’estimés més emprar una llengua majoritària, no tant per assolir un envejable èxit comercial, sinó per difondre el missatge allà on la literatura escrita en català no sol arribar.

Fins a tal punt “Victus” vol reivindicar el seu origen en castellà, que la traducció al català que està fent Xavier Pàmies no es publicarà fins la propera primavera. Pel meu gust no caldria ni que existís, que la versió en castellà tots som capaços d’entendre-la i Pàmies podria esmerçar els seus bons oficis en empreses que més ho mereixessin. Però sembla que sempre hi ha un públic per aquestes coses, lectors en català per pura militància, als que cal afegir la possible vanitat de l’autor a qui no li molestarà comptabilitzar una llengua més a la qual la novel·la ha estat traduïda.

Tanmateix, em consta que hem estat molts els lectors catalans que, sense arrufar gaire el nas, ens hem abocat a la lectura d’aquest “Victus” sense tenir paciència d’esperar la traducció, tal era la curiositat desvetllada.

De les hipotètiques intencions del novel·lista no serà aquí el moment de calibrar-ne els resultats. Aquest apunt s’ocupa exclusivament de les estratègies prèvies al desembarcament de “Victus” al món cultural català. Algú haurà d’agrair els bons oficis de la Isabel Martí, veritable fura editorial, per contribuir a fer d’aquesta novel·la un esdeveniment únic. Almenys, pel que fa als productes de can “La Campana”, difícilment recordo volum de més envergadura i amb tapes tan sòlides. L’objecte conté a més: nombroses il·lustracions, algunes de plana sencera, una cinta vermella que funciona com a punt de llibre, un pòster desplegable del pla de Barcelona durant l’atac de 1714 i una fitxa de cartolina on figuren els personatges principals, a més d’un apèndix amb la cronologia de la guerra i una “guía de personajes”. Una edició de luxe, vaja.

15 comentaris:

  1. Esperarem el "vidi, vici" per dir alguna cosa. El tinc pendent de lectura i sempre és bo saber l'opinió d'algú que és de fiar malgrat que igualment l'acabi de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema és que l'acabarem llegint tots, malgrat les opinions adverses.

      Elimina
    2. Tens raó Amb Isabel Martí, La pell Freda ja va ser una aposta personal seva.
      Quan a Victus, la veritat es d'aquelles novel·les que d'entrada fan mandra, pero com dius l'acabarem llegint...

      Elimina
    3. Francesc, opino que la mandra és justificada.

      Elimina
  2. Jo no el penso llegir, també per militància anti aquests tipus de 'llançaments editorials ben orquestrats', és clar que els anteriors d'aquest senyor no em van agradar gaire. Els fets d'aquells anys, amb tanta mitologia al darrera, es troben ja des de fa temps més ben explicats en llibres seriosos d'història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, no tenia intenció de llegir-lo, però me'l van regalar. Com bé dius, hi ha massa mitologia al darrera.

      Elimina
  3. Fa mesos que el tinc a la taulota de nit i, just avui, me'l mirava i em recriminava no haver-lo encetat. Ara començo, per si de cas, tot i que, ho reconec, sense gaire entusiasme.

    ResponElimina
  4. Alber Sanchez Piñol no es Benito Pérez Galdós ni el Reverter, però m'agrada la crítica als Felpudos vermells i la Noblesa catalana. Per cert la tira vermella podien ver-la fet una mica més llarga perquè no em serveix de punt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, a mi m'ha semblat una mica demagògica: ganes d'acontentar el lector.

      Sí, la tira vermella també se'm va fer curta.

      Elimina
  5. Llegeixo els comentaris i hi veig els típics apriorismes catalans d'agafar-se-la amb paper de fumar.
    Victus es una novel·la extraordinària. El meu esnobisme em va impedir llegir-la fins que ho he hagut de fer per força (raons professionals). Jo també pensava que no estaria a l'alçada de Reverte (per cert és mil vegades més bona que la del setge de Cadis de l'Arturo), O'Brian, Cornwell, Conrad... o fins i tot de Sven Hassel.
    És el primer cop que una novela històrica d'ambientació militar em fot una galeta d'aquesta mida! Suposo que he sentit dolor perquè aquest cop els morts i les heroicitats són les nostres.
    Deixeu-vos d'aspavientos i llegiu-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Savalls, serà que a mi no em va la novel·la històrica, perquè no m'ha convençut gens. Tampoc em veig capaç de compar-les amb les de Pérez Reverte, que desconec.

      Elimina
  6. tinc un amic que no pare de donar-me la tabarra perquè me'l llegeixi. No se, no se, potser al final acabo cedint, però segurament serà cap a la temporada de primavera-estiu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hi ha gent que l'hi ha agradat molt i la defensa aferrissadament. Tot és qüestió de provar a veure què.

      Elimina