dijous, 25 de juliol del 2013

Cap al silenci

Ho tinc observat: cada dia escolto menys música. Almenys de forma voluntària. I no és només perquè assisteixo a menys concerts, festivals i recitals, encara que això també ajuda.

Abans, el primer que feia en arribar a casa era posar un disc, com si al pis sumit en el silenci li manqués alguna cosa. La música (qualsevol tipus de música) em feia companyia i mai no em destorbava, encara que hagués d’estudiar, llegir o escriure. Per descomptat, en els moments de concentració actuava com una mena de banda sonora tot just percebuda, no la millor manera de gaudir d’ella.

Si bé la música no era mai una molèstia quan me la programava jo mateix, la que sonava en un lloc públic podia arribar a irritar-me més enllà del que és raonable. La insipidesa inofensiva de la música per ascensors encara podia ser acceptable per la seva involuntària comicitat, però intervencions més agressives com els fils musicals d’alguns restaurants, la radio-fórmula de cal barber o els “lloros” del tren de la costa em podien fer venir ganes d’envair Polònia.

D’un temps ençà, però, la música (qualsevol tipus de música) em produeix un efecte una mica atabalador i el so amb el que em trobo més a gust és el del silenci. Passo moltes estones sense escoltar música i res no m’agrada tant com atrapar aquells rars moments quan sembla que la ciutat calla i no arriba ni un so dels seus carrers, com si tot hagués mort. Per uns instants aturo la lectura o l’escriptura i em delecto en el buit auditiu més relaxant.

Segurament aquesta tendència creixent a no sobrecarregar l’orella (ni la memòria musical) tindrà alguna explicació fisiològica relacionada amb l’envelliment, cosa que no seria tan preocupant si no vingués acompanyada d’un palès deteriorament del meu criteri estètic. I ho dic perquè darrerament, quan per fi em ve de gust escoltar una mica de música, ja no escullo entre els molts discos de la meva col·lecció sinó que em refio dels programes patateros de YouTube. Premo l’enllaç al mix de The Cure, Pet Shop Boys, Phish o New Order i ja em puc desentendre de prendre decisions durant hores. I ni tan sols m’incomoden les interrupcions publicitàries (“The Purge. La noche de las bestias. Sólo en cines”, “Dos amics, quatre espardenyes, cent vint-i-cinc escopinyes…”)

No és un present molt envejable, però tot són formes d’entrenar-se pel silenci irracional, postrer, i definitiu.

10 comentaris:

  1. Fa temps que no escolto música perquè el silenci em relaxa més i em deixa concentrar més. De manera progressiva com comentes he anat deixant la música a part.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llavors, és una qüestió entre generacional i fisiològica? Hem de foragitar tota mena de música?

      Elimina
  2. Algú ho havia de dir primer, i has estat tu.

    Que hi ha un deteriorament fisiològic, n'estic convençut. Ha canviat la meva percepció del so i determinats tons em resulten fins i tot dolorosos. A més, quan veig gent que escolta música a tota hora (com la meva filla) em pregunto què coi hi busquen. És a dir, no sóc conscient de per què l'escoltava jo, que era capaç d'estar totes les hores de treball escoltant-ne. Així que també hi deu haver alguna cosa generacional.

    Només suporto la música en aquestes festes a casa d'algú, on sonen popurris de velles cançons i hi ha alcohol; és a dir, quan es perd el criteri.

    No crec que sigui preocupant. També follem menys; o com a mínim em deixat de ser caçadors (això sí: els cossos i els moviments em continuen alçant l'ànim).

    Com tu dius: "tot són formes d’entrenar-se pel silenci irracional, postrer, i definitiu". I més quan hi ha tantes raons per deixar d'escoltar estupideses.

    No ha deixat d'agradar-me la música, ni molt menys. Fins i tot n'hi ha que d'una manera o una altra sempre hi és encara que no soni. Com Bach.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sorprèn tanta unanimitat; deu ser llei de vida.

      Elimina
  3. Em passa com amb el cinema, l'he d'escoltar i veure 'al lloc' i no fer res més al mateix temps, val a dir que anys enrere els discos tenien un valor gairebé sacralitzat, com els llibres, en teníem pocs i escollits i ens els anàvem aprenent de memòria, l'excés empatxa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, quanta raó que tens. Com escuràvem els primers discos que vam tenir i el poc cas que els hi fem ara. L'excés d'estímuls també mata l'interès.

      Elimina
  4. em passa exactament el mateix, jo que sempre necessitava escoltar musica, sobretot al cotxe o quan estic a l'ordinador, o fins i tot llegint - encara que llegir cada vegada em fa més mandra -, fa un temps que he prescindit de la música, prefereixo el silenci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, també estàs deixant de llegir? I al final què ens quedarà?

      Elimina
  5. Volia dir llegir novel·les, em cansen, ara mateix no me'n surto amb les Veus del Pamano, no hi entro. Llegeixo molts contes i tambè molta poesia, i amb aixó ja tinc feina per temps.
    Quan no hi havia ni llibres ni música, quelcom devien fer els homìnids...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser amb l'edat és perd la paciència. Però si queden els contes i la poesia ja és un consol.

      Elimina