dijous, 11 de juliol del 2013

Vicis romans


Després d’això amb prou feines paga la pena demostrar el mateix pel que fa als romans, anomenar persones distingides els quals la història ha mencionat com a partícips d’aquesta abominació, o aportar fragments que mostrin que el mateix gust depravat s’imposava entre la gent. Per no parlar de llibertins notoris com els Antonis, els Clodius, els Pisos, els Gabinius de l’època, o Ciceró, si hem de creure bé el seu enemic Sal·lusti o el seu admirador Plini, cap d’ells evità aquesta propensió ni va creure correcte dissimular-la. Aquell auster filòsof, després d’escriure llibres per demostrar que el plaer no era bo i que el dolor no era dolent i que la virtut podia fer feliç l’home lligat al cavall de tortura, aquell afectuós marit, enmig de tota la seva tendresa per la seva esposa Terentia, podia jugar a la gallineta cega amb el seu secretari i escriure versos sobre aquella notable proesa de galanteria.

Pel que fa al públic en general es pot pressuposar que, si els Déus es divertien d’aquesta manera (si Apol·lo estimava Jacint, si Hèrcules podia posar-se frenètic per la pèrdua d’Hylas, i el pare dels Déus i dels homes podia reconfortar-se amb Ganímedes) la cosa no era ni odiosa ni infreqüent com perquè els mortals no la copiessin. Els Déus que construïm, s’ha dit sovint i amb encert, els construïm sempre a imatge nostra…

… si més proves fossin necessàries, seria fàcil recollir material suficient per omplir un volum enorme, tediós i molt desagradable.

Sembla doncs que aquesta inclinació era universalment predominant entre els antics grecs i romans, molt especialment entre els militars. Els antics grecs i romans, tanmateix, gaudeixen usualment d’una fortalesa i valentia que no té comparació amb cap de les nacions actuals d’Europa. Semblen haver estat més forts, en un grau molt considerable, que els francesos, entre els quals aquesta propensió no és gaire comuna, però encara més que els escocesos en els quals encara és menys comuna, i això malgrat que el clima de Grècia era molt més càlid i en aquest respecte molt més excitant que el de la moderna Escòcia.

7 comentaris:

  1. El final és un enfilall de tòpics de primera magnitut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vés a saber si dos segles enrere encara eren frescos.

      Elimina
  2. a la catosfera tenim un somni..
    si tambe es el teu...enllaça't !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  3. No entenc gaire la relació entre ser fort (o feble) i ser gai.... Eren més forts perquè eren gais o eren gais perquè eren més forts? Potser els francesos i escocesos ho són en el mateix grau però estan més reprimits socialment... Em sembla que m'estic ficant en un jardí ;0

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, em sembla que en Bentham tampoc ho tenia gaire clar, però per això era filòsof, per ficar-se en jardins.

      Elimina
  4. No sé... Preguntar-se sobre els usos i costums en les pràctiques sexuals és ficar-se en un jardí sense tanques. Som éssers sexuats i pensants (uns més que d'altres) i per tant fem servir la nostra sexualitat més enllà de necessitats reproductives perquè hem deixat de ser copuladors compulsius per convertir-nos en selectius. Ser selectiu implica que tenim més temps per pensar i deixar-se dur per les emocions en lloc de les pulsions. Al final és una barreja de tot plegat i, com el menjar, saber si et ve de gust carn o peix escapa a qualsevol reflexió. I crec que està bé que sigui així.

    ResponElimina