Pausa

Fins a nou avís el bloc s'immobilitza per hibernació (pista!) i vacances. Ens tornem a llegir a principis d'agost.

VD: xalets amb piscina

“Yo le imagino” és possiblement la cançó més excèntrica de tot el “Taquicardia”, el que ja és dir molt. Somni onanista d’una “desperate housewife” de Mirasierra o d’El Pilar, el costat més fosc de l’afable programa televisiu “Con las manos en la masa”. Exquisit arranjament de piano i instruments de fustes, amb amplis desplegaments orquestrals i algun exabrupte inesperat. Canvis de registre a tots els nivells. Vainica pura.

Yo le imagino
llegando a nuestra casa
saluda al buen vecino
que cuida el jardín
y de un salto felino
el seto traspasa
y en plan clandestino
me busca, me asusta
me abraza por fin.

Pierde el resuello
ante su amor salvaje
me cuelgo de su cuello
y mil besos de miel
me abrasan y subyugan
sus manos arrugan mi traje de casa
las mías dejan huellas de grasa
en su piel

Se me olvidó hacer el pastel
me ocurre cada vez
siempre que vuelve a casa
me ha de sorprender
las manos en la masa
del maldito pastel
de hojaldre y de pasas
que nunca sale bien.

Llegando hasta aquí
no puedo ya más que reir
ante esta situación
renuncio a proseguir
con mi elucubración
nos veo a él y a mi
en un anuncio de televisión.

Y le presumo
sentado en su butaca
entre espirales de humo
se ha despojado ya
de su traje de alpaca
y luce agresivo
batín de yudoka
sonrisa Profidén en la boca

Los pies…
de ejecutivo revisten calcetín.

Encara 1714

Dia passat a Cervera, poble premiat amb la grossa per la seva adhesió a Felip Cinquè. Al carrer neutre que hi ha darrera de la universitat una cafeteria foteta es diu “Felipe Quinto”. Estem batent els rècords de calor de l’estiu: se suposa que res superarà les temperatures del termòmetre d’avui.

Institut d'Ensenyament Secundari (IES)

L’edifici és tan engavanyador com impossible d’omplir avui dia. Hi han introduït amb calçador un institut d’ensenyament secundari, una sala de concerts, i el dipòsit infernal de la biblioteca de la UB. Escapo de tanta arquitectura il·lustrada per un Carrer Major encara en ombra. Tots els jubilats cerverins em saluden mentre intento llegir la meva tercera edició de “Misanderstunding”.

Monument a la Generalitat fet per Subirachs, sembla que estigui caient.

Carreró de les bruixes (segle XII)

Assajant Xostakovitx al Paranimf

Montfalcó Murallat

Obra menor

Les activitats festives que enguany commemoren la desfeta de 1714 solen oscil·lar entre l’inexplicable, l’innecessari i el ridícul (espero sense gaire fe que almenys no ens hagin costat masses calers tot aquest desplegament de l’aparell ideològic en ús). Juro que a La Formiga d’Or del Portal de l’Àngel vaig veure una vitrina de perfums “1714” amb aromes que evocaven els conceptes tan olfactivament catalans de “llibertat”©, “independència”© i “l’alegria que passa”©.

Menys agressivament propagandístic, en Joan Fontcuberta exhibeix un mural fotogràfic a la plaça d’Isidre Nonell (sí, aquell cul de sac en angle recte, que voreja el col·legi d’arquitectes i s’encara a la muralla romana original). A partir de les fotos que li han enviat els lectors de “El Periódico”, tots ells inspirats pel lema “moments de llibertat” (propi d’un anunci de colònies), ha bastit una imatge petonera força innòcua. M’imagino que per construir aquests foto-mosaics deu d’existir un software adequat, perquè la tècnica la tinc més que vista. Fontcuberta sol ser bo. Aquí demostra que també s’ha de guanyar la vida.

M’interessa molt més l’exemplar d’arquitectura efímera que hi ha a la contigua plaça Nova. L’han creada els estudiants de l’escola La Salle amb la supervisió de l’arquitecte Liu Xiaodu. Com que també forma part de la xerinola del 1714, figura que simbolitza el concepte “Identitat”. Com vulgueu, tot són excuses per fer una passejada per la ciutat que, afortunadament, no para quieta.

Arrop i vinagre (2 de 2)

L’holandesa “Borgman” d’Alex van Warmerdam és una pel·lícula tan rara com difícil d’adscriure a un gènere concret. Tot i que el que explica és força clar, no ho són tant les motivacions i els orígens d’alguns dels personatges. S’inicia el film amb una partida de caça presidida per un capellà i dedicada a la persecució d’un estrany grup d’homes que habita sota terra. Del capella i el seu equip ja no se’n torna a parlar, però resta la impressió que la tribu subterrània ha de tenir alguna implicació maligna. Camiel Borgman, l’esparracat i escardalenc personatge que actua com el seu líder s’immisceix en la vida d’una acomodada família burgesa i la destrueix lentament i deliberada per motius que es desconeixen.

Temàticament “Borgman” es pot relacionar amb el primer Michael Haneke o amb el Passolini de “Teorema” per la introducció d’aquest element subversiu dins d’una arquetípica cèl·lula familiar. I certament aquesta encantadora família, amb la seva enorme i buida casa de disseny, el pare professional, la mare aficionada a la pintura informalista, els tres infants rossos (i un xic gòtics) i l’au-pair danesa es mereixen totes les desgràcies que els puguin passar; especialment el papà que es mostra contínuament com un cretí integral. Però no sembla que la intenció de la pel·lícula sigui explícitament política, ni tan sols d’una forma metafòrica. La seva insondable lògica interna l’emparenta tant amb Lynch com amb el Buñuel d’El ángel exterminador, dit amb la intenció més elogiosa possible.

Malgrat la inescrutabilitat del material, la pel·lícula se segueix amb interès gràcies a la cohesió de l’univers que descriu. Els actors estan tots ajustadíssims i els girs del guió molt ben administrats. És un film inquietant, d’una violència indirecta i d’un indubtable sentit de l’humor (negre): inoblidables tant els multifuncionals pals dels polos com el jardí dels cadàvers subaquàtics. El pitjor que puc dir de les gairebé dues hores de “Borgman” és que les he viscut molt plenament, però no m’han deixat cap petjada memorable. Serà que els burgesos fa més d’un segle que estem acostumats a que ens escandalitzin.

Arrop i vinagre (1 de 2)

La collita cinematogràfica d’aquest cap de setmana no podria ser més contrastada, amb dues pel·lícules fàcilment comparables amb la nit i el dia. La del dissabte ja anuncia el to amb el títol, “Amanece en Edimburgo” (o encara millor l’original “Sunshine on Leith”), i l’ha dirigit sense gaires virgueries l’actor Dexter Fletcher. El film adapta l’obra teatral homònima, un cas arquetípic de “jukebox musical”, gènere infame que va popularitzar “Mamma Mia” amb la seva explotació de les cançons d’Abba i que ha generat casos més propers com “Hoy no me puedo levantar” (entorn de Mecano) o “Boig per tu” (sobre Sau). “Sunshine on Leith” es basa en el repertori de The Proclaimers, un duet de bessons d’Edimburg aparegut a mitjans dels anys 80. Malgrat la seva aparença “nerd”, cultiven un folk-pop tan assequible com poc memorable, més conegut a casa seva que a l’aldea global.

Evidentment un guió-patchwork, cosit en precari a partir de l’aprofitament d’una col·lecció de cançons disperses, no pot garantir cap narrativa sòlida, i el film s’ha de conformar en explicar una triple crisi de parella amb predomini dels finals feliços. Tot plegat queda entre feble i tontet, encara que no necessàriament desagradable. Juga al seu favor que tots els actors/cantants del film són raonablement atractius sense que els hi calgui presentar la imposant bellesa de les estrelles de Hollywood. Les seves veus cantants tampoc apareixen sempre en perfecte estat de revista; però si comptes amb dos intèrprets tan consistents com Peter Mullan i Jane Horrocks, ho tens quasi tot guanyat.

Per l’independentisme grimpant (i també per l’unionisme acollonit) “Sunshine on Leith” podria constituir un instructiu terreny de joc. El film deixa ben clar que una història d’amor entre un escocès i una britànica (de sang una mica negra, detall contenciós que fa una mica de mandra) probablement tindrà un futur problemàtic. El guió també fa broma amb la rivalitat entre Glasgow i Edimburg, com si el país no fos prou petit i encara calgués reduir-lo a una (segona) incruenta guerra civil.

Un cop aparcades les seves funcions representatives, cal afegir que Edimburg és una de les ciutats més boniques i fotogèniques del planeta. Una pel·lícula refrescant i poc exigent, acceptable perquè som a l'estiu, encara que no es noti.

La mort de Virgini (novel·la inacabada)

A la safata d’entrada del seu correu Virgini troba un missatge d’un remitent desconegut de nom Sebastià Cruells. Se li adreça pel seu nick a Blogger (Vírgola) i es confessa admirador del seu bloc. En Cruells l’informa que està endegant un projecte editorial d’última generació, mig “print on demand” mig descàrrega en qualsevol format i que li agradaria comptar amb una selecció dels seus escrits per inaugurar la col·lecció virtual “Paraules en bit”. Proposa una trobada quan li vagi bé, per veure’s les cares i explicar-li amb millor detall els seus projectes.

Virgini se sent entre afalagat i confós. El seu orgull irreductible li ha impedit practicar les inevitables relacions públiques entre blocs i, la veritat és que el nombre dels seus lectors fa pena. Que un d’aquests circumstancials lectors sigui un admirador, i a la vegada editor, l’omple de satisfacció anticipada.

Queden a un cafè molt literari, on els cambrers argentins també serveixen “quiches”, “cupcakes” i “brownies”. Sebastià Cruells sembla d’entrada molt menys literari: el seu estricte vestit gris, amb la ratlla dels pantalons ben planxada, recorda més aviat l’uniforme d’un venedor d’assegurances. Però es fa perdonar, perquè cita amb memòria perfecta alguns dels textos que Virgini ha anat publicant durant el darrer any.

Virgini no està acostumat a conèixer admiradors. Fins ara en el seu bloc ha  publicat poemes sense rima i reflexions de prosa poètica sobre matisos de l’actualitat. Havia arribat a pensar que aquests textos no tenien cap interès, que eren elucubracions onanistes d’un altre escriptor de diumenges. Que aquest home tan desconegut i tan aliè li confessi la seva admiració, l’enorgulleix i li fa perdre el món de vista.

—Entengui-ho —li està dient Cruells—, això només és un primer contacte sense compromís. Voldríem que ens fes una selecció dels textos del seu bloc que li semblessin més representatius. I, si en té, també hi podria incloure algun inèdit.

—Tot el que tinc és inèdit —respon avergonyit Virgini—; però si el que vol dir és que no ho he penjat a la xarxa, alguns poemes trobaré als calaixos (de fet seran raïmes de poemes que no han vist la llum del dia el que trobarà als calaixos).

—Busqui, busqui; tenim gran interès en tota la seva producció.

Quan s’acomiaden, fa estona que han consumit els seus cafès. Cruells ha comentat que el títol del bloc, “Versos estantissos”, no és gens comercial i que ja és hora que en vagi pensant un altre de més atractiu per titular el llibre hipotètic.

—Donada la seva obsessió per l’ornitologia, potser caldria pensar en un títol que s’hi referís —diu l’editor abans de desaparèixer.

Virgini es pregunta què hi té a veure l’ornitologia i corre cap a casa per revisar els arxius i començar a fer la selecció que li han demanat.

Però, un cop ha tancat la porta darrera seu, se sent eufòric i amb ganes de cridar. Voldria trucar la Maria Victòria i explicar-li tot. Però és l’hora de banyar els nens, de fer sopar els nens, d’acotxar-los. Virgini obre un calaix i n’extreu folis inèdits i publicats. Ocells?

Virgini rellegeix textos antics i nous i descobreix, ací i allà, una oreneta i un pardal, una gavina i un colom. Potser sí que en Cruells té raó i que els seus poemes es caracteritzen per un excés de ploma. Es proposa escriure a continuació un sonet dedicat als castors i es posa a riure tot sol.

Quan Cruells torna a trucar ha passat un mes i mig. Virgini fa dies que té preparada una antologia personal en forma de fulls solts. També ha pensat un títol que li sembla brillant: “Inici de vol”. Es diria que premonitori.

Ara es troben en un lloc no tant bufó, un oliós bar de cantonada qualsevol. Cruells continua mantenint la seva imatge formal i la seva impassibilitat de gestos. Virgini intenta estar a l’alçada. Després de passar-se el material, cap dels dos obre la boca. Semblen espies o traficants.

—Per cert —diu Cruells, com el bombarder que sobrevola l’objectiu—, tens obsessió per la paraula “ocell”.

—Ocell? —pregunta estúpidament Virgili.

—Sí, menciones ocells en 45 dels teus 243 apunts. No te n’havies adonat?

No, Virgili no se n’havia adonat, però agraeix que algú s’hagi ocupat en comptar-los.

—Què hi tens amb els ocells?

—No res, trobo que queden poètics, no li sembla?
—Cap problema, ja en parlarem més endavant.

Passen els dies, l’editorial no truca, Virgini s’inquieta, mira amb aprensió l’ornitologia urbana de coloms, pinsans, gavines i cotorres, se sent perseguit i pensa que algú el vol assassinar, finalment escriu l’oda al castor...

VD: funcionariat

“La funcionaria” passa per ser el ‘hit’ de “Taquicardia” i un cop sentida ja es veu que el disc no pretenia ser comercial. Encara així, la lletra és molt divertida i un enamorat acèrrim de les Vainica, com fou Carlos Berlanga, en va fer una versió més que pop. 

I sé per experiència que no és prerrogativa de les funcionàries el desig puntual de ser aranya de cristall.

Los papeles se amontonan en mi mesa de trabajo

harta estoy de partirme los cuernos contra folios y legajos.

Voy a mandarlo todo al infierno no quiero currar a destajo

si he de pasar así otro invierno voy a acabar como un badajo.

Yo no se por qué hice esta oposición,

en vez de estudiar corte y confección.

No le veo la gracia ni el misterio

a ser funcionaria de un ministerio.

Yo quisiera ser un vegetal, del jardín de un cementerio

o simple mineral.

O también araña de cristal de un palacio estilo imperio

o talla medieval de algún monasterio.

Los papeles sobrepasan la altura de mi cabeza,

me tiraría por la ventana si no fuera por pereza.

Yo no se trabajar sin ganas, no está en mi naturaleza,

precisas son fuerzas sobrehumanas para lograr esa proeza.

Yo no se por qué...

Teràpia i text

Poc després d’haver posat punt i final a un llibre titulat “Futur” (que acabaria dient-se “L’home manuscrit” i que finalment recolliria en aquest mateix futur un munt de petons i abraçades en forma de premis literaris), Manuel Baixauli, mentre assistia a la projecció d’un film suec mut a la Filmoteca de València va començar a sentir que els peus se li paralitzaven. En pocs dies quedaria tan insensible com una pedra, salvat de la mort només per l’ajuda mecànica de la respiració assistida. Víctima de la poc explicable síndrome de Guillain-Barre, Baixauli només va començar a recuperar la mobilitat al cap de sis setmanes inacabables, durant les quals l’única funció que va perviure fou la de la consciència.

Una experiència d’arquetípica mort i resurrecció, com aquesta, hauria motivat un escriptor una mica més acomodatici a redactar un inspirador manual d’autoajuda, amb tocs metaliteraris i epifania de llàgrimes inclosa. Manuel Baixauli, a qui no li havia llegit res abans, ha preferit prendre un camí més complex a “La cinquena planta” (Proa, gener de 2014). Cert que a la primera part del llibre s’explica, amb suposada fidelitat documental, l’hospitalització d’un escriptor a qui s’identifica (molt previsiblement) com a B. I que en capítols posteriors es descriu superficialment tot el procés editorial que conduiria a la publicació de “L’home manuscrit”, però aquesta només es revela com una de les preocupacions menors del llibre.

A partir de la pàgina 69, l’obra es ramifica en direccions divergents, tot desplegant les històries dels companys d’hospitalització de B, i també les dels seus cuidadors. Durant unes quantes planes “La cinquena planta” trontolla davant de tanta dispersió i el lector pot sospitar que Baixauli es deixa guiar pel tot s’hi val; per fortuna aviat s’adonarà que tot (més o menys) conflueix a mesura que l’acció avança. I és que el llibre, segons ha confessat l’autor a la majoria d’entrevistes promocionals, se l’hi ha escrit sol, com si una veu interna l’hi ho dictés; per això no sempre és directament explicable la rellevància del que s’hi narra.

Algunes decisions formals de la novel·la no m’acaben de convèncer: ni els microrelats ni els aforismes de Timoteu em semblen que estiguin a l’altura del material que els envolta, tot i que he de reconèixer que tant un com altre gènere esperonen el meu jo més exigent. En quant a la idea de nomenar personatges i llocs amb etiquetes definitòries però irreals (Fotògraf, Físio, Fix, Fíxia…) acaba produint un text tan engavanyador i artificiós com els diàlegs dels indis dels westerns antics:

Director no el convidà a eixir al balcó. Tenia massa feina o poques ganes de xarrar. B preguntà per Orofila. Director digué que Orofila no hi era, que havia deixat Sanatori.

Forçat a situar-me entre l’espasa i la paret, feina tindria per descriure el significat que amaga “La cinquena planta”, enmig de la seva selva de referents, on s’hi pot trobar literatura del jo, investigació bibliogràfica, arquitectures impossibles, horror corporal, excursions oníriques, violència masclista, shoa, ronda amb fantasmes i, per descomptat, metaliteratura. Però a diferència de les recents excursions una mica fatigades de Fresán o Vila Matas en aquest territori, Baixauli aporta una versió com a mínim fresca (per inhabitual). El relat irreflexiu sobre el fet d’escriure imbricat amb l’autobiografia i la fantasia impura, fa pensar més d’una vegada en les irrealitats paral·leles d’un David Lynch. La comparació, ho sé, és tan còmoda com barata; en tot cas seria un Lynch molt improbable que parla amb els definits accents de la Ribera Baixa.

En resum, el que volia dir és que no sempre entenc què m’explica Baixauli, però que m’atrau, m’interessa i (més sí que no) aporta una veu mai abans sentida a la literatura catalana. Benvingut sigui.

Una infermera viuda, que està a punt de jubilar-se, viu amb el seu únic fill, solter. Una nit el fill comença a sentir dolor al cap, un dolor que no l’abandona, que augmenta i es fa més intens cada dia que passa. El fill perd progressivament la parla, i a poc a poc embogeix, fins que al cap de dos mesos, després de passar diversos dies inconscient, mor. La mare s’enfonsa. Incapaç de seguir vivint en l’habitatge que compartia amb el fill, s’instal·la a l’hospital on treballa, on diversos metges li tracten la depressió i l’unflen a medecines. La viuda no millora, inclús va a pitjor. Fins que l’atén, en última instància, el Dr. Trogom, home de mètodes controvertits, que li retira les medecines i li diu: «La solució al seu problema no és cosa de píndoles. A vostè li cal trobar-se, de tant en tant, amb el seu fill».

Desmemòria històrica

Entre els anys 1965 i 1966, com a conseqüència d’un cop d’estat fallit, un mínim de mig milió de persones foren assassinades a Indonèsia pel sol fet de ser considerades comunistes. Aquesta purga la realitzaren sovint gàngsters locals a instàncies de l’exèrcit. La total desaparició del partit comunista, que havia sigut un dels suports principals del president Sukarno precipità la seva caiguda i l’inici de les tres dècades de presidència de Suharto. En el seu moment l’opinió occidental, liderada per l’anticomunisme d’Estats Units en el punt culminant de la Guerra Freda, decidí ignorar els fets, donada la conveniència del canvi polític produït. Quan Suharto finalment caigué l’any 1998, el parlament establí una Comissió de la Veritat i la Reconciliació que investigués la massacre, però va ser suspesa pel Tribunal Suprem indonesi. En l’actualitat, la massacre és omesa a tots els manuals d’història del país, els seus instigadors continuen al poder (o en bona relació amb ell) i els seus perpetradors són tractats com a herois als seus pobles d’origen.

En aquest context es mou el documental “The Act of Killing” de Joshua Openheimer, una de les peces de cinema més fascinants i terribles que mai he vist; però també una de les més reveladores. Hauria sigut fàcil fer un film que, des de la nostra bona consciència vagament progre, denunciés els fets criminals del passat, que acusés Occident de complicitat perversa i que s’encarés al règim indonesi actual com a hereu directe d’aquell vessament de sang; però Openheimer opta per un camí més inesperat i fèrtil (no endebades té com a padrins Werner Herzog i Erroll Morris, que és com dir l’avantguarda del documentalisme modern). De fet, de les dues hores del film, només durant poc més d’un minut es dóna veu a la dissidència i és per oferir un comentari molt més perspicaç que no vindicatiu.

Si això fa somriure algú, espero que el somriure li quedi gelat als llavis.

“The Act of Killing” té com a protagonistes Anwar Congo i Adi Zulkadry, un parell de vells mafiosos del nord de Sumatra, responsables d’algunes de les matances del 65-66 (en algun moment de la pel·lícula Anwar confessa haver matat més de mil persones amb les seves pròpies mans o ajudat per un filferro escorredís), persones palesament desequilibrades pel pes del seu passat, malgrat o gràcies a la seva celebritat local. La jugada mestra de la pel·lícula és oferir a aquests criminals la possibilitat de recrear els seus moments de glòria assassina en forma de ficció cinematogràfica, i ajudats a més per un solvent equip de producció disposat a permetre’ls tots els capricis.

Tant Congo com Zulkadry s’embarquen en el projecte de forma entusiasta, tal és la respectada impunitat en la que viuen, i sense cap mena de remordiment descriuen amb detall la manera com perpetraven els seus assassinats. Grans aficionats al cinema de Hollywood —en especial al gènere de gàngsters, el western i els musicals— cometien els seus homicidis talment com si es trobessin actuant dins d’una pel·lícula. A l’hora de recrear cinematogràficament aquelles aberracions acudeixen als seus gèneres preferits i obtenen unes escenes de riure per no plorar, a mig camí entre el kitsch i el “grand guignol”, veritables exemples d’allò abans tan popular de l’alienació del cinema comercial. Tot plegat és tan incòmode i desagradable com si Eichmann expliqués cofoi en un programa de bricolatge les minúcies de la Solució Final. I sí la masegada referència a la “banalitat del mal” assalta més d’un cop l’espectador.

L’estratagema d’Oppenheimer es revela sovint preclara, sobretot en els moments miraculosos quan els botxins, a través del psicodrama que ells mateixos orquestren comencen a ser conscients de les atrocitats que han comès i del mal karma que porten sobre les espatlles. L’espectacle és certament repugnant i hom pot arribar a indignar-se perquè s’hagi escollit uns protagonistes tan estúpidament abominables; però la veritat és que aquests carnissers desequilibrats continuen sent veus respectades de la comunitat, recolzats per la premsa local, pel moviment paramilitar proguvernamental i fins i tot pel propi govern.

“The Act of Killing” documenta de forma extraordinària la monstruositat d’una societat que es fonamenta en un pecat original i nega tota reconciliació. Mostra el paper de la propaganda que fa creure tot un país que el comunisme, més que un ideari polític i econòmic, és un pacte amb el diable. I denuncia el discurs inhumà del vencedor, que s’atorga la raó absoluta pel simple fet d’haver sortit victoriós. A escala més individual retrata com són de simples les pulsions que ens mouen (sexe, diners, popularitat, humiliació, por…) i com ens enganyem per sobreposar-nos a les nostres iniquitats. I, per què no?, que fins i tot la persona més envilida pot amagar en el seu interior un àpex de decència.

No cal insistir que és un documental molt desagradable de veure —malgrat que tota la violència que apareix en pantalla és teatral i grotesca, totalment irreal—; però que m’ha semblat tanmateix horriblement fascinant. El recomanaria a persones inquietes i amb bon estómac. El DVD que s’ha comercialitzat aquí es complementa amb la versió del director que s’allarga fins els 158 minuts. Hi inclou bones escenes que al director li sabia greu que haguessin caigut del muntatge final, però opino que els 122 minuts de mal rotllo de la versió que va arribar als cinemes són més que suficients perquè el missatge s’entengui diàfan i sense que calguin additius.

Pocs diaris (algun diari?) de casa nostra haurà informat que ahir se celebraven eleccions presidencials a Indonèsia. Apart dels bons records personals d’unes vacances de fa vint anys, el país mereix una mica més d’atenció de la que rep, ja que és la quarta nació més poblada de la Terra i sense discussió la màxima potència musulmana mundial. Serveixi aquesta ressenya com a recordatori de tot el que ara està passant i no ho comenten ni els amics de FB ni els savis de Twitter.

El dimoni de les llistes: fòbies escollides (incloent-hi tres d'inventades)

Acrofòbia: temor a les altures.
Agorafòbia: temor als llocs públics o oberts, dels quals sigui difícil escapar.
Amaxofòbia: temor a conduir un vehicle.
Androfòbia: temor als homes.
Aporofòbia: temor als pobres.
Astrafòbia: temor a llamps i trons, i tempestes en general.
Automatofòbia: temor a les imatges, escultures i ninots.
Caliginofòbia: temor a les dones formoses.
Coulrofòbia: temor als pallassos.
Cuniculifòbia: temor als conills.
Dismorfòbia: temor o obsessió per un defecte físic (real o imaginat).
Emetofòbia: temor a vomitar.
Fagofòbia: temor a menjar o empassar.
Fobofògia: temor a la por.
Gine(co)fòbia: temor a les dones.
Glosofòbia: temor a parlar en públic.
Hexakosioihexekontahexafòbia: temor al número 666.
Hoplofòbia: temor a les armes de foc.
Infoxicafòbia: temor a la informació manipulada.
Lagofòbia: temor a les lleures.
Misofòbia: temor a la brutícia.
Necrofòbia: temor als cadàvers i la mort.
Paraskavedekatriafobia: temor al divendres 13.
Selenofòbia: temor als dilluns.
Tafofòbia: temor a ser enterrat viu.
Tamanduafòbia: temor als ossos formiguers.
Tetrafòbia: temor al número 4.
Trezidavomartiofòbia: temor al dimarts 13.
Tripanofòbia: temor a les agulles.
Tripofòbia: temor als forats.

Vides inesperades

Amb Juan José Millás em passa una cosa curiosa: la seva obra narrativa m’interessa tirant a poc, però en canvi els seus treballs per a la premsa em semblen sovint immillorables. La columna que publica cada divendres a l’última d’EL PAÍS aconsegueix la rara fita de comentar amb perspicàcia l’actualitat més punyent a través d’un discurs lluny de tota obvietat, que s’empara en els recursos del conte fantàstic o de la gramàtica de l’absurd. Menys celebrats, potser per la irregularitat en el ritme de la seva publicació, són els reportatges que escriu per a EL PAÍS SEMANAL i que el llibre “Vidas al límite” s’ocupa d’antologar (hi ha edició de butxaca a booket de març de 2014).

Els dinou treballs, que s’estenen en un vast període que comença el 1998 i arriba fins al 2012, toquen temes de molt diversa rellevància; i encara que els que aborden tragèdies del present immediat (totes elles mereixedores de ser divulgades) són eficaços i sovint esfereïdors, rarament assoleixen la qualitat literària d’altres esforços aparentment menors. Potser pel seu caràcter anòmal dins de la producció de Millás, aquests reportatges ocupen el darrer tram del llibre i versen sobre catàstrofes tan lacerants com l’horror bèl·lic a Sierra Leone, l’horror bèl·lic a Caixmir i l’horror post-nuclear a Fukushima.

La resta de “Vidas al límite” detalla de forma exhaustiva l’especialitat periodística dels reportatges de Millás, la d’esdevenir l’ombra invisible i gairebé silenciosa, que certifica amb aires de notari perplex la jornada difusament laboral d’un personatge (que pot ser famós o no ser-ho). Acompanyarem Penélope Cruz en una visita a la barriada polsegosa de Madrid on va néixer i créixer, ens deixarem convidar a un àpat cutre a casa de la Mala Rodríguez, passarem algunes hores admirant el sentit comú del futbolista Ronaldo i espiarem Pedro Almodóvar sense obtenir a canvi cap accés satisfactori a la seva intimitat cerebral. Tots aquests escrits tenen més o menys gràcia, segons el coneixement que el lector servi dels seus protagonistes, però tots tenen en comú les expectatives defraudades: res no és exactament com Millás s’esperava i d’aquesta confrontació entre la màscara pública i la persona real se n’extreu la humanitat del mite.

Més interessants són els seguiments de la rutina de personatges anònims (per desconeguts), de vegades tan normals i corrents com la protagonista de “María Tapia, la vida del ama de casa” o la seva rèplica “Vida de Mercedes” (sobre les mestresses de casa que també tenen un treball remunerat lluny de la llar). A la recerca de l’experiència única, Millás es posa en la pell d’un cec, espia a una forense i un oncòleg o acompanya les darreres hores d’un malalt que es disposa a suïcidar-se. Com sempre, els moments més reveladors són aquells en els quals els prejudicis del periodista es topen amb les contingències de la realitat:

Marga es, en cierto modo, la antiprostituta, por lo que nada más verla pensé que se me había venido abajo el reportaje. Acudió a la cita con su hija, Salma, de seis años, e iba vestida con una camiseta negra y ancha, que le llegaba hasta los muslos, unos pantalones pirata y unas zapatillas deportivas con calcetines blancos. No había en ella nada del glamour ni de la sordidez que, alternativamente, esperamos de la prostitución. Me encontraba, en fin, ante una especie de ama de casa harta de hacer camas y pendiente de su hija.

O encara, amb resultats més còmics, el seguiment de la jornada laboral de Paco (un jove afectat de la síndrome de Down) durant la qual el concepte de discapacitat queda seriosament tergiversat.

Ya cerca del mediodía le sigo a una ferretería donde tiene que sacar copia de unas llaves. No sabe exactamente la dirección de la ferretería, pero acaba encontrándola, pese a mis intervenciones. Es, de todos los establecimientos en los que hemos entrado, casi el único en el que no le conocen. Entramos juntos y el ferretero me mira esperando que lleve yo la voz cantante, pero yo adopto la actitud pasiva que vengo ensayando desde que empecé a minusvalorarme y enseguida se hace a la idea de que soy yo el que va con Paco y no Paco conmigo. Le dicen que no tienen llaves de ese tipo y que hay que esperar al día siguiente, o regresar por la tarde, no sé, pero Paco telefonea a la Fundación y resuelve el problema con energía mientras yo contemplo, fascinado, un conjunto de grifería plateada.

La peça de 2009 “Un sueño en la cabeza” combina amb brillantor el tracte amb la celebritat i el reportatge d’interès humà. En el moment de la seva aparició feia dos anys que Pasqual Maragall havia fet pública la seva condició de malalt d’Alzheimer. Millás segueix amb la llengua fora el nostre ex-alcalde, ex-president i ex-pràcticament-tot. Mai no li queda clar si el Maragall jocund és un producte derivat de la seva personalitat o bé de la malaltia i aquesta ambigüitat confirma una vegada més la inutilitat dels prejudicis.

Però el moment més rar de tots és la impossible “Biografia de una mosca” sobre el dia a dia de Catalina, una mosca de laboratori. Sembla mentida que de material tan aliè a l’experiència humana se’n pugui treure tantes reflexions i tanta literatura.

La desaparición de Catalina ha provocado en mí, si no tristeza, cierta perplejidad. Tenía que fallecer, desde luego, y por estas fechas, pero la vida sin ella está más vacía. Sin exagerar, claro, pues no hay dolor, no hay duelo, no hay sufrimiento. De hecho, he tratado de imaginar qué efecto habría producido esta muerte en mí si Catalina hubiera tenido el tamaño de un perro, incluso de un perro pequeño. Hay una relación increíble entre la masa somática y la energía sentimental. Una masa pequeña produce sentimientos pequeños. ¿Dónde se encuentra la frontera en la que desaparece la empatía? La mosca sin duda es una de estas fronteras. La mosca es una vida llevada al límite. La mosca es Marte. ¿Seremos Marte nosotros para alguien?

Esporgats

Disseny català del segle XXI: bot i fill (també dit bot-hijo).

A l’Arts Santa Mònica —aquell centre cultural d’arquitectura impossible que hi ha al capdavall de la Rambla— hom no hi va sinó és per una raó de pes (encara que només sigui per no haver de travessar la muralla de sangries garrafals i paelles de Chtulhu de les terrasses circumdants). El que s’hi exposa no és sempre comprensible, tot i que l’atenuant de la seva gratuïtat llima lleugerament el sentit crític de l’espectador.

Qui visiti el Centre durant aquest mes trobarà a la planta superior la mostra “Catalunya Creativa (I)” que intenta demostrar com són de collonuts els creadors catalans i com ressona la seva veu als cinc continents. Es presenten exemples de totes les arts conegudes, tant de les majors com de les menors: pintura i escultura, arquitectura, tipografia, cartellisme, teatre (Jordi Galceran i “El mètode Grönholm”, Jordi Casanovas i “Una història catalana”), còmic (Juanjo Saez, Aleix Saló), disseny i reciclatge (de càntirs i d'espardenyes), cinema (Isaki Lacuesta o Albert Serra homenatjant Fassbinder), videojoc (Invizimals). Al convit només he trobat a faltar les Tres Bessones (ai!, calla, que ja els hi van posar pis durant tota la temporada 2013-2014 al Palau Robert).

Una planta més avall hi ha una exposició absolutament depriment de fotografies de Darcy Padilla. Documenta la vida escandalosament breu de Julie Baird, una drogoaddicta seropositiva, mare serial de diversos fills donats en adopció. No sé fins a quin punt un trafiqueig de vísceres pot fer-se passar com a art.

A la sala del costat hi havia una “cosa” que es deia “La vida de Sinuhé o el gust de la mort” (il·lustracions de Perico Pastor i textos de Jordi Fortuny Boladeras). No he gosat entrar perquè hi havia actors pertot arreu (i també un guitarrista) recitant amb convicció davant d’un espai buit. Era potser un homenatge molt pòstum a Mika Waltari i Terenci Moix?

Finalment l’exposició que havíem vingut a veure, a la planta baixa, la firma Antònia del Río (Capdepera, Mallorca, 1983). Consta d’una biblioteca a penes visible, record d’ombres de llibres, siluetejades en blanc sobre lleixes també blanques (somni humit per a bibliotecaris, sense àcars, ni humitats, ni problemes de catalogació, ni usuaris) i de munts de llibres d’art pagats per la Generalitat en moments llunyans de prosperitat proselitista. El visitant pot endur-se qualsevol dels llibres a la vista. Se li demana (encara que ningú no ho controlarà) que deixi per escrit les seves dades personals (el nom, que no és res i ho és tot) i que expliqui els motius de la seva elecció. La selecció és bona: a qui li agradi Miró, Dalí, Todó, Ràfols Casamada, Fontcuberta, Pazos o Zush, una visita a l’Arts Santa Mònica no el decebrà. I podrà dur-se'n un llibre de regal amb coartada assegurada.

VD: taquicàrdia

“Taquicardia” (1984) és un seriós candidat al títol de millor disc de les Vainica i és en tot cas el més ambiciós, a més de ser l’únic volum doble de la seva carrera. Les cançons, de les que ja faré una bona repassada en propers dissabtes, són tan variades i originals com sempre, però es distingeixen per una instrumentació i uns arranjaments complexos i delicats que de vegades freguen l’experimentalisme. El seu artífex, Angel Muñoz Alonso (“Reverendo”), habitual còmplice del Gran Wyoming traspassat fa un parell d’anys, era a l’època gendre d’una de les dues Vainica. Coberta molt bonica d’Ignacio Van Aerssen i producció del mític Mario Pacheco per a la seva casa Nuevos Medios.

El disc comença amb una breu vinyeta titulada “El niño inseminado” on ja destaca l’orfebreria de l’orquestració. Com a microrelat és impecable i, sincerament, quin altre grup coneixeu que sigui capaç de firmar una gemma de tan estranys quirats?

el niño inseminado se ha dormido
se ha dormido...

como un pajarito en su nido
niño de papá desconocido

procura parecerte a mi marido

que él te dará su nombre y su apellido

Marro i sang al paradís (i 2)

La Baronessa i els seus dos amants

La situació comença a deteriorar-se. Lorenz perd els favors de la Baronessa i Philippson el maltracta físicament. Corre a consolar-se a casa dels Wittmer, on passa les hores ploriquejant fins que la Baronessa passa a recollir-lo. Una llarga sequera exaspera tots els habitants de l’illa, el doctor Ritter i la senyora Strauch es barallen dia sí, dia també. Tant Ritter com els Wittmer s’indisposen amb la Baronessa a qui acusen de robar-los el correu i de calumniar-los davant de la premsa internacional. Philippson roba el ruc del doctor Ritter i el deixa anar als camps dels Wittmer. Heinz el pare mata el ruc d’un tret pensant-se que era una bèstia salvatge. En fi, mal rotllo.

Llavors el 27 de març de 1934 la Baronessa i Philippson desapareixen. Segons Margaret Wittmer, la Baronessa l’havia anat a veure per avisar-la que uns amics havien arribat en un iot i que Philippson i ella aprofitaven l’ocasió per navegar amb ells cap a Tahiti. Les pertinences que no s’enduien quedaven sota la responsabilitat de Lorenz, l’amant caigut en desgràcia. A partir d’aquest moment no s’ha tingut cap més notícia d’aquell parell.

La versió de Margaret Wittmer resulta problemàtica; per començar, perquè ningú no recorda que aquells dies s’acostés a l’illa cap mena d’embarcació. A més, la Baronessa  deixa a Floreanna totes les seves pertinences, fins i tot les que s’hauria emportat per un viatge curt. Dore Strauch i el doctor Ritter sospiten que Lorenz ha assassinat aquells dos i els Wittmer li guarden les espatlles. Strauch va encara més lluny i creu que els cossos han estat cremats: la fusta d’acàcia de l’illa crema a temperatures que poden destruir fins i tot els ossos humans.

Lorenz s’afanya a tocar el dos de les Galápagos. Convenç el pescador noruec Nuggerud perquè el porti primer a l’illa de Santa Cruz i d’allà a la de San Cristobal per prendre el ferry a Guayaquil. Arriben a Santa Cruz, però el seu rastre es perd abans d’arribar a San Cristobal. Mesos més tard els cadàvers momificats dels dos homes apareixen enterrats a l’illa de Marchena, al nord de l’arxipèlag molt lluny tant de Santa Cruz com de San Cristobal. Ningú no s’explica com han arribat fins allí.

Encara no hem acabat. El novembre del mateix any el doctor Ritter s’intoxica i mor per menjar pollastre en mal estat. Curiosament el doctor Ritter era vegetarià. Hom diria que amb la seva experiència com a colon havia de ser perfectament capaç de distingir quan la carn no era apta pel consum. Molts creuen que va ser la senyora Strauch, farta de ser l’ase dels cops, qui el va emmetzinar. La sempre poc fiable Margaret Wittmer assegura que Ritter durant la seva agonia va maleir la seva companya.

Dore Rauche torna a Berlín i escriu un llibre sobre la vida a Floreana que inclou també detalls sobre el sòrdid afer. Els Wittmer són els únics actors d’aquest drama que romanen a l’illa i amb el temps fan fortuna gràcies al boom del turisme. El misteri de les dues desaparicions i les tres morts continua sense resoldre i molt probablement mai no es resoldrà. Margaret Wittmer, últim testimoni que quedava amb vida, mor l’any 2000 i se’n du a la tomba el seu últim secret.

Marro i sang al paradís (1)

Eloise Wagner de Bousquet, la Baronessa

L’arxipèlag de les Galápagos, de gran importància històrica per la seva contribució involuntària en els estudis evolucionistes de Charles Darwin, constitueix en l’actualitat un cobejat parc nacional situat a gairebé 1.000 quilòmetres de la costa de l’Ecuador. Atesa la limitació de visitants imposada per preservar els tresors naturals de la regió, ha esdevingut un dels destins turístics més exclusius del planeta. No sempre fou així, com delata el fet que és un dels pocs territoris de les seves característiques que mai ha disposat d’una cultura nativa. Per això fins ben entrat el segle XX no hi faltaren a les seves illes solars on instal·lar-s’hi.

En centraré ara en Floreana —una illa relativament petita (173 quilòmetres quadrats) al sud de l’arxipèlag, plana, fèrtil i amb provisions d’aigua dolça— i en els truculents fets que allà es produïren fa unes quantes dècades. Tot començà a Berlín l’any 1929. Dore Strauch, una professora d’institut casada amb el director del centre que li dobla l’edat, fuig amb Friedrich Ritter el seu dentista, home també casat. Tots dos deixen enrere els seus esposos per explorar una vida lliure dels lligams de la societat a la solitària i mai colonitzada illa de Floreana. Estableixen la seva nova llar al cràter d’un volcà extint i amb penes i treballs aconsegueixen fer tirar endavant la seva granja de nom Frido. La seva espartana existència es veu alterada puntualment per la visita dels curiosos que volen conèixer de primera mà el que els periodistes han batejat com els Adam i Eva de les Galápagos.

El 1931 una nova família arriba amb intenció de quedar-se. Són els Wittmer: el pare Heinz, la mare Margret que ha fet el viatge embarassada i un fill adolescent. El doctor Ritter ajuda a instal·lar-se els seus compatriotes; però, un cop feta la feina, no sembla que les dues famílies mantinguessin gaire contacte social, cosa que ja els estava bé.

Heinz i Margaret Wittmer amb els seus fills

 Aquesta envejable situació de normalitat quasi monacal es va veure interrompuda l’any 1933 per l’arribada d’Eloise Wagner de Bousquet, una austríaca autoproclamada baronessa, a qui acompanyen els seus dos amants alemanys i un home equatorià (Manuel Valdivieso) en funcions de criat. Els amants no poden ser més diferents: Robert Philippson és fort i musculat, mentre que Rudolf Lorenz és un ros pàl·lid i escanyolit. La intenció de la Baronessa, que ha viatjat amb vaques, aviram i vuitanta quintars de ciment, és obrir un hotel de luxe que es dirà Hacienda Paradís; un projecte que per descomptat mai no arribarà a bon terme.

Eloise no perd el temps i aviat s’adjudica el títol inexistent de “Reina” de Floreanna. Amb les seves exagerades històries pròpies del baró de Munchausen i els seus inseparables fuet i pistola esdevé una llegenda local que tothom vol conèixer: els iots fan parada obligada a l’illa per saludar el personatge i el governador de l’arxipèlag es deixa seduir per ella. La Baronessa és una dona tan extravagant com contradictòria i li agrada ferir les bèsties per després guarir-les. Els seus amants no reben millor tracte, especialment el nyicris Rudolf a qui tiranitza amb sadisme. No cal dir que la resta d’habitants de l’illa no són gaire feliços amb aquesta escandalosa presència. Però mentre que la família Wittmer s’esforça per ignorar-la, el doctor Ritter la menysprea activament. La tragèdia és a punt d’esclatar.

Punts de vista

Ahir, tot parlant dels peculiars rellotges bolivians, va comparèixer (com era d’esperar) la idea del mapamundi invertit que afavoriria la visió austral del planeta sobre la boreal. Segons els experts, el fet d’ocupar una posició superior en la imatge dóna la idea afegida de superioritat moral. Si Evo Morales encara no s’ha sumat el carro dels que advoquen per una visió invertida del món, serà perquè (com apuntava Santi) el president bolivià és poc amic de les inversions i els invertits.

El català-uruguaià Joaquim Torres García ja donava idees l’any 1943 sobre una Amèrica del Sud que tindria el cap d’Hornos com a cim del món i Montevideo com el seu melic. Però millor no pecar de localistes i apuntar alt: deixo a continuació el món a l’inrevés per la vostra admiració, reflexió i fins i tot humiliació. Cert, és un fet constatat, que el volum de terra ferma i de població és molt superior a l’Hemisferi Nord, però el detall no ens hauria de convertir en uns insolidaris impresentables.

Potser per fer una mica de penitència, sotmetrem ara Europa (que s’estava tan tranquil·la al seu hemisferi sense voler fer mal a ningú) a un tractament de xoc. No digueu que la visió no fa una mica d’angúnia o que directament provoca el vertigen, amb Turquia i el Magrib convertits en països nòrdics i Escandinàvia finalment erecta, com correspon als territoris del Sud.

Crec que em repeteixo i això ja ho havia dit abans, però la superfície d’una esfera fa de mal aplanar i qualsevol mapa de la superfície terrestre haurà de fer alguna concessió per arribar al full de paper i a la pantalla de l’ordinador. Gerardus Mercator, cartògraf de Flandes al segle XVI, és el pare d’una de les versions més populars del mapamundi. La projecció de Gall-Peters és molt més fidel a la grandària de cada continent, encara que a primera vista se’ns faci incòmoda i fins i tot repulsiva. A la imatge següent podeu comprovar (en colors molt tintinians) la diferència entre Gall-Peters (verd clar) i el contorn de traç negre de Mercator.

Una visió no tan revolucionària, però igualment interessada, ens presenta versions alternatives del centre del món. Les més conegudes són les que mostren Europa al cor de l’objectiu, com si la resta del planeta en fos subsidiari; per això val la pena rescatar aquest planisferi de Vivien de Saint Martin (1874), en el qual la Xina ocupa el lloc més rellevant.

Possiblement el mapa següent l’ha pagat la C.I.A., o sigui que no us escolteu gaire el que pretén dir.

Ja ho veieu: hi ha moltes maneres d’explicar la Terra i els seus continents, però potser la més fantabulosa de totes la protagonitza l’enginyós enginyer Buckminster Fuller, que la projecta sobre un icosaedre i n’obté un planeta ple de meravelles, on tots els continents estant connectats i els oceans són noció del passat.

Post-it del dia: recordar Buckminster Fuller.

L’hora boliviana

Segurament ho haureu llegit: Evo Morales s’ha tret de la màniga un nou disseny de rellotge amb les xifres invertides segons un eix de simetria vertical i les agulles girant en la direcció oposada a l’estàndard. Els motius per fer-ho són una mica peregrins, però es diria que l’únic que pretén és fer-se passar per revolucionari antisistema mitjançant unes mesures inofensives i en el fons molt poc meditades. De moment, s’ha limitat a canviar el rellotge del Congrés (on encara s’hi transparenten els anteriors números romans) i a obsequiar el nou model de rellotge als assistents a la Cimera dels països del G77; sense que se li coneguin ulteriors moviments.

Podríem deixar córrer la notícia com una atzagaiada més de Morales, com a mínim menys danyosa que aquella campanya que va llençar fa temps contra el consum de carn de pollastre tot acusant-la de causar l’homosexualitat; però a mi el que m’interessa comentar aquí és com ha estat tractada en diversos mitjans d’informació amb una barreja de condescendència i falta d’exactitud que m’ha fet rodar el cap (pegues de ser en excés sensible).

VilaWeb ho proclama des del titular: “El govern bolivià s’inventa el ‘rellotge del sud’ que gira a l’esquerra”. Queda bonic això de ‘girar a l’esquerra’, sona molt polític; malauradament, les busques dels rellotges no giren ni a la dreta ni a l’esquerra, o més ben dit ho fan una estona en cada direcció. Cal llegir l’article per entendre a que es refereixen: quan l’agulla toca les 12 avança a continuació en direcció esquerra (però en arribar a les 3 comença a anar cap a la dreta).

Per la seva banda el ministre d’Afers Exteriors David Choquehuanca ha afirmat: “el reloj solar, que es un reloj natural, gira a la izquierda en el sur y en el norte gira al otro lado”. Encara que en això tingui raó (tot i que parlar de ‘girar’ pels rellotges de sol soni una mica imprecís), el nou disseny afecta només rellotges de sofisticada maquinària que molt poc tenen a veure amb el que considerem ‘natural’.

Intervé llavors el físic Francesco Zaratti que diu que el sentit horari forma part de les convencions universals, alienes a ideologies, i menys a un significat discriminatori. Deixant de banda ideologies i discriminacions, és molt cert que fer girar una cosa en el sentit de les agulles del rellotge (o en sentit contrari) forma part d’innombrables algorismes que s’omplirien d’ambigüitat amb la invenció boliviana. Caldria especificar a partir d’ara de quin hemisferi estem parlant quan invoquem el sentit de les agulles del rellotge.

Llavors Zaratti afegeix: “La Tierra gira en sentido horario”; i aquí sí que em deixa mort. Què coi vol dir que la Terra gira en sentit horari? El seu sentit només depèn del punt de vista i no és intrínsec al planeta. Però el més gros és que (i espero no equivocar-me i ficar la pota fins l’engonal), contemplada la rotació de la Terra des de l’Hemisferi Nord, el seu gir és contrari a la direcció de les agulles del rellotge; i és des de l’Hemisferi Sud quan el gir segueix la pauta dels rellotges tradicionals. O sigui, per fer-ho breu, que si ens posem a jugar als inventors estupends, acabarem pitjor de com havíem començat.

M’acomiado amb un d’aquests mini-editorials que fa EL PAÍS, on per desqualificar la pensada d’Evo Morales utilitza el següent argument: “No es tan fácil (pruebe el lector a cantar la canción de Sabina “y nos dieron las diez...” con el horario del sur)”. Apart del mal gust que implica citar Joaquín Sabina en un context on no hi estava convidat, aquestes llumeneres d’EL PAÍS semblen assumir que el nou rellotge bolivià també suposaria l’alteració de l’ordre numèric. Els estúpids analfabets matemàtics no haurien d’escriure mai de la vida articles d’opinió.