Arrop i vinagre (2 de 2)

L’holandesa “Borgman” d’Alex van Warmerdam és una pel·lícula tan rara com difícil d’adscriure a un gènere concret. Tot i que el que explica és força clar, no ho són tant les motivacions i els orígens d’alguns dels personatges. S’inicia el film amb una partida de caça presidida per un capellà i dedicada a la persecució d’un estrany grup d’homes que habita sota terra. Del capella i el seu equip ja no se’n torna a parlar, però resta la impressió que la tribu subterrània ha de tenir alguna implicació maligna. Camiel Borgman, l’esparracat i escardalenc personatge que actua com el seu líder s’immisceix en la vida d’una acomodada família burgesa i la destrueix lentament i deliberada per motius que es desconeixen.

Temàticament “Borgman” es pot relacionar amb el primer Michael Haneke o amb el Passolini de “Teorema” per la introducció d’aquest element subversiu dins d’una arquetípica cèl·lula familiar. I certament aquesta encantadora família, amb la seva enorme i buida casa de disseny, el pare professional, la mare aficionada a la pintura informalista, els tres infants rossos (i un xic gòtics) i l’au-pair danesa es mereixen totes les desgràcies que els puguin passar; especialment el papà que es mostra contínuament com un cretí integral. Però no sembla que la intenció de la pel·lícula sigui explícitament política, ni tan sols d’una forma metafòrica. La seva insondable lògica interna l’emparenta tant amb Lynch com amb el Buñuel d’El ángel exterminador, dit amb la intenció més elogiosa possible.

Malgrat la inescrutabilitat del material, la pel·lícula se segueix amb interès gràcies a la cohesió de l’univers que descriu. Els actors estan tots ajustadíssims i els girs del guió molt ben administrats. És un film inquietant, d’una violència indirecta i d’un indubtable sentit de l’humor (negre): inoblidables tant els multifuncionals pals dels polos com el jardí dels cadàvers subaquàtics. El pitjor que puc dir de les gairebé dues hores de “Borgman” és que les he viscut molt plenament, però no m’han deixat cap petjada memorable. Serà que els burgesos fa més d’un segle que estem acostumats a que ens escandalitzin.