 |
| Disseny català del segle XXI: bot i fill (també dit bot-hijo). |
A l’Arts Santa Mònica —aquell centre cultural d’arquitectura impossible que hi ha al capdavall de la Rambla— hom no hi va sinó és per una raó de pes (encara que només sigui per no haver de travessar la muralla de sangries garrafals i paelles de Chtulhu de les terrasses circumdants). El que s’hi exposa no és sempre comprensible, tot i que l’atenuant de la seva gratuïtat llima lleugerament el sentit crític de l’espectador.
Qui visiti el Centre durant aquest mes trobarà a la planta superior la mostra “Catalunya Creativa (I)” que intenta demostrar com són de collonuts els creadors catalans i com ressona la seva veu als cinc continents. Es presenten exemples de totes les arts conegudes, tant de les majors com de les menors: pintura i escultura, arquitectura, tipografia, cartellisme, teatre (Jordi Galceran i “El mètode Grönholm”, Jordi Casanovas i “Una història catalana”), còmic (Juanjo Saez, Aleix Saló), disseny i reciclatge (de càntirs i d'espardenyes), cinema (Isaki Lacuesta o Albert Serra homenatjant Fassbinder), videojoc (Invizimals). Al convit només he trobat a faltar les Tres Bessones (ai!, calla, que ja els hi van posar pis durant tota la temporada 2013-2014 al Palau Robert).
Una planta més avall hi ha una exposició absolutament depriment de fotografies de Darcy Padilla. Documenta la vida escandalosament breu de Julie Baird, una drogoaddicta seropositiva, mare serial de diversos fills donats en adopció. No sé fins a quin punt un trafiqueig de vísceres pot fer-se passar com a art.
A la sala del costat hi havia una “cosa” que es deia “La vida de Sinuhé o el gust de la mort” (il·lustracions de Perico Pastor i textos de Jordi Fortuny Boladeras). No he gosat entrar perquè hi havia actors pertot arreu (i també un guitarrista) recitant amb convicció davant d’un espai buit. Era potser un homenatge molt pòstum a Mika Waltari i Terenci Moix?
Finalment l’exposició que havíem vingut a veure, a la planta baixa, la firma Antònia del Río (Capdepera, Mallorca, 1983). Consta d’una biblioteca a penes visible, record d’ombres de llibres, siluetejades en blanc sobre lleixes també blanques (somni humit per a bibliotecaris, sense àcars, ni humitats, ni problemes de catalogació, ni usuaris) i de munts de llibres d’art pagats per la Generalitat en moments llunyans de prosperitat proselitista. El visitant pot endur-se qualsevol dels llibres a la vista. Se li demana (encara que ningú no ho controlarà) que deixi per escrit les seves dades personals (el nom, que no és res i ho és tot) i que expliqui els motius de la seva elecció. La selecció és bona: a qui li agradi Miró, Dalí, Todó, Ràfols Casamada, Fontcuberta, Pazos o Zush, una visita a l’Arts Santa Mònica no el decebrà. I podrà dur-se'n un llibre de regal amb coartada assegurada.
Que depriment! S'agraeix, però, el teu esforç, que m'estalviarà temps inútil. Els llibres que s'enduen els visitants, els reposen? O corro el risc d'anar-hi i que tot sigui buit?
ResponEliminaNo sé si els reposen. De moment hi havia molts llibres i pocs visitants.
EliminaDoncs jo, ja fa temps, hi vaig veure una exposició dedicada a Salvat Papaseït i em va agradar molt. És clar que no té res que veure amb el que tu expliques tan bé i que, clarament, em convida a passar de llarg i arribar al mar.
ResponEliminaSalut, Allau!
Podries firar-te un llibre abans de continuar en direcció mar. Ben tornada, Glòria!
EliminaNo me les perdré. Els teus comentaris m'han critat l'atenció.
ResponEliminaSegur que algun llibre t'interessarà per endur-te'l. Afanya't!
EliminaJa hi hem anat.
ResponEliminaA mi m'han interessat força coses de totes les exposicions.
DE la Catalunya creativa, amb quedo amb les cadires de boga, revisitades. Hi havia un banquet amb llum, que per seure a llegir a la fresca nocturna, que penso que m' agradaria tenir. Aquesta expo l'hem passat força ràpid.
La de la DArcy Padilla, m'ha semblat un projecte interessant i sobretot commovedor. Molt.
Entenc el que planteges: Què té d'artístic explicar amb fotos i textos la vida d'aquesta mare seropositiva a qui ha resultat impossible de tenir mai una vida digna??? Doncs per mi si que n'hi ha d'art, perquè ens apropa a uns problemes que la majoria de la gent coneixem molt de lluny i que la personalització en algú concret ens els fa molt punyents.
Si, a més, la relació entre la fotògrafa i la Julie, va servir perquè aquesta pogués pensar que la seva vida sí que importava a algú, doncs ja és alguna cosa.
Si l'exposicló ens fa pensar en com és la societat en què vivim, com s'afronta la situació de famílies que viuen en l'absoluta marginalitat, de manera que se'ls retira la tutela dels fills i es donen en adopció com a única sortida per a protegir els infants, i no es fa cap intent seriós de d'ajudar aquestes persones a reabilitar-se i que puguin tenir una vida digna que els permeti mantenir amb ells els seus fill... doncs per mi és vàlida, com a reflexió social però també com a acció artística. Els artístes també ens poden oferir un mirall per veure-hi reflectides les clavegueres socials, a què sovint girem el cap per no veure-les. Digues-me ingènua si vols, o frívola, de no haver sabut pensar tot això per mi mateixa, però a mi m'ha tocat i m'ha fet reflexionar...
Deixo per un altre moment, les altres dues expos. Continuarà...
Gràcies per la completa crònica. M'has fet avergonyir del meu text de passa-que-t'he-vist.
ResponElimina